La caça al Paleolític.

     Entre la caça d’espècies grans, cal fer notar una preferència pels animals herbívors, que cal atribuir a llur menor perillositat per als caçadors. Hi dominen els cèrvids, els caprins i els bòvids. La resta de carnívors apareixen en nombre més reduït, i l’espècie més abundant és la dels felins.

   Naturalment, però, els homes del Paleolític no s’alimentaven només de grans animals, de caça difícil i segurament espaiada pel temps. Els animals petits constituïen sens dubte la base de l’alimentació diària de carn. Segons el que es desprèn de les restes trobades a les coves, a Catalunya va ser el conill l’animal menor més caçat durant el període. Segons uns càlculs basats en les restes de conills aparegudes en una àrea determinada del País Valencià, de la zona de Gandia, es dedueix que hom caçava una mitjana de 2’54 conills per persona i dia. Els ocells són l’altra mena abundant de caça menor que hi ha documentada als jaciments.

  Una altra part importantíssima de la dieta paleolítica la constituïen animals minúsculs, dels quals avui no es pot tanmateix provar l’existència perquè l’home devia menjar-se’ls sencers. Aquests animals eren petits rèptils, sargantanes, serps, llagostes, formigues i cargols, així com larves  de diverses espècies i ous de tota mena d’ocells, alimenta exquisit, que no deixa rastre a nivell arqueològic.

 Les tècniques de caça van anar complicant-se i perfeccionant-se a mesura que esdevenia més complexa l’estructura social del grup caçador, amb una major col·laboració per part dels seus membres en l’estratègia conjunta. Les armes emprades, llances, atzagaies, dards, etc, estan impulsades per mitjà de propulsors que els imprimiren a velocitat necessària  per a batre la peça cobejada. Amb una persecució organitzada, a vegades establint relleus, el grup coordinat aconseguia de separar un o diversos exemplars del ramat i matar-los (...).

  Una altra de les tècniques que indubtablement hom va emprar és la dels paranys. Com a tals es podien interpretar els forats o els valls recoberts de brancam i dins dels quals devien caure els animals, orientats cap allí pels grups de caçadors, que els tancaven en zones amb l’única sortida de un penya-segat.