De l'aldea a la ciutat

Al llarg del IV mil·leni ane, això és fa uns 6.000 anys, és quan s’observa la multiplicació de senyals que anuncien el pas del llogarret a la ciutat a Mesopotàmia. Quina va ser no es pot dir  amb rigor, d’altra banda és una consideració del tot irrellevant, però sí que on trobem indicis més significatius d’aquest procés és a URUK. Allà s’hi constata l’aparició d’una arquitectura monumental, l’aparició del cilindre-segell i la utilització dels primers instruments de gestió comptable (calculi). Aquests són els signes que evidencien noves condicions de la vida econòmica.

Va ser un procés complex, en el que van influir molts factors. Però, probablement van ser els avenços en el terreny agrícola els que van actuar com a principals desencadenants del trànsit a les noves formes de vida.

Fins llavors, els llogarrets neolítics generalment s'havien establert en zones muntanyoses de pluviositat garantida, on els rendiments eren escassos però segurs, a diferència del que passava en les planes al · luvials de rius com el Nil, el Tigris o l'Eufrates, que si bé eren fèrtils, patien habituals sequeres. En aquestes condicions - espai limitat i baixa producció - les aldees neolítiques no van experimentar creixements espectaculars

No obstant això, tot va començar a canviar des del moment en què la irrigació permeté explotar les planes fluvials: augmentar els excedents, van florir assentaments més grans, molts dels seus habitants es van alliberar de les tasques agrícoles de subsistència ...

En aquest període també es manifesta una altra transformació primordial: fins ara l’existència de metall no era totalment desconeguda, però és en aquest moment quan s’inicia un ús més intensiu d’aquest material; juntament amb l’or i la plata es troba, a vegdaes, el plom i sobretot el coure. La novetat té a veure en què es comença  utiltzar una aleació, el bronze, on s’hi barreja el coure amb una menor quantitat d’estany. Les seves qualitats proporcionaran a aquesta matèria una gran difusió, sobretot a la primera meitat del tercer mil·leni.

Fins a aquesta època, la pedra va ser el material amb què es van elaborar la majoria dels estris. No obstant això, ja abans s'havien utilitzat metalls com el coure per elaborar alguns objectes. Inicialment es va utilitzar la tècnica del martellejat en fred i, més tard, es va substituir per la del martellejat en calent. Però el pas decisiu es va donar quan es va aconseguir fondre aquest metall en forns a una temperatura d'uns 700 º C, i fabricar peces en sèrie amb motlles (V-IV mil · lenni a. aC). Va ser l'inici de la metal · lúrgia del coure.

La nova activitat era especialement complexa, i només va resultar viable en aquells llocs en què existia una tradició artesanal sòlida i una notable especialització del treball.

Els experts metal · lúrgics aviat van adquirir un gran prestigi social. Sabien que d'ells podia dependre la superioritat del seu poble i, possiblement, van intentar mantenir en secret aquestes tècniques.

Els artesans del metall lluïen les seves habilitats treballant l’or, la plata i el coure. Els objectes que feien eren cars perquè tot el metall que s'utilitzava a Sumer havia de ser importat.

La profunda mutació d’aquest període porta a una estratificació social més agressiva i a la vida urbana. Altres descobriments de conseqüències incalculables es situen també en aquest moment privilegiat: el torn de ceràmica que revela la necessitat d’una producció en sèrie, la roda que es converteix en un factor de desenvolupament de canvis, l’escriptura en la gestió administrativa.

És doncs en aquests moments, a la Mesopotàmia d’Uruk, on es van situant les estructures econòmiques i socials que caracteritzaran les formes de civilització.