Ciutats sedentàries

Entre els anys 6000 i 3000 ane, la humanitat aprén a aprofitar la força del bou i la del vent, inventa l'arada, el carro amb rodes i la barca d evela, descobreix els procesos químics necessaris per beneficiar els minerals de coure i les propietats físiques dels metalls, comença a elaborar i calendari solar precís. Així es va anar trobant habilitat per la vida urbana i tenia el camí aplanat cap a la civilització, laqual requereix de l'escriptura, del procediment de computar i de patrons fixos de mesures, com a instruments d'una nova manera de transmetre el coneixement i de ciències exactes. En cap altre periode de la istòria va ser tan ràpid el progrés del coneixmeent, ni van ser tan freqüents els descobriments de llarg abast.

Les poblacions que presenten aquestes característiques són sedentàries, però també és cert que al rerefons estan les poblacions nòmades que desenvolupen un paper fonamental, fins i tot les no documentades. Esl textos no parlen dels nòmades més que quan entren en contacte amb els sedentaris. Les poblacions nòmades han viscut durant tota l'antiguitat al costat de les sedentàries i en un estat de dependència recíproca; però les maneres de viure i de pensar eren tan diferents que les relacions no podien ser més que conflictives. Durant segles aquestes tribus són causa d'angoixa permanent per als responsables de les ciutats, amb qui caldrà lluitar, comtemporitzar, tractar com a enemic insadegables, concedir-li terres i allistar-lo a l'exèrcit. A la llarga aquests nòmades, quan intenten sedentaritzar-se, s'assimilen i s'integren a les estructures existents. Són un element essencial en la renovació permanent de les poblacions.

Nòmades de les estepes i de les muntanyes: poblacions rudes amb condicions de vida sovint difícils, eren temibles adversaris per a les poblacions establertes a les valls i a les planures que, ja que es dedicaven a l'explotació de la terra i als intercanvis comercials, no desenvolupaven les seves habilitats guerreres tant com aquests veïns. Els primers ataquen, els altres defensen les seves riqueses. Aquests van ser gairebé sempre els perdedors i així la renovació permanent de la població amb aportacions de tots els països de l'entorn.