El període històric anterior a la conquesta romana a l'Àfrica del Nord està ple de llacunes i sense una història lineal que el descrigiui sintèticament. Les fonts ens proporcionen poques informacions perquè no s'interessen pels regnes indígines fins que aquests s'impliquen en les guerres púniques, ja sigui com a clients o bé com a aliats militars que ajuden les parts en conflicte, sovint de manera decisiva.
Intentant fugir d'això, i volent considerar aquestes societats més enllà de la seva vinculació a la dominació romana, es troba el treball de ÉLISABETH SMADJA. “Modes de contact, sociétés indigènes et formation de l'état numide au second siècle av. notre ère” basat sobre una anàlisi sistemàtica del material arqueològic protohistòric.
L’origen d’aquestes monarquies s’ha de cercar en les rivalitats que han enfrontat les tribus o els grups de tribus entre elles, i al llarg de les quals les més poderoses han imposat llur autoritat als més febles. Però es tracta d’una autoritat en el sentit antic del terme, és a dir el reconeixement per un conjunt de tribus de la superioritat d’una d’elles i d’aquell que la personifica; i n’hi ha prou d’un afebliment de la tribu dominant per a que s’esfondri la reialesa. A partir d’aquí, una evolució interna d’aquestes monarquies i la recerca de punts de recolzament exterior ha provocat l’assentament progressiu d’estructures estatals permetent al rei d’assentar més fermament llur autoritat sobre un domini més ben delimitat. L’enfortiment de la reialesa està basat, d’una part sobre una activitat agrícola que és desenvolupada d’una manera autònoma, d’una altra sobre els esforços personals dels reis numides per a organitzar llur poder sobre el model dels reis hel·lenístics. L’Estat indígena es constitueix en relació amb l’emergència de classes socials, juga un paper de factor de desenvolupament d’aquestes classes. Les relacions de tota mena amb Cartago, i més tard amb Roma, intervenen dins aquesta evolució.
En relació a la producció agrària les dades de què disposem a les fonts literàries van semplre vinculades a l'avituallament de les tropes romanes en el seu desplaçament per la zona i sempre relacionant agricultura i ramaderia. L’avituallament de l’armada romana evoluciona en funció de les possibilitats locals: a base de cereals a la zona nord oriental; però quan l’armada baixa cap al sud, es troba obligada a consumir unicament carn. Les fonts arquelògiques proporcionen inventaris. A l’època romana existeix en algunes regions una economia associant el conreu als fons de vall, la de les oliveres a les vessants, i la ramaderia als altiplans. Les poblacions semblen poc romanitzades, tot i que s’hagi constatat la presència de veterans, la major part d’ells d’origen africà.
La introducció de l’olivera i de les tècniques de producció oleícola és certament romana i deu haver permès una intensificació de l’economia agrícola i un creixement de la població. Però podem pensar que aquestes poblacions estaven instal·lades aquí des d'abans de la conquesta romana; la presència d’importants necròpolis protohistòriques ho testimonia. La qüestió que es planteja és saber si la cultura irrigada, ja era practicada abans de la conquesta romana. De tota manera, això suposa indicis d’una “economia de poble” semi-ramader practicada per poblacions indígenes.
En aquest tipus d’aprofitament agrícola es veu l’origen del desenvolupament del conreu en terrasses a l’Àfrica del Nord. El conreu en terrasses no és més que un element d’una civilització rural bereber, plantejant una organització econòmica associant conreu i ramaderia, sovint transhumant, i funcionant dins el quadre d’una estructura social igualitària. Hauria nascut de les necessitats de l’irrigació, en unes regions de morfologia particular poguent afavorir el seu acondicionament i llur extensió. Aquesta tècnica un cop adquirida, la seva utilització s’hauria progressivament estès a les valls de muntanya del sud del Magreb. L’expansió romana no ha arribat més que a una part de la zona on s’havia desenvolupat, cosa que demostra l’antiguitat d’aquesta civilització bereber.
A les comunitats tribals ocupen un territori permetent les activitats complementàries. Tot o part d’un massís muntanyós, amb les valls d’aquest massís i el seu piemont semiàrid. Això no necessita ni fronteres ni límits. Precisa de terrenys per transitar. Això deixa zones lliures per estiuar els ramats de les tribus nòmades del sud.
Intentant fugir d'això, i volent considerar aquestes societats més enllà de la seva vinculació a la dominació romana, es troba el treball de ÉLISABETH SMADJA. “Modes de contact, sociétés indigènes et formation de l'état numide au second siècle av. notre ère” basat sobre una anàlisi sistemàtica del material arqueològic protohistòric.
L’origen d’aquestes monarquies s’ha de cercar en les rivalitats que han enfrontat les tribus o els grups de tribus entre elles, i al llarg de les quals les més poderoses han imposat llur autoritat als més febles. Però es tracta d’una autoritat en el sentit antic del terme, és a dir el reconeixement per un conjunt de tribus de la superioritat d’una d’elles i d’aquell que la personifica; i n’hi ha prou d’un afebliment de la tribu dominant per a que s’esfondri la reialesa. A partir d’aquí, una evolució interna d’aquestes monarquies i la recerca de punts de recolzament exterior ha provocat l’assentament progressiu d’estructures estatals permetent al rei d’assentar més fermament llur autoritat sobre un domini més ben delimitat. L’enfortiment de la reialesa està basat, d’una part sobre una activitat agrícola que és desenvolupada d’una manera autònoma, d’una altra sobre els esforços personals dels reis numides per a organitzar llur poder sobre el model dels reis hel·lenístics. L’Estat indígena es constitueix en relació amb l’emergència de classes socials, juga un paper de factor de desenvolupament d’aquestes classes. Les relacions de tota mena amb Cartago, i més tard amb Roma, intervenen dins aquesta evolució.
En relació a la producció agrària les dades de què disposem a les fonts literàries van semplre vinculades a l'avituallament de les tropes romanes en el seu desplaçament per la zona i sempre relacionant agricultura i ramaderia. L’avituallament de l’armada romana evoluciona en funció de les possibilitats locals: a base de cereals a la zona nord oriental; però quan l’armada baixa cap al sud, es troba obligada a consumir unicament carn. Les fonts arquelògiques proporcionen inventaris. A l’època romana existeix en algunes regions una economia associant el conreu als fons de vall, la de les oliveres a les vessants, i la ramaderia als altiplans. Les poblacions semblen poc romanitzades, tot i que s’hagi constatat la presència de veterans, la major part d’ells d’origen africà.
La introducció de l’olivera i de les tècniques de producció oleícola és certament romana i deu haver permès una intensificació de l’economia agrícola i un creixement de la població. Però podem pensar que aquestes poblacions estaven instal·lades aquí des d'abans de la conquesta romana; la presència d’importants necròpolis protohistòriques ho testimonia. La qüestió que es planteja és saber si la cultura irrigada, ja era practicada abans de la conquesta romana. De tota manera, això suposa indicis d’una “economia de poble” semi-ramader practicada per poblacions indígenes.
En aquest tipus d’aprofitament agrícola es veu l’origen del desenvolupament del conreu en terrasses a l’Àfrica del Nord. El conreu en terrasses no és més que un element d’una civilització rural bereber, plantejant una organització econòmica associant conreu i ramaderia, sovint transhumant, i funcionant dins el quadre d’una estructura social igualitària. Hauria nascut de les necessitats de l’irrigació, en unes regions de morfologia particular poguent afavorir el seu acondicionament i llur extensió. Aquesta tècnica un cop adquirida, la seva utilització s’hauria progressivament estès a les valls de muntanya del sud del Magreb. L’expansió romana no ha arribat més que a una part de la zona on s’havia desenvolupat, cosa que demostra l’antiguitat d’aquesta civilització bereber.
A les comunitats tribals ocupen un territori permetent les activitats complementàries. Tot o part d’un massís muntanyós, amb les valls d’aquest massís i el seu piemont semiàrid. Això no necessita ni fronteres ni límits. Precisa de terrenys per transitar. Això deixa zones lliures per estiuar els ramats de les tribus nòmades del sud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada