Probablement els obeliscos, després d'estirar-los amb cordes sòlides, els feien lliscar per una rampa construïda amb maons sense coure i amb sorra fins a un pou quadrangular ple de sorra. Mentre l'obelisc, mig inclinat, encara l'aguantaven cordes, es començava a buidar de sorra els pou, o bé deixaven que la sorra s'ecolés per escletxes practicades a la paret del pou. De tota manera, quan s'alçava sobre la seva base l'obelisc fins aleshores ajagut sobre un dels seus flancs (maniobra certament complicada), es corria el risc de fer-ne malbé una de les arestes i, sobretot, de veure com la seva massa enorme rebotava en el sòcol i quedava descentrada, de manera que les arestes de la base no coincidine amb les del sòcol. Al pedestal de l'obelisc de Thutmosis III, a Karnak, es pot observar un incident d'aquesta mena, bé que insignificant i a penes visible.
És en la tècnica de la construcció monumental on els egipcis van dur a terme les proeses més extraordinàries. Sota la dinsatia II (cap al 2.770-2.649 aC), els arquitectes egipcis coneixien la volta, i la van utilitzar en les superestructures de les tombes, i segurament també ne les habitatges, que no s'han conservat. A més durant la mateixa dinastia s'observa l'ús progressiu de la pedra de talla en els monuments funeraris fets de maó, i es comença a utilitzar la pedra dura. La gran innovació va tenir lloc sota el rei Djeser (cap al 2.630-2.611 aC), al començament de la dinastia III a Saqqarah, amb la primera construcció monumental de carreus, la piràmede esglaonada, que es va aixecar en trenta anys. En analitzar les diferents fases de la seva construcció, constatem que els arquitectes egipcis van aprende en una generació a dominar el nou material.
Sembla que durant laprimera fase de la construcció inicial esglaonada es va utilitzar la pedra exactament igual com si es tractés dels maons habituals: els blocs de pedra, concebuts com a maons de dimensions més grans, estan disposats en filades horitzontals unides per un morter gruixut d'argila. En canvi, la segona fase, que és la transformació de la construcció en piràmede esglaonada, presenta una tècnica diferent: la massa del material emprat és infinitament més important; ara, els carreus pesen mitja tona cadascun. L'obra és disposada en capes inclinades en un angle de 18 graus cap al centre de l'edifici, de manera que la seva cara exterior ja presenta el resultat de 72 esglaons que oferirà la piràmide ampliada en la seva última fase.
L'ús de blocs de grans dimensions i la disposició de les filades eb llit decantat constitueixen indubtablement una innovació genial que va permetre estalviar molt treball als picapedrers i un guany de temps, ja que d'aquesta manera s'evitava tallar en bisell la cara exterior dels blocs de parament i, al mateix temps, s'aconseguia amb més facilitat l'angle desijat. Aquesta tècnica no es va abandonar fins que es va aconseguir la forma de la piràmide definitiva, amb un angle d'inclinació més pronunciat (entre 45 i 54 graus) que afavoria el llit horitzontal i exigia tallar en bisell la cara exterior dels blocs de parament.
La construcció d'una piràmide plantejava a l'Estat problemes d'organització i dificultats tècniques. L'organització de les masses de treballadors, la prospecció de les pedreres i la seva explotació, el transport regular dels blocs de pedra fins a l'obra i el seu emmagatzemament, així com la formació dels picapedrers, els paletes, els transportistes, els arquitectes i els mestres d'obra, són un conjunt de realitzacions que donen testimoni de l'admirable organització de l'administració egípcia.
És en la tècnica de la construcció monumental on els egipcis van dur a terme les proeses més extraordinàries. Sota la dinsatia II (cap al 2.770-2.649 aC), els arquitectes egipcis coneixien la volta, i la van utilitzar en les superestructures de les tombes, i segurament també ne les habitatges, que no s'han conservat. A més durant la mateixa dinastia s'observa l'ús progressiu de la pedra de talla en els monuments funeraris fets de maó, i es comença a utilitzar la pedra dura. La gran innovació va tenir lloc sota el rei Djeser (cap al 2.630-2.611 aC), al començament de la dinastia III a Saqqarah, amb la primera construcció monumental de carreus, la piràmede esglaonada, que es va aixecar en trenta anys. En analitzar les diferents fases de la seva construcció, constatem que els arquitectes egipcis van aprende en una generació a dominar el nou material.
Sembla que durant laprimera fase de la construcció inicial esglaonada es va utilitzar la pedra exactament igual com si es tractés dels maons habituals: els blocs de pedra, concebuts com a maons de dimensions més grans, estan disposats en filades horitzontals unides per un morter gruixut d'argila. En canvi, la segona fase, que és la transformació de la construcció en piràmede esglaonada, presenta una tècnica diferent: la massa del material emprat és infinitament més important; ara, els carreus pesen mitja tona cadascun. L'obra és disposada en capes inclinades en un angle de 18 graus cap al centre de l'edifici, de manera que la seva cara exterior ja presenta el resultat de 72 esglaons que oferirà la piràmide ampliada en la seva última fase.
L'ús de blocs de grans dimensions i la disposició de les filades eb llit decantat constitueixen indubtablement una innovació genial que va permetre estalviar molt treball als picapedrers i un guany de temps, ja que d'aquesta manera s'evitava tallar en bisell la cara exterior dels blocs de parament i, al mateix temps, s'aconseguia amb més facilitat l'angle desijat. Aquesta tècnica no es va abandonar fins que es va aconseguir la forma de la piràmide definitiva, amb un angle d'inclinació més pronunciat (entre 45 i 54 graus) que afavoria el llit horitzontal i exigia tallar en bisell la cara exterior dels blocs de parament.
La construcció d'una piràmide plantejava a l'Estat problemes d'organització i dificultats tècniques. L'organització de les masses de treballadors, la prospecció de les pedreres i la seva explotació, el transport regular dels blocs de pedra fins a l'obra i el seu emmagatzemament, així com la formació dels picapedrers, els paletes, els transportistes, els arquitectes i els mestres d'obra, són un conjunt de realitzacions que donen testimoni de l'admirable organització de l'administració egípcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada