El Nil, artèria de comunicació.

El riu era la principal artèria de comunicació. El Nil es remuntava i es baixava en vaixell i en barca. En el delta mateix, les ramificacions del Nil servien de vies de comunicació, unides entre elles per canals. Una altra xarxa de canals assegurava l'enllaç entre les instal·lacions que vorejaven la vall del Nil. Fins i tot d'unntemple a l'altre, les mercaderies es transportaven per via fluvial. Els transports de càrregues més lleugeres, de sacs de gra dintre d'un camp, per exemple o d'un camp a un canal o al riu es feia amb rucs. En canvi, els vehicles de rodes, que no es van començar a utilitzar regularment fins a l'Imperi Nou (1.550-1.070 aC) eren exclusivament carros de guerra o de caça. Els membres de les classes superiors els podien fer servir per passejar-s'ho, però mai van constituir un mitjà de tansport pròpiament dit. Durant l'Imperi Antic, els alts dignataris utilitzaven cadires de mà per als trajectes curts, però recorrien al Nil per als grans desplaçaments.
Al sud de la piràmide de Keops s'ha desenterrat una barca reial d'uns 44 metres. Equipada amb cinc parelles de rems normals i dos de més grans que es feien servir de timó, té senyals de desgast, una prova evident d'haver navegat molt. Probablement només va servir per enllaçar la residència reial amb les ciutats veïnes del delta, ja que les embarcacions que recorrien el Nil habitualment disposaven de pals desmuntables. Riu amunt, aprofitaven el vent del nord, i riu avalls'abaixava l'abordadura i amb la força dels rems n'hi havia prou. La navegació en alta mar cap a les ciutats del litoral fenici és documentada des de la dinastia I (cap al 3.000 aC). Hi ha imatges que daten de la dinastia V i que representen vaixells d'un pal que porten els productes de les terres sirianes. Les càrregues molt pesades es transportaven en xalenes especials.

Per transportar el colós instal·lat al nord del temple de Memnon, que pesa 800 tones, Amenofis, fill de Hapu, el genial arquitecte del temple de Luxor i del temple funerari d'Amenofis III a Tebes, va fer construir cap el 1.350 aC un vaixell especial que va anomenar “vaixell de vuit”, cosa que sembla voler dir que les seves dimensions eren vuit vegades més grans que les d'una xalana normal. Tanmateix , es deuria plantejar un espinós problema tècnic a l'hora de carregar el megàlit i més tard, un cop a Tebes, desembarcar-lo. El transport dels obeliscos obligava a la construcció de plans inclinats per poder-hi arrossegar els megàlits fins a un canal especialment excavat entre la pedrera i el Nil. Per transportar el colós de Memnon segurament es va concebre un procediment anàleg: la xalana, llastada amb pedres o maons, espera al fons del canal; l'obelisc o el colós, amarrat horitzontalment a un trineu, és hissat a la barcassa, que és desllastada; gràcies a això, surt a la superfície i és sirgada pels remolcadors.

En els trajectes curts es podia rrossegar una càrrega d'unes 60 tones per una pedra llisa, com es pot veure en la famosa imatge del trasport amb trineus d'una estàtua colosal del nomarca Djehutihotep a la seva tomba a El-Bersheh. El colños d'alabastre que segosn les inscripcions tenia unes mides de 13 colzes, devia pesar unes 60 tones: falcat amb cordes en un enorme trineu de fusta , és hakat per 172 homes dividits en quatre fileres. Un obrer amb un càntir a la mà, enfilat sobre els peus del colós, vessa aigua davant el trineu per fer que llisqui millor sobre la pista d'argila.