Jericó neolítca.

 

Les comunitats que es van establir en el que seria Jericó, en temps prehistòrics, ho van fer per aprofitar l’aigua dolça, molt escassa, a l’entorn del duríssim desert situat al nord de la Mar Morta. Un manantial que, actualment, proporciona cinc mil litres d’aigua per minut, i que va convertir a Jericó en un autèntic Oasis. Aquest manantial va ser un element clau per les comunitats instal·lades a la zona, ja que va afavorir la seva evolució des d’una economia de cacera i recol·lecció fins la tipologia agropecuària posterior. Això va fer possible l’aparició d’un poblat neolític estable, amb capacitat de domesticar plantes com l’ordi, l’espelta, les llenties o els cigrons. Les primitives cases de planta circular i semi excavades, construïdes amb adobs, van evolucionar cap a vivendes de forma rectangular i de tres habitacions, amb sols enllustrats, que ocasionalment estan pintats.

    S’hi pot trobar  l’exemple més antic d’un sistema de defensa construït per l’ésser humà: una antiquíssima torre (Neolític pre-ceràmic 8.500 – 7.500 ane). Una construcció de pedra, de planta circular i una alçada conservada de gairebé nou metres, associada a un mur de dos metres d’amplada. No és una norma habitual en l’arquitectura militar que una edificació d’aquesta mena s’aixequi a l’interior d’un assentament. Hauria de trobar-se, de manera lògica, en una posició avançada respecte a la muralla perquè les unitats defensores poguessin impedir els atacants aproximar-s’hi i escalar la muralla.

    Aquesta torre, envoltada per un seguit de sitges, permetia controlar visualment el manantial, situat a l’oest del poblat. Cosa que fa pensar que no estem davant d’una obra defensiva estrictament, sinó davant una torre de vigilància, una construcció col·lectiva excepcional erigida per a la protecció dels recursos econòmics de la comunitat, com eren el cereal emmagatzemat i l’aigua.

    Malgrat la seva complexitat, es tracta d’un llogarret agrícola i cap el 3.000 ane va ser quan es convertí en una ciutat fortificada, amb funcions administratives , econòmiques i religioses centralitzades. Els seus murs delimitaven una àrea urbana d’unes quatre hectàrees. Amb el temps es convertiria en el centre d’una xarxa de relacions comercials amb Egipte, Síria, Mesopotàmia i L’Egeu. La seva destrucció l’any 1.550 ane probablement víctima d’un atac egipci, va posar final al cicle de l’urb habitada per Cananeus.