La Urbanització

Si bé el llogaret no era res més que la yuxtaposició de cases d’igual importància que pertanyien a persones que participaven de la mateixa manera en la consecució de la reserva alimentària, això no eren trets d’urbanisme. No podem parlar d’urbanisme més que quan un doble fenòmen acumula els seus efectes: cal que s’afegeixi a una acció que estructuri l’aglomeració en un conjunt organitzat una real diferenciació de l’hàbitat, basada en una especialització més notable de certes unitats bàsiques. Passar de l’estat del llogaret a l’estat urbà no pot fer-se sense transformacions fonamentals – econòmiques, socials i polítiques – que afecten la comunitat. La urbanització és el fruit d’una transformació que va produint-se al llarg d’un periode i que cada lloc presentarà, simultàniament i durant un bon periode de temps, un nombre variable de caracters urbans i den llogaret, però mai d’un sol cop la totalitat d’ells.

Els inicis de la diferenciació de l’habitat podem situar-los segons el registre arqueològic sobre el Vè mil·leni. És quan se’ns revela que l’evolució ja s’ha emprés en el sentit d’una complexitat més gran, accentuant la jerarquia real entre els edificis. S’aprecien grans unitats d’habitació tripartita, es veuen formar-se eixos de circulació més ben traçats que en el passat. Això ens proporciona la idea que l’estat del llogaret ja s’ha sobrepassa i que l’evolució cap a la ciutat arriba a la seva fi. 

Els llogarets no estan destinats a desaparèixer: romandran sempre com una base essencial de la vida econòmica , el centre de la producció agrícola. Però d’ara en endavant dependran de la ciutat i no tenen cap mena d’autonomia ni poder propi; estan incorporats a un conjunt més complex dirigit per un centre urbà i perviuran amb una existència oculta, l’èxit de la qual suposarà la seva desaparició.

El conjunt de causes que engendren aquest fenòmen proporcionen una explicació: 

El procés de neolització no es realitza plenament  sino amb una expansió cap els territoris del seu voltant. Per a poder prosperar va caldre recòrrer al regatge, que va nèixer de processos d’investigació dedicats al control de l’aigua per assegurar l’èxit. Sobreviure en un país d’aquesta mena tan sols era possible si es recorria a l’aprovisionament exterior d’un cert nombre de primeres matèries: fusta, betum, alguna mena de pedres i, encavat, minerals. Va posar-se en marxa doncs un sistema d’intercanvis a requeriment dels habitants de les conques fluvials. No és tan sols el creixement de l’àmbit agrícola el que explica el naixement de les ciutats, sinó també i probablement sobre tot, la posta a punt de les relacions comercials, sense les que no és possible el sorgiment de quaksevol mena de país.

La roda i l’ase encara no havien aparegut i en absència de qualsevol mena de mitjà de transport, a banda dels portadors humans, tan sols els rius i canals podine proporcionar la infraestructura necessària. Així les primeres ciutats estan estretament lligades al riu o a un canal. Aquesta associació tenia com a finalitat, evidentment, assegurar un bon abastiment d’aigua per a la vida diària i permetre el regatge del camp conreuat, però també el permetre la vida de relació. Per tant, l’eix fluvial afavoreix l’impuls de la ciutat. No és tan sols l’administració dels grans dominis agrícoles el que va impulsar el llençament de les ciutats, sinó també el desenvolupament del comerç. El canal pot considerar-se com el motor essencial del desenvolupament urbà, tant per permetre l’auge d’una explotació agrícola com per l’organització del subministrament de productes de primera necessitat als centres de decisió.

L’origen de la transformació de les estructures de llogaret en organització urbana està en el desplaçament de l’activitat agrícola des del seu lloc d’origen (els turons) cap a un àmbit, les planures al·luvials i dels deltes, on per desenvolupar-se va caldre enfrontar-se a noves tècniques, el regatge i anar a la recerca llunyana de les primeres matèries que faltaven: fusta i minerals... I per raons d’eficàcia, l’administració d’aquests dominis i dels intercanvis, confosos amb la gestió de canals (creació i manteniment), ha suposat una concentració de mitjans en un únic centre amb vocació regional, des d’on era possible dirigir els territoris dels llogarets que asseguraven la producció bàsica i indispensable per a la supervivència de la nova comunitat ampliada  i pels intercanvis.