Domesticació del gos

El llop es va convertir en el millor amic de l'home en un complex procés de domesticació que es va iniciar a Europa, i no pas a l'Àsia, i que van portar a terme pobles nòmades dedicats a la caça i la recol·lecció en un període molt remot, fa entre 32.100 i 18.000 anys. Amb posterioritat, acompanyant els humans en els seus desplaçaments, els gossos es van expandir per la resta del món, incloent-hi Amèrica.

La interacció entre llops i humans es pot datar fa uns 10.000 anys. Les dues espècies compartien  trets importants com l’alta sociabilitat, el nomadisme global i el fet de caçar en grup utilitzant una ment tàctica. De fet, durant un període  anterior de gairebé un milió d’anys, homínids i llops havien conviscut en molts indrets i, del cert,  s’havien reconegut com a caçadors i carronyaires de primera divisió. Encuriosits, uns i altres, devien acabar fent els passos que els portessin a interactuar de manera mútuament beneficiosa.

Cal suposar que els primers llops que van establir contacte van ser aquells individus menys porucs, més sociables i cooperatius, o si més no amb una agressivitat reduïda. Potser fins i tot alguns tenine alguna característica que els feia més dèbils, menys aptes per a la cacera i marginats dins de la seva llopada. No és difícil entendre que als humans de la prehistòria els interessés un aliat així. Els cànids, amb els seus sentits finíssims, especialmente l’olfacte, ajudaven a trovar les preses més ràpidament i amb més freqüència. Aleshores podien encalçar l’anima i esgotar-lo per després mantenir-lo fixat mentre els caçadors arribaven i l’abatien. Un cop esquarterada la peça , podien ajudar a carregar la carn cap el campament, o fins i tot protegir la carcassa d’altres predadors i carronyaires, fet que permetria als humans acampar allà mateix i atipar-se de valent.

Com a conseqüència de l’èxit del treball en equip, tant els grups humans com els seus ajudants de quatre potes consumien menys calories en la tasca, i després feien una ingesta important de proteïna i greix, cosa que evidentment millorava la seva condició física i la seva taxa reproductiva. Tots els participants se’n beneficiaven i veien incrementada la seva possibilitat de supervivència.

Els primers llops que es van acostar als humans van trobar també que eren un aliat útil, capaç d’abatre grans mamífers que quedaven fora de les seves possibilitats. A més compartien una estructura familiar que els era totalment reconeixedora: un pare, una mare, els seus cadells, agrupats en grups de vint o trenta que treballaven plegats. La relació devia ser complexa i delicada: oferia beneficis evidents per a les dues parts, però també implicava riscos. Els humans devien eliminar sense miraments aquells llops que no acabaven de semblar prou amistosos, i els animals devien aprendre amb el temps a interpretar el llenguatge corporal dels homes per saber quan podia ser millor fugir que apropar-se.