A l’antiga Roma, la mort anava acompanyada d’un ritual força complexe per
assegurar el viatge del difunt al més enllà. Als emperadors, una cerimònia els
preparava per l’ascensió als cels com a noves divinitats.
Quan un ciutadà il·lustre moria, els rituals per a
facilitar el trànsit al mès enllà es perllongaven varis dies. Fins el s I aC,
el trasllat del finat al sepulcre es feia de nit a la llum de les torxes (fubakes candelae) i això es va
continuar fent als enterraments d’infants. Una vegada depositat el cos a la
tomba, es considerava que l’ànima hauria trobat el descans i no tornaria per
turmentar a familiars i amics.
Quan la persona
expirava, un familiar proper, el més proper, li feia un petó als llavis per a
recollir el darrer sospirar que es depositava en un recipient, tancava els seus
ulls per sempre i li treia els anells i joies per a evitar-ne la substracció.
Per certificar la
defunció, es cridava el nom del mort repetides vegades des del moment de la
mort fins la sepultura. Així es constatava que la ort no era aparent.
Els esclaus domèstics (pollinctores) eren els encarregats de
preparar el mort per a l’exposició pública dels cadàvers.
L’exposició del
cadàver a l’atri de la casa es perllongava entre un i set dies, segons la
condició social del difunt. Les restes mortals reposaven junt amb les màscares dels
seus avantpassats, les inagines maiorum
moldejades en cera i acolorides, que ocupaven un lloc privilegiat a la vivenda.
El ritual de
purificació de la casa (suffito) s’escampava
aigua amb una branca de llorer i es feia passar els visitants pel damunt d’un
foc per a que l’ànima del difunt abandonés la llar.
La processó fúnebre era
de gran complexitat i variava en cada cas, segons les circumstàncies del moment
i la voluntat manifestada pel difunt:
Els familiars es situaven immediatament després del llit
imperial i al seu darrere desfil·laven els representants de tots els estaments
socials.
Magistrats portaven a les espatlles el llit fúnebre,
també podien ser els senadors.
Cadàver A la llitera s’hi col·lacava la caixa de
fusta amb el cos de l’emperador i sobre ella una imatge en cera del personatge.
Actor Un mim cobert amb una màscara anava
davant del cos i executava gestos que recordaven el mort
Lictors Corresponent a la seva dignitat, el cos
del difunt era precedit per un grup de lictors,
guàrdies encarregats d’obrir camí a la màxima autoritat.
Corro triomfal Un personatge muntat en un carro triomfal
duia una màscara del’emperador mort.
L’ordre de la processó era regulat pel designator,
el responsable de la pompa fúnebre, qui contractava ajudants i actors per a la
interpretació dels diferents personatges.
