Els primers estats.

  

 Per molt poderosos que arribessin a ser els primers estats, la seva influència quedava ecològicament restringida als sols fèrtils i convenientment irrigats amb capacitat de suportar la concentració de treball i gra que constituïa el seu poder. Més enllà d’això, no eren capaços de governar les terres àrides, aiguamolls i maresmes o damunt les muntanyes. El que sí podien era organitzar expedicions de càstig i guanyar un parell de batalles, però l’acció de govern era ja una altra cosa.

    La major part dels estats estaven formats per un nucli central que es governava directament, una zona de penombra de pobles la incorporació dels quals depenia del variable poder i riquesa de l’estat, i una àrea complertament fora del seu abast. En general els estat no tenien cap mena d’interès en governar regions físicament estèrils i exteriors al seu nucli central que, en condicions normals, no hauria compensat els costos necessaris.

    Els estats, en canvi, tractaven de trobar aliats militars i associats al seu Hinterland, i comerciaven amb ells per a l’obtenció de primers matèries imprescindibles que escassejaven. Aquest Hinterland no era tan sols una zona no governada (dit d’altra manera una zona “encara no governada”), sinó més aviat una zona governada, des del punt de vista del centre estatal, per bàrbars i salvatges. Els bàrbars sovint feien referència a pobles pastors hostils que suposaven una amenaça militar per als estats, però que, en determinades circumstàncies, podien arribar a ser incorporats. Els salvatges, per altra banda, se’ls veia com a una banda de caçadors recol·lectors sense capacitat per a servir com a primera matèria per a la civilització, i que podien ser ignorats, aniquilats o bé esclavitzats.

    La idea de domesticació resulta útil per a entendre el punt de vista estatal. Els camperols cerealistes  i els serfs del centre estatal son súbdits domesticats, mentre que els recol·lectors, caçadors i nòmades son pobles salvatges, primitius i sense domesticar: don bàrbars. Constitueixen una molèstia i una amenaça a exterminar. Cal que siguin capturats, representen un perill per a l’estat i la civilització. Igualment que les aus, els ratolins, les rates, les males herbes, els bitxos i alimanyes.

Estat primitiu o primerenc.

Un estat primitiu és aquell en el qual no hi ha una situació preexistent que estimuli el procés de formació d'estat.

En un estat la societat ja no està jerarquitzada en llinatges o famílies sinó en classes socials les quals es defineixen pel tipus d'activitat econòmica que desenvolupen. En els estats primerencs tenim els camperols, els pobladors urbans pobres, els obrers urbans (artesans per exemple), els buròcrates, les elits religioses i finalment els nobles, és a dir, el rei i la seva família. En un estat primerenc o arcaic un buròcrata serà un buròcrata i no un camperol que en el seu temps lliure faci activitats burocràtiques. Els membres de les elits tenen propietat sobre les terres i els pagesos estan obligats a pagar tribut el qual és administrat per buròcrates especialistes en aquesta activitat.

Comunitats pastorils amb un perímetre de distribució en àrees de freqüentació estacional, en un dispers poblament interior, van fer coincidir amb aquesta estacionalitat les formes i mecanismes de relació intergrupal i entre grups d’ells mateixos i d’ells respecte els veïns, potenciats des de l’especilització agrícoa dels veïns i per l’ariculació d’una circulació de productes, tot i que no representa més que una forma de relació i articulació entre formacions socials i no pas com un específic modus de producció.

En cap cas va generar posicions de domini entre ambdues però va transformar les relacions socials internes de cada grup. En els receptors, el control dels mecanismes de distribució d’aquests productes de procedència llunyana permetyra de manera indirecta cotrolar els mecnismes de reproducció social i, de manera directa, instrumentalitzar la materialització de les dissimetries socials.

Aquesta articulació va estar dirigida per les comunitats receptores: no només van aparèixer en funció de les demandes de la vall, sino que van existir mentre no hi hagué jerarquia política i les comunitats receptores van mantenirse atomitzades en tant que no hi havia possibilitat de controlar la circulació de productes llunyans. La desaparició d’aquests assentaments “porta d’entrada” coincideix amb la jerarquització del poblament amb els grans assentaments fortificats.

Però la circulació de productes miners procedents de les comunitats pastorils va incrementar-se substancialment al desaparèixer les “portes d’entrada”. Tan sols quan va quedar dirigit l’intercanvi des de les estructures polítiques cada cop més centralitzades, la circulació de productes miners va poder provocar un desenvolupament desigual de les societats a una i altra banda de la xarxa de circulació (produccio/consum).

Van desenvolupar-se els assentaments de més tamany en els àmbits territorials de contacte entre dos poblaments dispersos, no jerarquitzats, però especialitzats econòmicament, per afavorir la seva necessària relació. També van desenvolupar-se posteriorment els assentaments de major tamany a l’interior del territori, des de la concentració de la força de treball.

La desigualtat social que va implicar aquest procés i els efectes i contradiccions que va generar van provocar que les relacions intersocials es materialitzessin en un desenvolupament desigual.

De les ciutats estat als estats.

Els primers estats van néixer al Creixent Fèrtil. Aquesta va ser la zona on precisament van aparèixer les primeres ciutats. Una ciutat no tan sols es distingeix d'altres tipus de poblacions per la mida del seu nombre d'habitants. Els elements que realment determinen la seva naturalesa són estructures complexes que exerceixen una influència i un lideratge a tota la regió, més enllà de les seves muralles. Concretament n'hi ha tres que solen ser considerades com les més habituals: un centre de poder, on solia viure-hi el líder del cla o de la tribu i que amb el temps ho esdevé de la ciutat; un centre d'adoració, dedicat a les divinitats segos la tradició de cada zona, i un mercat o plaça, que permetia intercanviar mercaderies i coneixements.

Aquestes ciutats de Sumèria van anar lluitant i competint entre elles per l'aigua i per la resta de recursos dels territoris compartits fins que un dels líders tribals, el rei Lugalzagesi l'any 2350 aC, va ser capaç de sumar sota el seu domini ciutats com les de Uruk o Lagash, que aleshores ja tenien més de 200.000 habitants cadascuna  i que va arribar a tenir al voltant d'un milió de súbdits, en el que podria ser considerada la primera estructura estatal de la història. Ni s'ho havia proposat, ni segurament se'n va adonar; va ser el resultat d'un seguit de decisions preses sovint precipitadament i pensant a curt termini.