La família romana estava formada per tot allò que consistia la casa, tant els bens com les persones, i es tgrobava sota el control del cap de família paterfamilias, que era l’ascendent directe varó viu més gran. Exercia una autoritatpràcticament ilimitada sobre totes les persones i els béns de la família, de nqui es deia que estaven sota el seum poder (in potestate). Els seus fills, tot i ser adults i amb fills, no tenien estatus jurídic independient ni drets ni propietat i no sortien de l’autoritat dels pares fins la seva mort, i aleshores es convertien en paterfamilias.
Un varó romà d’edat adulta, encara que fos una persona de rang superior – senador, cònsul – no podia participar en capm transacció legal, fer un regal, manumitir un esclau o fer testament, mentre el seu pare seguís viu. No tenia cap propietat. Podia tenir uns diners personals, que els pares donaven als fills per motius pràctics, i així assolia una certa indepèndència en la vida quotidiana, però no tenia reconeixement jurídic i podia ser revocada pel pare en qualsevol moment. L’estatus jurídic de les persones in potestate equivalia formalment al dels esclaus.
Tot allò que formava part de la família – bens inmobles, éssers vius, persones i animals – era considerat igualment propietat de l’arbitri del paterfamilias. Els fills legítims es distingien dels demés en què eren lliures, tot i que el terme llibertat en les condicions descrites era més aviat potencial. Entre els poders del pare estava el de matar els membres de la família no vendre’ls, tot i que el dret a la vida i la mort eras exercit poques vegades,n exceptuan el moment del naixement on els pares on no era estrany que els pares acabessin amb la vida dels fills no desitjats.
El paterfamilias estava sotmés a la pràctica a les restriccions morals i a les limitacions d’allò que es considerava acceptable. Se suposava que en tots els assumptes importants el pare recorrria al conell dels parents i amics de més edat, que formaven elconsell domèstic, i tot i no estar obligat a seguri el seu consell, el costum dictava que normalment ho havia de fer.
L’autoritat del marit damunt de la muller es coneixia com a manus i s’obtenia mitjançant: la confarreatio, que era una cerimònia religiosa, la coemptio, transacció que comportava l’ús del broze i la balança en virtut del qual el marit comprava simbòlicament la núvia. I l’usus amb el que el marit aconseguia automàticament la manus després de cohabitar-hi. L’esposa igual que els altres membres de la família era considerada una propietat del marit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada