Temple Sirio-Palestí

El temple Sirio-Palestí no desenvolupava cap paper polític, era un espai d’annex al Palau Reial, en l’àmbit de la complexa organització de la qual duia a terme solament les activitats cerimonials del culte que la ciutat prestava a la seva divinitat o divinitats. Els temples duien a terme un paper purament cultural. Cases de les diferents divinitats de la ciuta, destinades a ser la seva llar, tenien una estructura arquitectònica senzilla (vestíbul, sala, sagrari) i sobretot no estava envoltada de tots els annexos (magatzems, tallers, arxius, estances del clergat, patis, sitges…) habituals a Egipte i Mesopotàmia.

Els sacerdots eren una categoria de dependents palatins, i del rei rebien el manteniment. Això no vol dir que la gestió del culte no contemplés aspectes polítics, les tenia i molt fortes. Dóna garanties al monarca de l’adhesió popular i al poble la seguretat d’una bona relació entre els dirigents humans i els déus. Però aquesta funció política del temple, essent el clergat directament depenent del rei (i sent el rei el protagonista en primera persona de les principals cerimònies religioses), era de fet controlada i ensombrida pel propi sobirà.

En la vida econòmica el paper del temple rambé era cerimonial, no pas productiu. No posseia ni terres, ni hosts, ni serfs rurals; era però la seu de les festes (probablement amb fires vinculades a elles) i administrava els sacrificis amb l’afluència de contribucions i víctimes, i amb el repartiment de carn entre els participants. Rebia ofrenes que en bona part eren atesorades ( el temple era el tresor del palau) i en l’altra part s’utilitzaven en el desenvolupament de les activitats cerimonials que marcaven el ritme de la vida de la comunitat. La participació popular den les activitats de culte podia ser fins i tot grandíssima, però se situava sempre fora del temple, que no tenia patis ni altres espais amb capacitat per albergar al públic de fidels.