Caiguda Imperi Romà d'Occident.

    

 A les crisis del segle III i IV es produeix una simbiosi dintre de la societat romana: entre els elements més adinerats de la classe social eqüestre amb els elements de la classe senatorial. D’aquesta fusió sorgeix una classe social rica, privilegiada, molt poderosa i egoista. Probablement la que més hi ha hagut en la història de la humanitat. Una classe social terratinent a Occident que sobreviu a l’Imperi.

      Aquesta classe social és determinant per l’ensorrament de l’Imperi Romà d’Occident. Al de l’Orient no hi ha una classe tan poderosa, ni tan rica, ni tan antiga. A l’Orient hi ha una prosperitat econòmica major i un dinamisme de les ciutats més gran que te en el comerç el seu exponent més brillant. Això proporciona unes classes mitjanes que es mantenen. A occident no: les classes mitjanes han quedat repartides entre els que han acabat en la pobresa o els que han promocionat a les altes esferes. Quatre mil persones posseïen més riquesa que els seixanta milions restants. Aquesta classe social va negar-se a contribuir amb els seus diners (impostos) al manteniment de l’exèrcit i al reclutament professional, sobretot bàrbars. Deien que Roma l’havien de defensar els romans. Però també es negaven a proporcionar els seus colons a l’allistament. Es negaven a mantenir l’estat, que era qui feia a aquesta classe immensament privilegiada.

     A l’Imperi Romà d’Occident també es produeix un desigual repartiment del poder, Aquest no recau en l’emperador, sinó en el Magister Militum únic. Aquests posen l’Imperi al seu servei i no pas ells al servei de l’Imperi. A Orient no hi ha un únic Magister Militum. Això suposa que es podien controlar entre ells i cap acumula suficient poder propi per servir-se de l’estat.

   La pèrdua d’Àfrica suposa un altre dels elements que propicien a caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Aquesta aportava sobre el seixanta per cent de la riquesa de Roma, sobretot en el sector agrari que era determinant per a l’economia de l’Imperi. L’elit romana no aconsegueix fer fora els Vàndals, que son qui s’apropien del Nord d’Àfrica. No aconsegueix retenir-la per les seves lluites internes, tot i l’ajuda rebuda des d’Orient. I l’Imperi en qüestió ja no és viable sense aquesta província. Perquè ja s’havia retirat de l’altra zona de provisió massiva d’abastiment: la Gran Bretanya.

Els Huns

  Els huns eren refugiats climàtics armats que viatjaven amb els seus cavalls. La seva forma de vida els permetia anar a la recerca de noves pastures amb una  increïble rapidesa. Les turbulències climàtiques van creuar-se amb un conglomerat de pobles en un període de rellevant formació dels estats. El clima no actuà ell sol, desplaçant una amenaça d’un lloc a l’altre de l’estepa sino en concert amb l’auge o renovació de confederacions agressives i complexes entre nòmades. Però a mitjans de s IV els Huns havien començat a badejar el riu Volga i l’arribada d’aquest poble a l’estepa occidental va ser trascendental.

   La migració dels huns és un episodi medioambiental. Les pluges monzòniques van negar la meitat sud d’Àsia, però les terres al nord de l’altiplà del Tíbet son seques i continentals. El clima de l’interior d’Àsia Central depenia dels vents de l’Oest, les rutes de les tempestes en latituds mitjanes que es veuen fortament influïdes per les masses d’aire atlàntiques. Quan l’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord (OAN) és positiva, els vents de l’Oest es dirigeixen cap el nord i deixen aridesa a l’Àsia Central. Quan l’OAN és negativa les rutes de les tempestes s’arrosseguen cap a l’equador i les pluges inunden l’estepa. Al segle IV es donaven tots els elements per a una sequera perllongada a l’estepa. Els vint anys que transcorren entre 350 i 370 van ser el pitjor episodi de sequera multidècades dels darrers dos mil·lenis. Els nòmades que vivien a l’Àsia Central van haver de fer front, tot d’una, a una crisi molt dramàtica.

  L’onada inicial de migració Huna a Europa no va ser un envit coordinat. Al principi tan sols arribaren uns grupúsculs més aviat independents. Però portaven amb ells noves tàctiques de cavalleria que terroritzaven els habitants de les planures transdanúbiques.  Els seus cavalls eren ferpçment eficaços. El que feia als huns arrassadors era la seva arma bàsica, l’arc compost corvat que podia tenir un abast efetiu de fins a cent cinquanta metres. Les maniobres llampec i el gran abast d’aquests arquers dalt del cavall eren inquietants.

    Les terres situades al nord del Danubi havien estat dominades per coalicions de Gods durant més de cent anys. Prevalia una mena d’equilibri, però els Huns acabaren amb ell. Els gods que escapaven del huns buscaren assil dins les fronteres de l’Imperi Romà, probablemen t més de 100.000 persones entre homes dones i nens. Els romans ho veieren com una oportunitat, una arribada inesperada de reclutes militars. Els refugiats eren explotats amb finalitats econòmiques. La rebel·lió era latent i aviat el gods iniciaren una revolta, arribant a reclutar mercenaris huns per al seu bàndol. La derrota militar de Roma va ser la pitjor mai soferta. L’assentamet de grups sencers en territori romà va ser possible a canvi del servei militar a les ordres de comanaments nadius. Començaval l barbarització de l’exèrcit.

    El desplaçament ja generalitzat dels Huns cap a l’oest l’inici del s V va fer moure les poblacions i esdevenir unes autèntiques migracions, moviments de gent. L acrisi va sobepassar la capacitat, molt mermada ja, de resposta de les fronteres romanes. Les invasions simultànies diluïren la capacitat del seu control més enllà dels Alps. La gran emergència fronterera es va produir en el pitjor moment possible. L’imperi treballava des d’una posició de desesperació, afavorint el centre i perjudican la perifèria. Els habitants de les províncies no els va costar massa canviar de lleialtats quan els que arribaven requisaven la superestructura de l’estat. La maquinària del poder deixà de ser romana.

    De tota manera encara disposava d’una darrera línia de defensa: l’anell invisible de gèrmens que estava a l’aguait dels invasors. I així el fet de topar amb l’ecologia de les patologies indígenes va propiciar la retirada. El cor de l’imperi era un niu de gèrmens i la malària va fer els seus estralls: al portar els cavalls a les pastures de le shumides terres baixes, on els mosquits crien i transmeten el protozoo mortal, els Huns eren presa fàcil de l’enfermetat. I així van retorcedir cap a les altes estepes, zone sfredes i seques on el mosquit no el seguí. Però el mon romà deixat enrere ja era irreconeixible. Tallats els circuïts de riquesa, el comerç de l’elit i les xarxes locals van evaporar-se per complert. L’ocàs de les fortunes porivades va convertir l’església en le terratinent més ric i poderós de la societat.

La Crisi del segle III

Cap el segle II els romans arribaren a la màxima extensió del seu Imperi. Les fronteres que es van fixar llavors ja no van poder ser ampliades. El procés d'enriquiment viscut amb l'expansió va arribar al sostre màxim i en el període que s'obrí a continuació, la societat romana va haver de variar enormememnt les seves formes de vida.
A partir d'aquest moment s'acaben els beneficis derivats de la conquesta: terres, esclaus, botí. L'imperi es va veure obligat a viure del que ja tenia i, a més a més, defensar-ho. Aleshores és quan es comença a viure d'una manera molt difierent de com s'havia viscut fins llavors. Sense nous ingressos es feia difícil conservar el luxe a què estaven acostumats els rics, les classes dirigents; sense nous esclaus era difícil aconseguir que les terres i les mines produïssin tans beneficis com fins llavors.
La defensa era quelcom molt costós. A l'interior de l'Imperi s'havia de mantenir l'ordre: el control dels esclaus, dels pobres a les ciutats, dels pobles conquerits, evitar l'entrada de pobles que habitaven a l'altra banda de les fronteres i els quals fins llavors havia estat fàcil mantenir allunyats. L'Imperi passa de conquerir cada vegada més terres a témer ser conquerit, perquè pobles que vivien al nord dels rius Rin i Danubi cada vegada els era més fàcil entrar dintre de les zones frontereres romanes i realitzar actes de pillatge o bé també d'invasió. La riquesa romana era un reclam perquè aquestes tribus deixessin de respectar les fronteres romanes: la pobresa dels llocs en què vivien, que els fa difícil alimentar-se i sobreviure, i l'empenta d'altres pobles que emigren des de llocs més llunyans pels mateixos motius, els fa emigrar.
Els romans han de tolerar la seva entrada i la seva permanència ja que no tenen força suficient per defensar-se davant la superioritat germànica. Aquestes invasions no són sempre violentes i destructives: un cop han demostrat als romans la seva força, s'estimen més arribar a un acord amb ells sobre el lloc on viure i com repartir-se els territoris i les riqueses. Això empobreis moltes ciutats: algunes queden abandonades i d'altres queden rescloses en muralles.
L'exèrcit romà intenta recuperar totes les terres i planifica un augment d'efectius. Els diners per pagar aquest exèrcit i proveir-lo van haver de sortir dels habitants de l'Imperi i, per tant, augmentaren els impostos. Els rics, tot buscant la manera d'evitar el seu pagament, començaran a marxar de les ciutats i a instal·lar-se en vil·les, al camp. Com que les ciutats s'anaven buidant, la producció artesanal i el comerç van decaure moltíssim. La terra, que era dels grans propietaris, esdevingué l'únic lloc on es podia sobreviure.
Els propietaris dividien els latifundis en petites parcel·les que lliuraven a camperols perquè les treballessin i, del que n'obtinguessin, els en donessin una part. Aquesta mena de contracte s'anomena colonat. També molts esclaus foren posats en llibertat i convertits en colons.