Els Huns

  Els huns eren refugiats climàtics armats que viatjaven amb els seus cavalls. La seva forma de vida els permetia anar a la recerca de noves pastures amb una  increïble rapidesa. Les turbulències climàtiques van creuar-se amb un conglomerat de pobles en un període de rellevant formació dels estats. El clima no actuà ell sol, desplaçant una amenaça d’un lloc a l’altre de l’estepa sino en concert amb l’auge o renovació de confederacions agressives i complexes entre nòmades. Però a mitjans de s IV els Huns havien començat a badejar el riu Volga i l’arribada d’aquest poble a l’estepa occidental va ser trascendental.

   La migració dels huns és un episodi medioambiental. Les pluges monzòniques van negar la meitat sud d’Àsia, però les terres al nord de l’altiplà del Tíbet son seques i continentals. El clima de l’interior d’Àsia Central depenia dels vents de l’Oest, les rutes de les tempestes en latituds mitjanes que es veuen fortament influïdes per les masses d’aire atlàntiques. Quan l’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord (OAN) és positiva, els vents de l’Oest es dirigeixen cap el nord i deixen aridesa a l’Àsia Central. Quan l’OAN és negativa les rutes de les tempestes s’arrosseguen cap a l’equador i les pluges inunden l’estepa. Al segle IV es donaven tots els elements per a una sequera perllongada a l’estepa. Els vint anys que transcorren entre 350 i 370 van ser el pitjor episodi de sequera multidècades dels darrers dos mil·lenis. Els nòmades que vivien a l’Àsia Central van haver de fer front, tot d’una, a una crisi molt dramàtica.

  L’onada inicial de migració Huna a Europa no va ser un envit coordinat. Al principi tan sols arribaren uns grupúsculs més aviat independents. Però portaven amb ells noves tàctiques de cavalleria que terroritzaven els habitants de les planures transdanúbiques.  Els seus cavalls eren ferpçment eficaços. El que feia als huns arrassadors era la seva arma bàsica, l’arc compost corvat que podia tenir un abast efetiu de fins a cent cinquanta metres. Les maniobres llampec i el gran abast d’aquests arquers dalt del cavall eren inquietants.

    Les terres situades al nord del Danubi havien estat dominades per coalicions de Gods durant més de cent anys. Prevalia una mena d’equilibri, però els Huns acabaren amb ell. Els gods que escapaven del huns buscaren assil dins les fronteres de l’Imperi Romà, probablemen t més de 100.000 persones entre homes dones i nens. Els romans ho veieren com una oportunitat, una arribada inesperada de reclutes militars. Els refugiats eren explotats amb finalitats econòmiques. La rebel·lió era latent i aviat el gods iniciaren una revolta, arribant a reclutar mercenaris huns per al seu bàndol. La derrota militar de Roma va ser la pitjor mai soferta. L’assentamet de grups sencers en territori romà va ser possible a canvi del servei militar a les ordres de comanaments nadius. Començaval l barbarització de l’exèrcit.

    El desplaçament ja generalitzat dels Huns cap a l’oest l’inici del s V va fer moure les poblacions i esdevenir unes autèntiques migracions, moviments de gent. L acrisi va sobepassar la capacitat, molt mermada ja, de resposta de les fronteres romanes. Les invasions simultànies diluïren la capacitat del seu control més enllà dels Alps. La gran emergència fronterera es va produir en el pitjor moment possible. L’imperi treballava des d’una posició de desesperació, afavorint el centre i perjudican la perifèria. Els habitants de les províncies no els va costar massa canviar de lleialtats quan els que arribaven requisaven la superestructura de l’estat. La maquinària del poder deixà de ser romana.

    De tota manera encara disposava d’una darrera línia de defensa: l’anell invisible de gèrmens que estava a l’aguait dels invasors. I així el fet de topar amb l’ecologia de les patologies indígenes va propiciar la retirada. El cor de l’imperi era un niu de gèrmens i la malària va fer els seus estralls: al portar els cavalls a les pastures de le shumides terres baixes, on els mosquits crien i transmeten el protozoo mortal, els Huns eren presa fàcil de l’enfermetat. I així van retorcedir cap a les altes estepes, zone sfredes i seques on el mosquit no el seguí. Però el mon romà deixat enrere ja era irreconeixible. Tallats els circuïts de riquesa, el comerç de l’elit i les xarxes locals van evaporar-se per complert. L’ocàs de les fortunes porivades va convertir l’església en le terratinent més ric i poderós de la societat.