ACTIVITATS INDUSTRIALS DURANT L’IMPERI ROMÀ

        L’Imperi Romà va suposar la comunicació pacífica de grans regioms i, per això, va fer possible la generalització de l’organització industrial que ja havien conegut els grecs i que es basava en tres sistemes: el treball domèstic, les feines artesanals i la gran indústria.

    El treball domèstic es feia sobretot al camp. Les famílies volien procurar-se per elles mateixes tot el necessitaven i, d’altra banda, els interessava ocupar contínuament els treballadors agrícoles, esclaus o lliures, que durant certes èpoques de l’any es quedaven sense feina. Moltes viles es feien elles mateixes el pa, els teixits, el calçat, els mobles, els cistells, la ceràmica, les pells adobades i tota mena d’articles. Eren una economia tancada.

    A les ciutats, aquest tipus de producció va ser substituït pel treball artesanal. Els artesans treballaven en petits tallers sense maquinària i amb una mà d’obra poc especialitzada. Produïen articles, generalment de poc preu (mobles, articles de cuir, teixits), que venien a la ciutat i a la seva rodalia. Estaven agrupats en col·legis que ajudaven els treballadors en temps de necessitat i formaven societats religioses i funeràries.

    Més endavant, l’Estat va anar controlant cada cop més, aquestes indústries. Per assegurar el forniment i de les ciutats i la continuïtat dels oficis necessaris, l’emperador Dioclecià va disposar que certs oficis fossin hereditaris per llei.

    En els últims temps de l’Imperi, l’Estat va organitzar grans indústries que utilitzaven mà d’obra esclava i treballaven “en cadena”. Algunes d’aquetstes van ser la indústria metal·lúrgica, la del moble, la tèxtil i la de l’adob de pells, la ceràica, el vidre, els perfums , la cosmètica, les medicines i la joieria.

La ceràmica al Neolític.

    L’argila va ser la primera matèria fonamental a causa de les seves qualitats plàstiques i refractàries. Abans i durant el procés de la seva elaboració s’hi barrejaven una sèrie d’additius prèviament molts (petits granets o fragments triturats de quars, feldespat, mica i ortosa bàsicament) a fi de donar més consistència a la pasta i, d’aquesta manera evitar que es trenqués al posar-la al foc per a la seva cocció.

  Després es procedia al pastament dels materials argilosos amb aigua fins aconseguir una massa plàstica. L’aigua en excés era eliminada. La pasta obtinguda (encara humida) era objecte d’un modelatge, és a dir, se li donava forma (vas, bol, etc.). Posteriorment es procedia a la seva decoració o no. Més tard veia el procés de cocció, que es feia introduint la peça prèviament al foc a una temperatura d’uns 700 graus C, per tant calia alimentar constantment el foc  per mantenir el procés de cocció, on s’esdevenien molts canvis físics i químics que feien de la peça resultant un cos endurit i inalterable, sent-ne la vitrificació el principal responsable de l’alta resistència de les peces ja un cop fredes, així com de la seva fragilitat.

    En un moment donat del Neolític antic (4.600 -4.000 aC), com a resultes d’un comerç primitiu basat en l’intercanvi de bens, es va difondre una nova moda: la ceràmica amb decoració impresa, amb una sèrie de decoracions a la pasta argilosa un cop ja modelada i immediatament abans de ser fornejada, que es realitzava amb la vora d’una petxina. Aquesta decoració està situada generalment al voltant del coll, la vora, la panxa i les natges. El color d’aquestes peces és marró clar o fosc.

Miners de l'or a Egipte

L'explotació de les mines estava cuidadosament organitzada. Primer que tot un equip de prospectors especialitzats (sementiu), capitanejats per un director i acompanyats d'un escriba , recorria el desert a la recerca de llocs on extraure or. Un cop localitzats informava al seu superior a Núbia, el qual havia d'assegurar-se que el lloc era accessible, la qualitat de l'or era acceptable, i hi havia suficient aigua per abastir a animals, homes i a les tasques del rentat de l'or. Si tot era favorable, s'emetia un informe que s'enviava a la cort per tal que ho aprovés i es comencessin els preparatius per l'expedició.

A la cort es reunien els obrers especialitzats, que portarien amb ells les seves eines, i altres càrrecs de responsabilitat, com els “encarregats de l'or” i els “escribes comptadors d'or” que calia que pesessin i enregistressin el metall trobat, i els “encarregats dels treballadors de l'or”, els funcionaris que havien de supervisar els miners. Els carros que tiraven les ases recorrien la ruta dels desert a través dels oasis en comptes de fer-ho pel Nil. Mentre a Núbia es reclutaven els treballadors que farien la feina més dura.

Ja a la mina, els homes s'allotjaven prop del lloc de treball, en cabanes de pedra, anomenades “les cases dels miners” o “cases de la ciutat dels treballadors d'or”. Alguns també podien instal·lar-se en uns coberts temporals, on guardaven les seves eines i que els serviria d'allotjament mentre no s'esgotesin els filons. També es disposava un guàrdia que controlava i vigilava el lloc i als propis treballadors davant l'amenaça dels lladres . Una de les unitats la formaven els “caps dels arquers de l'or”, homes reclutats a Núbia i molt considerats per les seves habilitats militars. La pena més lleu pels robatoris a les mines era de cent assots o retornar vuit vegades la quantitat robada.

Indubtablement el treball a les mines era extraordinàriament dur. Primer calia perforar la roca per obrir els túnels i pous, alguns de fins a cent metres de profunditat; encavat era necessari estabilitzar aquestes cavitats perquè no es desplomessin damunt dels obrers. Els miners es veien obligats a treballar a la gatzoneta o be suspesos en cordes durant moltes hores, tan sols amb el llum d'una làmpada d'oli. Així iniciaven l'extracció del quars aurífer, fent servir eines de fusta, dolerita i coure. Si la beta de quars aurífer es detectava a molta profunditat (a partir de trenta metres), es feia notar la manca d'oxígen, pel que era necessari practicar conductes de ventilació. A l'interior de la mina, els picapedrers disposaven d'aigua potable que guardaven en bots. Amb aquestes difícils condicions de treball, no és d'estranyar que la força de treball la formessin beduins acostumats al clima, presoners i criminals, i que tots ells estiguessin fèrriament vigilats per personal egipci.

La roca que s'extreia de les mines es matxacava en morters de pedra, una primera trituració de la que, sembla ser, se n'encarregaven homes adults. Encavat els fragments es molien colpejant-los amb boles de pedra dura al damunt de lloses planes, fins a polveritzar-les complertament. D'aquesta feina solien encarregar-se'n dones i probablement nens. Tot seguit el material es rentava al damunt d'una llosa inclinada amb una petita canal al centre. Les partícul·les d'or s'enfosaven a l'aigua i s'adherien a la llosa, mentre que la pols de quars era arrossegada per l'aigua per l'endidura. El rentat es feia al peu de l'explotació, però si no hi havia suficient aigua (en feia falta molta) el mineral es traslladava a algun punt proper a la riba del Nil.

Si l'or extret tenia moltes impureses era necessari refinar-lo. Per aquesta feina calia escalfar-lo i moldre'l en morters i després sotmetre'l a un altre rentat. Els egipcis rarament obtingueren or de 24 quilats. Gairebé sempre estava barrejat amb plata i coure en distintes proporcions; el que consideraven or pur tenia en realitat un setanta-cinc per cent d'or i un vint-i-cinc per cent d'altres metalls.

El metall es gurdava en bosses de cuiro roig i es portava al “comptador d'or” perquè el pesés en una balança, el contrapès de les quals eren unes peces amb el símbol de l'or. Tot aquest procès es duia a terme davant dels “escribes comptadors d'or”, responsables d'enregistrar el metall extret i que especificaven el tipus d'or que es guardava a les bosses: en brut, refinat, en pepites, en pols... Quan la quantitat era elevada, es portava a través del wadi fins la riba del Nil, on es pujava als vaixells per dur-lo a la cort.

Un cop l'or arribat a Egipte, tan sols quedava fondre'l als forns, a una temperatura no inferior a 1.064 ºC, i bolcar-lo damunt dels motllos per així obtenir els lingots. Tot seguit el material es refinava i es dividia en porcions més petites o en fines làmines que podien ser treballades al foc.

Eines i estris paleolítics

Els primers estris humans van ser còdols treballats, és a dir, sobre els quals es van fer saltar alguns resquills per obtenir un tall trinxant treballat per un costat o ples dos. Consoderant la mida reduïda d’aquests còdols, sens dubte s’ha utilitzat la percussió simple en la pedra, és a dir que l’home ha colpejat el caire d’aquest còdol amb un altre còdol com a percussor. Més tard la part arreglada s’ha estés a una proporció cada vegada més gran dels contorn del còdol, després a la totalitat, i axií s’han obtingut al principi bifaços amb taló reservat i més tard bifaços tallats totalment. En un moment indefinit (la invenció va ser feta segurament diverses vegades), (...), l’home descobrí un fet cabdal: la pedra, i el sílex en particular, es tallen millor quan s’utilitza un percussor menys dur que ella mateixa: os, banya, ossos cèrvids, fusta dura. De la mateixa manera es pot atacar el trinxat des d’un angle més agut i obtenir objectes més prims. Així és com els solutrians han tallat la major part de les seves fulles de llorer.

Tardanament, sens dubte, ja que no en tenim proves absolutes abans del solutrià, l’home va descobrir el retoc per pressió: en comptes de colpejar l’objecte, es pressiona sobre el caire amb una eina d’os o ivori. Aquesta tècnica només s’aplica a objectes de dimensió força reduïdes, ja que en condicions normals és difícil obtenir així resquills de més de 5 cm dellargària i de 1’5 cm. d’amplada. Però el retoc és molt més regular que l’obtingut per percussió.

Una tècnica intermèdia és una percussió indirecta, en la qual s’interposa entre l’objecte a retocar i el percussor un cisell d’os o de fusta. L’estudi dels indrets de fabricació sovint permet descobrir les tècniques que hi van ser emprades.

Independentment de les eines amb talla bifacial, les indústries paleolítiques abracen una gran quantitat de’ines en resquills o làmines. Aquests resquills poden obtenir-se de diverses maneres: o bé amb percussor manual de pedra, de fusta o d’os, o bé amb percussor dorment, pedra grossa col•locada a terra sobre la qual es colpeja el bloc de sílex (tècnica denominada també d’enclusa). El bloc d’on es desprenen els resquills és el nucli. El resquill presenta aspectes característics a la seva cara d’explosió. El pla de colpeig del nucli es defineix com la superfície sobre la qual es colpeja per fer saltar un resquill, i pot ser o bé fixa, o bé variable si es fa servir també com a pla de colpeig el lloc de presa precedent.