Miners de l'or a Egipte

L'explotació de les mines estava cuidadosament organitzada. Primer que tot un equip de prospectors especialitzats (sementiu), capitanejats per un director i acompanyats d'un escriba , recorria el desert a la recerca de llocs on extraure or. Un cop localitzats informava al seu superior a Núbia, el qual havia d'assegurar-se que el lloc era accessible, la qualitat de l'or era acceptable, i hi havia suficient aigua per abastir a animals, homes i a les tasques del rentat de l'or. Si tot era favorable, s'emetia un informe que s'enviava a la cort per tal que ho aprovés i es comencessin els preparatius per l'expedició.

A la cort es reunien els obrers especialitzats, que portarien amb ells les seves eines, i altres càrrecs de responsabilitat, com els “encarregats de l'or” i els “escribes comptadors d'or” que calia que pesessin i enregistressin el metall trobat, i els “encarregats dels treballadors de l'or”, els funcionaris que havien de supervisar els miners. Els carros que tiraven les ases recorrien la ruta dels desert a través dels oasis en comptes de fer-ho pel Nil. Mentre a Núbia es reclutaven els treballadors que farien la feina més dura.

Ja a la mina, els homes s'allotjaven prop del lloc de treball, en cabanes de pedra, anomenades “les cases dels miners” o “cases de la ciutat dels treballadors d'or”. Alguns també podien instal·lar-se en uns coberts temporals, on guardaven les seves eines i que els serviria d'allotjament mentre no s'esgotesin els filons. També es disposava un guàrdia que controlava i vigilava el lloc i als propis treballadors davant l'amenaça dels lladres . Una de les unitats la formaven els “caps dels arquers de l'or”, homes reclutats a Núbia i molt considerats per les seves habilitats militars. La pena més lleu pels robatoris a les mines era de cent assots o retornar vuit vegades la quantitat robada.

Indubtablement el treball a les mines era extraordinàriament dur. Primer calia perforar la roca per obrir els túnels i pous, alguns de fins a cent metres de profunditat; encavat era necessari estabilitzar aquestes cavitats perquè no es desplomessin damunt dels obrers. Els miners es veien obligats a treballar a la gatzoneta o be suspesos en cordes durant moltes hores, tan sols amb el llum d'una làmpada d'oli. Així iniciaven l'extracció del quars aurífer, fent servir eines de fusta, dolerita i coure. Si la beta de quars aurífer es detectava a molta profunditat (a partir de trenta metres), es feia notar la manca d'oxígen, pel que era necessari practicar conductes de ventilació. A l'interior de la mina, els picapedrers disposaven d'aigua potable que guardaven en bots. Amb aquestes difícils condicions de treball, no és d'estranyar que la força de treball la formessin beduins acostumats al clima, presoners i criminals, i que tots ells estiguessin fèrriament vigilats per personal egipci.

La roca que s'extreia de les mines es matxacava en morters de pedra, una primera trituració de la que, sembla ser, se n'encarregaven homes adults. Encavat els fragments es molien colpejant-los amb boles de pedra dura al damunt de lloses planes, fins a polveritzar-les complertament. D'aquesta feina solien encarregar-se'n dones i probablement nens. Tot seguit el material es rentava al damunt d'una llosa inclinada amb una petita canal al centre. Les partícul·les d'or s'enfosaven a l'aigua i s'adherien a la llosa, mentre que la pols de quars era arrossegada per l'aigua per l'endidura. El rentat es feia al peu de l'explotació, però si no hi havia suficient aigua (en feia falta molta) el mineral es traslladava a algun punt proper a la riba del Nil.

Si l'or extret tenia moltes impureses era necessari refinar-lo. Per aquesta feina calia escalfar-lo i moldre'l en morters i després sotmetre'l a un altre rentat. Els egipcis rarament obtingueren or de 24 quilats. Gairebé sempre estava barrejat amb plata i coure en distintes proporcions; el que consideraven or pur tenia en realitat un setanta-cinc per cent d'or i un vint-i-cinc per cent d'altres metalls.

El metall es gurdava en bosses de cuiro roig i es portava al “comptador d'or” perquè el pesés en una balança, el contrapès de les quals eren unes peces amb el símbol de l'or. Tot aquest procès es duia a terme davant dels “escribes comptadors d'or”, responsables d'enregistrar el metall extret i que especificaven el tipus d'or que es guardava a les bosses: en brut, refinat, en pepites, en pols... Quan la quantitat era elevada, es portava a través del wadi fins la riba del Nil, on es pujava als vaixells per dur-lo a la cort.

Un cop l'or arribat a Egipte, tan sols quedava fondre'l als forns, a una temperatura no inferior a 1.064 ºC, i bolcar-lo damunt dels motllos per així obtenir els lingots. Tot seguit el material es refinava i es dividia en porcions més petites o en fines làmines que podien ser treballades al foc.