Generalització de la planta rectangular

El pas de la planta circular a la rectangular suposa una autèntica revolució mental que correspon a una nova visió del món. La planta circular limita un espai acabat, que molt dificilment és susceptible d'ampliar-se. Aquest tipus de planta porta a un carreró sense sortida: si es volen engrandir els espais no es pot fer res més que construir al costat noves edificacions del mateix tipus. La planta rectangular permet adjuntar pràcticament sense límits l'espai domèstic sense que la comunicació interna entre dos murs units un a l'altre en tota la seva longitud faci perillar la solidesa del conjunt. L'espai rectangular és en teoria extensible fins l'infinit. En aquest cas cada mòdul o espai és a l'hora independent i part integrant d'un conjunt més gran.

Aquesta nova concepció correspon també a una nova manera de construir, que passa per l'abandonament de les unitats semiexcavades, que contribuïen a materialitzar els límts d'un espai finit. Es parets de les fosses constituïen de fet una separació i un aïllament més que no pas un suport per ala coberta. A les construccions rectangulars, els murs són veritables suports i s'eleven des del sòl, i això va suposar un important problema tècnic a resoldre: la unió de dos murs perpendiculars. La solució va consistir en la utilització d'elements fabricats (els maons) o escairats (pedres), disposats de tal manera que a l'evitar les superposicions en les unions actuaven els uns amb els latres a manera de roforços que contribuïen a l'estabilitat de l'element sustentador (mur) i a la solidesa dels seus respectius punts d'unió (l'angle de dos murs).

De manera senzilla podríem dir que es tracta de la invenció de l'alabanyileria. Els elements emprats en aquesta nova tècnica de construcció són de dues menes: la pedra, en forma de blocs seleccionats i tallats, i la terra en forma d'adobs moldejats o modelats.

En el cas de les cases circulars, les cobertes reposen, molt sovint, sobre pilars o pals, procediment que deixa de ser imprescindible en els recintes rectangulars, excepte quan és necessari cobrir espais la logitud dels quals supera els 3'5 – 4 m. La tàpia, que en cas de cases de planta circular servia sobretot per a reomplir l'esquelet de fusta, va utilitzar-se també per les cases rectangulars, tot i que en aquestes va ser l'adob el material més utilitzat.

Organització col·lectiva de l'espai habitat.

La superfície ocupada no suposa un augment significatiu. Es situa a l'entorn a una hectàrea, i un màxim de 2 a 3 hectàrees. Però sí qie hi ha una generalització col·lectiva de l'espai. Des del santuari a l'espai obert de vocació eminentment pública, vinculats a una funció comú dels edificis. La posició d'aquest espai pot ser central o perifèrica , amb un tractament del sòl específic: terra batuda, paviments de còdols. La disposició de les cases també reflecteix una organització col·lectiva. L'espai buit residual que es deixa entre les cases actua com la perllongació de cadascun dels espais domèstics individuals: llars, zones de talla, instal·lacions d'elements de molta, ...) I el sòl pot haver rebut també un tractament anàleg al dels espais buits.