El riu del temps

Desconeixem quan, a Egipte, es van substituir les tècniques d'irrigació artesanals per un sistema col·lectiu a gran escala. La pràctica de la irrigació amb basses, que tractava com una sola unitat importants sectors de la plana inundable, ja era molt comuna durant l'Imperi Mitjà (cap a 2.040–1.640 aC), però no hi ha cap prova que fos coneguda en l'Imperi Antic (3r mil·leni aC), a l'època de les grans piràmides. Les poques mencions als problemes de l'aigua i d'irrigació que hi ha en els textos egipcis a penes ens proporcionen informació sobre l'evolució de les tècniques emprades. L'única empresa d'irrigació de gran envergadura documentada abans del període grecoromà es va fer al Faium, un gran oasi situat al sud-oest del Delta. Els sobirans de l'Imperi Mitjà van assecar-ne les terres amb la construcció d'un canal lateral per controlar la crescuda del riu. La seva obra, però, no els va sobreviure.
La regularitat de les crescudes i la fecunditat de les terres del Nil i el seu delta feien d'Egipte un oasi de prosperitat; l'estabilitat pol´tica, a més, permetia de crear reserves d'aliments en previsió d'èpoques d'escassetat. Però els avantatges que oferia aquesta situació només eren relatius : unes crescudes insuficients o excessives, unes collites dolentes, epidèmies o altres perills naturals podien frenar en qualsevol moment el creixement de l'antic Egipte, on només es feia una collita anual, al revés que en els nostres dies.
Els dos cultius principals eren cerelas: el blat per al pa i l'ordi per a la cervesa. Aquests productes, fàcils de conservar, eren la base de l'alimentació. També es conreava el lli, que tant es feia servir per fabricar cordes com els més fins teixits per a l'exportació; i el papir (planta d'aiguamolls que podia ser conreada o silvestre). L'arrel del papir es podia menjar, i les seves tijes tenien múltiples aplicacions, des de la fabricació de barques i estores fins a la de fulls per escriure, que també s'exportaven. A més, es conreaven diferenst fruites i hortalisses. Els antics egipcis consumien relativament poca carn d'animal domèstics, però caçaven els ocells de pantans i pescaven al Nil: per a la majoria aquestes eren les principals fonts de proteïnes animals.
A part de fer possible l'agricultura, el Nil, també era el principal mitjà de comunicació. Les càrregues pesants es podien transportar pel riu, amb una facilitat que contribuir a enfortir la unitat del país, alhora que el laberint de canals del Delta presentava un fort obstacle per a qualsevol invasió. Però el riu també podia separar els homes. Un pobre era “aquell que no té barca”, cosa que l'obligava a recòrrer als més afortunats per travessar el Nil. La mort era “arribar en terra” o “a l'altra riba” i el pas a l'altre món es considerava una “travessia”.
Aquest caràcter tan compacte del país a l'entorn del Nil va permetre l'explotació intensiva dels seus recursos i la concentració de poder. Els faraons, propietaris de la terra, controlaven els recursos agrícoles mitjançant la propietat de la terra, els impostos sobre la producció, les mesures administratives per aconseguir que es cultivés i el treball forçat. En contrapartida s'ocupaven de crear reserves en previsió de les males collites, i així assumien moltes de les funcions d'un sistema cooperatiu en societats més petites. L'organització centralizada que es va desenvolupar a partir del 3r mil·leni aC va crear una massa de mà d'obra disciplinada , la mateixa que va aixecar les tombes reials i els monuments funeraris dels alts dignataris de l'Imperi Mitjà, les seves fortificacions i les seves piràmides; la mateixa que va fer les campanyes d'expansió imperial i va erigir els temples i les tombes privades de l'Imperi Nou (cap el 1.550-1070 aC).
Tot això va ser possible gràcies al perfeccionament de l'agricultura d'inundació, que deixava lliure una gran quantitat de mà d'obra durant els mesos fluixos de l'estiu i permetia a alguns dedicar-se complertament a tasques més especialitzades i més nobles.