Sense el Nil, que el tavessa de sud a nord des de les terres altes d'Etiòpia i l'Àfrica central fins a la Mediterrània, Egipte on a penes plou, hauria estat un país pràcticament desèrtic i inhabitable. Gràcies al riu va ser l'Estat més gran i més pròsper de la Mediterrània oriental des del 3.000 aC fins la conquesta romana.
Durant l'antiguitat, la prosperitat del país depenia de la riquesa de la seva agricultura, i per tant del Nil; tanmateix, aquesta agricultura no va nèixer d'una manera espontània, sinó que va anar apareixent en el decurs de la prehistòria. El Nil no ha tingut només una influència econòmica, sinó també política fins i tot ideològica.
Fa uns 12.000 anys, cap al final del Plistocè, Egipte encara formava part del Sàhara occidental, que en aquell temps era habitat per caçadors recol·lectors nòmades. El clima era més agradable que avui, i algunes regions que actualment són àrides i desèrtiques aleshores eren habitades. La vall i el delta del Nil no eren sinó un immens aiguamoll que atreia la gent i el bestiar per la seva excel·lent font d'aigua i que era molt apreciat per les seves plantes i peixos. En la mateixa època, els habitants de la regió també van començar a collir plantes salvatges, segurament cereals, que requerien més treball que els altres aliments que consumien. Se'n pot deduir que la pressió sobre els recusros naturals anava en augment.
A partir d'aquí va començar un lent procés de desertització del Sahara, que cap al 2.000 aC ja era tan àrid com en els nostres dies. Del 10.000 al 5.000 aC, els últims representants de l'Edat de la Pedra es van concentrar en els llocs on hi havia aigua i van explotar amb més insistència encara els recursos disponibles, tan al desert com a la vora del Nil. El conreu de la regió era uniforme, a diferència del d'altres societats camperoles més tardanes. La transició a l'agricultura sedentària es va produir, bé a les zones humides del desert, bé a la vall i al delta del Nil, en dates que se situen entre el 7.000 i el 5.000 aC. Molt mé tard que a l'Àsia occidental.
La Vall del Nil va començar a poblar-se amb el desenvolupament de l'agricultura. Cap el 4.000 ane, a Egipte només hi havia dues grans civilitzacions, la vella cultura Merimdeth a la regió del Delta, i al cultura badariana, centrada a Assiut, a l'Alt Egipte. Abans del 3.100 aC va quedar format l'estat egipci unificat, el primer gran Estat nació de la història.
Des d'aleshores, Egipte i la seva població no van deixar de prosperar i de créixer fins la conquesta romana. La unitat política i l'estabilitat de les institucions, així com la possibiltat d'explotar noves terres fèrtils, hi van contribuir considerablement. Les sembres es duien a terme després de la crescuda anual que cobria la vall i el delat del Nil des del final de juliol fins al setembre: a penes feia falta regar, i la collita es feia del marça al maig. Es podia incrementar el rendiment amb la canalització de les aigües de la crescuda per tal de retenir-les, mentre que el drenatge de les aigües residuals i el llim que es dipositava lentament permetia ampliar les superfícies cultivables. En canvi les terres dedicades a les hortalisses s'havien de regar tot l'any, una activitat que va ser manual fins que cap el 1.500 aC van aparèixer les primeres sínies. Altres conreus, com les primeres datileres, el fruit de les quals maduraven al final de l'estiu, no necessitaven rec, perquè les arrels d'aquestes plantes busquen l'aigua del subsòl.
Durant l'antiguitat, la prosperitat del país depenia de la riquesa de la seva agricultura, i per tant del Nil; tanmateix, aquesta agricultura no va nèixer d'una manera espontània, sinó que va anar apareixent en el decurs de la prehistòria. El Nil no ha tingut només una influència econòmica, sinó també política fins i tot ideològica.
Fa uns 12.000 anys, cap al final del Plistocè, Egipte encara formava part del Sàhara occidental, que en aquell temps era habitat per caçadors recol·lectors nòmades. El clima era més agradable que avui, i algunes regions que actualment són àrides i desèrtiques aleshores eren habitades. La vall i el delta del Nil no eren sinó un immens aiguamoll que atreia la gent i el bestiar per la seva excel·lent font d'aigua i que era molt apreciat per les seves plantes i peixos. En la mateixa època, els habitants de la regió també van començar a collir plantes salvatges, segurament cereals, que requerien més treball que els altres aliments que consumien. Se'n pot deduir que la pressió sobre els recusros naturals anava en augment.
A partir d'aquí va començar un lent procés de desertització del Sahara, que cap al 2.000 aC ja era tan àrid com en els nostres dies. Del 10.000 al 5.000 aC, els últims representants de l'Edat de la Pedra es van concentrar en els llocs on hi havia aigua i van explotar amb més insistència encara els recursos disponibles, tan al desert com a la vora del Nil. El conreu de la regió era uniforme, a diferència del d'altres societats camperoles més tardanes. La transició a l'agricultura sedentària es va produir, bé a les zones humides del desert, bé a la vall i al delta del Nil, en dates que se situen entre el 7.000 i el 5.000 aC. Molt mé tard que a l'Àsia occidental.
La Vall del Nil va començar a poblar-se amb el desenvolupament de l'agricultura. Cap el 4.000 ane, a Egipte només hi havia dues grans civilitzacions, la vella cultura Merimdeth a la regió del Delta, i al cultura badariana, centrada a Assiut, a l'Alt Egipte. Abans del 3.100 aC va quedar format l'estat egipci unificat, el primer gran Estat nació de la història.
Des d'aleshores, Egipte i la seva població no van deixar de prosperar i de créixer fins la conquesta romana. La unitat política i l'estabilitat de les institucions, així com la possibiltat d'explotar noves terres fèrtils, hi van contribuir considerablement. Les sembres es duien a terme després de la crescuda anual que cobria la vall i el delat del Nil des del final de juliol fins al setembre: a penes feia falta regar, i la collita es feia del marça al maig. Es podia incrementar el rendiment amb la canalització de les aigües de la crescuda per tal de retenir-les, mentre que el drenatge de les aigües residuals i el llim que es dipositava lentament permetia ampliar les superfícies cultivables. En canvi les terres dedicades a les hortalisses s'havien de regar tot l'any, una activitat que va ser manual fins que cap el 1.500 aC van aparèixer les primeres sínies. Altres conreus, com les primeres datileres, el fruit de les quals maduraven al final de l'estiu, no necessitaven rec, perquè les arrels d'aquestes plantes busquen l'aigua del subsòl.
Basat en: "El riu del Temps "
Baines, John
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada