Es considera el naixement de Grècia com a tal el moment en què la civilització micènica entra en crisis i es desenvolupa una cultura del ferro que, amb la influència de diferents onades immigratòries de pobles veïns, aniran configurant les bases per una Grècia que entrarà en el període de l'esplendor.
Una d'aquestes provables immigracions és la que va protagonitzar el poble “dori” i al que les llegendes i mites antics donen una importància cabal en el naixement de la Grècia que ha de donar al món el millor d'ella mateixa.
Ja en el segle XIII aC, en plena edat del Bronze, existeix a la Península Balcànica una civilització esplendorosa que s'extén pel Mediterrani, però al s XII aC entra en crisis i es veu abatuda: la població disminueix un 70 % i les comunicacions amb altres zones del Mediterrani queden interrompudes durant més d'un segle. Així arriba a la fi el poderós món cultural i polític del món Micènic, començant el que els historiadors anomenen “l'Edat Fosca”. Tot i això els grecs sempre tenen en ment l'època micènica com un moment del passat gloriós.
Quina va ser la causa d'aquesta crisi, capaç d'acabar amb una civilització tan esplendorosa? En el seu moment es van elaborar hipòtesis per a tots el gustos: des de la de les invasions a sang i foc, fins la dels terratrèmols i fenòmens naturals. Actualment es considera que la causa va ser interna: la decadència de les ciutats, males collites i escassetat d'aliments per sobrepoblació, possiblement alguna epidèmia de pesta. És a dir plagues, sequeres i i guerres, com qualsevol dinàmica de crisi a l'antiguitat. Com qui controlava l'economia i centralitzava la distribució de mercaderies era el Palau (basileus)i/o el Temple, quan van caure en ruïna van portar el desastre. En són un reflexe els relats mítics de l'època (guerra de Troia, Set contra Tebes ...), en què cabdills micènics van a la recerca de conquestes, botins, saquejos. També trobem inmigracions dels pobles indoeuropeus, pobles ramaders provinents de les estepes asiàtiques, que no romanien gaire temps en un mateix lloc, muntaven a cavall, sabien fabricar armes i estris de metall especialment de ferro que els convertien en temibles guerrers. Aquests pobles s'anaren instal·lant a la Mediterrània: si ho feien en zones poc habitades no i havia enfrontaments, però en altres ocasions sotmetien els que ja hi eren i els obligaven a treballa r per ells gràcies a la seva superioritat bèl·lica. De tota manera aquests pobles, amb el temps, anaren adoptant les formes de vida i els coneixements de les societats agrícoles sotmeses, tot i que es van mantenir com a grup dominant. I això portava a les diferències socials que cada vegada eren més grans. Així els senyors es procalamevn pertanyents a un llinatge guerrer, descendent d'un avantpassat diví. Eren societats patriarcals, on el pare mantenia el control de les obligacions i els drets de cadascú. A aquesta adrera etapa del món micènic pertany la figura de l'heroi dels relats èpics: homes desheretatas als que el retorn a la llar resulta tràgic o es retarda de manera indefinida.
En el context de crisis les invasions o migracions tingueren un gran impacte en el territori. Per això la mitologia i l'èpica de la Grècia clàssica (s. VIII aC) va buscar en aquest fet els motius de la destrucció del món micènic. S'atribueix als doris, tribus bel·licoses del nord (descendents de les migracios indoeuropees), la conquesta i destrucció de les ciutats fortificades dels aqueus o micènics. Però el cert és que l'arqueologia actual no ha trobat indicis d'aquests atacs, ni tan sols a Atenes (que segons el mite va resistir de manera heroïca). Els doris sembla que no arribaren com a conqueridors, sinó com a immigrants pacífics que van anar colonitzant progressivament el territori. La clau de l'èxit no cal buscar-la només en el poder militar dels nouvinguts, sinó que la ruïna prèvia de la civilització micènica va possibilitar aquest establiment (recordar l'afectació de la crisis) i amb ell la recuperació de la civilització. Eren gent rude que llauraren les terres, cuidaren els ramats i establiren nous nuclis de població. No disposaven ni de reis, ni de palaus, ni corts amb funcionaris, impostos i tributs. El relat mític de “El retorn dels Heràclites” narra aquesta migració. Ho relaciona amb els descendents d'Heracles (els doris) que van anar a defensar Atenes del setge sotmés per Euristeu, rei de Tirinto i gran enemic d'Heracles. Després de derrotar-lo es van instal·lar al Peloponés.
Una d'aquestes provables immigracions és la que va protagonitzar el poble “dori” i al que les llegendes i mites antics donen una importància cabal en el naixement de la Grècia que ha de donar al món el millor d'ella mateixa.
Ja en el segle XIII aC, en plena edat del Bronze, existeix a la Península Balcànica una civilització esplendorosa que s'extén pel Mediterrani, però al s XII aC entra en crisis i es veu abatuda: la població disminueix un 70 % i les comunicacions amb altres zones del Mediterrani queden interrompudes durant més d'un segle. Així arriba a la fi el poderós món cultural i polític del món Micènic, començant el que els historiadors anomenen “l'Edat Fosca”. Tot i això els grecs sempre tenen en ment l'època micènica com un moment del passat gloriós.
Quina va ser la causa d'aquesta crisi, capaç d'acabar amb una civilització tan esplendorosa? En el seu moment es van elaborar hipòtesis per a tots el gustos: des de la de les invasions a sang i foc, fins la dels terratrèmols i fenòmens naturals. Actualment es considera que la causa va ser interna: la decadència de les ciutats, males collites i escassetat d'aliments per sobrepoblació, possiblement alguna epidèmia de pesta. És a dir plagues, sequeres i i guerres, com qualsevol dinàmica de crisi a l'antiguitat. Com qui controlava l'economia i centralitzava la distribució de mercaderies era el Palau (basileus)i/o el Temple, quan van caure en ruïna van portar el desastre. En són un reflexe els relats mítics de l'època (guerra de Troia, Set contra Tebes ...), en què cabdills micènics van a la recerca de conquestes, botins, saquejos. També trobem inmigracions dels pobles indoeuropeus, pobles ramaders provinents de les estepes asiàtiques, que no romanien gaire temps en un mateix lloc, muntaven a cavall, sabien fabricar armes i estris de metall especialment de ferro que els convertien en temibles guerrers. Aquests pobles s'anaren instal·lant a la Mediterrània: si ho feien en zones poc habitades no i havia enfrontaments, però en altres ocasions sotmetien els que ja hi eren i els obligaven a treballa r per ells gràcies a la seva superioritat bèl·lica. De tota manera aquests pobles, amb el temps, anaren adoptant les formes de vida i els coneixements de les societats agrícoles sotmeses, tot i que es van mantenir com a grup dominant. I això portava a les diferències socials que cada vegada eren més grans. Així els senyors es procalamevn pertanyents a un llinatge guerrer, descendent d'un avantpassat diví. Eren societats patriarcals, on el pare mantenia el control de les obligacions i els drets de cadascú. A aquesta adrera etapa del món micènic pertany la figura de l'heroi dels relats èpics: homes desheretatas als que el retorn a la llar resulta tràgic o es retarda de manera indefinida.
En el context de crisis les invasions o migracions tingueren un gran impacte en el territori. Per això la mitologia i l'èpica de la Grècia clàssica (s. VIII aC) va buscar en aquest fet els motius de la destrucció del món micènic. S'atribueix als doris, tribus bel·licoses del nord (descendents de les migracios indoeuropees), la conquesta i destrucció de les ciutats fortificades dels aqueus o micènics. Però el cert és que l'arqueologia actual no ha trobat indicis d'aquests atacs, ni tan sols a Atenes (que segons el mite va resistir de manera heroïca). Els doris sembla que no arribaren com a conqueridors, sinó com a immigrants pacífics que van anar colonitzant progressivament el territori. La clau de l'èxit no cal buscar-la només en el poder militar dels nouvinguts, sinó que la ruïna prèvia de la civilització micènica va possibilitar aquest establiment (recordar l'afectació de la crisis) i amb ell la recuperació de la civilització. Eren gent rude que llauraren les terres, cuidaren els ramats i establiren nous nuclis de població. No disposaven ni de reis, ni de palaus, ni corts amb funcionaris, impostos i tributs. El relat mític de “El retorn dels Heràclites” narra aquesta migració. Ho relaciona amb els descendents d'Heracles (els doris) que van anar a defensar Atenes del setge sotmés per Euristeu, rei de Tirinto i gran enemic d'Heracles. Després de derrotar-lo es van instal·lar al Peloponés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada