La investigació històrica i l’arqueologia desenvolupada el darrer segle i mig al sud de l’Iraq ha possibilitat atorgar als sumeris la invenció de la ciència i els relats bíblics, en altres moments atribuïts a l’antiga Grècia la primera i al dictat diví els segons.
Aquesta primera gran civilització de la història se la considera ja autèntica responsable dels incomptables assoliments científics i els més importants relats mitològics en què es basa la civilització occidental. Ells van ser qui van fer les primeres passes en les ciències, qui van dissenyar la primera concepció de la creació de l’univers, del món i de la humanitat. També els primers en deixar testimoni escrit de tot allò que observaren i imaginaren en el primer registre gràfic del que es té constància històrica.
Els seus assoliments han quedat amagats sota la sorra de les planures mesopotàmiques, però abans van deixar petjada en tota la gent que hi va tenir contacte. Així els seus coneixements van ser traspassats d’unes cultures a altres a través del temps i van arribar a les costes mediterrànies, egeesi allà van prendre nova força, van ser transformades i ampliades.
Com va arribar el pensament i la influència dels sumeris fins els hebreus i els grecs? El primer element d’aquest procés va ser el riu Èufrates, font de vida i artèria de comunicació, per on viatjaven persones, mercaderies , idees, pensaments i innovacions. El segon element del seu avenç va ser l’escriptura, una invenció pròpia que els va permetre preservar el coneixement i la ciència acumulats durant segles. També l’escriptura, com qualsevol altre coneixement, va remuntar el riu i s’estengué fins arribar als hitites (II mil·leni). Des d’allà, ja en el mil·leni I traslladen l’herència sumèria per una banda al poble grec i de l’altra al poble hebreu.
Els jueus, deportats a Babilònia el 587 aC, allà van adoptar la mitologia, les narracions i gran part de l’herència cultural sumèria, filtrada pels segles de barrejadissa.
El resultat de tot plegat és aquesta doble influència, grega i bíblica, que ha arribat fins nosaltres portant ressons llunyans de civilitzacions extingides fa mil·lenis, però ben presents en l’actualitat.
Aquestes civilitzacions pre-clàssiques ja van desenvolupar un mètode propi tan vàlid com el dels grecs, diferent, però totalment científic ja que està basat en l’experimentació , la comprovació, l’elaboració d’hipòtesi i el que és més important, en la capacitat de coneixement no tan sols a posteriori, sinó també a priori, en el pensament deductiu.
Els sumeris no van elaborar lleis generals ni conceptes abstractes, sinó que van basar les seves observacions en allò concret, en allò que és palpable, en allò que s’experimenta. Definien la realitat, la classificaven, la subdividien, l’organitzaven en departaments estancs. L’estudiaven i l’analitzaven. Tan sols no van fer l’extreure els seus principis fonamentals, les lleis generals. Això ho trobem documentat en textos sumeris del III mil·leni. D’una banda llarguíssimes llistes de paraules que són autèntics catàlegs i inventaris on queden recollides les més variades realitats: noms de plantes, animals, minerals, locals, objectes, malalties, astres, divinitats, i qualsevol mena de realitat observable. Aquesta és la primera passa en la fixació del coneixement humà i el fonament per al desenvolupament del coneixement científic. L’altra mena de textos són els tractats que analitzen aspectes menys materials, com ara la teologia, les lleis, les matemàtiques, la medicina. I ho fan mitjançant relats mitològics, còdexs legals, problemes de càlcul, descripció de malalties i diagnòstics, ...
L’objectiu és el mateix: observar, definir, catalogar i establir sèries de tots els casos concrets, incloent-hi tan els que han estat observats alguna vegada com aquells que no s’han produït mai, però poden succeir, amb la intenció de conèixer-ho tot sense descartar cap opció.
L’exemple de l’endevinació forma part d’aquesta mena de desenvolupament científic. Per fer-ho calia observar, anotar i agrupar en sèries tota la realitat universal per aconseguir distingir-hi pautes que permetessin diferenciar allò que és constant i immutable del que és una raresa o anormalitat. La normalitat era considerat conformitat divina, mentre que la singularitat de qualsevol mena d’esdeveniment natural (naixements amb malformacions, comportaments estranys d’animals, inundacions desorbitades, ...) o astral (eclipsis, pas d’estels, aspectes estranys dels astres,...) era el reflex d’un missatge diví també especial, que un cop detectat i llegit calia ser traduït. Això és el primer pas del procés científic: l’observació, l’anotació i el coneixement exhaustiu del comportament de tota la realitat natural, tan en l’aspecte normal com anormal.
La segona fase, basada en la primera, serà la capacitat de deducció i en base a ella, de conèixer prèviament què succeirà si torna a repetir-se el mateix fenomen. Això ho feien associant les observacions fetes amb algun fenomen coincident, perquè servís d’antecedent per al futur. Si es produïa un part múltiple i això, anormal, coincidia amb una malaltia del rei, ja tenim una relació que permetia predir.
Estem, doncs, davant els primers exemples d’un pensament racional basat en la deducció sobre una observació i experimentació prèvies. Tota la realitat va ser objecte d’anàlisi detallat per poder aïllar allò que era normal d’allò que era extraordinari, i poder deduir així els designis divins. Això va fer que s’estudiès de manera minuciosa tots els camps de la natura i amb això el naixement de la majoria de les ciències de la natura. D’aquesta manera els sumeris van posar el fons i el mètode perquè posteriorment els grecs sistematitzessin el model científic que hem heretat. Van rebre l’esperit científic i el raonament deductiu.
Un dels primers i més important èxit dels sumeris va ser l’aparició de la vida urbana. La invenció de la ciutat es troba en els orígens de la civilització perquè tot allò que la caracteritza (escriptura, ciències, art, tecnologia) va ser conseqüència del cada vegada més ampli i divers desenvolupament que va tenir l’agrupació d’éssers humans en un mateix espai i amb uns mateixos objectius. Aquest va ser el motor per aguditzar l’enginy humà i desenvolupar les més variades innovacions: la jerarquització social, l’especialització laboral, la construcció monumental, augment en quantitat, varietat i llunyania dels intercanvis comercials, el control d’una economia basada en l’agricultura perquè en el seu domini hi intervenien coneixements astronòmics, meteorològics i de càlcul. Fruit d’això neix el primer sistema de càlcul i d’escriptura, sobre el que es desenvoluparà les demés branques del saber. Els sumeris Van descobrir i desenvolupar les ciències exactes per solucionar problemes pràctics, com ara el càlcul de superfícies i volums per mesurar camps i quantitats de productes, o el temps i la mà d’obra o les totxanes necessàries. Tot això amb el sistema de càlcul sexagesimal. L’observació del firmament i del moviment i els canvis dels astres va proporcionar un ampli coneixement que van utilitzar no tan sols per l’endevinament, sinó també per establir els primers calendaris oficials que van tenir un desenvolupament més ampli en època Babilònica (mil·leni II)
En l’àmbit humanístic el llegat sumeri està present en pràcticament tots els camps de l’expressió escrita. En la filosofia també la devem a ells, almenys si no en les escoles, sí en les seves preocupacions bàsiques on es plantegen el quan, el com i el per què de l’aparició del món i de la humanitat en ell, i quin era el paper de l’home, la relació amb els seus creadors i el seu destí després. A la Bíblia trobem ressonàncies de Sumer i a partir d’ella arriben a nosaltres com a relats de tipologia religiosa, però en el seu origen resideix el primer plantejament filosòfic de la humanitat que tenim constància.
Aquesta primera gran civilització de la història se la considera ja autèntica responsable dels incomptables assoliments científics i els més importants relats mitològics en què es basa la civilització occidental. Ells van ser qui van fer les primeres passes en les ciències, qui van dissenyar la primera concepció de la creació de l’univers, del món i de la humanitat. També els primers en deixar testimoni escrit de tot allò que observaren i imaginaren en el primer registre gràfic del que es té constància històrica.
Els seus assoliments han quedat amagats sota la sorra de les planures mesopotàmiques, però abans van deixar petjada en tota la gent que hi va tenir contacte. Així els seus coneixements van ser traspassats d’unes cultures a altres a través del temps i van arribar a les costes mediterrànies, egeesi allà van prendre nova força, van ser transformades i ampliades.
Com va arribar el pensament i la influència dels sumeris fins els hebreus i els grecs? El primer element d’aquest procés va ser el riu Èufrates, font de vida i artèria de comunicació, per on viatjaven persones, mercaderies , idees, pensaments i innovacions. El segon element del seu avenç va ser l’escriptura, una invenció pròpia que els va permetre preservar el coneixement i la ciència acumulats durant segles. També l’escriptura, com qualsevol altre coneixement, va remuntar el riu i s’estengué fins arribar als hitites (II mil·leni). Des d’allà, ja en el mil·leni I traslladen l’herència sumèria per una banda al poble grec i de l’altra al poble hebreu.
Els jueus, deportats a Babilònia el 587 aC, allà van adoptar la mitologia, les narracions i gran part de l’herència cultural sumèria, filtrada pels segles de barrejadissa.
El resultat de tot plegat és aquesta doble influència, grega i bíblica, que ha arribat fins nosaltres portant ressons llunyans de civilitzacions extingides fa mil·lenis, però ben presents en l’actualitat.
Aquestes civilitzacions pre-clàssiques ja van desenvolupar un mètode propi tan vàlid com el dels grecs, diferent, però totalment científic ja que està basat en l’experimentació , la comprovació, l’elaboració d’hipòtesi i el que és més important, en la capacitat de coneixement no tan sols a posteriori, sinó també a priori, en el pensament deductiu.
Els sumeris no van elaborar lleis generals ni conceptes abstractes, sinó que van basar les seves observacions en allò concret, en allò que és palpable, en allò que s’experimenta. Definien la realitat, la classificaven, la subdividien, l’organitzaven en departaments estancs. L’estudiaven i l’analitzaven. Tan sols no van fer l’extreure els seus principis fonamentals, les lleis generals. Això ho trobem documentat en textos sumeris del III mil·leni. D’una banda llarguíssimes llistes de paraules que són autèntics catàlegs i inventaris on queden recollides les més variades realitats: noms de plantes, animals, minerals, locals, objectes, malalties, astres, divinitats, i qualsevol mena de realitat observable. Aquesta és la primera passa en la fixació del coneixement humà i el fonament per al desenvolupament del coneixement científic. L’altra mena de textos són els tractats que analitzen aspectes menys materials, com ara la teologia, les lleis, les matemàtiques, la medicina. I ho fan mitjançant relats mitològics, còdexs legals, problemes de càlcul, descripció de malalties i diagnòstics, ...
L’objectiu és el mateix: observar, definir, catalogar i establir sèries de tots els casos concrets, incloent-hi tan els que han estat observats alguna vegada com aquells que no s’han produït mai, però poden succeir, amb la intenció de conèixer-ho tot sense descartar cap opció.
L’exemple de l’endevinació forma part d’aquesta mena de desenvolupament científic. Per fer-ho calia observar, anotar i agrupar en sèries tota la realitat universal per aconseguir distingir-hi pautes que permetessin diferenciar allò que és constant i immutable del que és una raresa o anormalitat. La normalitat era considerat conformitat divina, mentre que la singularitat de qualsevol mena d’esdeveniment natural (naixements amb malformacions, comportaments estranys d’animals, inundacions desorbitades, ...) o astral (eclipsis, pas d’estels, aspectes estranys dels astres,...) era el reflex d’un missatge diví també especial, que un cop detectat i llegit calia ser traduït. Això és el primer pas del procés científic: l’observació, l’anotació i el coneixement exhaustiu del comportament de tota la realitat natural, tan en l’aspecte normal com anormal.
La segona fase, basada en la primera, serà la capacitat de deducció i en base a ella, de conèixer prèviament què succeirà si torna a repetir-se el mateix fenomen. Això ho feien associant les observacions fetes amb algun fenomen coincident, perquè servís d’antecedent per al futur. Si es produïa un part múltiple i això, anormal, coincidia amb una malaltia del rei, ja tenim una relació que permetia predir.
Estem, doncs, davant els primers exemples d’un pensament racional basat en la deducció sobre una observació i experimentació prèvies. Tota la realitat va ser objecte d’anàlisi detallat per poder aïllar allò que era normal d’allò que era extraordinari, i poder deduir així els designis divins. Això va fer que s’estudiès de manera minuciosa tots els camps de la natura i amb això el naixement de la majoria de les ciències de la natura. D’aquesta manera els sumeris van posar el fons i el mètode perquè posteriorment els grecs sistematitzessin el model científic que hem heretat. Van rebre l’esperit científic i el raonament deductiu.
Un dels primers i més important èxit dels sumeris va ser l’aparició de la vida urbana. La invenció de la ciutat es troba en els orígens de la civilització perquè tot allò que la caracteritza (escriptura, ciències, art, tecnologia) va ser conseqüència del cada vegada més ampli i divers desenvolupament que va tenir l’agrupació d’éssers humans en un mateix espai i amb uns mateixos objectius. Aquest va ser el motor per aguditzar l’enginy humà i desenvolupar les més variades innovacions: la jerarquització social, l’especialització laboral, la construcció monumental, augment en quantitat, varietat i llunyania dels intercanvis comercials, el control d’una economia basada en l’agricultura perquè en el seu domini hi intervenien coneixements astronòmics, meteorològics i de càlcul. Fruit d’això neix el primer sistema de càlcul i d’escriptura, sobre el que es desenvoluparà les demés branques del saber. Els sumeris Van descobrir i desenvolupar les ciències exactes per solucionar problemes pràctics, com ara el càlcul de superfícies i volums per mesurar camps i quantitats de productes, o el temps i la mà d’obra o les totxanes necessàries. Tot això amb el sistema de càlcul sexagesimal. L’observació del firmament i del moviment i els canvis dels astres va proporcionar un ampli coneixement que van utilitzar no tan sols per l’endevinament, sinó també per establir els primers calendaris oficials que van tenir un desenvolupament més ampli en època Babilònica (mil·leni II)
En l’àmbit humanístic el llegat sumeri està present en pràcticament tots els camps de l’expressió escrita. En la filosofia també la devem a ells, almenys si no en les escoles, sí en les seves preocupacions bàsiques on es plantegen el quan, el com i el per què de l’aparició del món i de la humanitat en ell, i quin era el paper de l’home, la relació amb els seus creadors i el seu destí després. A la Bíblia trobem ressonàncies de Sumer i a partir d’ella arriben a nosaltres com a relats de tipologia religiosa, però en el seu origen resideix el primer plantejament filosòfic de la humanitat que tenim constància.
Basat en un text de Felip Massó Ferrer
Arqueòleg. Membre de la missió
espanyola al mig Eufrates siri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada