Sumer. L'origen

L'assentament a les ribes del Tigris i de l'Èufrates d'un poble que transitava del Neolític a l'Edat del Bronze i que es coneix amb el nom d'UBAIDIÀ, és el que propicia el naixement de Sumèria. És en aquests assentaments on s'introdueixen els Sumeris, a les darreries del quart mil·leni ane, provinents d'una gran migració des de Melukhkha, d'on encara no se sap exactament la seva localització (Àsia central? Oest d'India? Etiòpia? Transcaucàsia?) com tampoc la localització de l'ílla de Tilmun/Bahrain (el paradís).

La pràctica de l'agricultura i de la ramaderia dels poblats assentats a la riba del Tigris i Èufrates, van anar fent enriquir els petits grups d'agricultors fins a modificar completament la seva forma de vida. Arribaren a edificar grans ciutats, amb temples i palaus espectaculars. També va desaparèixer aquella primitiva igualtat i començaren a donar-se grans diferències entre les persones, tant pel que fa a les feines que feien com a les condicions de vida i manera de pensar. Aquests grans canvis reben el nom de Revolució Urbana, tot i que no va tenir lloc al mateix temps i de la mateixa manera a tot arreu.

Les ciutats més antigues es formen en una zona que s'ha anomenat “Creixent Fèrtil” per raó de la forma de mitja lluna que té al seva ubicació als mapes. És una gran extensió semidesèrtica, en la qual la vida humana troba grans dificultats. Hi ha oassis aïllats i rius amb unes valls d'una extraordinària fertitlitat. Mesopotàmia (lloc geogràfic d'assentament Sumeri) era una zona pantanosa, plena de joncs i palmeres, on abundaven els ocells i els peixos. Aquestes terres eren un paradís per als grups d'agricultors que vivien en els turons propers ja que per allí no hi havia altra cosa que desert.

Per a conrear aquestes terres calia, però, controlar l'aigua, dessecant pantans i construïnt preses, dics i canals. Amb això, a més d'impedir les inundacions, s'ampliava la quantitat de terreny apte per al conreu. Tots aquests esforços compensaven ja que en alguns llocs es podia arribar a aconseguir fins a sis collites l'any i obtenir cent vegades més gra del que s'havia conreat. Aquesta agricultura de reg no pot dur-la a terme un qualsevol pel seu compte, sinó que cal la col·laboració de molta gent. El més provable és que els primers intents fossin obra de diversos poblats que s'ajuntaren per fer construccions. També feia falta tenir alguns coneixements per preveuere amb exactitud el moment de les inundacions, planificar el repartiment de l'aigua ... A l'interior d'aquestes comunitats, un petit grup aconseguia especialitzar-se en les tasques de control i planificació i, per tant, quedava alliberada de la feina del camp. Aquest grup era l'encarregat del graner, és a dir, d'acumular i distribuir els beneficis de la collita.

Es considerava necessari que aquestes activitats fossin protegides pels déus. De fet vinculaven estretament el benestar de la seva ciutat al culte a un déu. I com els homes, aquestes deïtats necessitaven una llar. La construcció del temple va ser un factor determinant a l'hora de cohesionar els pobles mesopotàmics que vivien en una espiral de creixement. Aquesta propseritat va fer que les famílies augmentessin els seus membres. Com més fills, més mans per treballar i, per tant, capacitat per conrear més terres. A més terres, més excedents i, amb ells, capacitta per comerciar. Axií entre el 4000 i el 3500 ane, a la Baixa Mesopotàmia, van sorgir un seguit de ciutats-estat relacionades entre ells per una xarxa comercial que no solament els va generar molta més riques sinó també noves necessittas.

El temple, per tant, l'edifici on es donava culte a les deïtats, era el centre de direcció de tota la vida econòmica. Caliam que algú tingues cura d'ell. Compongués les oracions i organitzaés les festes per honrar la deïtat. Però també calia que algú altre s'ocupés del manteniment, neteja i construcció dels canals de regadiu, imprescindibles en aquella regió de climatologia seca i severa. També era necessari trobar una persona assenyada que resolgués les controvèrsies entre els veïns, repartís de manera equànime els drets sobre l'aigua, assenyalés les línies limítrofes quan s'ampliaven els cultius. És a dir aquells pobles ja no podien funcionar només amb agricultors i petits artesans. La seva nova estructura social demanava sacerdots, tècnics i jutges, a més d'una administració secular que va començar funcionant a través d'una assemblea de ciutadans lliures que triaven els càrrecs democràticament.

El temple era protegit per sacerdots. Ells feien d'intermediari entre les persones i els déus, a més d'organitzar l'agricultura, repartir l'aigua i recollir els tributs que la població pagava als seus déus per tal de mantenir-los satisfets. Generalment aquests tributs consistien en part de la collita i en treball personal per a la cosntrucció de les obres públiques, ... Els sacerdots controlaven també el comerç amb altres llocs allunyats. En aquests territoris no i havia alguns del productes que es feien necessaris, com el sílex per a fabricar estris, fusta per a la construcció, i per tant calia anar a buscar-los en un altre lloc. Això els va moure a iniciar llargues expedicions i a conèixer i tractar pobles ignorats fins a leshores.

Anaren apareixen noves tècniques: artesans especialitzats, metal·lúrgics, ceramistes, transports... i al voltant del temple anaven sorgint nous assentaments de població que es dedicaven a aquestes feines. És aquest moment en què ja deixem de parlar de poblats i comencem a tenir ciutats, ja que aquests nuclis sedentaris la majoria de la població ja no es dedica a feines agràries, sinó a altres activitats. Els habitatges ja no eren cabanes de fang o palla, sinó de maons o, on era possible, de pedra. Eren molt més resistents i el perill d'incendi era menor. Hi havia carrers molt be traçats. En algunes ciutats fins i tot hi havia sistemes per canalitzar les aigües residuals. A més a més les ciutats eren el lloc de bescanvi de productes artesanals per productes agraris. També s'hi podien comprar productes exòtics, de luxe, provinents de llocs molt allunyats. Tot això només era possible perquè l'agricultura era capaç de produir aliments en un nombre superior al necessari per alimentar les persones que s'hi dedicaven. Perquè a l'agricultura també s'hi produïren canvis, innovacions. Una de les més importants va ser la substitució de l'aixada per l'arada. Substituir la força humana per la dels animals de tir. Així els homes s'anaren dedicant més a dirigir els animals i substituïren les dones en el control de l'agricultura.