Sumer. La consolidació

Les relacions entre les comunitats camperoles i els habitants del temple foren determinants per al desenvolupament econòmic. El medi natural del qual vivien pertanyia al déu de la localitat i, per tant, les famílies camperoles que hi treballaven eren considerades com a simples arrendataris. És a dir, com si lloguessin al seu déu, o als seus representants, els sacerdots, una petita parcel·la. Com a pagament havien d'oferir periòdicament una part important de la collita i un temps de treball gratuït. En realitat les condicions de vida d'aquesta gent eren molt diferents de les de la gent que habitava a la ciutat. I amés encara hi havia un altre grup de gent: els que havien estat sotmesos a esclavatge: presoners de guerra o de persones que s'havien endeutat fins a tal punt que es veien obligats a pagar amb la seva pròpia persona. Aquests eren considerats eines de treball, i utilitzats coma servents domèstics al temple i de les cases més riques de la ciutat. Aquestes societats sorgides de la revolució urbana estaven clarament dividides en classes.
Però aquestes ciutats amb certa riquesa podien sucumbir amb certa facilitat. No gaire lluny d'elles hi havia pobles que encara vivien de la cacera i de la recol·lecció o d'una agricultura i ramaderia molt primitives. Aquests pobles podien envejar els aliments i les riqueses acumulades ala ciutat. També els poblats de camperols que treballaven per a la ciutat i lliuraven periòdicament una part de la la seva collita, es podien rebel·lar contra aquesta situació. És per tot això que els poderosos anaven comprenent la necessitat d'un sistema de defensa permanent. Al començament, quan dues comunitats s'enfrontaven, tots els seus membres s'esforçaven a vèncer el contrari i un cop acabada la brega havien de continuar guanyant-se el sustent. Després, quan per a alguns grups la guerra començà a ser una font d'ingressos, una mamnera d'aconseguir recursos, començaren a especialitzar-s'hi els homes més joves o amb més aptitud física. Aleshores a més a més d'administrar l'ús dels tributs de la població i el culte als déus, les ciutats van anar creant exèrcits i elaborant codis de lleis. Així doncs, amb el desenvolupament de la vida urbana sorgí l'exèrcit, és a dir, un conjunt d'homes preparats de forma permanent per a la guerra. Calgué fornir-los d'armament adient i alimentar-los ja que ells no participaven en cap mena d'activitat productiva.
De poblats a pobles i de pobles a ciutats, com més creixien les poblacions, més territori conreable volien controlar. Aviat les rivalitats entre ciutats veïnes van convertir-se en veritables campanyes bèl·liques. Les assemblees democràtiques es van veure incapaces de gestionar les decisions que calia prendre als camps de batalla. Així va decidir seleccionar el ciutadà més capaç per tal que liderés la resta i vencés l'enemic. Va haver-hi ciutats que aconseguiren formar un poderós exèrcit abans que altres, i així van poder obligar les veïnes a obeir-les i, sobretot, a pagar-los tributs. Així la riquesa produïda ennun ampli territori es concentrava en una sola ciutat, de manera que la seva força ugmentava encara més. Al principi l'elecció del gran home, significat literal de la paraula rei en sumeri, era temporal. Superada la crisi militar, el rei renunciava al poder i tronava a la vida civil. Però al professionalitzar-se la funció militar va fer que perdés el seu caràcter transitori. A partir de 2800 ane el rei es considera un pont entre els homes i les deïtats.
La història política de Sumèria és una enrevessada successió de conflictes entre ciutats-estat pel control de tota la regió. Una de les primeres a aconseguir-ho fou Uruk, que hauria arribar¡t al seu esplendor a la darreria del tercer mil·leni. Està considerada la primera gran Metròpoli que va veure nèixer els nostre planeta. Gilgamesh, el seu monarca més famós, va ser la font d'inspairació d'un celebrat poema èpic que va erirgir aquest rei de carn i ossos en una mena de semideu (prototip dels herois encavat adoptats a Grècia i base de la redacció de l'Odissea). Normalment la victòria d'una ciutat o poble damunt d'un altre se simbolitzava amb la victòria del déu del clan de la ciutat guanyadora damunt del déu de la que havia perdut. Però com ha passat sempre, un bondia, la magníficència i el poder d'Uruk van entrar en una profunda decadència de la qual sembla que en van ser responsables els disturbis polítics, constants amb els reis de les ciutats d'Ur i Kish. Després de segles d'estira i arronsa, les tres ciutats van acabar cedint el protagonisme a altres nuclis urbans, com Abab, Umma i lagash
Sorgiren així els primers imperis. I fou Sargó, cap el 2350 ane, qui unificà tota Mesopotàmia: Sumeria amb tota la Mesopotàmia Septentrional, creant l'imperi ACADI. Sargó es va convertir en el primer gran emperador que coneixem amb la conquesta de l'Àsia occidental. Era fill de semites, poble que havia començat a aparèixer a Mesopotàmia ja en temps dels Ubaidans. D'origen humil es desconeix com va ascendir socialment i arribà a fer-se un lloc al costat del rei sumieri de Kish. Una llegenda posterior, semblant a la de Moisès, explica que la seva mare va confiar el nadó al destí deixant que les aigües de l'Èufrates s'enduguessin el cabàs on l'havia deixat. Un camperol el va rescatar.
Aquest primer imperi esva desintegrar poques generacions després de la mort de Sargó. Deixant una Sumèria convulsa i turbulenta. Amb els anys només la ciutat d'Ur va recuperar l'antiga esplendor. El responsable d'aquesta reniaxença va ser Ur-Nammu, cap el 2100 ane, que a més a més de ser un gran conqueridor i un excel·lent gestor va ser un gran aficionat a les grans construccions, la més destacada de totes: el ziggurat. Va omplir de ziggurats les ciutats, edificis de planta rectangular gegantina i successives plantes esglaonades rematades per un santuari que arribava a una alçada de fins a vint-i-dos metres. Aquests edificis es desconeix la naturalesa exacta de les cerimònies que s'hi feien. Heròdot explica que que eren el lloc on les sacerdotesses contreien núpcies amb els déus per assegurar la prosperitat de la ciutat. Però els investigadors actuals parlen d'un emplaçament estrictament religiós, d'latres hi reserven també la funció d'observatori astronòmic. Però el que si sembla cert és que va servir d'inspiració per la llegenda de la Torre de Babel i el seu caos lingüístic. Aquest mateix monarca, més enllà de les construccions, també va escriure les primeres lleis de la història: tres segles abans que Hammurabi i mil anys abans que els manaments bíblics de Moisès.
Al voltant del 2000 ane (cinc generacions després de la mort d'Ur-Nammu) la caiguda d'Ur davant les tribus elamites va representar la fi d'un mil·leni i mig de grandesa sumèria. Els Babilonis (nom que ja comença a aparèixer abans als textos) es feien els nous amos de Mesopotàmia i, tot i assimilar els seus coneixements, l'ascensió babilònica va enfonsar Sumèria com a realitat ètnica, cosa que va deixar una profunda impressió en els darrers poetes sumeris que descriuen aquell temps com a fatídics, la fi del món ... per al poble que havia traspassat el llindar de la civilització més de deu segles enrera.