L'escriptura

   

 L’escriptura sorgeix amb l’única finalitat d’inventariar i gestionar els recursos disponibles. El seu objectiu era el d’ajudar l’estat arcaic o obtenir el màxim benefici de la terra i de la població mitjançant una explotació ordenada i racional. Es va haver d’esperar gairebé mil anys perquè l’escriptura s’utilitzés  per a compondre inscripcions reials, poemes, llistes de divinitats, conjurs, textos endevinadors... La seva invenció no va tenir res a veure amb la creativitat literària.

    La immensa majoria de les primeres tauletes, les protocuneiformes, son textos administratius trobats a Eanna, Uruk. Llistes de racions de cereals, impostos, presoners, treballadors, ... i semblen relacionades amb la necessitat d’organitzar tasques col·lectives, com  ara prestacions en el treball i reclutaments. Només el 15 % de la totalitat de documents recuperats son llistes lèxiques, és a dir, relacions de paraules organitzades per camps semàntics, que utilitzaven els escribes per aprendre els rudiments de l’escriptura. Així s’han conservat llistes de professions, de tipus de fusta, de metalls de recipients, tipus de teixits, ciutats, animals, plantes ...

    Els escribes s’agrupaven en oficines burocràtiques especialitzades en la gestió de diferents àmbits: organització del treball especialitzat, pesca, ramaderia, productes agrícoles i terres de treball. Dintre de cadascun d’aquests àmbits, s’encarregaven d’inventariar bes, organitzar l’entrada i sortida de productes dels magatzems estatals, i documentar assignacions per a transaccions futures.

    És important assenyalar l’absència total de textos literaris o religiosos en el període més antic, l’original.

EL TRANSIGUALITARISME. CAÇADORS RECOL·LECTORS SIMPLES I COMPLEXOS.

   

 Etnogràficament les societats de farratjadors simples presenten escasses diferències econòmiques entre famílies, si és que se’n donen. La majoria dels recursos son compartits per la totalitat del grup, especialment l’aliment; hi ha poca o nul·la propietat privada, ja siguin recursos o objectes, i la competència pels aliments està prohibida. El préstec està molt estès i sovint aquest no es torna i qualsevol que no estigui d’acord amb les decisions de la majoria és lliure d’abandonar el grup i unir-se a un altre. Els recol·lectors simples son el que més s’assembla a una societat comunal. Aquest igualitarisme té un sentit eminentment adaptatiu en un context on els recursos son molt limitats i fluctuen d’una manera impredictible. Això obliga als individus a desplaçar-se amb freqüència i a compartir recursos per a sobreviure. En circumstàncies d’alta mobilitat, les pertinences de les persones es limiten a allò que poden transportar – pocs articles bàsics, essencials per a la supervivència – per la qual cosa és difícil acumular bens i riquesa.

     A mesura que les tecnologies milloren amb el pas dels mil·lennis, resulta possible extreure cada vegada més aliments d’alguns entorns i, amb el temps, això porta a una obtenció més fiable i abundant, fins el punt que gairebé tots els anys podien produir-se excedents. Això suposarà canvis fonamentals respecte als farratjadors igualitaris en les seves característiques socials, polítiques i econòmiques. La propietat privada es torna dominant i les poblacions esdevenen més sedentàries, almenys estacionalment. L’emmagatzemament d’aliment és habitual, alhora que sorgeixen famílies acomodades i altres depauperades. Algunes fins i tot poden tenir esclaus. Es donen ja grans banquets competitius i la rivalitat per obtenir parella, mentre es treu profit dels excedents per a obtenir avantatges. En aquesta mena de contexts comencen a proliferar els articles de luxe no funcionals i l’art complexe; els membres de les famílies riques i poderoses gaudeixen d’enterraments ostentosos i, en vida, influïen o directament controlaven les decisions de la comunitat. Totes son característiques de les desigualtats socioeconòmiques. Aquestes societats reben el qualificatiu de transigualitàries amb l’objectiu de diferenciar les que presenten formes incipients de riquesa i poder sense que això suposi la conformació de grups socioeconòmics estratificats. S’aplica a caçadors recol·lectors complexos, pastors nòmades i societats hortícoles simples.

    El sorgiment dels caçadors-recol·lectors complexos transigualitaris posa les bases de les societats caracteritzades per la propietat privada, la producció d’excedents, les estructures contractuals de deute, els elements de riquesa, la competència en l’ús dels recursos i la dicotomia de rics en front dels pobres i poderosos davant desposseïts.

La Desigualtat.

     
En els contexts igualitaris, el poder per organitzar tasques productives pot existir, però es mostra de manera poc coercitiva, sol estar matisat per la pròpia estructuració horitzontal tecno-social que determina les seves capacitats i les seves possibilitats igualitàries en la població. Normalment repartir la riquesa generada pel treball social reforça la cohesió del grup i no existeix una acumulació desigual., basada en la violència social permanent.

    Si bé la producció d’excedents és necessària per a l’estabilitat estructural de les societat sedentàries, la seva conservació requereix energia. La protecció i la gestió de la producció d’excedents molt probablement és l’origen de les burocràcies i dels exèrcits que garanteixen , des del naixement de l’estat, l’usufructe sesgat  del treball social. Per això, la desigualtat com a producte social relacionat amb la distribució material de la riquesa social és una constant històrica.

    Existeixen evidències materials que son concloents sobre l’existència o no de la igualtat o desigualtat en els sistemes materials i simbòlics humans. En arqueologia els registres funeraris son molt indicatius del funcionament social. Trobar una tomba singular , molt diferent des d’un punt de vista material a altres enterraments propers amb tota mena d’aixovars i riqueses, indica que la persona enterrada forma part del grup social que usufructua directa i asimètricament de la riquesa social generada per aquella cultura social humana. Aquest usdefruit el diferencia en termes materials d’altres espècimens de la mateixa població que no disposa d’aixovar. Així podem detectar una situació objectiva de desigualtat que significa una segmentació operativa social. També les restes esquelètiques poden suggerir formes de violència directa o indirecta, que poden ser de gènere, de casta o de classe social. Com aquesta mena de violència es manifesta en el grup pot establir l’existència de desigualtat en determinats contexts. El desgastament diferencial de les dentadures ens pot ajudar a comprendre la diferenciació sexual del treball allà on va existir. L’edat de la mort ens pot ajudar a establir desigualtats de classe o de casta; en general les persones ben alimentades i considerades socialment superiors tenen més possibilitats de sobreviure, ja que disposen de millor mitjans de manteniment sense desgastament físic, en relació als individus que han dut a terme treballs durs i no tenen una alimentació adequada. Això ens explica la segmentació que té a veure amb els grups d’edat. En les escenes de cacera de representacions gràfiques, en alguns casos es poden distingir si es realitzen amb divisió sexual o no en les activitats cinegètiques de la societat.

                Aquestes casuístiques son molt importants per objectivar materialment la desigualtat.

Arqueología de la desigualdad y la evolución humana per Eudald Carbonell (URV-IPHES/Fundación Atapuerca) e Igor Parra (Fundación Atapuerca)

Desperta Ferro. Núm 52

Centres de comerç grecs.

   

 La fundació de centres de comerç, emporion, va ser una estratègia establiments duta a terme pels grecs de l’època arcaica (s VII – VI ane) per així fer possible el comerciar a diferents parts de la Mediterrània. L’emporion era un enclavament, o espai reservat dins del propi enclavament, costaner o interior, establert sota les premisses de les autoritats del territori i permetien l’assentament dels agents forasters. Allà els comerciants, indígenes i estrangers duien a terme els seus intercanvis i altres activitats derivades de llurs oficis de manera tranquil·la i segura, a l’empara d’un sistema de mecanismes jurídics  i administratius  que articulava tota mena de transaccions. També en aquest lloc hi havia la producció de manufactures que eren preuades comercialment.

L’establiment d’un emporion seria prova de la bona relació entre els dirigents indígenes i els comerciants grecs. Aquesta mena d’estratègia comercial va ser comuna en aquest període, havent-hi casos destacats a la desembocadura del Nil i també a Tartessos. Les importacions i exportacions es localitzaven concentrades a la costa, però també s’establia una xarxa de contactes cap a l’interior entre les elits de diversos enclavaments, sent el resultat d’un sistema diplomàtic que consistia en fer regals d’elements de prestigi que comportessin distinció social. D’aquesta manera es fomentaven les bones relacions diplomàtiques i econòmiques, articulant les rutes de comunicació entre la costa i l’interior.

Mercats portuaris.

   

Per als navegants mediterranis de l’edat del bronze els punts de major perill al llarg de les costes, aquells altres considerats útils pels seus relleus destacats  per a reconèixer una posició nàutica i els que assenyalaven la proximitat de fondejadors segurs i punts de subministrament d’aigua van anar-se poblant d’una “geografia sagrada”, coneguda, respectada i tramesa per les comunitats de mariners. Aquest seria per exemple el paper del santuari d’Afrodita al nord del Cap de Creus, a l’extrem dels Pirineus, punt de referència geogràfica. Prop d’aquests llocs de referència calia assegurar ports d’escala, fondejadors protegits de les grans tempestes. Al golf de Roses un lloc d’aquestes característiques només podia ser la pròpia Rhode, la cala de la qual quedava protegida pel Cap Falcó dels ferotges vents de llevant i permetia fondejar amb la proa orientat a tramuntana. Prop d’ella un lloc ideal  per a establir no tan sols un port d’escala sinó un lloc de trobada, un mercat portuari.

    La presència de la cala permetia fondejar prop de terra dels pesats vaixells de càrrega d’alta mar, amb aigua a prop i llocs on emmagatzemar els carregaments. Aquests podien ser distribuïts per les costes veïnes mitjançant lleugeres barques, mogudes a vela i rem, ràpides i maniobrables, amb capacitat per explorar les costes sense por als esculls, travessar llacunes i remuntar estuaris. Un lloc doncs consolidat com un assentament estable, que permetia hivernar als navegants, emmagatzemar productes i fer tractes comercials a crèdit.

L’IMPACTE GREC SOBRE LES SOCIETATS AUTÒCTONES

     Les poblacions indígenes de les colonitzacions gregues a la Mediterrània Occidental no van ser uns subjectes passius de l’acció dels colonitzadors. Els pobles autòctons van tenir la capacitat, més o menys encertada, per decidir què volien o no que els colonitzadors els oferien.

    Això converteix els colonitzadors en simples proveïdors d’objectes i serveis a aquests indígenes empoderats que, segons aquesta perspectiva, serien qui decidirien escollir o rebutjar allò que els grecs podien oferir.

    Tot i això, no cal deixar de banda la perspectiva que els colonitzadors, que son els que fan una inversió i un esforç econòmic per disposar de sous i mitjans que permetin accedir a la zona en qüestió (la Península Ibèrica en aquest cas), des de l’altre extrem de la Mediterrània. Ho fan per obtenir beneficis i rentabilitat a les seves empreses i no per servir les necessitats de les poblacions locals. Els interessos dels grecs per col·locar els seus productes als autòctons i per  crear-lis un seguit de necessitats que només ells poguessin satisfer, no s’ha de perdre de vista. És en aquests sentit bidireccional en el que hem d’entendre l’impacte grec sobre les poblacions locals.

      Les poblacions autòctones estan disposades a acceptar i a incloure en el propi repertori cultural una part del bagatge material proporcionat pels colonitzadors, però es mostren refractaris a assumir-ne d’altres.

     La presència grega a la Península interactuant sobre les poblacions amb el seu propi bagatge cultural, al que no eren alienes ni les tradicions fenícies ni les tartèssiques, propicià un resultat de gran originalitat i personalitat.

 

Els grups guerrers britànics de l'Imperi Romà

     Els grups nòrdics, assentats al nord de l’actual Gran Bretanya, mai van dotar-se d’un exèrcit professional permanent mínimament semblat al romà. Molt poca gent eren guerrers a temps complert. Els cabdills i els seus partidaris armats serien les úniques persones que formarien part d’aquesta categoria. Als pobles de l’edat del ferro el poder d’un líder es mesurava segons el nombre de combatents que podia mantenir. Els cabdills i els seus guerrers més propers disposaven de les millors panòplies. Eren qui es desplaçaven en carros, portaven les espases de millor qualitat, qui es protegien amb cascs i cotes de malla i qui tenien l’oportunitat d’entrenar-se per la guerra. Aquests combatents formaven el gruix de les forces que es mobilitzaven en les petites incursions , però suposaven una petita minoria en els contingents, que estaven formats, fonamentalment, per gent comú. Pitjor equipats, tot i que probablement eren molt valents i tenien certa familiaritat amb les armes, perquè la violència, els robatoris entre tribus i dintre de cadascuna d’elles estaven a l’ordre del dia. Però no eren disciplinats ni estaven acostumats a obeir les ordres dels comanaments. Conseqüentment com més gran fos un exèrcit tribal, més caòtics esdevenien els seus moviments i maniobres, i això suposava un gran avantatge pels romans.

    De tota manera les ràtzies per fer-se amb bestiar o presoners, o fins i tot amb trofeus que donessin testimoni de la seva hombria i perícia, constituïa el tipus d’activitat militar més comú al mon antic. La capacitat de saqueig al veí i el seu sotmetiment explícit per tractar de conjurar els seus atacs, donaven prestigi i autoritat al líder i a la comunitat. Hi havia tribus que mantenien despoblada una franja de terra a l’entorn de les seves fronteres com advertència als forasters.

    Aquesta mena de conflictivitat de baixa intensitat, fos contra els romans o els seus aliats, va ser el repte més habitual de l’exèrcit romà. Durant la major part de l’Imperi, la seva resposta no va ser altra que reafirmar l’hegemonia romana demostrant que la capacitat de les legions per exercir la violència era molt superior a la dels seus enemics. La PAX ROMANA no va ser fruit de la coexistència pacífica, sinó cimentada sobre les victòries i la utilització de la força. Cosa que va fomentar un llegat d’odi força amarg entre els supervivents al domini i fou la llavor que fructificà durant els següents conflictes.

Ulisses. el retorn de l'heroi.

  

Amb les narracions mítiques, com l’Odissea d’Homer, els grecs d’època arcaica tornaren a familiaritzar-se  amb el mar que havia estat sota el seu domini absolut quatre segles abans, a l’Edat del Bronze, quan florí la civilització micènica.

    L’Odissea ens porta un moment posterior de la història de Grècia, que en enrunar-se la societat micènica al segle XII ane, el poble grec s’aventura altre cop a la mar a la recerca a de noves terres i contactes comercials , al damunt d’uns vaixells que en prou feines portaven una vela quadrada, un pal, un espoló de proa i uns rems.

    De manera lenta, des del segle X ane, van anar restablint-se les relacions comercials a la mar egea. Això va propiciar un moviment que, a partir del s VIII ane, cristal·litzà en el moviment d’expansió9 que coneixem com la colonització.

    En aquest escenari d’exploració i retrobament amb el mar, Ulisses es convertirà en model d’actuació en un univers ple de perills i misteris durant un periple en el que ell mateix viatjarà des de la condició d vell guerrer èpic fins a heroi d’un nou mon.

    Gràcies a Ulisses, els grecs d’època arcaica sabran moure’s en un mon que canvia. Deixa enrere l’heroi que defensa el concepte d’honor guerrer. Representa el viatge amb les seves oportunitats i els seus riscos , i la capacitat d’adaptació a un mon sempre en moviment.

    Després del col·lapse de la societat micènica (finals del s XII ane) la majoria de la població grega vivia en petits poblats formats per unes dotzenes de famílies. Actuava com a líder d’aquesta nova societat rural el Basileus i el marc d’actuació era l’Oikos, la Hisenda. Si el Basileus no mantenia el lideratge corria el risc de ser substituït per altres membres de la comunitat que hi aspiraven.

Tartessos. La fi.

     

Durant tres segles la seva plata inundà els mercats orientals. El propi Egipte se’n va beneficiar incrementat la producció de sarcòfags de plata pels seus faraons. Aquest territori occidental no havia conegut l’explotació de minerals argentífers de forma massiva fins aquest moment. Son molt escassos els elements de plata constatats en el Bronze Antic i Mitjà a la zona, i complertament absents els del Bronze Final. Les explotacions més emblemàtiques (Riotinto, Aznalcollar) no comencen almenys fins mig segle després de la primera presència fenícia. La colonització inicial no pogué comprar aquest metall als indígenes perquè era inexistent. Els orientals van haver de posar en producció les mines després de moltes prospeccions i havent localitzat les conques metal·líferes. La tecnologia emprada era originària del Mediterrani Oriental i el control econòmic corresponia a l’empresa colonial. Les costes del golf tartèssic i l’entorn de la ria de Huelva comptaran amb nombrosos petits llogarrets, a les afores dels nuclis urbans, i com a veritable polígons industrials, refinaven la plata per embarcar-la a les naus fenícies. I aquestes factories metal·lúrgiques van ser les primeres en caure. 

    La situació d’èxtasis econòmic i social que Tartessos havia viscut durant tres segles va desplomar-se de cop i volta. L’estabilitat que els havia proporcionat l’agricultura, la ramaderia i l producció de metalls, junt amb una alta demanda interna i externa canalitzada  mitjançant importants xarxes de mercat i intercanvi. Sobretot cap a Egipte i el Pròxim Orient Asiàtic, on s’havia monopolitzat la demanada fonamental dels metalls del sud-oest de la P. Ibèrica, especialment de plata.

    Aquest col·lapse de cop i volta podem situar-lo sobre el 570 ane, quan les repercussions de la conquesta de Tiro per Nabucodonosor ja havien tingut temps de manifestar-se a Occident.

    A l’acabar les comandes de la Mediterrània Oriental pel nou marc imposat per Nabucodonosor, la mineria i la metal·lúrgia del món de Tartessos va ensorrar-se, arrossegant la resta de la seva economia a una crisi accelerada que va precipitar la fi del fràgil equilibri polític, social i ètnic que s’havia mantingut durant tres-cents anys. La nova política imposada des de Babilònia va ser l’espurna que feu esclatar aquest mon. La repercussió d’uns fets succeïts a l’altre cantó de la Mediterrània evidencia com Tartessos formava part de la teranyina social i econòmica d’àmbit internacional.

    L’absència de demanda per part de les metròpolis orientals fenícies enfonsaren el negoci de la plata. Aquest enfonsament de la mineria, de la metal·lúrgia i del comerç de la plata suposà el primer graó d’una cadena d’aconteixements interns que conduirien a la fi del mon de Tartessos. De moment implicava la pèrdua d’un dels pilars d l’economia en la què s’havia basat l’estructura social i política, portant a la ruïna a un sector de la població que, sense ser majoritari, sí que estava íntimament relacionat amb el poder colonial. Les elits que controlaven les principals ciutats estat, Huelva i Sevilla, haurien vist mermada la seva capacitat per retenir el control polític i van tenir més difícil sostindre els seus sistemes clientelars i els exèrcits. La nova situació econòmica era l’adequada pel canvi de poder polític, que cal relacionar en aquesta època amb el religiós. La crisi per la caiguda de Tiro havia empobrit també a molts altres fenicis de la diàspora, les colònies cananees centro mediterrànies no podien anar a l’auxili de les tartèssiques.

    Durant tota l’etapa de domini oriental, la població de Tartessos d’origen occidental va estar supeditada als interessos fenicis. És ara quan els no fenicis adquiriran protagonisme, amb debilitament de l’estructura política i econòmica cananea. La revolta començà i els episodis de violència queden constatats en els jaciments arqueològics. El poder fenici acabà sent substituït pel turdetà i les destruccions d’edificis de poder i culte foren totals. També les zones amb més dedicació agropecuària  van ser abandonades per la guerra pel control dels recursos i el desplaçament d’importants contingents demogràfics. Alguns grups degueren ser expulsats, però d’altres van marxar perquè no encaixaven en la nova situació nascuda de la revolta.

    Tot plegat va portar la instal·lació d’un marc polític,  social i cultural diferent. I la desaparició de la petjada fenícia més enllà del segle VI ane.

Migracions Celtes

     Les fonts clàssiques citen raons diverses pel que fa a les causes de les migracions del pobles celtes. Totes elles son citades de manera recurrent: la sobrepoblació que hauria provocat una escassedat de recursos, les disputes internes que podien anar lligades a la sobrepoblació, i l’atracció que exercien els bens i riqueses de les terres meridionals. Com aquestes migracions constituïren un fenòmen complexe i perllongat en el temps, resulta raonable pensar que en la major part de les ocasions duria existir una combinació de factors, tot i que uns poguessin tenir més pes que altres.

    La sobrepoblació, tot i observar-se en algunes zones de l’Europa temperada, no tenia perquè ser generalitzada tots els grups implicats en les migracions. De manera global la densitat de població va seguir sent baixa, el fet que el nombre d’habitants constituís un problema degué ser probablement en combinació amb altres factors.

    La  variable del clima, citada per autors alemanys i francesos, seria un factor impulsor de les migracions celtes. Cap el 400 ane sembla que va empitjorar, lligat a una disminució de l’activitat solar i sembla que va passar de manera abrupta. Aquest fenomen sembla relacionar-se amb els moviments de les poblacions celtes que van arribar a saquejar Roma l’any 387 ane. També s’ha trobat relació entre les principals etapes climàtiques del I mil·lenni amb els processos de centralització i descentralització que van tenir lloc al nord dels Alps. El desenvolupament dels centres principescos oppida s’haurien emmarcat en fases de clima més càlid, mentre que les migracions cèltiques del s IV ane passarien en una etapa més freda. Tot i això, les observacions en detall, a escala regional i local, existeixen força excepcions que adopten estratègies diverses.

    Els factors socials i ideològics també formen part de l’inici i transcurs de les migracions cèltiques. La recerca d’honor i prestigi, la migració com a forma de reducció de tensions socials internes causades per l’increment de les desigualtats socials que s’observen. En qualsevol cas degueren existir factors diversos i sovint entrellaçats.

    No hem de situar les migracions coma gestes de barons guerrers a la recerca de rapinya i glòria militar. A través de les fonts sabem que els grups humans implicats haurien tingut un tamany i composició molt dispars, abarcant des de grans moviments poblacionals que pogueren incloure una part important de la població de determinades tribus, fins la migració més reduïda d’unes poques famílies o fins i tot individus. Allò que a vegades començava com una recerca de botí i prestigi acabava amb la recerca de terres per assentar-se pel desenvolupament d’activitats agràries.

La cacera en clau de gènere.

 

    La cacera és una activitat de subsistència practicada des del Paleolític tant per homes com per dones, així ho testimonien les evidències etnogràfiques i arqueològiques. Tot i que no és impossible determinar un marc universal sobre aquesta activitat, i tampoc és possible definir un únic model de comportament de cacera en funció del gènere. Les variacions culturals responen a múltiples variables, com  el lloc on s’habita o la tipologia de clima, l’estació de l’any, els recursos disponibles, la tecnologia, les preferències en les preses, la capacitat o habilitat amb una o altra tècnica, els costums ... etc. Els rols de gènere em la cacera son canviants, fluïts i dinàmics pel propi procés d’aprenentatge, per l’edat de l’individu o per l’experiència adquirida fins a ser adult , o per l’adaptació al medi on s’habita o per ambdues coses.

    Cal tenir present contextos culturals concrets, escenaris a petita escala, que permetin anàlisis des d’una mirada estereoscòpica. Tenir present tos els elements i els protagonistes per intentar caracteritzar les múltiples evidències singulars i particulars, quotidianes i recurrents, que en cap cas representen patrons universals. En qualsevol cas desdibuixen el marc universal, biològic i d’exclusivitat masculina que tradicionalment s’ha tramés i traslladat sobre la cacera en les societats paleolítiques. Per això les observacions poden anar per altres àmbits: el temps que li dediquen ambdós sexes, ús de diferents tècniques de cacera, interès i especialització en diferents preses, i la fabricació eines.

    L’organització de la cacera de forma cooperativa entre home si dones contribueix no tan sols a més abundància de carn, sinó que ho fa més compatible amb les cures domèstiques i més factible la transmissió cultural als més joves. L’adquisició de les habilitats de cacera és un procés llarg que es transmet generació rere generació des d’edats primerenques, tant pels homes com per les dones.

Tartessos. El temps

   

    A la base del que serà Tartessos hi confluiran dos mons culturals i genèticament diferenciats: els dels colons orientals i el dels grups occidentals de finals de l’Edat del Bronze. L’arribada d’ambdues comunitats va ser sincrònica i es va produir damunt d’un territori àmpliament despoblat.

    Tartessos va ser el resultat de la cohabitació ètnica entre dues comunitats, mai va quedar lliure de les fortes tensions econòmiques, polítiques, ideològiques i socials. Però no eren dos mons monolítics en conflicte. Com en tota colonització, els fenicis van portar a occident les seves hosts i, amb elles, la seva llengua, la seva religió, els seus menjars habituals, el seu model de família, la seva cultura material, el seu sistema polític, etc... Entre aquests costums estava la fundació de ciutats-estat segons el model oriental, amb la corresponent monarquia hereditària, com la que s va instaurar a la Cartago fundacional. I aquestes comunitats urbanes no sempre es veien entre elles com a amigues. No és correcte identificar que l’emmurallament dels assentaments orientals era contra les comunitats occidentals; també podien ser contra altres fenicis. L’arribada d’Orientals molt diferents en origen que va suposar la colonització fenícia, va complicar molt les coses. Un cop la ruta cap a l’oest llunyà va estar oberta per l’avantguarda comercial cananea, els grupuscles migrats eren de molt diversa procedència, filiació i variades intencions. Els grafits recuperats demostra les múltiples llengües parlades per aquells que van participar en els viatges. Participaven d’economies i d’ideologies amb un alt poder de creixement vegetatiu i les conseqüències no trigaren en manifestar-se als nous llocs de destí.

    Això planteja que la realitat tartèssia va durar el temps en què les tensions intergrupals van mantenir-se a baixa temperatura gràcies a la situació favorable que a tots beneficiava. La coexistència no va, però, originar un mon híbrid i ben cohesionat. Ans el contrari el violent esclat final i els dràstics canvis culturals constatats en el mon que va seguir a la crisi de la primera meitat del s. VI ane, suggereixen que les diferents comunitats va ser impermeables al tràfec cultural que transcendia a allò exclusivament tecnològic. La identitat de cada grup es va preservar en el mon simbòlic i religiós, però també en les estructures polítiques. Els santuaris van convertir-se en les primeres víctimes del conflicte final que donaria pas a un nou horitzó.

El reflex de tot plegat es troba en les dues dinasties llegendàries amb que comptà: Gerion, criador de grans vaques, un cabdillatge d’arrel occidental; i Habis, el rei civilitzador reflex de l’herència mil·lenària oriental aportada pels cananeus. Son el reflex de dues realitat polítiques diferents però sincròniques, la dels occidentals i la dels orientals de Tartessos.

Guerrers d'Esparta

 

 Els Hipòlites espartans tenien fama de ser els més valents i temuts de Grècia. La seva superioritat en el camp de batalla es basava en l’empenta i disciplina dels soldats, però també de les estratègies si marrulleries que feien servir amb els seus enemics. Comptaven amb altres recursos, menys heroics però molt efectius: el secret, la sorpresa i l’engany.

    Sabien ocultar tots els coneixements que tenien sobre tècniques militars i el nombre d’efectius. Impedien la presència d’estrangers, ocultaven el nombre de baixes, fins i tot les derrotes a vegades eren amagades. Eren capaços de fer llargues i ràpides caminades que els permetia agafar per sorpresa els seus enemics.

    Els espartans tenien prohibit per llei realitzar qualsevol mena d’ofici. Dedicaven la seva vida complertament a la guerra. Això era possible perquè existien unes classes inferiors que treballaven per a mantenir-los. L’agagé o educació espartana estava dirigida a crear ferotges soldats que no tinguessin por a morir en combat. Els joves vivien descalços i mal alimentats, sofrien els rigors de la climatologia i dormien en llistres que es fabricaven ells mateixos amb canyes. Estimulats pels més grans, estaven sempre barallant-se entre ells, a vegades amb nefastes conseqüències. Estava prohibit anar amb torxes o llanternes pels camins, així s’acostumaven a caminar amb confiança i sense por. Fins i tot els darrers anys de la instrucció havien de superar una prova d’hombria que consistia en ocultar-se pels camps amb un punyal i el menjar indispensable, i de nit assetjar a algun esclau i caçar-lo.

    Practicaven el que es coneix com a guerra psicològica fent demostracions de poder que mermaven la moral dels enemics. Utilitzaven túniques vermelles que servien per amagar la sang de les ferides i portaven llargues cabelleres que els feien semblar més alts, distingits i terribles.

El govern de les ciutats romanes

Colònies i municipis s’organitzaven segons l’organització de Roma. La base del govern de la ciutat era una assemblea d’un centenar de persones anomenades decurions. Els decurions eren votats entre els ciutadans, i el càrrec era vitalici. Per poder ser escollit calia tenir una fortuna familiar.

    Aquest consell en nomenava dos d’ells que feien de cap de la ciutat durant un amy (duumviri). El càrrec es limitava a un any per evitar l’acumulació de poder. Els decurions elegien també els edils, que eren els encarregats de les obres públiques, del proveïment, dels mercats, i els qüestors, encarregats de les finances. Cada cinc anys els duumvirs feien el cens de la ciutat; apuntaven el nombre d’habitantys i els diners que tenien. –sobre aquesta base es marcaven els impostos.

    De fet el càrrec de decurió i, per tant, tots els càrrecs municipals només estaven a l’abast de la gent amb diners. La llei deia que només podien ser escollits els posseïdors d’una determinada fortuna i, per altra banda, calia fermolta propaganda per captar vots. El vot dels ciutadans s’aconseguia generalment embellint la ciutat, fent millores, festes o espectacles. Així les ciutats eren més maques que no com normalment ho haguéssin estat si només s’hagués comptat amb el diner dels impostos. Com que aquest tipus d’obra es feia per propaganda, s’han trobat moltes làpides que ens ho expliquen.

Tartessos. En l'origen

        

Al segle IX ane, els assiris emprengueren importants campanyes de conquesta i saqueig per diverses zones al nord de l’actual Síria, baixant per la costa sirio-palestina. Questa política expansiva era la solució arbitrada en molts estats de l’època per un problema sempre present a Mesopotàmia: la seva lata demografia. Aquesta estratègia, però,  no feia més que traslladar la tensió i el conflicte a altres zones. Aquests nous territoris incorporats, rics i amb un creixement intern propi, acaben també tenint més població de la que els seus recursos poden alimentar. Manifestant-se amb tota crueltat en els recurrents períodes de fam. En principi Xipre i Egipte eren territoris receptors d’aquests moviments de població excedent, ja sigui de manera obligada o bé perquè les creixents produccions agràries ho permetien.

    Ara les exploracions fenícies del mar obrien noves terres llunyanes sobre les que projectar les onades migratòries. La colonització cananea cap a l’Oest (IX ane) arribava als confins del mon conegut i establia els colons a les portes de l’Oceà atlàntic. Tot i que aquestes expedicions no estaven pensades per donar sortida a l’excedent de població, va acabar sent-ne una solució.  En aquesta expansió va tenir un especial protagonisme el descobriment de nous mercats on es buscava la via d’entrada cap a l’interior peninsular. Les fites comercials necessitaven trobar als nous àmbits descoberts unes formacions econòmiques i socials aptes per fer-ho. En alguns dels llocs del sud d’Europa es donaven aquestes condicions, però la colonització grega havia copat la franja nord del Mediterrani i eren una forta competència. Els fenicis optaren per estendre les xarxes per la ruta sud, tot i no trobar-se habitualment amb situacions locals idònies.

    A l’arribar al migdia iber, els primers exploradors i colons orientals trobaren un territori en bona mesura buit, especialment al Guadalquivir inferior i comarques perifèriques. El fet que en gran part del II mil·lenni tot el sud de la península hagués sofert diversos períodes d’extremes sequeres va reduir considerablement la seva població. Aquesta situació s’inicià a finals del III mil·lenni amb una extrema aridesa (4,2 cal BP) va ser tan ràpid que va poder percebre’s durant la vida d’un ésser humà d’aquells temps i va tenir com a primera conseqüència el col·lapse dràstic de l’Edat del Coure amb una àmplia repercussió al mediterrani: el final del Regne Antic Egipci i de l’Imperi Accadi. A la meitat sud de la península es van portar a terme solucions extremes: obertura a La Manxa de pous emmurallats a les lleres dels rius secs. Però altres grups l’únic que van poder fer és desaparèixer. Al II mil·lenni es van produir episodis de major humitat, però no van ser perllongats ni tan estables com per permetre la recuperació. Fins i tot a finals del mil·lenni la demografia arriba a mínims, cosa que queda reflectida en què no es disposa de jaciments arqueològics datats entre 1150 ane i 850 ane.

    Això suposà que a l’arribada dels primers colons fenicis, al territori on naixeria Tartessos, no trobaren la situació necessària per dur a terme transaccions comercials: no hi havia amb qui mercadejar, a diferència d’altres regions. Ara s’obrien noves possibilitats encara no sospitades pels qui van projectar l’empresa, i per això calia canviar complertament els objectius inicials, cosa que encara trigà una o dues generacions a succeir. La tasca colonitzadora havia tingut la intenció de fundar ports comercials, i ho va fer. Però de forma indirecta havia també trobat la solució per a la pressió demogràfica que el Pròxim Orient arrossegava de manera endèmica. El I mil·lenni va proporcionar unes condicions climàtiques noves a la zona. Acabava l’aridesa anterior i s’instal·la un panorama més plujós, novament apte per a l’expansió de l’economia agropecuària. I precisament aquest canvi climàtic, ara beneficiós per les comunitats humanes, la circumstància que permet l’expansió cap el sud de les poblacions septentrionals vinculades al bronze atlàntic. A la base del que serà Tartessos hi confluiran dos mons culturals i genèticament diferenciats: els dels colons orientals i el dels grups occidentals de finals de l’Edat del Bronze. L’arribada d’ambdues comunitats va ser sincrònica i es va produir damunt d’un territori àmpliament despoblat

Els Celtes.

         L’edat del ferro a l’Europa Central està marcada per la successió de les cultures de Hallstatt i Le Tene, que es corresponen amb la formació i maduració de les aristocràtiques i bel·licoses societats celtes. Totes parlaven diferents llengües de la mateixa família i compartien un rerefons ideològic comú, reflectit en un seguit d divinitats a les rendien culte en festivitats religioses. Molt fragmentats políticament, ben segur no compartien cap mena d’identitat en comú.

Eren societats jeràrquiques, on destacava el paper predominant d’una aristocràcia que exercia el seu domini sobre una majoria de persones lliures, dedicades principalment a l’agricultura, tot i que hi havia també artesans i comerciants. Els nobles celtes es distingien per consagrar-se a la guerra i justificaven la seva posició de privilegi en tenir accés a productes de luxe provinents de la mediterrània, obtinguts mitjançant el comerç. Van desenvolupar una primera fase d’urbanisme que s’assemblava força a autèntiques ciutats, amb muralles, barris i espais col·lectius.

En un moment donat, a partir del s V ane, la societat adquireix un caràcter més rural, amb un hàbitat dispers format per multitud de granges i llogarrets, on vivien unes poques famílies. Mentrestant l’aristocràcia celta accentua el seu caràcter guerrer. És ara quan apareixen ja a les fonts escrites del mon grecoromà. Alguns guerrers celtes s’incorporen coma mercenaris als exèrcits hel·lenístics. En aquest període els celtes duen a terme veritables migracions en les que es desplaçaven grups de famílies al complert. Aquestes poblacions s’implementen a les valls del Danubi, al nord dels Balcans i fins i tot a la península d’Anatòlia.

Un element cabal de l’organització d’aquestes societats era l’establiment de relacions clientelars entre un individu poderós, un patró, i un individu subordinat a ell, el client. Aquesta relació desigual implicava obligacions per les dues bandes: mentre el patró atorgava al seu client protecció i sustentament mitjançant la cessió de terres, el client es comprometia a obeir-lo i servir al seu exèrcit. Cosa que permet als aristòcrates acumular sèquits de centenars, fins i tot milers, de seguidors.

Les Fordicidia

Les fordicidia  son unes festivitats en què es demanava la fertilitat dels camps a la deessa Tellus, la Terra, ia Ceres, deessa de l'agricultura i el gra.

A les fordicidia se sacrificaven trenta vaques prenyades, una per cada cúria, al Palatino. Aleshores s'extreia el fetus i es cremava en una foguera.

La Verge Vestal de més edat era l'encarregada de cremar els fetus a la foguera sagrada dedicada a la deessa Tellus, la Terra.

La cendra que quedava darrere de la foguera, es deia suffimen i s'utilitzava per purificar el poble de Roma durant la festa de parília, la festa de la fundació de Roma -21 d'abril-.

El suffimen es componia de cendres del fetus de les fordicidia, sang de la festa del Cavall d'Octubre i tiges de faves calcinades.

El rei Numa va rebre en somnis una petició dels déus: havia de sacrificar dues vaques matant només una res. La solució va ser sacrificar una vaca prenyada.

La llegenda de fordicidia explica que el rei Numa Pompili va demanar als déus que acabés una època d'infertilitat dels camps. La seva ofrena va fer efecte. Des de llavors els romans van continuar amb la tradició any rere any.

SOCIOECONOMIA SOCIETAT HEBREA

     

Judea i Galilea de l’època romana pertanyen a la tipologia de societats agràries preindustrials. La majoria de la població – al voltant del noranta per cent –  pertanyia a la classe dels productors, caracteritzats per una economia de subsistència, mentre que tan sols una petita minoria formava part de les elits privilegiades urbanes. L’explotació estructural d’aquesta tipologia de societats estratificades podrà agreujar-se – cosa que sovint passava – segons les crisis produïdes per desastres naturals (sequera, epidèmies, terratrèmols) o socials (guerres, invasions) , cosa que causava una constant precarietat en l’existència dels productors primaris. Aquesta situació en què una majoria depenia de mínims recursos es caracteritzava per una elevada tassa de mortalitat infantil, baixa esperança de vida i la dependència dels favors de les elits, en un sistema de patronatge o clientelisme.

   Un aspecte clau del sistema econòmic era el control, per part de les elits urbanes, dels recursos i les decisions sobre la producció, tant de l’agricultura, la pesca i la petita indústria com dels mercats urbans. Els petits propietaris autònoms, la concentració de les terres més fèrtils en grans latifundis  a mans de l’aristocràcia era un procés completat en època hel·lenística. Això va tenir efectes importants, ja que molts treballadors, incapaços de sostenir les seves famílies per manca de terres o per posseir parcel·les massa petites  o poc productives, es convertiren en jornalers al servei dels latifundistes, dedicats de manera especial al conreu de la vinya i l’olivera. L’exigència fluctuant en la mà d’obra d’aquests conreus, la situació de molts hauria estat caracteritzada sovint per la precarietat i la incertesa.

    Una situació en la que moltes persones haurien necessitat préstecs per sobreviure i l’aristocràcia podia invertir en concedir-los significa que l’endeutament va ser una característica permanent  de l’estructura econòmica amb problemes per impagament de deutes. Es permetia que els acreedors cobressin un deute, amb el suport dels tribunals, fins i tot un cop feta la cancel·lació universal de deutes al final de cada cicle de set anys (any sabàtic); una innovació d’aquesta mena que contradeia els preceptes bíblics sembla haver respost als interessos dels estrats més poderosos de la societat palestina. Les dificultats econòmiques haurien propiciat una progressiva desintegració de les comunitats camperoles.

Els primers estats.

  

 Per molt poderosos que arribessin a ser els primers estats, la seva influència quedava ecològicament restringida als sols fèrtils i convenientment irrigats amb capacitat de suportar la concentració de treball i gra que constituïa el seu poder. Més enllà d’això, no eren capaços de governar les terres àrides, aiguamolls i maresmes o damunt les muntanyes. El que sí podien era organitzar expedicions de càstig i guanyar un parell de batalles, però l’acció de govern era ja una altra cosa.

    La major part dels estats estaven formats per un nucli central que es governava directament, una zona de penombra de pobles la incorporació dels quals depenia del variable poder i riquesa de l’estat, i una àrea complertament fora del seu abast. En general els estat no tenien cap mena d’interès en governar regions físicament estèrils i exteriors al seu nucli central que, en condicions normals, no hauria compensat els costos necessaris.

    Els estats, en canvi, tractaven de trobar aliats militars i associats al seu Hinterland, i comerciaven amb ells per a l’obtenció de primers matèries imprescindibles que escassejaven. Aquest Hinterland no era tan sols una zona no governada (dit d’altra manera una zona “encara no governada”), sinó més aviat una zona governada, des del punt de vista del centre estatal, per bàrbars i salvatges. Els bàrbars sovint feien referència a pobles pastors hostils que suposaven una amenaça militar per als estats, però que, en determinades circumstàncies, podien arribar a ser incorporats. Els salvatges, per altra banda, se’ls veia com a una banda de caçadors recol·lectors sense capacitat per a servir com a primera matèria per a la civilització, i que podien ser ignorats, aniquilats o bé esclavitzats.

    La idea de domesticació resulta útil per a entendre el punt de vista estatal. Els camperols cerealistes  i els serfs del centre estatal son súbdits domesticats, mentre que els recol·lectors, caçadors i nòmades son pobles salvatges, primitius i sense domesticar: don bàrbars. Constitueixen una molèstia i una amenaça a exterminar. Cal que siguin capturats, representen un perill per a l’estat i la civilització. Igualment que les aus, els ratolins, les rates, les males herbes, els bitxos i alimanyes.

EL COMERÇ INTERREGIONAL DE METALLS

     

La circulació de metalls, especialment el coure i l’estany per a la producció de bronze, va se la principal impulsora de les economies en expansió a l’Europa de l’edat del Bronze. Tot i que la metal·lúrgia i el comerç que se’n desprèn d’ella es va expandir a partir de 2.500 ane amb la xarxa del vas campaniforme, l’economia del bronze pròpiament dita no va reeixir fins encavat de 2.000 ane al sud i centre d’Europa, estenent-se també a les estepes. La demanda d’objectes de bronze requeria  un subministrament de coure i estany, dos metalls extrets de mines habitualment localitzades a regions diferents, sovint molt distants entre elles. El punt d’inflexió de 2.000 ane reflecteix la integració d’Europa en un sistema – mon més gran, que va desenvolupar-se i expandir-se per a abraçar totes les regions europees després de 1.700/1.600 ane. El coure es distribuí àmpliament a tota Europa des d’unes poques àrees mineres importants. La magnitud del comerç de metalls a l’Edat dl Bronze va ser extraordinari, atenent a les tasses de consum , i especialment si tenim en compte que la majoria importaven metalls des de llargues distàncies. Això, alhora, portà al ràpid desenvolupament de noves institucions, com ara sèquits de guerrers vinculats a cabdills poderosos i, a l’estepa, a la invenció del carro de guerra de dues rodes. Noves institucions requereixen noves maneres de sustentar-se econòmicament, que sovint es concretaren en alguna mesura de control sobre els treballadors, l’excedent dels quals podria exportar-se coma tribut. Centres fortificats controlaven el comerç suprarregional de metalls i ambre , i els llogarrets propers. La riquesa de les seves elits quedava plasmada en els túmuls funeraris que els erigien.

    El metall proporcionà noves armes , objectes de prestigi  i eines de treball molt superiors al que s’estava emprant. Un cop controlat per a satisfer demandes socials, rituals i econòmiques, el subministrament de metall va resultar indispensable per a la reproducció social i econòmica. Cada granja, llogarret, guerrer i cabdill depenia d’unes entregues regulars. Es van formar unes federacions polítiques a distància per assegurar les rutes comercials, proporcionant protecció i sustentament als comerciants.

Kristiansen, Kristian a Desperta Ferro.  Núm 76. Traducció pròpia

Els Huns

  Els huns eren refugiats climàtics armats que viatjaven amb els seus cavalls. La seva forma de vida els permetia anar a la recerca de noves pastures amb una  increïble rapidesa. Les turbulències climàtiques van creuar-se amb un conglomerat de pobles en un període de rellevant formació dels estats. El clima no actuà ell sol, desplaçant una amenaça d’un lloc a l’altre de l’estepa sino en concert amb l’auge o renovació de confederacions agressives i complexes entre nòmades. Però a mitjans de s IV els Huns havien començat a badejar el riu Volga i l’arribada d’aquest poble a l’estepa occidental va ser trascendental.

   La migració dels huns és un episodi medioambiental. Les pluges monzòniques van negar la meitat sud d’Àsia, però les terres al nord de l’altiplà del Tíbet son seques i continentals. El clima de l’interior d’Àsia Central depenia dels vents de l’Oest, les rutes de les tempestes en latituds mitjanes que es veuen fortament influïdes per les masses d’aire atlàntiques. Quan l’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord (OAN) és positiva, els vents de l’Oest es dirigeixen cap el nord i deixen aridesa a l’Àsia Central. Quan l’OAN és negativa les rutes de les tempestes s’arrosseguen cap a l’equador i les pluges inunden l’estepa. Al segle IV es donaven tots els elements per a una sequera perllongada a l’estepa. Els vint anys que transcorren entre 350 i 370 van ser el pitjor episodi de sequera multidècades dels darrers dos mil·lenis. Els nòmades que vivien a l’Àsia Central van haver de fer front, tot d’una, a una crisi molt dramàtica.

  L’onada inicial de migració Huna a Europa no va ser un envit coordinat. Al principi tan sols arribaren uns grupúsculs més aviat independents. Però portaven amb ells noves tàctiques de cavalleria que terroritzaven els habitants de les planures transdanúbiques.  Els seus cavalls eren ferpçment eficaços. El que feia als huns arrassadors era la seva arma bàsica, l’arc compost corvat que podia tenir un abast efetiu de fins a cent cinquanta metres. Les maniobres llampec i el gran abast d’aquests arquers dalt del cavall eren inquietants.

    Les terres situades al nord del Danubi havien estat dominades per coalicions de Gods durant més de cent anys. Prevalia una mena d’equilibri, però els Huns acabaren amb ell. Els gods que escapaven del huns buscaren assil dins les fronteres de l’Imperi Romà, probablemen t més de 100.000 persones entre homes dones i nens. Els romans ho veieren com una oportunitat, una arribada inesperada de reclutes militars. Els refugiats eren explotats amb finalitats econòmiques. La rebel·lió era latent i aviat el gods iniciaren una revolta, arribant a reclutar mercenaris huns per al seu bàndol. La derrota militar de Roma va ser la pitjor mai soferta. L’assentamet de grups sencers en territori romà va ser possible a canvi del servei militar a les ordres de comanaments nadius. Començaval l barbarització de l’exèrcit.

    El desplaçament ja generalitzat dels Huns cap a l’oest l’inici del s V va fer moure les poblacions i esdevenir unes autèntiques migracions, moviments de gent. L acrisi va sobepassar la capacitat, molt mermada ja, de resposta de les fronteres romanes. Les invasions simultànies diluïren la capacitat del seu control més enllà dels Alps. La gran emergència fronterera es va produir en el pitjor moment possible. L’imperi treballava des d’una posició de desesperació, afavorint el centre i perjudican la perifèria. Els habitants de les províncies no els va costar massa canviar de lleialtats quan els que arribaven requisaven la superestructura de l’estat. La maquinària del poder deixà de ser romana.

    De tota manera encara disposava d’una darrera línia de defensa: l’anell invisible de gèrmens que estava a l’aguait dels invasors. I així el fet de topar amb l’ecologia de les patologies indígenes va propiciar la retirada. El cor de l’imperi era un niu de gèrmens i la malària va fer els seus estralls: al portar els cavalls a les pastures de le shumides terres baixes, on els mosquits crien i transmeten el protozoo mortal, els Huns eren presa fàcil de l’enfermetat. I així van retorcedir cap a les altes estepes, zone sfredes i seques on el mosquit no el seguí. Però el mon romà deixat enrere ja era irreconeixible. Tallats els circuïts de riquesa, el comerç de l’elit i les xarxes locals van evaporar-se per complert. L’ocàs de les fortunes porivades va convertir l’església en le terratinent més ric i poderós de la societat.

YERSINIA PESTIS 430 ane

      El comerç entre la Mar Roja i l’Oceà Índic va recuperar-se a l’antiguitat tardana. Els porst de Clisma, a Suez, i Aila situat a l’extrem de la Mar Roja, creixeren en importància. Es connectà Roma amb un mon salvatge de mercaders aventurers i petits potentats Era una zona d’intercanvis marítims compartida per grecs, etíops, àrabs, perses indis. El pebre i la seda eren els articles d’intercanvi més preuats. El comerç d’e
spècies era un gran negoci en aquesta època, i la seda també. A la Xina el secret dels cucs de seda es guardava gelosament i la demanda de l’aristocràcia romana, a més de l’estat i l’eclesia, alimentaven el comerç privat. El pebre i la seda es complementaven amb una varietat de mercaderies transportades en vaixell per tot l’oceà. Ivori, plantes aromàtiques, aloe, clau, sàndal, or i esclaus formaven part del sistema comercial conegut.

                La demanda de seda i espècies va unir orient i occident. Idees, animals, diner i metalls surcaven els mars , com també ho feren els gèrmens. El 541 dne s’hi va colar un intrús. Les proves genètiques confirmen els orígens orientals de la plaga que va creuar l’Oceà Índic, passà per la Mar Roja i anà a parar a Pelusio, el final d’un recorregut crucial pel comerç provinent d’Orient. Però va ser necessària una darrera jugada perquè la bactèria fes la gran entrada al mon romà. Les terres altes d’Àsia havien preparat un monstre amb el germen, l’ecologia de l’imperi havia creat una infraestructura que esperava la pandèmia. El comerç de seda estava llest per transportar aquest mortífer artefacte. Però la conjunció definitiva va ser un canvi climàtic abrupte. El 536 dne va ser un any sense estiu. Un seguit d’erupcions volcàniques van propiciar durs hiverns volcànics. No tan sols van ser freds, van ser gèlids. Una onada de fred èpica i a escala global que tan sols es produeix cada certs mil·lenis. L’alteració climàtica en els moments previs de la plaga està relacionada amb la debacle posterior.

                Una epidèmia de peste és una reacció en cadena on intervenen, almenys, cinc espècies. Un efecte dominó biològic on hi participa: la bactèria, l’hoste selvàtic ( les marmotes), l’hoste d’amplificació (la rata negra), el vector artròpode ( la puça de la rata oriental) i els humans. Canvis imperceptibles en la temperatura i precipitacions poden afectar l’hàbitat, la conducta i la fisologia de tots els organismes implicats en el cicle. La convergència entre elles optimitzen la reacció ideal en les cinc espècies alhora. Les erupcions del 530 treuen les marmotes i rosegadors dels hàbitats subterranis i va desencadenar una epizoòtia que arribà als rosegadors de les rutes comercials marítimes que viatjaven a occident. L’explosió demogràfica de rosegadors va fer saltar la Y. Pestis a noves poblacions d’hostes. El clima actua sobre les puces que transporten la bactèria entre hostes. Les epidèmies cobren impuls en Primavera, però la calor de l’estiu pot reprimir el brot de manera ràpida. Però els estius suaus obriren les portes del camí que portà els gèrmens fins les rates de l’Imperi Romà. 

GENESIS DEL PODER I LA SEVA TRANSMISSIÓ

         El que fa que el poder sigui qualitativament diferent en les societats estratificades respecte a les seves predecessores és la seva transmissió mitjançant l’herència.

      Entre l’edat del coure i l’inici de l’edat del bronze, on les comunitats eren probablement molt petites i la densitat d població era baixa i les relacions socials es basaven en l’estructura de parentesc. El sistema econòmic era, amb tota probabilitat, similar al que caracteritzava les actuals societats agrícoles simples, amb terres assignades a diferents llinatges i sense propietat privada. En aquestes societats el lideratge s’assigna als membres més capacitats i no és transmissible hereditàriament. A l’edat del ferro ja és complertament diferent: una societat estatal (Estat primitiu)  dividida en classes socials, la presència d’una elit presumiblement guerrera l’estatus de la qual és hereditari, un sistema econòmic bàsicament agrari i una xarxa d’intercanvis estesa per tota la Mediterrània, que transportava, entre altres coses, objectes luxosos d’alt valor simbòlic.

       En una societat de classes el líder no assoleix el seu paper gràcies a les seves qualitats intrínseques, sinó principalment perquè se li assigna de forma hereditària. Es constata que en les societats anomenades simples, com les de l’inici de l’edat del bronze, l’exercici de la igualtat implica un considerable esforç social que no es correspon al fet que fos una condició natural. S’identifica en l’ampli espectre del comportament humà els denominats aggrandizers, és a dir aquelles personalitats més inclinades a explotar i manipular els sistemes socials i econòmics amb la finalitat d’obtenir d’ells els majors beneficis per a si mateixos i per als seus descendents.

        El fenomen de l’escissió és característics de les societats tribals. Es suggereix que aquest fenomen es desencadena un cop la població traspassa el nivell face to face, al voltant dels cent cinquanta individus. Les raons que impulsen les comunitats a dividir-se i establir el seu territori en altres bandes poden ser diverses, però essencialment es redueixen a l’intent d’escapar del control d’un cabdillatge i d’una fracció de la pròpia comunitat, o a la recerca de nous recursos quan els disponibles no son suficients per sustentar tot el grup. En els dos casos el mecanisme d’escissió limita les aspiracions dels cabdills que desitgen l’ampliació qualitativa i quantitativa del control ja que permeten que escapi una part de la població. A les societats simples el mecanisme que porta a l’assignació de lideratge també te la capacitat de regular el conflicte intern: una part de la llibertat de cada individu i possiblement una certa quantitat de bens (l’excedent) es cedeixen temporalment al líder per una elecció voluntària expressada de la pròpia comunitat. En el moment en què el poder es converteix transmissible hereditàriament, la comunitat es veu privada d’aquesta capacitat d’elecció i, per tant, no disposa de les motivacions que abans permetien una cessió més o menys consensuada del poder, com un mecanisme que garanteixi, en un cert límit, que el líder posa per davant els interessos comuns als propis.