Els Indoeuropeus

     Els indoeuropeus eren un poble de pastors, per tant avessats a la guerra i nòmades, que habitaven les estepes de l’es de l’atual Ucarïna i el sud de l’actual Rússia. Aprofitant la domesticació del cavall, van expandir-se, en distintes onades, per Europa entre el 4.000 i 1000 ane i subjugaren els agricultors, siposadament més pacífics, del Neolític. Era una cultura patriarcalque enterrava els seus mort en túmuls funeraris que contrastava amb la cultura més femenitzda, pacífica i matriarcal dels agricultors neolítics. Aquesta expansió està molt relacionada amb la difusió de l’agricultura, a partir del descobriment dels cereals a Anatòlia, i no té perquè ser violenta.

      Una societat patriarcal, nòmada, pastoral i guerrejadora, amb una agricultura estacional que tenia el cavall com a montura i el carro com a vehicle, el ramat com a riquesa i el sacrifici com a religió. Una religió senzilla, amb un panteó predominantment masculí on la victòria en la guerra i el benestar terrenal era del que es tractava propiciar.

     Un personatge clau era el poeta, que cantava les gestes de reis i guerrers: No era tan sols un cantor, sinó el mestre de la paraula i per tant el sacerdot que invocava als déus, el metge que curava, el jurista que coneixia les fòrmules legals i, sobretot, el bard que cantava els llinatges dels reis i propagava la ideologia dominant. Hi havia dues menes de poetes: l’itinerant, de baixa reputació, i el bard, que al costat del rei arribava a tenir una influència important.

   S’organitzaven en clans, liderats per “reis” que es barallaven “fraternalment” entre ells per robar-se el bestiar, però s’unien davant l’enemic extern. El “rei” era un personatge humà i diví a la vegada,que complia la funció d’obtenir dels déus tot allò necessari pels homes. Un bon rei assegurava la pluja, la victòria, l’abundància de pastures, protegia el bestiar de les enfremetats i proporcionava cacera i pesca abundant. Si això no passava, havia de ser subtituït. El clan estava constituït per un conjunt de famílies extenses, governades pel pater família. Hi havia tres formes reconegudes de matrimoni: el matrimoni consumat per amor, quan dos joves s’unien lliurement, el segrest de la nòvia per part del jove guerrer i el matrimoni arreglat quan el pare “comprava” una nòvis pel fill solter, el més freqüent. El reconeixement del nounat es produïa quan el pater famílies col·laca el nadó sobre els seus genolls i legitimava el seu naixement, denominant-lo “genuí”, és a dir autèntic (en llatí genuïnus  de genu “genoll”)

   Els indoeuropeus veien el món des d’un prisma que constava de tres categories: allò sagrat, allò militar i allò econòmic o productiu. En la religió quedava manifest en la veneració a Júpiter, Mart i Quirí (coneixement, guerra i fertilitat) i en la societat en els sabis, guerrers i artesans.

LA FUNCIÓ DE STONEHENGE

   

    L’extraordinària inversió de temps i esforç que necessità l’edificació de Stonehenge suggereix que estava dissenya amb un propòsit especial, i la interpretació més acceptada actualment és la de ser un centre ritual prehistòric, alineat amb el moviment del sol. Partint d’unes marques inicials a les roques ja descrites a l’entrada STONEHENGE d’aquest bloc i situant-nos en el context d’Europa Neolítica.

   Les primeres comunitats agrícoles depenien per complert del cicle estacional, el transcurs del qual implicava períodes d’abundància d’aliment, com a la primavera i l’estiu, i d’altres d’escassedat, com la tardor i l’hivern. Així doncs no resulta estrany aprofitar que l’eix de Stonehenge s’alineï amb el Sol naixent al solstici d’estiu, quan el Sol està al seu cènit i el dia és més llarg, i amb la posta del Sol al solstici d’hivern, quan marca el dia més curt i el Sol està més baix al firmament.

   Aquesta alineació permetre concloure la seva construcció probablement va ser per acollir activitats rituals o festives  estacionals relacionades amb l’observació del Sol i possiblement la Lluna. Molt probablement aquestes cerimònies representaven idees sobre la fecunditat, la vida, la mort, el més enllà. Tot i això, ja que la seva construcció va durar 1.600 anys STONEHENGE, Un monument en cinc etapes , el seu significat podria haver canviat amb el pas del temps.

    La presència d’enterraments associats amb Stonehenge afegeix una nova dimensió a l’aspecte ritual del monument. Restes de cremacions i altres enterraments connecten el monument amb altres parts d’Europa. I ens porta a suggerir que els constructors foren persones tant del Neolític com de l’Edat del Bronze, amb vincles comercials i possiblement religiosos amb l’Europa continental.

   Desconeixem qui assistia a les cerimònies de Stonehenge, si allà s’hi congregava tota una comunitat o tan sols era una reunió de les elits. Però podem deduir que era un centre ritual d’un sistema religiós  associat amb els avantpassats i amb el moviment del Sol i la Lluna.

Cultura camperola a Al Yazira.Orígens

HASSUNA (6.500 – 5.700 ane) : És el nom del jaciment on va ser detectada per primer cop, a la riba del Tigris mitjà-alt, al nord de l’actual Irak. És un poblat de camperols, de cases amb dues aigües. Les habitacions tenen una pavimentació d’argila i palla- L ceràmica és bastant tosca, els projectils d’argila, destrals de pedra, fusos d’argila i mineral i metall de cour

SAMARRA (6.100-5500 ane) En part contemporània a la HASSUNA, és situada al sud d’ella. La ceràmica és de pasta i pintada de marró-rogenc sobre fons clar, amb animals i motius geomètrics.

Neix a SAMARRA, al mig del Tigris, al cetre de l’Irak. És possible l’agricultura de secà, però la quantitat de pluja anual que permet aquesta tipologia d’agricultura no sempre està assegurada. Per això els seus pobladors van iniciar una tècnica que esdevindria amb el temps el regatge. Els seus poblats deixen veure un sistema de canals als camps. Fou una societat organitzada les tècniques de construcció de la qual incloen fossats, carrers, espais oberts, paviments amb còdols, adobs regulars que donen més consistència als murs, cantonades reforçades i elements ornamentals. Les restes botàniques mostren blat, ordi i lli amb unes llavors de dimensions considerables.

HALAT (5.600 – 5.000 ane) És la maduresa de les cultures d’AL YAZIRA septentrional.  S’origina a Tell Halaf, nordest de Síria, una zona de secà on era prescindible el regatge. Tota la zona va quedar sotauna unitat cultural reflectida en una zeràmica molt bella d’argila color salmó i decoració complexa amb motius geomètrics en roig, negre i blanc.

 

La recol•lecció de fruits.

La recol·lecció, tercera activitat en la recerca d’aliments, se centra en el regne vegetal. Mitjançant les anàlisis pol·líniques es pot saber quins eren el arbres que envoltaven a l’home del Paleolític i els fruits que  aprofitaven.

  Hom recollia i consumia glans, nous i avellanes, espècies ben documentades als jaciments. A més a més, cal deduir l’aprofitament d’altres vegetals fruiters com les peres, les fages (fruites del faig), les prunes, les maduixes, les mores, els gerdons i el raïm, o de tiges com la del Margalló i la canya.

 De tots aquests fruits potser cal considerar com a més important la gla, de la qual l’home primitiu n’extreia una mena de farina (oli), precursora de les tècniques cerealistes del Neolític.

  La recol·lecció havia de ser feta amb una eina de pedra – per tallar els brots i el fruits)- La qual cosa confereix una pàtina especial als estris que s’hi empraven i que els fa fàcilment coneixedors.

 Un últim aliment recol·lectat que es té ben documentat per mitjà de l’art és la mel, que l’home pujava a buscar a les bresques mitjançant cordes, segons la coneguda escena pintada de l’abric de l’Aranya, a Bicorb.

M. LL. PERICOT;JM FULLOLA: La història de Catalunya, Salvat Eds. Vol V pàg 31ç

La caça al Paleolític.

     Entre la caça d’espècies grans, cal fer notar una preferència pels animals herbívors, que cal atribuir a llur menor perillositat per als caçadors. Hi dominen els cèrvids, els caprins i els bòvids. La resta de carnívors apareixen en nombre més reduït, i l’espècie més abundant és la dels felins.

   Naturalment, però, els homes del Paleolític no s’alimentaven només de grans animals, de caça difícil i segurament espaiada pel temps. Els animals petits constituïen sens dubte la base de l’alimentació diària de carn. Segons el que es desprèn de les restes trobades a les coves, a Catalunya va ser el conill l’animal menor més caçat durant el període. Segons uns càlculs basats en les restes de conills aparegudes en una àrea determinada del País Valencià, de la zona de Gandia, es dedueix que hom caçava una mitjana de 2’54 conills per persona i dia. Els ocells són l’altra mena abundant de caça menor que hi ha documentada als jaciments.

  Una altra part importantíssima de la dieta paleolítica la constituïen animals minúsculs, dels quals avui no es pot tanmateix provar l’existència perquè l’home devia menjar-se’ls sencers. Aquests animals eren petits rèptils, sargantanes, serps, llagostes, formigues i cargols, així com larves  de diverses espècies i ous de tota mena d’ocells, alimenta exquisit, que no deixa rastre a nivell arqueològic.

 Les tècniques de caça van anar complicant-se i perfeccionant-se a mesura que esdevenia més complexa l’estructura social del grup caçador, amb una major col·laboració per part dels seus membres en l’estratègia conjunta. Les armes emprades, llances, atzagaies, dards, etc, estan impulsades per mitjà de propulsors que els imprimiren a velocitat necessària  per a batre la peça cobejada. Amb una persecució organitzada, a vegades establint relleus, el grup coordinat aconseguia de separar un o diversos exemplars del ramat i matar-los (...).

  Una altra de les tècniques que indubtablement hom va emprar és la dels paranys. Com a tals es podien interpretar els forats o els valls recoberts de brancam i dins dels quals devien caure els animals, orientats cap allí pels grups de caçadors, que els tancaven en zones amb l’única sortida de un penya-segat.

ACTIVITATS INDUSTRIALS DURANT L’IMPERI ROMÀ

        L’Imperi Romà va suposar la comunicació pacífica de grans regioms i, per això, va fer possible la generalització de l’organització industrial que ja havien conegut els grecs i que es basava en tres sistemes: el treball domèstic, les feines artesanals i la gran indústria.

    El treball domèstic es feia sobretot al camp. Les famílies volien procurar-se per elles mateixes tot el necessitaven i, d’altra banda, els interessava ocupar contínuament els treballadors agrícoles, esclaus o lliures, que durant certes èpoques de l’any es quedaven sense feina. Moltes viles es feien elles mateixes el pa, els teixits, el calçat, els mobles, els cistells, la ceràmica, les pells adobades i tota mena d’articles. Eren una economia tancada.

    A les ciutats, aquest tipus de producció va ser substituït pel treball artesanal. Els artesans treballaven en petits tallers sense maquinària i amb una mà d’obra poc especialitzada. Produïen articles, generalment de poc preu (mobles, articles de cuir, teixits), que venien a la ciutat i a la seva rodalia. Estaven agrupats en col·legis que ajudaven els treballadors en temps de necessitat i formaven societats religioses i funeràries.

    Més endavant, l’Estat va anar controlant cada cop més, aquestes indústries. Per assegurar el forniment i de les ciutats i la continuïtat dels oficis necessaris, l’emperador Dioclecià va disposar que certs oficis fossin hereditaris per llei.

    En els últims temps de l’Imperi, l’Estat va organitzar grans indústries que utilitzaven mà d’obra esclava i treballaven “en cadena”. Algunes d’aquetstes van ser la indústria metal·lúrgica, la del moble, la tèxtil i la de l’adob de pells, la ceràica, el vidre, els perfums , la cosmètica, les medicines i la joieria.

Agricultura a Mesopotàmia.

   

 La civilització mesopòtàmica és la que es va formar entre els rius Tigris i Eufrates. Lloc on va nèixer el camperolat i l’agricultura cap el 8.000 ane. Es localitza a ambdós costats dels rius. Aquest territori comprén dues regions: al nord una zona muntanyosa i un altiplà central: AL YAZIDA, i al sud una planura fluvial amb llacs i pantans: MESOPOTÀMIA

    Al Yazira, on es desenvolupa la cultura Assíria, és una regió cerealística, on les pluges permeten una agricultura de secà sense necessitat del regatge. Això fou el que originà l’agricultura i el camperolat.

    La planura des d’Al Yazira fins el golf és en realitat Mesopotàmia i allà s’hi desenvolupen els sumeris, els acadis i els babilònics. Aquesta regió és molt àrida i necessita el regatge per al conreu dels camps. Destaca per les palmeres i els canals flivials.

    L’agricultura i el camperolat neixen a  Al Yazira, a les terres septentrionals de Síria i Irak, a la franja oriental del Mediterrani, en un temps que abarca des del 9.000 ane al 4.000 ne. Es pot localitzar en poblats com Abu Hurerira (Síria, a l’Eufrates) on l’anàlisis de les plantes i ossos mostren que al 8.000 ane ja s’explotaven cereals. Aquí està documentada la primera agriultura juntament amb la recol·lecció i la cacera de daines. A Mureybet es documenta la separació d’espais a les vivendes i un cert ordre de circulació entre elles. Hi ha la cacera d’ases, daies i es recol·lecta ordi silvestre i blat. A partir d’aquí la cultura camperola es desenvolupa en tres etapes:

    HALAF, HASSUNA i SAMARRA (7.000 – 5.000 ane) agricultura.

     Cultura OBEID (5.000 – 3.700 ane) predecessora de la cultura urbana.

1.         Cultura URUK  (3.800 – 3.200 ane) creació de l’estat.

La ceràmica al Neolític.

    L’argila va ser la primera matèria fonamental a causa de les seves qualitats plàstiques i refractàries. Abans i durant el procés de la seva elaboració s’hi barrejaven una sèrie d’additius prèviament molts (petits granets o fragments triturats de quars, feldespat, mica i ortosa bàsicament) a fi de donar més consistència a la pasta i, d’aquesta manera evitar que es trenqués al posar-la al foc per a la seva cocció.

  Després es procedia al pastament dels materials argilosos amb aigua fins aconseguir una massa plàstica. L’aigua en excés era eliminada. La pasta obtinguda (encara humida) era objecte d’un modelatge, és a dir, se li donava forma (vas, bol, etc.). Posteriorment es procedia a la seva decoració o no. Més tard veia el procés de cocció, que es feia introduint la peça prèviament al foc a una temperatura d’uns 700 graus C, per tant calia alimentar constantment el foc  per mantenir el procés de cocció, on s’esdevenien molts canvis físics i químics que feien de la peça resultant un cos endurit i inalterable, sent-ne la vitrificació el principal responsable de l’alta resistència de les peces ja un cop fredes, així com de la seva fragilitat.

    En un moment donat del Neolític antic (4.600 -4.000 aC), com a resultes d’un comerç primitiu basat en l’intercanvi de bens, es va difondre una nova moda: la ceràmica amb decoració impresa, amb una sèrie de decoracions a la pasta argilosa un cop ja modelada i immediatament abans de ser fornejada, que es realitzava amb la vora d’una petxina. Aquesta decoració està situada generalment al voltant del coll, la vora, la panxa i les natges. El color d’aquestes peces és marró clar o fosc.

L'abastment d'aigua iber

   

  Segons la situació dels poblats , l’abastament d’aigua es feia de la manera següent: la part central del poble era ocupada per una bassa d’aigua construïda amb parets de pedra seca, un sistema que podem trobar a Olèrdola. En d’altres trobem cisternes als afores dels poblats.

    L’aigua de pluja era recollida de la part superior de la muntanya i canalitzada a través de dos canals que arribaven a una bassa de decantació davant de l’aljub. Aquesta bassa feia, i encara fa, de filtre, hi queden dipositades pedres i fang al seu fons. La construcció de cisternes i canals per emmagatzemar l’aigua de pluja era la solució més adient amb la que l’home contrarestava l’escassetat d’aigua dalt de la plataforma. En aquest punt són també visibles els graons d’una escala tallada a la roca i que, a més d’esmorteir l’aigua que baixava de la part superior, facilitava la circulació. La gran cisterna tallada a la roca, amb una capacitat de més de 350 m3

El sexe a Egipte

      A l’antic Egipte, la religió, la vida i la sexualitat formaven una tríada inseparable. Els faraons reproduïen la vida eròtica dels déus al seu jaç perquè la potència sexual era un atribut de bon governant.

   Min compartia amb Osiris l’advocació de la fertilitat, però si bé Osiris era clarament el déu de la vegetació i dels cicles de la natura, Min, amb una erecció contundent, ho era de la fertilitat humana. Identificar la fertilitat de la terra, tan fonamental per a la subsistència de les comunitats agràries, identificada metafòricament amb la sexualitat humana és molt comú en la majoria de les cultures antigues. Són més habituals, però, les representacions femenines: des de lesVenus prehistòriques fins la Demèter grega. El femení és l’ésser procreador que engendra la vida. A egiptela fertilitat é sessencialment masculina. La sexualitat s’identifica amb els processo vitals i els déus que la representen són forces creadores de vida. Min és un déu negre, fosc com el llot fèrtil de la llera del Nil, i garanteix les inundacions periòdiques de la vall, que són essencials per a la fertilitat dels camps, per al creixemement de les plantes i per a la subsistència dels animals i de les persones. Una mala collita suposava la fam i la mort, per això era tan important retre culte a l’abundància de la natura, que, de retruc, aportava riques a la societat. així és com a Egipte, la religió, la vida i la sexualitat formaven una tríade indissoluble.

        A Egipte, la creació del món és fruit de la masturbació d’un déu. I com passa en tantes mitologies, el desig  mou el món diví. Els déus vivien una líbido desenfrenada. No se sotmetien l’un a l’altra a cops d’espasa, sinó a cop de maluc.

         En honor d’Isis, que amb tota la paciència del món va recollir totes les parts del cos desembrat del seu marit Osiris, llevat del penis que s’havia cruspit un peix, el poble va començar a adorar i rendir culte al fal·lus erecte d’Osiris. Es van popularitzar els amulets i les escultures del déu amb un gran penis. Es feien processons en què es passejaven estàtues amb membres gegantins; si es disposa d’algun home extraordnàriament dotat, se l’exhibia envoltat de dones que feien sonar les sistres (una mena de sonalls) per estimular-li l’erecció. El ritual fàl·lic, assimilable a les fetses dionisíaques dels romans, es completava amb orgies i cerimònies amb toros. Les dones mostraven els genitals als toros en aquests rituals, dansaven al seu voltant exhibint-los i es diu que les més atrevides acabaven copulant amb el tor-déu (els sacerdots buscaven un brau que tingués unes marques determinades que l’identificaven com la reencarnació del déu Apis, el bou sagrat de la fertilitat.) En general el toro era el símbol per excel·lència de la potència sexual. El sexe amb animals no era tan extravagant, en el món antic.

    Les divinitats expressaven plaer i, sobretot, poder a través del sexe, i resolien, o creaven, conflites per la via de la còpula. Amb uns mites tan sexualment actius i permesos en les representacions a l’esfera sagrada, a la vida dels mortals tenia nombroses restriccions. La sexualitat més explícita era una prerrogativa dels déus.

   La potència sexual havia de ser un dels atributs del bon governant; un dels títols que es solia donar als faraons és “el toro més potent”. Els faraons mantenien harems amb centenars de concubines que aportaven els dignataris d’altres països com a regals per segellar pactes. El faraó tenia l’obligació de tenir-les satifestes a totes (males llengües deien que alguns feien servir dobles!) Per altra banda, per assemblar-se als déus, els faraons reproduïen conductes  que s’atribueixen a les divinitats, com ara casar-se amb germanes.

Montse Armengol i Maite Rada a: El sexe faraònic.

Vida quotidiana als Castros

     

Tenia una gran importància la recol·lecció en la dieta dels habitants dels castros, especialment de les glans. També està provat el consum de llegums i de cereals com el mill o l’espelta. També es consumia carn de vaca, de porc i de bestiar caprí, així com de peix i moluscs als assentaments propers al mar. La prepsrsció i el consum de menjar es feia habitual fora dels habitatges.

      La majoria d’objectes d’us quotidià es deuria fabricar amb fusta o fibres vegetals. Les vaixelles de ceràmica son escasses i molt excepcionals, sempre de caràcter exòtic. Els habiants dels castros treballaven el metall, la qual cosa no és extranya en una zona amb una gran tradició de mines de metalls. Els materials relacionats amb le coure i el bronze són molt comuns , amb una tècnica i uns productes herència de la tradició prehostòrica. Més endavant van incorporant  noves peces destinades en la seva gran part a l’adornament personal. La presència del ferro és molt escassa ja que l’aconseguien per l’intercanvi i es treballava en la farga. Ja al segle IV ane es comencen a dominar els procediments siderúrgics  que van permetre el disposar de noves armes i eines agràries. Tingueren especial destresa en la manipulació de metalls preciosos i van incorporar la soldadura, el granulati la filigrana, aconseguint una orfebreria molt genuina.

      Les troballes arqueològiques reflecteixen una societat de caràcter igualitari, orientació camperola, on la quefatura i el cabdillatge degué ser més aviat de caràcter honorífic. El paper de la dona s’adverteix en funcions transcendents que garantien la cohesió del grup i la legítima transmissió del llinatge. Queda reflectida en la singularitat de la seva vestimenta com a receptores de l’herència familiar. Tenien una especial rellevància en les cerimònies.

Poblats Castros

Els “Castros” van ser els primers assentaments estables i fortificats dels que es té constància al nord-oest de la Península Ibèrica. Els seus emplaçaments són tan variats com ho és el paisatge occidental de les terres cantàbriques., però sempre van procurar als seus habitants una posició d’avantatge que es reforçava amb la construcció de muralles. A les terres de l’interior ocupen turons o pujols aïllats, buscant amb freqüència el control dels cursos fluvials en els seus trams navegables. També apareixen dominant els principals estuaris de la zona, molt apreciats pels navegants de l’antiguitat a l’oferir un espai on refugiar-se en una costa abrupta i abatuda pel mar i els vents, on els “castros” es van succeint, especialment a l‘oest del riu Nalon, en intervals de dos o tres quilòmetres aprofitant caps i línies escarpades dels penya-segats.

Els fossats solen marcar la primera línia defensiva. A més de protecció l’excavació de la trinxera a l’entorn del poblat proporcionava el material necessari per a la construcció de cases i muralles.

Existien grans cases destinades al servei de la comunitat. Apareixen associades als edificis de les saunes. Allà es duien a terme les litúrgies relacionades amb l’activitat política i religiosa de la comunitat. Eren cerimònies de banys de vapor i es relacionaven amb rituals de purificació i d’iniciació. Més enllà de les grans cases comunals s’extenia una trama d’edificis majoritàriament de planta circular.

Astrologia a Egipte

    

Els antics egipcis s’interessaren pel cel des dels inicis de la seva civilització; els sacerdots es dedicaren des de molt aviat a observa i estudiar el moviment dels astres a la bòveda celeste.  Aquest ineterés tenia una motivació pràctica, relacionada en particular amb el calendari, ja que els egipcis van adonar-se’n  que la crescuda anual del riu Nil era a començaments d’estiu, quan l’estel Sirius, la més brillant del cel nocturn, era visible per primera vegada abans de la sortida del Sol. D’aquesta manera l’aparició d’aquest estel va convertir-se en un indicador del començament del cicle agrari i de l’inici de l’any.

    Tot i que sembla que identificaren els planetes com a astres diferenciats de les estrelles, no sembla que prestessin massa atenció als seus moviments ni a les posicions. Això explica que durant molt temps no practiquessin l’astrologia, la “ciència” que considera que els astres tenen ifluència en la vida dels éssers humans, el destí dels quals pot predir-se. A l’Egipte faraònic , aquesta mena de prediccions es feien mitjançant altres mètodes d’endevinament, com ara la interpretació dels omnis i els oracles que trasmetien els déus en els seus santuaris.

    A diferència d’Egipte, a l’antiga Mesopotàmia l’observació dels planetes va portar a l’aparició dels sistemes de predicció astrològica. Els astròlegs començaren fent prediccions sobre la vida dels monarques i els assumptes d’estat, com ara les guerres, però des de finals del segle V ane ja es feien prediccions , els horòscops, sobre individus privats. Es basaven en la idea que la superposició de planetes, el Sol i la Lluna en el moment del naixement determinava el futur d’una persona. Per localitzarels planetes al cel, els astròlegs van fer servir com a referènia dotze constel·lacions que formaven una banda la llarg de la bòveda celeste sobre la que circulen el Sol, la Lluna i els planete. Així van nèixer els dotze signes del zodíac, amb pràcticament els mateixos noms que avui dia.

    Aquest saber astrològic va arribar a Egipte durant l’època baixa  (664-332 ane) i va consolidar-se durant els períodes ptolomèic (332-30 ane) i romà (30 ane 395 dne) Els egipcis van prendre de Mesopotàmia els signes del zodíac, traduïnt el nom a la seva llengua, tot i que van mantenir en gran part la iconografia mesopotàmica. Cal tenir en compte que a més dels dotze signes els egipcis coneixien una latra banda d’estrelles que formava un cercle complert al firmament: els anomenats decans. En total eren 36 estrelles , cadascuna de les quals ocupava deu graus (d’aquí el seu nom) del total de 360 de la bòveda celeste. Usats en època faraònica per a la mesura del temps nocturn, els decans s’incorporaren a la visió del cel tramesa pels mesopotàmics i s’agruparen de tres en tres sota els nous signes del zodíac.

LA ILÍADA. Cant XXIV

     

    Cadascú torna a la seva nau, disposat a descansar, però Aquil·les encara plora, pensant en Pàtrocle, i no pot dormir. Cada cop que veu l’aurora lliga Hèctor al carro i fa tres tombs al voltant del túmul de l’amic. Apol·lo, però, protegeix el cadàver perquè no es desfiguri; al dotzè dia es queixa als altres déus que no restitueixin el cos d’Hèctor a la seva família. Tetis, enviada per Zeus, demana a Aquil·les que el torni. L’heroi està disposat a fer-ho a canvi d’un rescat.

      La missatgera Iris, enviada per Zeus, ordena a Príam que porti regals a Aquil·les per recuperar el cos. El rei demana protecció al sobirà dels déus; Zeus li envia un senyal favorable, una àliga que vola per la dreta. Príam surt amb el carro, acompanyat només de l’herald. Hermes, per ordre de Zeus, els protegeix; se’ls acosta sota l’aparença d’un príncep jove, quan ja s’ha fet fosc. Es fa passar per un mirmídon, súbdit d’Aquil·les; explica que el cos d’Hèctor és vora la nau del seu senyor i els guia fins a la tenda, fent dormir els sentinelles perquè no els vegin.

     A la tenda, en una de les escenes més commovedores de tota la Ilíada, Príam agafa els genolls d’Aquil·les en senyal de súplica i besa les mans que han mort els seus fills. Li demana que recordi el seu pare, que també és vell, i que li restitueixi el cadàver d’Hèctor. Tots dos ploren: l’un pel fill mort, l’altre pel seu pare vell i pel company caigut. Aquil·les ordena que retirin el cos d’Hèctor i l’untin amb oli d’amagat de Príam, i ell mateix el carrega al carro. Després convida el rei a sopar i li demana quants dies de treva vol per retre honors fúnebres a Hèctor. Príam en vol onze, i al dotzè tornaran a combatre. El rei i l’herald dormen al porxo, mentre Aquil·les dorm a dins, al costat de la filla de Brises.

        De nit, Príam i l’herald es desperten i, temorosos dels aqueus, fugen del campament enemic amb l’ajuda d’Hermes. Arriben a la ciutat amb el sol. Tots els homes i les dones de Troia ploren Hèctor. Estiren al palau el seu cos intacte. Andròmaca ja veu propera la caiguda de la ciutat i la mort del seu fill comú; Hècabe, la mare, plora el seu fill més estimat; Helena lamenta la mort del seu cunyat preferit, que sempre la defensava davant dels insults dels altres. Príam demana que portin llenya. Al cap de deu dies, a trenc d’alba, posen el cos d’Hèctor damunt la pira i hi calen foc. Crema tota la nit. Al matí l’apaguen, recullen els ossos d’Hèctor en una urna i l’enterren. El poema de la ira d’Aquil·les acaba amb els funerals del seu pitjor enemic, l’heroi que ens resulta més humà de tots.

 (Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XXIII

   

    Mentre els troians es planyen a Troia, els aqueus tornen a les naus. Els mirmídons s’acosten al cos de Pàtrocle dalt dels carros, com a senyal de respecte, i fan tres voltes al mort; al costat de l’heroi caigut, degollen bous, ovelles i cabres i molts porcs. Després de sopar, quan tots es retiren a dormir, Aquil·les se’n va a la riba del mar i gemega, amb tots els mirmídons, vora les ones que rompen contra la costa. Quan finalment s’adorm, se li presenta Pàtrocle en somnis; li diu que el seu buf no pot travessar el riu del món dels morts i que ronda per la casa de l’Hades; li demana que, quan mori, faci barrejar els ossos de tots dins una urna de d’or. Aquil·les intenta abraçar-lo, però la imatge s’esfuma.

  L’aurora troba els mirmídons plorant el cadàver. Aghamèmnon mana que porti llenya. Els aqueus van a talar roures a l’Ida i porten tots els troncs a la platja, al lloc on Aquil·les vol que s’erigeixi un túmul per a Pàtrocle i ell mateix. Els mirmídons fan un seguici amb carros per portar el cos de l’heroi, cobert de cabelleres tallades . Alcen una pira enorme, a dalt de tot hi posen el cadàver, hi sacrifiquen bestiar; Aquil·les, a més, l’un darrere l’altre, hi degolla els dotze nois troians capturats i encén la pira. Crida el Ponent i la Tramuntana a bufar per avivar les flames, i tota la nit vessa vi vora el foc i crida el nom de Pàtrocle. Les flames no s’apaguen fins l’alba. Fatigat, Aquil·les s’adorm a la vora de la pira, però els guerrers se li posen al voltant i es desperta. Recullen els ossos de Pàtrocle en l’urna d’or i li erigeixen un túmul.

  Aquil·les proposa uns jocs fúnebres per honorar l’amic caigut i porta regals per als guanyadors, com ara captives, trespeus, eugues, calderes, or i copes amb nanses. Se succeeixen les proves: la cursa de carros, el pugilat, la lluita, la cursa a peu, l’esgrima, el llançament de disc, el tir amb arc. L’última prova, el llançament de javelina, no s’arriba a fer, perquè Aquil·les reconeix d’entrada que Agamèmnon és qui en sap més i li dóna el premi, una caldera adornada.

 

 (Versió de Pau Sabaté)

VISIRS d'Egipte

     

    Els reis de l’antic Egipte van tenir al seu costat poderosos ministres que soportaven tota la càrrega del govern. Els faraons comptaven amb la col·laboració de nombrosos funcionaris que s’enquadraven en una complexa jerarquia. En ella hi havia una figura que destacava per damunt de tots: el Visis. Aquest personatge ocupava el lloc més alt a l’escalafó del funcionariat, exercia un enorme poder i influència; en definitica, era el segon del país rere el Faraó.

    L’educació, la preparació i les capacitats  d’un Visir eren molt importants, ja que el Faraó li delegava immenses responsabilitats i variades tasques. D’això se’ls ha otorgat el títol de sabis a alguns d’aquests alts funcionaris. Molts d’ells eren membres de la família reial, però posteriorment van anar sent elegits pel Faraó entre els millors i més fidel funcionaris. Algunes vegades el càrrec va quedar em mns de poderoses famílies que el trasmetien hereditàriament durant vàries generacions.

   El Visir no era tan sols el conseller del rei, sino que duia a terme nombroses tasques a l’administració de l’Estat, des de la supervisió dels processos legals fins l’assignació de terres, recaptació d’impostos , les obres públiques o l’administració del tresor. En totes aquests funcions el Visir estava dotat d’una autoritat molt àmplia, el que li permetia dictar ordres sota la seva pròpia responsabilitat. El seu poder creixia si amés comptava amb familiars en d’ltres llocs d’influència, ja fos civil, relgiós o militar. També aquesta situació facilitiva que es veiessin implicats en casos de corrupció, o bé que es creguessin amb capacitat per perseguir les seves pròpies finalitats a esquenes del sobirà, amb el risc de concòrrer en alta traició.

   Hi ha nombrosos episodis de conspiracions de palau en les que hi participaren visirs. Però també exemples de visirs que es convertiren en Faraó. Els visirs tingueren un gran poder, però també podien veure’s abrumats per les funcions i per la responsabilitat que suposva

LA ILÍADA. Cant XXII

Els troians fugen i els aqueus s’acosten a la muralla. Hèctor es queda davant d’Ílion, sense entrar a la ciutat. Aquil·les, que es pensava que perseguia Agènor, s’adona que el déu Apol·lo l’ha encegat perquè els troians puguin refugiar-se a Troia, i se’n va de dret a la ciutat. Príam és el primer que el veu, de dalt de la muralla, i també veu el seu fill Hèctor aturat davnt de les portes, que li vol planta cara. Demana al fill que no s’hi enfronti; després la mare, Hècabe, li demana el mateix, però Hèctor no es deixa convèncer.

     Amb tot, l’heroi troià dubta. Li passa pel cap la idea d’acostar-se desarmat a Aquil·les i oferir-li Helena i totes les riqueses de Troia per posar fi a la guerra. Però no: preval la decisió de plantar-li cara. Quan Aquil·les se li acosta, Hèctor queda aterrit i arrenca a fugir. Fan tres tombs al voltant de Troia, Hèctor fugint, Aquil·les empaitant-lo. Zeus treu les balances de la mort, i el destí d’Hèctor pesa més. Atena sota l’aparença de Deífob, germà d’Hèctor, se li posa al davant i l’exhorta a aturar-se i resistir.

    Hèctor promet  Aquil·les que, si el venç, respectarà elseu cadàver i el tornarà al aqueus, i li demana que prometi el mateix. Aquil·les s’hi nega: no hi pot haver tractes entre enemics com ells. el grec li tira la llança, que Hèctor esquiva; Atena l’agafa i la torna a Aquil·les sense que el troià se n’adoni. I llavors Hèctor li tira ell la llança que atura l’escut. Quan en demana una altra a Deífob, veu que ja no el té a la vora i comprèn que els déus li volen la mort.

   Aquil·les li travessa el coll amb la llança i li diu que els gossos i els ocells devoraran el seu cadàver mentre que Pàtrocle tindrà un funeral amb tots els honors. Agonitzant, Hèctor li suplica que torni el seu cos als troians. Aquil·les s’hi nega; el troià li recorda que ell també caurà aviat, a mans de Paris i Apol·lo, i mor.

    Aquil·les el despullà de les armes. Tots els aqueus s’apleguen per foradar el cadàver d’Hèctor. Aquil·les el lliga al carro i l’arrossega per la pols. Els troians sangloten, la mare s’arrenca els cabells, el pare gemega i es rebolca pels fems. La dona d’Hèctor, Andròmaca, puja a la muralla i veu el marit arrossegat per terra; lamenta la sort del seu fill comú, Astíanax, un nom que vol dir “sobirà de la ciutat”: ara no podrà comptar amb el baluard que era son pare.

 

 (Versió de Pau Sabaté)

NEOLÍTC a Egipte

 

El gran desert del Sahara no sempre ho fou. Els grans canvis climàtics soferts a la Terra durant els darrers mil·lenis han anat modificant el seu ecosistema: originàriament es tractava d’una sabana extensa i mica a mica va anar experimentant un procés de desertització. Fa uns 60.000 anys, el riu Nil va començar les inundacions anuals dels terrenys de la seva conca, deixant rere seu un fèrtil sòl al·luvial. Les àrees properes a la plana d'inundació van permetre garantir els recursos alimentaris i l'aigua. Amb el temps, els canvis climàtics van permetre consolidar l'assentament humà a la vall de Nil. No és fins fa uns dotze mil anys que podem començar a situar-nos-hi.

Aleshores les temperatures eren menys elevades que actualment i les pluges solien ser mñes abundants. El Sàhara continuava sent una gran sabana dominada per les gramínies, amb moltes zones pantanoses i llacs, i una variada fauna. Els grups mesolítics africans la recorrien caçant i replegant massivament els vegetals comestibles, grups de caçadors-recol·lectors que seguien els grans ramats d’herbíbors en els seus desplaçaments, i alguns d’ells s’establien de manera estacional en zones concretes on les pluges creaven llacs de vida efímera, de mesos de durada.  L’inici d’un perírode d’altes temperatures i escasses precipitacions va fer desaparèixer els seu modus de viure. La sabana va donar pas al desert, cap al 6.300 ane, i es van anar assecant aquestes zones, i els grups humans que havien aprés a viure-hi van anar desplaçant-se cap a la principal font d’aigua de la regió. Incipients grups ramaders foren expulsats cap a la perifèria del Sàhara. Però caldrà esperar encara centenars d’anys per veure aparèixer les primeres cultures neolítiques al Nil.

Segons les proves arqueològiques, es pot afirmar l'existència d'una economia fonamentada en la domesticació de grans bòvids, combinada amb l'agricultura del blat i l'ordi, així com la caça i recol·lecció com a complement. Aquests grups s'expandiren 

Va ser al nord del país, al conegut Baix Egipte. Tres assentaments ens han descrit la situació: ocupacions estacionals de zones d’habitació i cultiu del blat i ordi, que ajudaven a complementar els recursos provinents de la ramaderia, de caràcter transhumant, i de l’explotació de l’hàbitat fluvial. No presten excessiva atenció als seus morts ni a les tombes, no existeix l’aixovar funerari, i són de dimensions reduïdes. Provablement es tractin de zones de reunió dels grups neolítics transhumants que es desplaçaven per tota la zona.

A la zona mitjana, els jaciments són més rics i l’atenció als morts, així com la riquesa dels aixovars, fan suposar una societat on sembla existir certa estratificació social.

El procés de sedentarització va ser més evident al sud, on van sorfir centres de població de relativa importància. La presència d’un nombre elevat de població en un espai delimitat va tornar més complexa la societat, que buscarà una estructura que li permeti funcionar

Parra, José Miguel “Los primeros faraones”

National Geographic. Historia. Barcelona 2021