LA ILÍADA. Cant XXI

    

    Continua la gran gesta bèl·lica d’Aquil·les, la seva aristeia despietada, que s’alimenta de la desesperació per la mort de l’amic Pàtrocle. El seu atac ha dividit l’exèrcit en dues meitats: els uns van pel pla, fugint, coberts de boira, i els altres rodolen cap el riu Escamandre, que els déus anomenen Xantos. Saltant el riu amb l’espasa, Aquil·les mata per tots cantons i les aigües es tenyeixen de sang. Atrapa dotze nois , els lliga les mans i els dóna als acompanyants perquè els portin a les naus i paguin per la mort de Pàtrocle. Licàon, fill de Príam, fuig, despullat, sense armes; quan Aquil·les el veu, el troià li agafa els genolls en senyal de súplica. Però l’heroi no està disposat a perdonar ningú; li clava l’espasa al coll i després l’agafa pel peu i el llença al riu.

    Aquil·les proclama que matarà tots els homes de Troia i que el riu no els protegirà. En sentir-ho el Xantos s’enfurisma. Aquil·les abat Asteropeu – el cabdill dels pèons, ell mateix descendent d’un riu – i el deixa a la riba, on se’l mengen les anguiles i els peixos. Després va matant els pèons, fins que el Xantos prenent l’aparença d’un home, s’alça es posa a parlar-li: li ordena que tregui els guerrers de dintre seu i els abati a la plana, que ara li estanca les aigües. Aquil·les s’hi nega i es llança contra el riu, i el Xantos s’infla i expulsa els cadàvers a terra ferma. El riu lluita amb les ones contra Aquil·les; el corrent s’endu l’heroi, que surt de l’aigua i corre per la palna espantat, i el riu el segueix i l’atrapa amb les onades; el salven Atena i Posidó. El Xantos demana al riu Simoent que l’ajudi a combatre Aquil·les i torna a xuclar-lo. Llavors intervenen Hera i Hefest; aquest darrer encén un foc a la plana, que la deixa tota seca; el riu, abrusat, es retira. Aquí la lluita entre els déus és també una lluita entre els elements.

    Tots els déus tornen a l’Olimp, excepte Apol·lo que s’endinsa a Troia. Mentrestant, Aquil·les encara abat enemics. Príam ho veu tot des de dalt la muralla; ordena als guardians que tingui les portes obertes fins que no hagin entrat tots els fugitius i després les tanquin darrere seu. Apol·lo pren l’aparença del troià Agènor i es fa empaitar per Aquil·les cap al riu, mentre els troians entren en tromba a la ciutat.

 

 (Versió de Pau Sabaté)

EL PARE CRUEL

          Hi va haver un temps en què el món encara no era món perquè li mancaven encara totes les parts. Per aquells temps existia ja una primera raça d’éssers mortals la vida dels quals es remuntava a la de la pròpia terra. Naixien de roques resplendents amagades a l’interior de grutes molt profundes o s’aixecaven de la grava depositada als llits de fang dels torrents o riberes dels llacs.  D’allà emergien coberts de fang i mirant-ho tot amb els seus ulls brillants, preguntant-se on eren.

     Els primers mortals recorrien la Terra sense necessitat de cobrir-se el cos, perquè els dies transcorrien en una agradable càlides i mai sentien fred ni incomoditats. Vivien a l’aire lliure i dormien sobre l’herba esponjosa, que creixia amb abundància. Per alimentar-se no els cali conrear ni pasturar el bestiar, perquè en tenien prou amb recollir el gra i els fruits silvestres que trobaven per tot arreu i beure la llet de les ovelles i les cabres que pasturaven en llibertat. No mostraven al seu rostre ni al seu cos cap signe de vellesa ni de tristesa, sinó que mantenien sempre vitalitat, ballaven i reien molt. Cap d’ells posseïa més que l’altre, perquè no hi havia cap raó per això.

       Alguns dirien en cavat que aquella vida era una vida daurada, creient-la la més preuada de les existències, però aquelles criatures satisfetes i tranquil·les també eren insignificants. Res hi havia que les alterés, perquè mai canviava res. Res tenia valor, perquè res exigia cap mena d’esforç. Ningú recordava el passat ni pensava en el futur: tot el moment era ara. Mai aquells éssers aixecaren cases ni ciutats, ni van sentir la crida de construir vaixells per a descobrir què hi havia més enllà de la mar. La mort els arribava mentre dormien, sense preocupacions ni misèria, de tal manera que, a extingir-se, era com si no haguessin existit mai. Tant és així que no s’ha recordat el seu nom ni cap dels seus fets, ni tampoc la manera de parlar ni coses que deien.

      Així els estigué observant el sobirà celestial Cronos durant eons, a vegades amb estimació i a vegades amb menyspreu, sempre captius de l’avorriment. El vell Tità dormitava a la calor de la primavera eterna, distret en el tro que havia manat llaurar a la roca gris del mont Otris. Allà, reservat pels seus corbs sempre vigilants, que es posaven al seu voltant, es deixava gronxar pel brunzit dels insectes mentre el banya el pol·len que surava a l’aire. Als seus peus, homes i animals es recreaven amb festes i delits, alegres, amorosos, confortant-se mútuament amb l’esplendor dels seus cossos. Aliens a qualsevol mal i a tot saber perdurable, els mortals desconeixien les vileses que el senyor de l’univers havia hagut de perpretar per donar-lis la placidesa.

      En una altra edat del món, aquell déu fastiguejat que mantenia tot el que existia en una letargia somorta havia estat el més valent d’una estirp magnífica, els més astut i despietat, el més capaç. Tan sols ell s’havia atrevit venjar la seva mare, la Terra, i enderrocar el seu pare, el Cel, . Tan sols ell havia sabut imposar-se a brutals criatures, pagant el preu d’exercir una violència encara més salvatge. No obstant, una immensitat més tard el cosmos seguia inacabat: encara li faltava alguna cosa i Cronos no sabia veure què era. Es sentia vell i cansat. La creació li agonitzava entre les mans de pura complaença.

Versió de Jaén Sánchez, Marcos. Traducció

LA ILÍADA. Cant XX

      

     Mentre els aqueus es disposen a entrar en combat, els déus es reuneixen a l’Olimp. Zeus els ordena que es barregin entre els aqueus i els troians i que cadascú d’ells protegeixi a qui vulgui. Perquè si Aquil·les lluita tot sol, pla d’una fúria terrible, els homes de Troia no podran frenar-lo i arribaria a prendre la muralla, contra el destí i tot.  Hera, Atena, Posidó, Hermes i Hefest es posen al costat dels aqueus; Ares, Apol·lo, Àrtemis, Leto i Afrodita van amb els troians, cpom també el riu diví Xantos, que els mortals anomenen Escamandre. Zeus trona, Posidó fa tremolar la terra i els cims i arriba a espantar Aidoneu (després més conegut com a Hades), el déu del món subterrani. El conflicte humà es desenvolupa ara en el pla diví.    

      Inspirat per Apol·lo, el troià Eneas s’enfronta a Aquil·les. Lluiten primer amb llargs discursos que busquen desmoralitzar l’altre, després Eneas li tira una llança, però l’escut d’Hefest l’atura; tira Aquil·les, i la llança passa per damunt de l’esquena d’Eneas; Aquil·les ataca amb l’espasa, Eneas agafa una pedra. Els déus s’ho miren, fins que Posidó vessa boira pels ulls d’Aquil·les i s’emporta Eneas volant.   

     Aquil·les mata diversos guerrers, incloent-hi Polidor, germà d’Hèctor; quan aquest ho veu, ja no pot estar-se de lluitar amb ell. Finalment es troben cara a cara. Hèctor, tot i que no es tan fort com ell, confia en els déus que decideixen els combats; li tira una llança, però Aquil·les, amb el suport d’Atena, en té prou de bufar una mica per desviar-la. L’heroi grec se li abraona quatre cops, però Apol·lo cobreix Hèctor de boira i se l’emporta.

     Aquil·les, furiós, mata troians a grapats; no mostra cap pietat davant de ningú, ni davant de ningú, ni davant dels vells. Avança com un foc, els seus cavalls trepitgen els morts, ell s’empastifa de sang i pols.

 

 (Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XIX

   

 Tetis arriba a la vora d’Aquil·les a trenc d’alba i el troba encara plorant damunt el cadàver de l’amic. Li dona les armes, i al guerrer li brillen els ulls davant aquelles peces extraordinàries, obra d’un immortal. Confessa a Tetis que li fa por que les mosques desfigurin el cos de Pàtrocle. Tetis es compromet a protegir-ne el cos perquè encara estigui intacte en el moment del funeral; vessa damunt del cadàver unes gotes de nèctar i ambrosia perquè la carn resti ferma.

     Els aqueus celebren una assemblea. Aquil·les exhorta a deixar estar el passat, a dominar la ira dins el pit. Ara sortirà a combatre els troians. Agamèmnon sap que s’ha equivocat; diu que l’han encegat Zeus, el Destí i l’Erínia. Promet a Aquil·les tots els regals que li havia esmentat Odisseu, però Aquil·les ja no hi dona importància: ara cal pensar en la guerra. Malgrat tot, els companys van a buscar els regals d’Aquil·les i els posen al mig de l’assenblea. I Agamèmnon sacrifica un snglar, jura que no ha posat mai la mà damunt Briseida. Aquil·les afirma que Agamèmnon no l’hauria indignat tant si no fos voluntat de Zeus que morissin molt aqueus. Tant l’un com l’altre reconeixen l’acció dels déus i fan les paus.

     Porten els regals a la tenda d’Aquil·les . Briseida, quan hi arriba, veu Pàtrocle mort; se li tira al damunt sanglotant, i recorda que l’heroi abatut era qui ella més s’estimava. Aquil·les també plora el cos de l’amic, negant-se a menjar i a beure res. Per ordre de Zeus, Atena aboca unes gotes de nèctar d’ambrosia al pit del guerrer perquè tingui forces per lluitar.

   Després de posar-se les armes prodigioses d’Hefest, Aquil·les s’adreça als seus cavalls immortals, el Ros i el Clapat, i els demana que el tornin viu. El cavall Ros li parla: el salvarien de grat, però ja s’acosta el dia que morirà, en mans d’un home i d’un déu. Aquil·les, tot i saber que ha de morir, surt al camp de batalla entre els primers, celebrant la guerra amb un crit.

(Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XVIII

 

          Antíloc arriba a les naus d’Aquil·les; li explica que el seu company Pàtrocle ha caigut i que Hèctor se n’ha quedat les armes. L’heroi es desfigura la cara amb cendra, s’estira a la pols, s’arrenca els cabells. Antíloc li ha d’agafar les mans perquè no intenti tallar-se el coll. Tetis, la mare d’Aquil·les, en sent els gemecs, i ella mateixa es posa a sanglotar; s’adona que al seu fill li ha arribat l’hora de morir. La deessa va a veure’l, l’abraça, ploren tots dos junts. Ara l’únic desig d’Aquil·les serà matar Hèctor, fer-li pagar la mort de Pàtrocle, encara que ell hagi de morir just després. El desig de venjança, de mort, d’honor i de glòria se li barregen. Tetis li promet unes armes noves, forjades pel déu Hefest.

       Mentrestant, els troians encara lluiten per apoderar-se del cos de Pàtrocle. Aquil·les, protegit per l’escut d’Atena, es planta al fossat i fa un crit, i el retró de la seva veu desbanda els troians. Els aqueus aconsegueixen portar Pàtrocle a les naus en un baiard. Llavors Hera fa pondre el sol abans d’hora; les tropes descansen de la guerra.

         Els troians fan una assemblea. Polidamant aconsella de tornar a la ciutat i refugiar-se darrere les muralles, perquè ara tornarà a lluitar Aquil·les, que és molt més fort que ells. Hèctor s’hi oposa: es pensa que ja toca amb la punta dels dits la glòria de llençar els aqueus al mar. Demana que tothom es quedi al campament; demà ell mateix plantarà cara a Aquil·les.

          Tota la nit els aqueus ploren Pàtrocle. Aquil·les promet que no retrà honors fúnebres a l’amic fins que no hagi mort Hèctor; degollarà dotze nois troians davant la pira i farà que les captives de guerra troianes plorin al voltant del seu cadàver.

         Mentrestant, Tetis va a casa d’Hefest, el déu fargaire, que viu entre eines i autòmats, i li demana que forgi una armadura complerta per a Aquil·les, perquè la seva ara la porta Hèctor. Fent ús d’una tècnica que serà lloc comú de tots els poemes èpics posteriors, el poeta descriu un escut que conté tot un món; explica que el déu hi dibuixa el cel, el mar, la terra i totes les constel·lacions, i fins i tot dues ciutats senceres, una de feliç i una d’assetjada, i un camp que llauren, un sembrat reial, una vinya, un ramat de bous, una pastura d’ovelles i una plaça de dansa i, al voltant de tot, el riu Oceà. Tetis vola com un falcó per portar a Aquil·les aquesta armadura prodigiosa.

                                                                                                                                            (Versió de Pau Sabaté)

LA PESTE A ATENES.

    Al segon any de la guerra entre Atenes i Esparta (430 ane), una enfermedat contagiosa va difondre’s ràpidament per la capital de l’Àtica. Sembla ser que va ser un brot de tifus que en pocs mesos va fulminar una tercera part de la població. Hi havia notícies que aquest terrible mal  havia estat presenta anteriorment al’illa de Lemnos, al nord de l’Egeu o a d’altres llocs. Es deia que l’origen del brot calia situar-lo a Etiòpia i que des d’allà s’havia difós per Egiote, Líbia i l’Imperi Persa. Com la primera zona afetada va ser el port del Pireu va fer pensar que els espartans havien emetzinat els pous que la població utilitzava per proveir-se d’aigua.

    A l’hora d’identificar l’enfermetat s’han plantejat diverses hipòtesi: peste bubònica, tifus, àntrax o cabunc, tuberculosi, verola bovina ... L’enigma comença a resoldre’s al trobar-se el 1994 una fosa comú, datada entre 430-420 ane, amb 150 cossos dipositats desordenadament. L’anàlisi dels cadàvers va evidenciar la presència d’un patògen similar al de l’actual febre tifoidea.

    A més de l’impacte en la salut, el brot epidèmic provocà una transformació radical  de la vida quotidiana dels atenesos. Davant la urgència del moment no podien  mantenir-se els rituals més elementals per sepultar els morts: s’incineraven varis cossos alhora en una mateixa pira, s’abandonaven en temples o bé es deixaven els morts i moribunds a les voreres. Importaven molt poc les convencions i regles moralas ja que l’esperança de sobreviure era reduïda. El panoram era molt tràgic: els ciutadans més rics veien d’un dia per l’altre arruïnades les seves fortunes i les vides, així com els més pobres s’enriquien de cop i volta apropiant-se  del bens dels rics. Una latra conseqüència era l’extensió de la immoralitat. Ningú tenia por de la justícia perquè la possibilitat de no arribar viu al judici era molt elevada.

    En aquest turbulent context, la multitud propagava tota mena de rumors i parladuries, que associaven la causa de l’enfermetat amb la còlera d’alguna divinitat irritada. La plaga delmà els recursos humans de la ciutat i tancà un cicle polítc virtuós, el de Pericles.

Sierra Martín , César

Adaptació pròpia

VENUS DEL PALEOLÍTIC

            

 

       Fa entre 38.000 i 17.000 anys es van tallar a tota Europa imatges de dones despullades. S’allunyen de les delicades proporcions de les antigues escultures grecoromanes. Tot i que amb discussió, la interpretació d’aquestes estatuetes ens remet a la idea de fertilitat.

        A l’art paleolític les representacions femenines són escasses, tot i que més nombroses que les masculines, i les més conegudes i cridaneres pel seu realisme anatòmic són les conegudes com a “Venus paleolítiques”. En coneixem unes dues-centes distribuïdes per Europa Occidental, principalment per l’àrea pirinenca, el sud-est de França , Itàlia, Europa Central (conques del Danubi i el Rin) i per Rússia.

      Són imatges que es centren el nu femení, excepcionalment són representades amb collarets, caputxes, polseres, però mai amb vestuari que cobreixi el cos. Hi ha un interès explícit per mostrar el pubis, la panxa, els pits i les natges, fent-ho habitualment de manera exagerada. Es mostren i estan perfectament definits els caràcters sexuals primaris. La representació de l’apertura de la vagina. L’interès dels autors per mostrar aquesta part de l’anatomia i aconseguir que qui les miri fixi la mirada en aquesta zona, ens indica que el missatge a transmetre està estretament vinculat a la regió genital. També l’exageració de les formes està relacionat amb l’embaràs i la gestació.

      L’existència d’aquestes imatges ens indica que va existir un patró recorrent  de representació femenina a l’Europa de l’època. També que l’obesitat és percebuda com un signe d’abundància. Una part del simbolisme de les figuretes resideix en la capacitat (i la necessitat) de procrear que evidencien. Fins i tot qui respongui a aquests patrons anatòmics podia ser vista com a model o ideal de procreació i la base de l’equilibri demogràfic del grup.

    La importància social de les dones queda manifestament explícita a les societats recol·lectores i caçadores, ja que hi havia la necessitat constant de mantenir el nivell demogràfic dels grups humans. Les dones van jugar un rol social destacat  que els conferí rellevància i transcendí a l’àmbit de la ideologia i dels símbols, exemplificat en les estatuetes, que buscaven propiciar i potenciar al fertilitat.

Marcos Garcia: Sexo en Piedra. Versió pròpia.

PERSES I GRECS

                Fa 2.500 anys els perses dominaven un imperio que s’estenia de l’Indus al Nil. A la seva frontera occidental, però, atenes i altres polis gregues es resistien a fromar-ne part i amenaçaven la seva suprmacia a l’Egeu. Les decisives batalles de Marató, les Termòpiles o Salamina van permetre els grecs mantenir la seva independència en un moment clau de la història de la Mediterrània.

                El detonant del conflicte va ser una revolta de les polis gregues a l’Àsia Menor, a la regió de Jònia, a la costa occidental d’Anatòlia. Els atenencs van donar suport a la insurrecció dels grecs que vivien a la zona, aleshores sota el domini de l’Imperi persa.  Els jonis però van pagar amb sang l’haver-se revoltat contra l’imperi més poderós del món. per als dirigents perses era una prioritat que cap poble qüestionés la sobirania del seu Imperi, però això era necessari destruir qualsevol mostra de dissidència.

                La millor estratègia per mantenir Jònia sota control consistia en ampliar el domini persa a través del mar Egeu. Per això un cop sotmesos els revoltats, els perses van bastir una gran flota de combat que va obtenir victòries aclaparadores i esperaven que els grecs entenguessin què els esperava si s’oposaven al seu domini. Va enviar missatgers per signar la seva submissió, però lluny de considerar l'oferta a Atenes els enviats perses van ser jutjats i executats, i a Esparta van ser llençats a un pou on van morir ofegats.

                Darios, emperador persa, va reunir un exèrcit de 25.000 efectius i la flota persa mentre travessava l’Egeu va anar conquerint les illes que trobava pel camí. L’objectiu era Atenes, on els perses van desembarcar a la platja de Marató, a poc més de 40 km de la polis. Els atenesos els esperaven en un promontori elevat, impedintaixí que la avalleria enemiga es pogués desplegar, al mateix temps que uns 10.000 hoplites marxaven a l’encontre dels perses.  Quan els dos exèrcits es trobaren a la badia de Marató cap dels dos bàndols va precipitar-se.  Van dedicar vuit dies a estudiar-se, provocar-se i espiar-se. Malgrat que l’Exèrcit persa era el doble de gran, els grecs van envoltar-los fins que es van veure superats i van fugir cap els vaixells.

                Els grecs guanyaren el primer assalt. No solament havien defensat amb èxit la seva ciutat, sinó que també havien guanyat a un enemic que els doblava en nombre i que pertanyia a l’imperi més poderós del món.

LA ILÍADA. Cant XVII

            Comença el gran combat al voltant del cadàver de Pàtrocle: Menelau el defensa i mata Euforb, que el volia despullar, però Hèctor aconsegueix quedar-se les armes d’Aquil·les que portava l’heroi abatut. Després lluiten per apoderar-se del cos mateix. Hèctor surt de la batalla un moment per posar-se les armes d’Aquil·les, les armes que els déus havien regalat a Peleu.

                Zeus, quan el veu, diu que ja és a prop de la mort, però per compensar-lo li donarà una enorme victòria. Comença l’última gesta d’Hèctor. Ja no tornarà viu a Troia, on no fa gaire a dit adéu a la dona i al fill. Amb les armes immortals d’Aquil·les, Hèctor s’omple de força i d’esperit guerrer, corre cap els aqueus, esperona els seus. A qui arrossegui cap als troians el cos de Patrocle, li promet la meitat de les armes d’Aquil·les. els aqueus envolten el cadàver, aplegats per Aiant de Telamó. La terra s’amara de la sang del combat.

                Aquil·les, que és lluny de la batalla, no sap que Pàtrocle ha mort. Els seus dos cavalls immortals, que van sols per la plana, ploren perquè han sentit que el qui els portava les regnes ha mort per mà d’Hèctor. No volen anar ni a les naus ni a la batalla: s’estan immòbils com una estela, capcots, i per les pestanyes els cauen les llàgrimes. Zeus mateix se n’apiada; els inspira força per arribar a les naus, guiats per Automedont.

                S’intensifica la brega al voltant del cos de Pàtrocle; Atena esperona Menelau, Apol·lo enardeix Hèctor; Zeus llampega i afavoreix els troians, els aqueus s’espanten i fugen, desorientats dins la boira. Menelau, per ordre d’Aiant, busca el guerrer Antíloc, fill de Nèstor, i li demana que vagi a les naus i faci saber a Aquil·les que Pàtrocle ha mort.

                Continua encesa la lluita entorn del cadàver de Pàtrocle. Finalment, menelau i Meríonedes l’alcen i se l’enduen, i els dos Aiants mentrestant repel·leixen els enemics, com una carena que atura una riuada.

 

(Versió de Pau Sabaté)

La desvirtut romana.

El final de la Segona Guerra Púnica, el 201 aC, havia alliberat Roma de l’únic adversari capaç de disputar-li l domini de la Maditerrània.  Els cinquanta anys següents foren els de l’expansió que la convertiren en la principal potència mundial: es va apoderar de l’Àsia Menor, de Macedònia i de Grècia. aquesta fase històriaca conclou l’any 146 aC, quan els exèrcits romans destrueixen Cartago (Tercera Guerra Púnica) i saquegen Corint.

                La brutalitat d’aquestes empreses militars fou interpretada com una decadència incipient dels antics valors, dels comportaments nobles i austers sobre els quals Roma havia assentat la seva història en els segles precedents. La insistència sobre la degeneració dels costums, sobre la corrupció provocada pel luxe i la riquesa, esdevindrà, d’ara endavant, gairebé un lloc comú en la moral de l’època. Certament, el creixement progressiu de Roma i el fet que passés de ser una petita ciutat-estat a la potència sobirana dels països mediterranis va comportar una modificació profunda de les estructures socioeconòmiques i culturals, que la historiografia moralística descriu en termes de pèrdua de les antigues uitutes.

                Assistim a una separació clara entre diversos components de la societat: d’una banda, la classe dirigent acumula quantitats de riquesa provinent del botí de les conquestes; fins i tot els petits comerciants veuen l’oportunitat d’enriquir-se amb l’obertura de nous mercats; de l’altra, l’antiga classe dels petits propietaris agricultors – que havien estat la base de l’exèrcit en el procés d’expansió romana per la península Itàlica – es va empobrint i es veu obligada a cedir els camps o abandonar-los per fer front als deutes. La propietat de les terres quedarà en mans d’uns pocs terratinents que les faran conrear als esclaus procedents de les diverses campanyes militars. Els antics propietaris rurals, obligats a malvendre les terres, passaran a engruixir la plebs urbana i constituiran, d’ara endavant, un factor d’instabilitat social i una massa clientelar important per a les ambicions dels poderosos. Neix la “qüetsió agrària”, que estarà present en l’escena política romana en els dos últims segles de la república.

Puigbert; Gemma

a: Els Germans. Terenci

LA ILÍADA. Cant XVI

   

    Mentre lluiten vora les naus, Pàtrocle va a la tenda d’Aquil·les. Entre plors, li explica que els més nobles estan ferits i li retreu que no els ajudi; sembla fill de la mar grisa o d’una roca escarpada, Aquil·les, de tan dur que és. Si ell no vol lluitar, Pàtrocle li demana que li deixi anar a ell, i que li cedeixi l’armadura, perquè així el confondran amb Aquil·les i els troians recularan. Amb auesta petició, Pàtrocle camina directe a la mort.

     Encara ple de ràbia, Aquil·les vol complir la seva promesa de no moure’s de la tenda fins que la batalla no arribi a les seves pròpies naus. Per això cedeix l’armadura a Pàtrocle i li dóna permís per entar a la batalla al capdevant dels mirmídons. L’exhorta a expulsar els troians de les naus, però li demana que després faci mitja volta, per no exposar-se massa.

     Pàtrocle pren les armes i Aquil·les fa una pregària a Zeus, demanant-li que el seu company faci fora els troians, però després torni a les naus. Zeus li concedeix un desig i li nega l’altre. Els troians, quan veuen Pàtrocle, pensant-se, per l’armadura, que és Aquil·les, reculen espantats i travessen la fossa en direcció a Troia. Pàtrocle els empaita amb les cavalls d’Aquil·les: ara comença la seva aristeia.

    La seva primera víctima és Sarpèdon, fill de Zeus i cap dels licis. El sobirà dels déus, que per un moment dubta si salvar-lo de la mort que li és destinada –capgirant, així, l’ordre còsmic- s’acaba resignant a veure’l morir. S’entaula un combat terrible per apoderar-se de les armes i el cos del guerrer abatut. Els mirmídons li roben les armes i se les emporten a les naus; Apol·lo, per ordre de Zeus, se n’endú el cadàver, el renta, i el retorna al seu país perquè l’enterrin amb tots els honors.

     En lloc de fer cas del consell d’Aquil·les , Pàtrocle va avançant encegat, encalçant els troians i els licis. Arriba a les portes mateix de Troia i mata d’un cop de roc a l’àuriga d’Hèctor; foll del goig de la sang, continua abatent enemics, fins que el déu Apol·lo, posant-se-li al darrere, li fa caure el casc i la cuirassa, i el jove guerrer Euforb el fereix a l’esquena; llavors Hèctor el travessa amb una llança.

     Hèctor encara té temps d’escarnir el moribund. Li diu que Aquil·les l’ha ben entabanat, enviant-lo a lluitar contra ell. Pàtrocle, agonitzant, li respon que no es gloriï gaire, que ni tan sols l’ha ferit primer, i aviat li tocarà morir a ell.

(Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XV

     

       Empaitats pels dànaus, els troians tornen a travessar la fossa, ara en direcció a la ciutat. Zeus es desperta a l’Ida i veu com fugen, i distingeix el déu Posidó entre els grecs, i Hèctor estés a la plana. S’adona que Hera l’ha enganyat. La deessa es fa la innocent; Zeus li segueix el joc, però no oblida el seu pla: que els troians acorralin els aqueus i després Aquil·les entri en combat i mati Hèctor. De l’Ida estant, Zeus envia Iris a ordenar a Posidó que es retiri de la lluita, i tramet a Apol·lo al camp`de batalla perquè desbandi els aqueus.

      Hèctor està assegut, refent-se del cop de roc d’Aiant. Amb el coratge que l’infon Apol·lo, s’alça i comença a combatre, i els aqueus es troben de veure que no ha mort. Els sembla un prodigi diví. El gruix de la tropa aqueua es retira, només els més forts es mantenen ferms a primera línia. Hèctor lluita al capdavant de les tropes, acompanyat d’Apol·lo que avança amb el seu escut temible. Els aqueus fugen en desbandada.

      Els troians tornen a travessar la fossa, ara cap a les naus. Apol·lo ensorra el mur. Els grecs queden atrapats i supliquen als déus; els troians se’ls llancen a sobre com una gran onada. Pàtrocle, que és a la tenda d’Eurípil perquè l’acaba de guarir, s’adona que els troians han passat el mur i corre de dret a la tenda d’Auil·les amb la intenció d’esperonar-lo a fer la guerra. Els dos exèrcits estan igualats vora les naus. Hèctor s’enfronta als germans Aiant i Teucre, que noten la presència adversa d’algun déu; encoratje els troians a lluitar en defensa de la terra dels pares, i a morir si cal, eprquè és digne de morir defensant la terra. Finalment, els troians es fiquen per entre les naus. Nèstor crida als aqueus a pensar en els fills i en l’esposa, en les propietats i en els pares, i a lluitar per ells; Aiant els exhorta amb uns crits que arriben al cel. Hèctor mana als seus que calin foc als vaixells.

(Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XIV

        

        Nèstor, a la tenda amb Macàon, sent el clamor de la batalla. Surt i veu aqueus fugitius, el mur en ruïnes. Troba Diomedes, Odisseu i Agamèmmnon ferits, que tornen de les seves naus, dominats per la por. I si Hèctor realment cala foc a les naus avui mateix? El mur no ha servit de res, Zeus els vol la ruïna. Agamèmnon proposa que es preparin per salpar. Odisseu s’hi oposa; Diomedes, el més jove, els exhorta a anar a la batalla, ferits i tot, per esperonan els altres guerrers. El déu Posidó, prenent l’aspecte d’un vell, els hi acompanya; diu a Agamèmnon que aviat els troians fugiran i fa un crit monstruós que infon coratge als aqueus.

          De l’Olimp estant, Hera s’alegra de la intervenció de Posidó a favor dels grecs i pensa una estratagema per manenir Zeus apartat de la guerra: anar-lo a seduir al mont Ida i fer-l’hi adormir. S’una d’oli d’ambrosia, es fa trenes, es posa una túnica amb ornaments, un inturó de cent borles, arracades amb forma de móra. a l’illa de Lemnos, Hera convenç el déu Son perquè l’ajudi. Quan la veu, Zeus sent el desig de la primera vegada, li demana que es quedi amb ell a l’Ida i davant seu repassa, amb ben poca delicadesa, totes les dones que ha desitjat. Hera fa com si tingués por que els veiessin; per satisfer-la, Zeus escampa un núvol d’or al voltant de l’Ida. Per sota els neix l’herba, i un llit de flors, i a sobre els plou la rosada. I Zeus, per efecte del Son, queda profundament adormit.

          Aleshores Posidó esperona amb veu forta els dànaus. Diomedes, Odisseu i Agamèmnon, ferits i tot, fan formar els guerrers, i el déu va al acpdavant, amb una espasa que sembla un llampec. Els dos bàndols xoquen com dues forces de la natura. Aiant fereix Hèctor amb un roc; els aqueus ja s’hi volen tirar a sobre, però els troians més nobles l’envolten i el protegeixen i se l’acabent enduent, gemegant, a la ciutat.

            Els argius, en veure que Hèctor no hi és, encara escometen amb més força. El camp de batalla es torna a omplir de crits de supèrbia que els celebren. Els ultratges a l’enemic sembla que s’agreugen: Penèlos, rei dels beocis, clava una llança al’ull del troià Ilioneu, li talla el cap, i amb la llança l’aixeca i el mostra als enemics mentre els humilia amb paraules. Els troians estna atemorits; Posidó ha decantat la balnaça a favor dels aqueus.

 

(Versió de Pau Sabaté)

ILÍADA. Cant XIII

      Quan veu que els troians ja són a tocar de les naus, Zeus es desentén de la guerra i gira els ulls, convnçut que els altres déus no hi intervindran. Dalt del cim més alt de Samotràcia, Posidó ho veu tot i s’indigna que els troians dominin els aqueus. es dirigeix a les naus amb el seu carro, s’atura en una cova al fons de les aigües, hi deixa els cavalls i se’n va cap a la batalla.

    Els troians segueixen Hèctor, amb l’esperança de matar tots els nobles aqueus avui mateix. posidó, prenent l’aspecte de l’endeví Calcant, es dedica a esperonar els argius perquè es defensin. la batalla s’endureix. Cauen guerrers, i d’altres s’hi llancen a sobre per recuperar-ne els cadàvers o prendre’ls les armes. El tracte que es dispensa al cos dels enemics és una manera de continuar la guerra: Aiant fill d’Oileu talla el cap a un aliat dels troians i el llança com una pilota; va a parar davant els peus d’Hèctor.

      Posidó veu com li maten un net, el grec Amfímac, i encara esperona amb més fúria els aqueus. S’alça un combat d’armes i d’orgulls. Els guerrers disparen, esquiven, cauen, lluiten pels cadàvers, hi tornen. Menelau destaca en la guerra, els aqueus abaten un gran nombre de troians. Hèctor reuneix els que queden vius; contraataquen com un remolí de vents impetuosos, però els aqueus resisteixen. Aiant insulta Hèctor: li diu que aviat haurà de fugir a correcuita cap a la ciutat. Una àliga sobrevola Aiant per la dreta, senyal de bon averany. el cant es clou en el moment de màxima tensió, amb la cridòria de tots dos bàndols que arriba al cel de Zeus.

(Versió de Pau Sabaté)

ILÍADA. Cant XII

                No durarà gaire la muralla que els aqueus han construït per defensr les naus. Aviat, quan, al desè any, la ciutat de Príam serà presa, els déus Posidó i Apol·lo l’esborraran de laterra; apol·lo hi desviarà tots els rius de la plana de Troia, Posidói hi farà arribar les ones deñl mar.

                Però això serà més endavant, ja fora de la Ilíada. ara s’alça el clamor de la batalla entorn del mur. Els aqueus, espantats, s’arremolinen al voltant de les naus. Hèctor encoratja els companys a travessar la fossa plena d’estaques, però els cavalls s’aturen, atemorits, i els peons dubten. Els troians salten el carro, disposats a travessar el fossat sense cavalls.

                Enmig del caos de la batalla, al voltant de la muralla s’alça un foc. El combat és incessant i confús. Per damunt d’Hèctor i Polidamant, apareix una àliga amb una serp agafada; la serp mossega, i l’ocell la deixa anar entre les tropes i se’n va adolorit. Els troians queden esgarrifats. Polidamant, un guerre del poble, no pas dels nobles, proposa que es retirin, després de veure aquell senyal sinistre. Hèctor ho rebutja; diu que Zeus li ha promês que derrotarà els grecs i pensa tirar endavant. “Un sol auguri és el bo: defensar la terra dels pares.”

                Els troians proven d’esbotzar la muralla. Sarpèdon, fill de Zeus, i Glauc, seguits dels licis, avancen i pugen als parapets. Aiant de Telamó i Teucre els planten cara. Sarpèdon arrenca un parapet i obre un pas, però els dos bàndols queden travats al voltant del mur, fins que Hèctor exhorta tots els aqueus a esfondrar-lo i a calar foc a les naus. Hèctor mateix esbotza una porta de la muralla amb una pedra enorme i entra disparat amb els ulls flamejants. Els troians salten rere seu, i els aqueus fugen cap a les naus.

(Versió de Pau Sabaté)

JUTGES I SACERDOTS A ISRAEL

Un govern anterior a la monarquia i abans de Saül i david a Palestina és artificiosa i contradictòria amb altres realitats, com la de Megido. No hi havia reis israelites  i les tribus no depenien de reis cannaneus o filisteus. El Llibre del Jutges bíblic no descriu jutges administrant justícia, sino capdills militars. Allà es reflecteix problemes propis del temps en què es va redactar sobre el temps passat mític. Com  no es disposava de fonts escrites, els seus autors utilitzaren narracions llegendàries o fabuloses. es decriu més aviat com els israelites de l’època de l’exili o post-exili s’imaginaven aquest període. La distribució geogràfica dels jutges correspon a la recuperació post-exili. Les tribus tenien una història concreta i una localització anterior al desterrament. La confederació tribal data, probablement, del s. VI ane.

                Durant el desterrament es va evolucionar de la idea d’una reialitat davídica, eterna, sense condicions, a una altra condicionada al compliment de la llei sota tutela sacerdotal. El model és el rei-sacerdot. El regne de David i Salomó va ser un regne model. Les qualitats del bon rei són la justícia i la sabiduria. amb la caiguda de la monarquia i el desterrament va passar-se a la idea d’un futur rei salvador. En la Jerusalem amenaçada pels babilonis l’esperança es va posar en la dinastia de David i durant el desterrament a Babiònia la idea del Messies  va tenir diferents formes i direccions. Es va mantenir vinculat a la casa de David i va anar evolucionantcom a conseqüència de la crisis profunda.

                Al regne de Déu els sacerdots va assolir un paper polític, configurant-se la comunitat hebrea com una ciutat-temple. Això va ser totalmen nou ja que a Síria-Palestina el temple va tenir un paper polític, era un anex del palau reial, un paper cerimonial i no productiu. Els jueus desterrats a Babilònia van conèixer una altra mena de temple, els que gaudien d’un gran poder econòmic i polític (Uruk, Nippur, babilònia, Borsippa...) Al retornar aJerusalem, després del desterrament, els sacerdots hebreus van portar aquest model de temple.

                El procés de la presa de poder dels sacerdots va complertar-se a inicis del s IV ane amb els encarrecs als sacerdots de compilar les lleis. El tempre de Jerusalem va començar a rebre tota mena d’ofrenes, a més de la desena part del gra, del vi i de l’oli de Judea. Seguint el model dels temples babilònics, el santuari funcionà com un banc concedint prèstecs i privilegis. Amb la seva estructura administrativa, la centralització del temple convertí els sacerdots en guies de la comunitat, amb gran activitat econòmica i amb el monopoli de la interpretació de la llei. El Sumum Sacerdot, després del desterrament, es va convertir en la figura més rellevant i pertanyien a la línia sadoquita. Els levites eren el personal auxiliar que controlava els ingressos i les finances.

ILÍADA. Cant XI

               

Surt el sol. Zeus envia la Discòrdia al campament dels grecs. La deessa s’instal·la a la nau d’Odisseu, al mig de les tropes, i inspira a tots els guerrers el desig d’entrar en combat. agamèmnon es posa una armadura extraordinària, amb tres serps dibuixades a la cuirassa: es prepara per a la seva aristeia. Els guerrers formen vora la fossa; Zeus els deixa anar una rosada bruta de sang, presagi de la mortaldat que s’acosta. A l’altra banda, els troians formen al voltant d’Hèctor, que recorre els rengles i esperona els guerrers.

                Quan entaulen combat, Agamèmnon avança com un foc destructor que arrasa un bosc i fa recular els troians fins les portes de la ciutat, però rep una ferida al braç i s’ha de retirar del camp de batalla. Hèctor se n’adona i, seguint el consell dels déus, abriva les tropes, com un caçador els seus gossos. Comencen les gestes d’Hèctor, que mata comandants i tropa rasa; ho abat tot com un vent poderós. Un cop ferit Diomedes per Pris (també anomenat Alexandre), els argius fugen. Odisseu resta tot sol, encerclat; es defensa  com un porc senglar, queda ferit, brama de dolor. Menelau i Aiant fill de Telamó corren a fer-li costat; Menelau l’agafa per la mà i se l’emporta. Aiant avança com un riu cabalós que arrossega tot el que es troba al seu pas.

                Hèctor, a l’altre costat del camp de batalla, no ha vist res d’això. El seu auriga Cebríones, però, s’adona que els troians fugen d’Aiant, i llavors tots dos s’endinsen en les tropes i trenquen les files dels aqueus. Hèctor, amb la llança, l’espasa i rocs, es passeja per entre els enemics; Aiant s’espanta i fuig, protegit pels seus companys.

                Mentrestant, el fill del déu Asclepi, Macàon, guerrer i metge de l’exèrcit aqueu, ha estat ferit per Paris. Nèstor l’acompanya a les naus, fins a la seva tenda. Pàtrocle s’hi presenta, enviat per Aquil·les, per saber amb qui torna Nèstor del camp de batalla. Davant seu, el vell es queixa que Aquil·les senti llàstima pels ferits de la guerra, ell que se n’ha retirat i els ha portat desastres, i repassa tots els ferits un per un; sembla que Aquil·les només es preocupi d’ell mateix; aviat es penedirà del seu egoisme. Nèstor exhorta a Patrocle a convèncer Aquil·les de tornar a la guerra; si ell no hi vol tornar que cedeixi l’armadura a Pàtrocle, i que aquest darrer entri en combat amb tots els mirmídons. Nèstor, el més assenyat dels aqueus, fa una proposat enraonada que portarà al desastre.

                Pàtrocle se’n torna. De camí, troba el guerrer Eurípil, ferit, que li demana que el guareixi. Eurípil està desesperat: no hi ha salvació, els troians han ferit els millors guerrers, els aqueus defalliran sobre les naus. Pàtrocle el guareix. Tota l’angoixa d’una derrota imminent li pesa a sobre.          

(Versió de Pau Sabaté)

HOMO HEIDELBERGENSIS

L'Homo heidelbergensis va viure a la serra burgalesa d'Atapuerca fa uns 500 mil anys.

Aquesta espècie es defineix el 1908 arran del descobriment de la mandíbula de Mauer a la localitat alemanya de Heidelberg. Fins els descobriments de la Serra d'Atapuerca, la mandíbula de Mauer (juntament amb part d'una tèbia humana trobada al jaciment anglès de Boxgrove) era tinguda com el fòssil humà més antic d'Europa.

Es tracta d'individus molt alts (1,80 m) i forts (arribarien a 100 kg), de grans cranis (gairebé 1.400 cm3) encara molt aplanats, amb mandíbules sortints i gran obertura nasal. L’ Homo heidelbergensis és un homínid que va viure a Europa entre fa una mica més de 500.000 i 200.000 anys, espècie intermèdia entre l'Homo antecessor i l'home de Neanderthal.

L'estudi dels fòssils humans trobats a la Sima dels Ossos permet que ens fem una idea aproximada de l'aspecte físic i de la biologia d'aquesta espècie extingida:

-La gran majoria d'individus mesurarien entre 160 i 180 centímetres, sent la mitjana dels mascles una mica superior a la mitjana de les femelles, com passa en l'actualitat en la nostra espècie. Les diferències de pes i estatura entre mascles i femelles serien similars a les de la nostra espècie. Les seves proporcions corporals serien molt similars a les de l'Homo sapiens, però amb el tronc més ample. El seu pes corporal un 30 per cent més pesats que la nostra espècie, a causa d'una major massa esquelètica i muscular i al seu major amplada del tronc.

La seva capacitat cranial seria una mitjana d'uns 100-150 centímetres cúbics menor que en Homo sapiens. Cervell lateralitzat com el nostre, amb individus principalment destres. Grau de encefalització: menor que el de la nostra espècie: cervell relativament més petit respecte al pes corporal.

La gestació era de nou mesos, i el part similar al d'Homo sapiens que fa a la fisiologia, moviments del nen i manera de presentació, però amb un trànsit més folgat pel canal del part, a causa de les majors dimensions de la pelvis. Lactància entre tres i quatre anys, com en algunes tribus de caçadors i recol · lectors actuals.

El seu desenvolupament seria probablement gairebé tan llarg i complex com en la nostra espècie, amb infància, infantesa, fase juvenil i adolescència, inclòs un estirada puberal d'intensitat similar a la nostra.
La longevitat menor que la d'Homo sapiens, ja que el seu estil de vida no permetria una vida més enllà dels 40 o 45 anys. L'esperança de vida al naixement seria d'entre quinze i vint anys.

Eren caçadors i recol · lectors de petits animals, ous i tota mena de plantes silvestres comestibles. Del seu higiene sabem que usaven escuradents de dents per a la neteja dels espais interdentals. Usaven abrics de pell per evitar el fred i fabricaven eines de pedra i fusta.

Utilitzaven cabanes de fusta i potser pells d'animals, però també usaven abrics i vestíbuls de coves.
S'organitzaven en petits grups o clans d'entre 15 i 40 individus jerarquitzats, que explotaven i defensaven els recursos d'un territori i que realitzaven contactes esporàdics amb altres grups per evitar l'endogàmia. Les possibles causes de mort eren el part, infeccions de ferides i de la cavitat bucal, traumatismes produïts per cops accidentals o per violència intra-específica o per predadors.

ILIADA. Cant X

                    Agamèmnon no pot dormir, angoixat. Menelau també té insomni: és per ell que els aqueus es troben ara en aquella situació desesperada; va a veure el seu germà. Amb Nèstor, Odisseu, Dionedes, Aiant i Meges, el fill de Fileu, fan un xonsell de cabdills, vora la fossa. Diomedes s’ofereix per fer una sortida nocturna d’espionatge al campament troià i tria l’astut Odisseu perquè l’hi acompanyi. Surten a nit avançada, Diomedes amb un punyal de dos talls, escut i un casc de cuiro de toro, Odisseu amb un casc cobert amb dents de senglar. La deessa Atena els fa passar un agró per la dreta, senyal de bon averany. En l’escena que arrenca ara, l’anomenada Dolonia, veurem uns guerrers que no actuen amb l’habitual heroisme iliàdic, sinó amb una astúcia més pròxima a l’Odissea.

                Mentrestant al campament troià, Hèctor també ha convocat els troians a un consell i demana un voluntari per anar a espiar el campament aqueu.S’ofereix un guerrer obscur, Doló, lleig però ràpid de cames. Hèctor li promet els cavalls i el carro d’Aquil·les. Doló surt cobert amb una pell de llop i una gorra de pell de mostela.

                Odisseu i Diomedes veuen l’ombra de l’espia troià i s’estiren entre els morts.Quan el troià ja ha passat, Diomedes li tira una llança que se li clava just davant el camí. Doló s’atura tremolant; els suplica que l’alliberin, que els donarà les seves grans riqueses. Interrogat per Odisseu, Doló explica que els troians estan desperts i fan guàrdia, però els aliats dormen, perquè ells no tenen a prop els fills i les dones; i els explica que entre els aliats els tracis dormen a banda, amb el seu rei Resos, i tenen uns cavalls blancs extraordinaris i un carro tot d’or i de plata. Un cop informat, Diomedes talla el cap a Doló; Odisseu li pren la gorra de pell de mostela, la pell de llop i les armes, les consagra a la deessa Atena i les penja en un tamariu.

                Avancin fins al campament traci. Diomedes mata dotze guerrers i el rei, que fa tretze; Odisseu retira els cadàvers perquè els cavalls puguin passar més lleugers, deslliga els cavalls i se’n van tots dos amb les bèsties. De tornada recullen les armes de Doló. Quan arriben al campament aqueu, els companys celebren la gesta. Diomedes i Odisseu es renten al mar, després es renten en una banyera, s’unten d’oli, fan el ressopó i beune vi, i en liben a la dessa Atena en senyal d’agraïment.

               

               

(Versió de Pau Sabaté)

ILÍADA. Cant IX

                És de nit. Els aqueus estan aterrits. A l’assemblea, Agamèmnon s’alça, plora rajant com una font i proposa tornar a casa. Després, reunit  a la tenda amb els vells aqueus, busca una sortida a la situació. Nèstor proposa fer l’intent d’apaivagar al ira d’Aquil·les, portant-li regals i dient-li “paraules meloses” perquè torni a combatre. Agamèmnon reconeix l’error d’haver ofès a Aquil·les; ara està disposat a restituir-li l’honor amb regals fabulosos: set calderons, deu talents d’or, vint calderes, dotze cavalls, set captives de guerra, Briseida mateixa – i Agamèmnon assegura que no l’ha tocada -; i a més, si conquereixen Troia, li permetrà que ompli la nau amb tant d’or i de bronze com pugui i que triï vint troianes, les més boniques després d’Helena; i, un cop retornats, encara li ofereix una filla seva amb un dot enorme i set ciutats ben poblades. Agamèmnon es revaixa tant com pot, desesperat.

                Així comença l’anomenada ambaixada a la tenda d’Aquil·les . Tres guerrers li van a oferir el tracte; Fènix, Aiant i Odisseu, acompanyats de dos heralds. El troben tocant l’arpa a la tenda, amb Pàtrocle que l’escolta assegut davant seu. Aquil·les els acull bé, els ofereix menjar, està satisfet que el necessitin. És el moment dels grans discursos. Odisseu parla de la por que tenen, del dolor que senten per la destrucció imminent de les naus; explica que els troians els tenen acorralats; evoca fins i tot el pare d’Aquil·les per entendrir-lo; li diu que, si odia tant Agamèmnon que no en vol els regals, almenys es compadeixi dels aqueus.

                Aquil·les està desenganyat de la guerra: tan és lluitar com no fer-ho, tan és ser valent o covard, perquè a ell, que és el millor de tots, l’han forçat a renunciar a Briseida, la captiva e la qual tenia cura com si fos una esposa. Ara sosté que la vida és més important que qualsevol botí de guerra.Recorda unes paraules de la seva mare: a ell l’esperen dos destins diferents, morir jove i gloriós a Troia, o morir vell i desconegut a casa seva. I diu que vol tornar a casa, a Ftia, i oblidar-se de l’honor de les guerres.

                Fènix, que ha cuida d’Aquil·les d’ençà que era petit i el veu com un fill, li demana que domini la ira. Li recorda la història de Meleagre, l’heroi etoli que, quan els etolisi els curets lluitaven per apoderar-se de les despulles del senglar de Calidó, també es va retirar de la batalla, enfurismat amb la seva mare. I es va negar a tornar-hi encara que tothom li fes súpliques, fins a l’últim moment, quan els dards ja picaven a la cambra mateixa; llavors la seva esposa, Cleòpatra, li va recordar què passa quan una ciutat capturada, i a Meleagre el cor se li va estovar i va entrar en combat.

                Aquil·les no cedeix, tot i que ja no sembla tan decidit a tornar-se’n a casa. Aiant i Odisseu van cap a la tenda d’Agamèmnon per dir-li que l’heroi no accepta els regals. Aquil·les, cap dels mirmidons, no tornarà a la guerra fins que Hèctor no arribi a les tendes dels aqueus. Ha tensat molt la corda, però considera que encara no ha arribat el moment de deixar-la anar: dominat per la ira, vol que Agamèmnon encara es desesperi més.

               

               

(Versió de Pau Sabaté)

APARICIÓ DEL MONOTEÏSME II

             

El rei Josies (639-609 ane) instaura un nou moviment religiós amb un nou significat. Origina els documents que constituïran el nucli de La Biblia, el més important dels quals és el Llibre de la Llei, considerat l’original del Deuterenomi, i suposa una revolució en el ritual i una radical reformulació de la identitat israelita. Allà es troben els elements fonamentals del monotïsme bíblic: culte exclussiu a un déu i en un únic lloc, l’obsewrvança de les festes i diferents normes jurídiques refrents al benestar, aspectes socials, temes de justícia i moral personals.

   L’aparició de El Llibre de la Llei coincideix amb la difusió de l’alfabetisme a Judà. El pacte que hi és descrit entre Yahbeh i Israel és molt similar als pactes entre els asiris i els estats vassalls on queden puntualitzats els drets i deures d’un poble vassall i el monarca.

    Es consagra la unitat d’Israel i el centre del culte a Jerusalem. Els autors van recollir i reelaborar les tradicions més importants d’Israel en els quatre primers llibres de la TORAN, començant per les històries d’Abraham, Isaac, Jacob... amb eminiscències del món del segle VII ane. Creant-se una gran epopeia nacional independent d’Egipte, amb la gesta de la conquesta de Canaa condemnnant-ne el seu estat, els seus ciutadans i els matrimonis mixtes.

    El Deuterenomi no és un llibre d’història, sino una obra ideològica i teològica per propiciar les bases d’un codi social de caràcter universal, un sistem de valors que pot ser útil a totes les cultures i els segles.

ILÍADA. Cant VIII

               

Surt el sol. Dalt de l’Olimp, Zeus mana als déus que deixin de prendre part en la guerra a favor dels uns o dels altres, i després ell baixa amb el seu carro al cim del mont Ida, des d’on pot contemplar les naus dels aqueus i la ciutat de Troia. Els troians i els argius s’enfronten tot el matí. al pic del migdia,  Zeus prepara  unes balances; a un platet hi posa el destí dels aqueus, a l’altre el dels troians; i és el destí dels aqueus, a l’altre el dels troians; i és el destí dels primers el que pesa més. Fa un gran retró i un llamp, i els aqueus més valents s’espanten i comencen a recular; només Diomedes resisteix, fa pujar el vell Nèstor al seu carro, i tots dos ataquen Hèctor, però Zeus els fa retrocedir amb un altre llamp.

            Ha arribat el moment de l’aristeia  d’Hèctor, la seva gran gesta bèl·lica; l’heroi encoratje els seus i confia que els enemics hauran de salpar aquesta mayeixa nit. Els aqueus es retiren  fins darrere les torres i la fossa que han cavat, Inspirat per Hera, Agamèmnon s’enfila a la nau d’Odisseu, que és al mig de tot, retreu als seus que siguin covards i suplica a Zeus que els salvi.Zeus l’escolta: envia una àliga amb un cervatell a les urpes, i l’àliga el deixa caure al costat de l’altar de zeus; en veure-ho els aqueus escometen amb més força . Però el sobirà dels déus també redreça el coratge dels troians. Hèctor empaita els aqueus com un gos de caça; els grecs es veuen forçats a retrocedir fins a les naus.

        Hera i Atena, compadint-se dels aqueus, volen tornar a entrar en la batalla, però Zeus les atura, enfurismat. Zeus i Hera, un matrimoni desavingut, es fan perdre la paciència mútuament. Discutint amb ella, el déu li recorda que Hèctor no pararà de fer la guerra fins que Aquil·les no torni al camp de batalla. El sobirà de l?olimp vol complir la promesa feta a Tetis.

           Llavors es pon el sol: la foscor arriba a desgrat dels troians però dóna un respir als aqueus . Hèctor reuneix els seus lluny de les naus, vora el riu, en un lloc net de cadàvers, i japensa en el combat a mort que l’endemà entaularà amb Diomedes. Encenen fogures al campament i fan guàrdia tota la nit; el camp de batalla sembla un cel estelat.

               

(Versió de Pau Sabaté)