Generalització de la planta rectangular

El pas de la planta circular a la rectangular suposa una autèntica revolució mental que correspon a una nova visió del món. La planta circular limita un espai acabat, que molt dificilment és susceptible d'ampliar-se. Aquest tipus de planta porta a un carreró sense sortida: si es volen engrandir els espais no es pot fer res més que construir al costat noves edificacions del mateix tipus. La planta rectangular permet adjuntar pràcticament sense límits l'espai domèstic sense que la comunicació interna entre dos murs units un a l'altre en tota la seva longitud faci perillar la solidesa del conjunt. L'espai rectangular és en teoria extensible fins l'infinit. En aquest cas cada mòdul o espai és a l'hora independent i part integrant d'un conjunt més gran.

Aquesta nova concepció correspon també a una nova manera de construir, que passa per l'abandonament de les unitats semiexcavades, que contribuïen a materialitzar els límts d'un espai finit. Es parets de les fosses constituïen de fet una separació i un aïllament més que no pas un suport per ala coberta. A les construccions rectangulars, els murs són veritables suports i s'eleven des del sòl, i això va suposar un important problema tècnic a resoldre: la unió de dos murs perpendiculars. La solució va consistir en la utilització d'elements fabricats (els maons) o escairats (pedres), disposats de tal manera que a l'evitar les superposicions en les unions actuaven els uns amb els latres a manera de roforços que contribuïen a l'estabilitat de l'element sustentador (mur) i a la solidesa dels seus respectius punts d'unió (l'angle de dos murs).

De manera senzilla podríem dir que es tracta de la invenció de l'alabanyileria. Els elements emprats en aquesta nova tècnica de construcció són de dues menes: la pedra, en forma de blocs seleccionats i tallats, i la terra en forma d'adobs moldejats o modelats.

En el cas de les cases circulars, les cobertes reposen, molt sovint, sobre pilars o pals, procediment que deixa de ser imprescindible en els recintes rectangulars, excepte quan és necessari cobrir espais la logitud dels quals supera els 3'5 – 4 m. La tàpia, que en cas de cases de planta circular servia sobretot per a reomplir l'esquelet de fusta, va utilitzar-se també per les cases rectangulars, tot i que en aquestes va ser l'adob el material més utilitzat.

Organització col·lectiva de l'espai habitat.

La superfície ocupada no suposa un augment significatiu. Es situa a l'entorn a una hectàrea, i un màxim de 2 a 3 hectàrees. Però sí qie hi ha una generalització col·lectiva de l'espai. Des del santuari a l'espai obert de vocació eminentment pública, vinculats a una funció comú dels edificis. La posició d'aquest espai pot ser central o perifèrica , amb un tractament del sòl específic: terra batuda, paviments de còdols. La disposició de les cases també reflecteix una organització col·lectiva. L'espai buit residual que es deixa entre les cases actua com la perllongació de cadascun dels espais domèstics individuals: llars, zones de talla, instal·lacions d'elements de molta, ...) I el sòl pot haver rebut també un tractament anàleg al dels espais buits.

Miners de l'or a Egipte

L'explotació de les mines estava cuidadosament organitzada. Primer que tot un equip de prospectors especialitzats (sementiu), capitanejats per un director i acompanyats d'un escriba , recorria el desert a la recerca de llocs on extraure or. Un cop localitzats informava al seu superior a Núbia, el qual havia d'assegurar-se que el lloc era accessible, la qualitat de l'or era acceptable, i hi havia suficient aigua per abastir a animals, homes i a les tasques del rentat de l'or. Si tot era favorable, s'emetia un informe que s'enviava a la cort per tal que ho aprovés i es comencessin els preparatius per l'expedició.

A la cort es reunien els obrers especialitzats, que portarien amb ells les seves eines, i altres càrrecs de responsabilitat, com els “encarregats de l'or” i els “escribes comptadors d'or” que calia que pesessin i enregistressin el metall trobat, i els “encarregats dels treballadors de l'or”, els funcionaris que havien de supervisar els miners. Els carros que tiraven les ases recorrien la ruta dels desert a través dels oasis en comptes de fer-ho pel Nil. Mentre a Núbia es reclutaven els treballadors que farien la feina més dura.

Ja a la mina, els homes s'allotjaven prop del lloc de treball, en cabanes de pedra, anomenades “les cases dels miners” o “cases de la ciutat dels treballadors d'or”. Alguns també podien instal·lar-se en uns coberts temporals, on guardaven les seves eines i que els serviria d'allotjament mentre no s'esgotesin els filons. També es disposava un guàrdia que controlava i vigilava el lloc i als propis treballadors davant l'amenaça dels lladres . Una de les unitats la formaven els “caps dels arquers de l'or”, homes reclutats a Núbia i molt considerats per les seves habilitats militars. La pena més lleu pels robatoris a les mines era de cent assots o retornar vuit vegades la quantitat robada.

Indubtablement el treball a les mines era extraordinàriament dur. Primer calia perforar la roca per obrir els túnels i pous, alguns de fins a cent metres de profunditat; encavat era necessari estabilitzar aquestes cavitats perquè no es desplomessin damunt dels obrers. Els miners es veien obligats a treballar a la gatzoneta o be suspesos en cordes durant moltes hores, tan sols amb el llum d'una làmpada d'oli. Així iniciaven l'extracció del quars aurífer, fent servir eines de fusta, dolerita i coure. Si la beta de quars aurífer es detectava a molta profunditat (a partir de trenta metres), es feia notar la manca d'oxígen, pel que era necessari practicar conductes de ventilació. A l'interior de la mina, els picapedrers disposaven d'aigua potable que guardaven en bots. Amb aquestes difícils condicions de treball, no és d'estranyar que la força de treball la formessin beduins acostumats al clima, presoners i criminals, i que tots ells estiguessin fèrriament vigilats per personal egipci.

La roca que s'extreia de les mines es matxacava en morters de pedra, una primera trituració de la que, sembla ser, se n'encarregaven homes adults. Encavat els fragments es molien colpejant-los amb boles de pedra dura al damunt de lloses planes, fins a polveritzar-les complertament. D'aquesta feina solien encarregar-se'n dones i probablement nens. Tot seguit el material es rentava al damunt d'una llosa inclinada amb una petita canal al centre. Les partícul·les d'or s'enfosaven a l'aigua i s'adherien a la llosa, mentre que la pols de quars era arrossegada per l'aigua per l'endidura. El rentat es feia al peu de l'explotació, però si no hi havia suficient aigua (en feia falta molta) el mineral es traslladava a algun punt proper a la riba del Nil.

Si l'or extret tenia moltes impureses era necessari refinar-lo. Per aquesta feina calia escalfar-lo i moldre'l en morters i després sotmetre'l a un altre rentat. Els egipcis rarament obtingueren or de 24 quilats. Gairebé sempre estava barrejat amb plata i coure en distintes proporcions; el que consideraven or pur tenia en realitat un setanta-cinc per cent d'or i un vint-i-cinc per cent d'altres metalls.

El metall es gurdava en bosses de cuiro roig i es portava al “comptador d'or” perquè el pesés en una balança, el contrapès de les quals eren unes peces amb el símbol de l'or. Tot aquest procès es duia a terme davant dels “escribes comptadors d'or”, responsables d'enregistrar el metall extret i que especificaven el tipus d'or que es guardava a les bosses: en brut, refinat, en pepites, en pols... Quan la quantitat era elevada, es portava a través del wadi fins la riba del Nil, on es pujava als vaixells per dur-lo a la cort.

Un cop l'or arribat a Egipte, tan sols quedava fondre'l als forns, a una temperatura no inferior a 1.064 ºC, i bolcar-lo damunt dels motllos per així obtenir els lingots. Tot seguit el material es refinava i es dividia en porcions més petites o en fines làmines que podien ser treballades al foc.

El sacerdoci de les dones a l'Antic Egipte i el poder del sacerdots

Les dones no estaven excloses de la vida religiosa. En els temples dedicats a deeses, les sacerdotesses (normalment filles d'eclesiàstics o dames de classe alta) també podien oficiar ritus i ofrenes. Com en el cas masculí, la primera sacerdotessa era l'esposa del faraó, després hi havia la supervisora de l'harem, la mare del faraó, la nodrissa del faraó, les sacerdotesses pures i finalment les cantants i ballarines.

Gradualment, el poder de la casta sacerdotal va anar augmenatant durant l'Imperi Mitjà (2040-1786 ane), moment en què es va produir un traspàs de poder del clergat d'Heliòpolis a la ciutat de Tebes (Luxor), i així es va establir el culte a Amon. Va ser aleshores quan el càrrec principal del sacerdoci femní esdevingué el de la divina adoradora d'Amon, que solia ser la filla del sume sacerdot  i que posteriorment passaria a ser el càrrec de la filla del faraó. El faraó Akhenaton va intentar posar fi al culte a Amon i va suprimir els privilegis del clergue dedicat a servirlo, però quan va morir els sacerdots d'Amon no solament van recuperar els seus antics privilegis i poder sinó que els van incrementar exponencialment.

Bona part dels tresors egipcis van començar a ser gestionats per la casta sacerdotal d'Amon: posseïen tres quartes parts del total de terres d'Egipte, el 90 % dels seus vaixells i el 80 % dels seus tallers.

Així mentre un temple local de poca importància com el dedicat al déu Anubis al Faium disposava de sis sacerdots permanents, al temple d'Amon a Karnak n'hi treballaven uns 80.000, més tot el seguici de treballadors que els seguien entre criats, escribes, secretaris i majordoms.

En els segles següents el seu poder només va anar en augment i, malgrat la subordinació al faraó, a vegades van arribar a desafiar l'autoritat

Guerra de les Gàl·lies. Llibre V. ESDEVENIMENTS DE L’ANY 54 aC

Abans d'anar com cada hivern a Itàlia, Cèsar ordena als seus legats que construeixin vaixells seguint un model que ell mateix dissenya. En tornar de la Gàl·lia Cisalpina, i després de sotmetre un poble de l'Il·líric, es reincorpora a l'exèrcit i es troba amb un estol d'unes sis-centes naus. Ordena que s'apleguin al port d'Ici, d'on la travessia a Britànnia és més curta, i ell marxa amb quantre legions a sotmetre els trèvers, que viuen a prop de la desembocadura del Rin i que es rendeixen sense lluitar.

En la travessia a Britànnia vol endur-se alguns gals dels quals no es fia, però un d'ells, l'edu Dúmnorix intenta escapar amb la seva cavalleria. Cèsar ordena perseguir-lo i matar-lo. Deixa Labiè al continent amb tres legions i dos mil genets i ell s'embarca cap a l'illa amb cinc legions i dos mil genets. Els britans s'espanten en veure una quantitat tan gran de naus. Quan Cèsar comença a encalçar l'enemic en terra ferma, li arriba la notícia que una tempesta ha estavellat les naus contra la costa i n'ha malmés moltes. El general dóna ordres de reparar totes les que es puguin i de construir-ne altres al continent.

Després d'una descripció de Britànnia, l'autor relata com els britans s'uneixen sota el comandament de Cassivel·laune, són derrotats i finalment es rendeixen. A l'hora de tornar al continent, Cèsar decideix fer-ho en dues tandes a causa de la minva de naus i de la gran quantita d'hostatges que du.

A continuació estatja les tropes en els quarters d'hivern i envia dos llegats veterans, Quint Tirubi Sabí i Luci Auruncoleu Cota, amb una legió al país dels eburons, que aleshores eren comandats per Ambíorix i Catuvolc. Aquests es revolten i intenten amb enganys que els romans abandonin el campament. Tot i la disparitat de parer entre els dos llegats, finalment acaben abandonant-lo, la qual cosa ocasiona una derrota sagnant dels romans, en la qual moren els dos legats.

Tot seguit els gals ataquen el campament de Quint Ciceró, que ignora el que ha succeït, intentant una altra vegada de fer-ne sortir els romans. Ciceró, però, resisteix i aconsegueix avisar Cèsar, el qual reuneix dues legions i marxa contra els gals, que són uns seixanta mil. Cèsar atreu l'enemic a una posició desfavorable i el venç. Quan arriba al campament de Ciceró, lloa i consola els soldats i el comandant que han lluitat fins l'extenuació i critica l'actuació del legat Tituri. La notícia de la derrota romana per part dels eburons provoca moviments entre els gals. Els trèvers, amb Induciòmar al capdavant, ataquen el campament de Labiè; aquest els venç i mata Induciòmar.

Com s'esdevenia sacerdot a Egipte

No està clar quina mena d'estudis calia seguir per convertir-se en sacerdot. De fet, sembla que no tots sabien llegir i escriure, però també n'hi havia quee s formaven en teologia a les Cases de la Vida, que tan poden ser escoles com biblioteques. La carrera de novici s'encetava amb un bany de purificació amb aigua freda del Nil, que simbloitzava el Nun o oceà primigeni, un bany que a aprtir d'quell moment el jove sacerdot repetiria cada dia de la vida fins a quatre vegades i sempre abans d'entrar al temple. De fet, en els temples grans es van arribar a construir enormes piscines esglaonades que facilitessin aquestes ablucions que incloïen rentar-se la boca amb una solució de nitrit i fregar-se el cos amb olis perfumats.

La puriicació, doncs, no concernia tant a l'esperit com el cos físic. La primera condició per ser admès a la societat del temple era havers estat circumcidat, i la segona, la d'afeitar-se tot el cos, sense oblidar-se celles i pestanyes. Calia fer-ho cada tres dies, per evitar polls i britícies.En teoria també havien d'abstenir-se d'ingerir certes menges, com la de carn de vaca, porc, ovella, colom pelicà i peix, i le shortalisses, mongetes i alls, però a la pràctica , sembla que en cada temple només es prohibia el consum de la carn o vegetal rebutjat per aquell déu. Tampoc no es podia menjar la carn de cap animal que fos vist com la reencarnació d'un déu i que, per tant, es considerava sagrat. 

 

Una vegada complerts tots aquests requisits, el sacerdot passava considerar-se un purificat o uab, el grup de clergues més nombrós i de menor rang en la jerarquia sacerdotal. Les seves funcions podien ser des de dur els objectes sagrats o executar sacrificis d'animals, fins a conduir la barca sagrada o supervisar els dibuixants, pintors i escribes del temple. A partir d'aquest moment, i a fi de preservar la seva puresa, els seus vestits s'havien de teixir mab un fil net i estar tallats seguint un patró. També estaven obligats a dur sandàlies, que durant els rituals havien d'estar fetes de papir, mentre que per als rituals funeraris, es col·locaven una túnica de pell de lleopard a sobre, com s'aprecia en nombroses pintures.

La netedat corporal havia d'anar acompanyada d'un altre tipus d enetedat, de caire més ètic. Els sacerdots es regien per un codi estricte: “No has d'entrar mai al temple en estat d'impuresa: no has de pronunciar falsos testimonis, no has de desitjar enriquir-te, ni acceptar suborns, ni menystenir els pobres a favor dels poderosos, no has d'utilitzar falsos pesos i mesures i no has de parlar sobre els rituals que duus a terme perquè són secrets i pertanyen al temple” Pel que fa a la resta, podien tenir la seva professió fora del temple i també els era permés de casar-se i gaudir de la vida familiar, amb el compromís de ser monògams i d'abstenir-se de mantenir relacions sexuals uns quants dies abans d'entrar al temple , i també de copular amb ballarines i sacerdotesses.

Guerra de les Gàl·lies Llibre IV. ESDEVENIMENTS DE L’ANY 55 aC

Els pobles germànics usípets i tencters creuen el Rin empesos pels sueus, una nació bel·licosa que havia sotmés els pobles del seu voltant. Aquests dos pobles ocupen el país dels menapis, a la riba esqurra del riu. Animats per la seva presència, algunes nacions gal·les conviden els germànics a entrar en el seu territori per combatre els romans. Cèsar, que ho sap, convoca una reunió de cabdills gals i els demana que contribueixin amb la cavalleria a les legions romanes per enfrontar-se als germànics.

Aquests li enien una ambaixada per explicar-li que han travessat el Rin pressionats pels sueus; si Cèsar els concedeix un territori o els dóna el que han conquerit per les armes, seran els seus aliats. Cèsar els respon que no és just que ocupi la Gàl·lia qui no ha pogut defensar els seu propi territori. No hi ha terra per a tanta gent, però els ofereix de quedar-se al país dels ubis, que li han presentat queixes contra els sueus. Els germànics van donant llargues a la seva resposta a l’acord fins que, en una ocasió propícia, ataquen la cavalleria romana i, després de fer un carnatge, la posen en fuga. Al dia següent, els capitostos germànics es presenten davant Cèsar per disculpar-se; Cèsar els reté, com havien fet els vènets, als quals havia castigat tan durament, amb els emissaris romans, i a continuació ataca el seu campament. Durant la lluita, les dones i els nens intenten fugir, però Cèsar envia la cavalleria contra ells. En veure la matança, l’exèrcit germànic fuig i és atacat quan intenta passar a la riba dreta del rin. Cèsar deixa en llibertat els retinguts al campament, però aquests decideixen quedar-se amb ell.

Per atemorir els germànics i ajudar els ubis que li ho havien demanat, Cèsar reconstrueix un pont sobre el Rin, hi fa passar les legions i després d’estar divuit dies en zona germànica retorna i destrueix el pont.

A continuació decideix travessar el canal de la Mànega i desembarcar a Britànnia, des d'on arriba ajuda als pobles gals de la costa oceànica. Fa construir vaixells, signa la pau amb els mòrins i envia legats Quint Tituri Sabí i Luci Aurunculeu contra els menapis. S'informa de les característiques de l'illa mitjançant comerciants que coneixen Britànnia i, a més, hi envia un vaixell de reconeixement. Finalment l'expedició parteix, però té un desembarcament difícil per l'atac dels enemics i la poca perícia marinera. Les marees i una tempesta destrossen moltes naus i Cèsar es veu obligat a reparar-les, cosa que aprofiten els britans per atacar-lo. Finalment, els britans són vençuts i Cèsar torna al continent. Mentrestant, els legats Cota i Aurunculeu han devastat el territori dels menapis, que s'han amagat al boscos. A Roma es decreta una cerimònia de súplica durant vint dies.

Casta sacerdotal a Egipte

La casta sacerdotal de l’antic Egipte es regia per unes normes molt estrictes que tenien com a objectiu complaure els déus. Durant segles, tant homes com dones van exercir les funcions religioses que delegava el faraó, fins que van acumular prou poder per desafiar la seva autoritat.

Els anomenem sacerdots per comoditat, tot i que, en realitat els sacerdots egipcis tenien poc a veure amb el que nosaltres entenem per capellans. No feien de missatgers de la veritat revelada, perquè aquesta a l’Antic Egipte impregnava tots els àmbits de la vida quotidiana i es transmetia de pares a fills, de genració en generació. Tampoc els sacerdots eren predicadors que miressin de convertir o guiar a ningú en el “bon camí” ni feien sermons a la població dins el temple. D’entrada l’accés al temple estava complertament restringit, i segon no calia convertir ningú perquè ningú dubtava de l’existència de la vida eterna i dels mèrits que calia fer per gaudir-ne.

En canvi, és impossible concebre l’Antic Egipte sense la seva casta sacerdotal, que al llarg del temps va anar adquirint diverses funcions i graus de rellevància. Els sacerdots egipcis eren literalment “els servents de Déu”, com s’anomenaven a si mateixos, i la seva funció primigènia consistia a fer rituals i ofrenes a les divinitats. Eren considerats imprescindibles perquè mantinguessin la Maat, l’ordre en l’Univers. Els rituals i ofrenes sempre es feien en nom del faraó, considerat el “primer sacerdot”, l’únic que tenia dret a comunicar-se amb les deïtats. Però el nombre de déus del panteó egipci era gran i encara ho era més el nombre de temples dedicats a cada deïtat, de manera que, per raons òbvies, era impossible que el faraó pogués venerar cada dia totes les deïtats de tots els temples. Així va ser com es va estipular que el faraó pogués delegar aquesta funció en el Semme Sacerdot i el seu seguici.

La casta sacerdotal estava altament gerarquitzada. El lloc que s’ocupava en aquesta jerarquia determinava els espais que cada sacerdot podia accedir del temple. Al sancta santorum, el lloc on es guardava l’estaàtua sagrada del déu, només hi podia entrar el sacerdot de rang més al: el summe sacerdot.

Per sota del summe sacerdot, també denominat primer servidor o profeta, hi havia el segon servidor. Aquest era l’administrador de les propietats del temple, dels tallers, dels magatzems on es guardaven els obsequis per al déu i els botins de guerra dedicats al temple. Amb l’ajuda del tercer i quart servidor, tots tres supervisaven els caps dels escrives, els soldats i els pagesos, i també els graners on es guardaven el blat i l’ordi de les seves terres. Tancaven aquesta petita elit “els sacerdots especials”, entre els quals també hi havia els encarregats de cantar els textos rituals, sovint acompanyats d’una arpa. Aquests s’elegien enttre els fills de les famílies més pobres, als quals la vida al temple els oferia seguretat i una millora substancial en el seu nivell de vida.

Certament la professió de sacerdot no solament significava gaudir de cdert estatus i tenir les necessitats cobertes. A redós del temple, es vivia protegit dels perills externs. No és estrany, doncs, que els sacerdots conformessin amb el temps una societat closa, en la qual només hi podien accedir uns pocs, que gairebé sempre eren familiars dels sacerdots. Quan un sacerdot moria, el succeia el seu fill. Només quan no hi havia hereu o aquest no era un candidat adequat, s’elegia un jove aliè a aquesta casta, normalment fill d’un pare que hagués beneficiat el temple d’alguna manera. Ja més a l’Imperi Mitjà consta la compra de joves per a l funció sacerdotal, com a darrer mètode d’incorporar novicis.

Guera de les Gàl·lies Llibre III Esdeveniments de l’any 56 aC

Galba, legat de Cèsar, va a passar l’hivern amb les seves tropes a la zona dels Alps suïssos, on és atacat pels pobles alpins prop d’Octodur. A punt de ser anorreat pels gals, aconsegueix finalment salvar-se i va a passar l’hivern a la Narbonense. Cèsar creu que la Gàl·lia està pacificada quan, de sobte, torna a esclatar la guerra mentre ell és a Il·líria. Els pobles de la zona de la Bretanya francesa es rebel·len contra Cras i rtenen els emissaris que aquell els ha enviat. Cèsar, en saber-ho, ordena fabricar un estol de naus i es reuneix amb l’exèrcit. En la llista de causes que aporta Cèsar per la campanya que comença contra els pobles de la costa oceànica, afegeix que els gals són amants de les revolucions, i renuents a perdre la seva llibertat. Per tal d’impedir que més pobles gals s’uneixin a la rebel·lió, divideix l’exèrcit i l’envia a diversos punts de la Gàl·lia.

                Es descriu la costa atlàntica i les vies de la regió, així com la descripció de les naus que usen els gals, comparant-les amb les romanes i subratllant-ne els avantatges per navegar per l’oceà. Cèsar pren bona nota d’això per a futures experiències.

                S’endega un combat naval. Els vaixells romans estan en desavantatge perquè són més baixos i menys resistents; tanmateix, amb uns garfis els romans enganxen els pals i vergues dels vaixells enemics, en destrossen el velam i aborden les naus, convertint el combat en una lluita “terrestre”. Amb l’ajut d’una sobtada encalmada dels vents, aniquil·len l’estol gal. Els vènets i els seus aliats es rendeixen. Cèsar els castiga severament per no haver respectat els emissaris: mata tot el senat i ven la resta com a esclaus. Mentrestant a la regió de l’actual Normandia, Quint Tituri Sabí aconsegueix provocar amb enganys l’atac dels gals i vèncer-los. Les altres tribus es rendeixen perquè segons Cèsar, si bé els gals són d’esperit guerrer, no tenen un caràcter fort i resistent a les derrotes. El jove Publi Cras, a l’Aquitània, derrota els sociats. En saber aquest fet, algunes nacions aquitanes s’uneixen i convoquen guerres fins i tot d’Hispània. Cras els venç i s’apodera del seu campament. Queden amb vida nomé suna quarta part dels aquitans i càntabres. Les altres nacions es rendeixen.

                Cèsar torna a creure que la Gàl·lia està pacificada tret d’algunes nacions belgues, situades entre el que ara és Normandia i Bèlgica. En la lluita, aquestes tribus usen una tàctica semblant a la de guerrilles, amagant-se al bosc després de cada cop. A la vista d’això, Cèsar ordena talar els arbres i amuntegar-los a banda i banda de les tropes a manera de protecció. Quan està a punt de fer-se amb la reraguarda gal·la, les tempestes el fan desisitir-ne, i retira les legions al campament d’hivern, no sense haver indendiat pobles i cases.

Guerra de les Gal·les: Any 57 aC. Campanya contra els Belgues

 

            De seguida que Cèsar arriba al seu territori, estableix una aliança amb una de les tribis, els rems, que l’ajuden al llarg de la campanya, juntament amb un grup d’edus. Els belgues s’apleguen per lluitar contra Cèsar i assalten Bíbrax, ciutat dels rems. Cèsar acudeix en ajut de la vila i derrota els belgues que decideixen canviar d’estratpegia: tornar cada poble al seu territori i acudir només quan un d’ells sigui atacat. Cèsar assetja Noviodúnum, la fortalesa dels suessions, i ataca Bratuspàncium, fortalesa dels bel·lòvacs; ambdues ciutats acaben rendint-se i els seus habitants són perdonats.

                La guerra més important és la que fa contra els nervis, el poble més ferotge de tots. La batalla és molt dura per als romans, i fins i tot Cèsar ha de lluitar en primera línia. Finalment, els nervis són derrotats. De sis-cents senadors nervis només en queden tres, i de gairebé seixanta mil homes que podien portar armes, cinc-cents; Cèsar perdona i protegeix els supervivents. La seva actitud és totalment diferent amb els aduàtucs, els quals, fent veure que es rendeixen, acaben per atacar els romans; Cèsar ven els cinquanta-tres mil supervivents coma esclaus. Acabada la campanya, estaciona les legions en els quarters d’hiverns i marxa a la Gàl·lia Cisalpina. El senat romà, en saber les seves gestes, decreta una festa de súplica durant quinze dies.

Guerra de les Gal•lies. Any 58 aC: Campanya contra els Helvecis

Els helvètics, a la recerca de millors terres, decideixen passar per la provincia romana de la Gal•lia Narbonense, després de demanar permís als romans. Cèsar encara és a Itàlia, i no té prou efectius per enfrenta-s'hi, per la qual cosa durant quinze dies demora la resposta – que finalment serà negativa. Els helvecis decideixen aleshores passar a través del territori dels sèquans i dels edus. El general, a la vista de la seva proximitat al territori de la província romana i amb l'excusa que els edus li han demanat ajuda contra els helvecis, ataca aquests mentre creuen el riu Saona. Després que ha anorreat una quarta part de la nació, que encara no ha creuat el riu, els helvecis li envien una ambaixada manifestant-li la voluntat d'ocupar el territori que vulgui concedir-los, però no rebutjant la guerra si no accedeix a la seva petició. Cèsar i els edus continuen les hostilitats contra els helvecis i els derroten a prop de la ciutat d'Autum. Després de la seva rendició, els fa tornar al seu país per usar-los com a contenció dels germànics; tanmateix, abans acaba amb uns sis mil homes que havien mirat de fugir d'amagat; dels tres-cents seixanta vuit mil helvecis que havien sortit del país, només hi tornen cent deu mil.

A continuació, els edus i els sèquans li demanen protecció contra els germànics del rei Ariovist, al qual havien cridat els mateixos gals que mantenien lluites internes. Cèsar demana entrevistar-se amb ell ja que, durant el seu consolat, el rei havia estat nomenat amic de Roma, però Ariovist es nega a desplaçar-se i, quan finalment ho fa, rebutja renunciar a les seves conquestes. Cèsar ocupa la ciutat sèquana de Besançon i es prepara per a la guerra, quan els romans són víctimes del pànic envers els germànics. El discurs de Cèsar per animar-los acaba quan aquest declara la seva intenció d'atacar els germànics ni que sigui només amb la desena legió en la qual confia. Això infon valor a tothom. Després de diversos movimets tàctics per ambdós bàndols, a la batalla final, els romans guanyen clarament. Hi ha un gran carnatge, però Ariovist fuig creuant el Rin. Cèsar deixa instal•lades les legions en els quarters d'hivern i va a la Gàl•lia Cisalpina per dedicar-se a l'administració de les províncies.

La Urbanització

Si bé el llogaret no era res més que la yuxtaposició de cases d’igual importància que pertanyien a persones que participaven de la mateixa manera en la consecució de la reserva alimentària, això no eren trets d’urbanisme. No podem parlar d’urbanisme més que quan un doble fenòmen acumula els seus efectes: cal que s’afegeixi a una acció que estructuri l’aglomeració en un conjunt organitzat una real diferenciació de l’hàbitat, basada en una especialització més notable de certes unitats bàsiques. Passar de l’estat del llogaret a l’estat urbà no pot fer-se sense transformacions fonamentals – econòmiques, socials i polítiques – que afecten la comunitat. La urbanització és el fruit d’una transformació que va produint-se al llarg d’un periode i que cada lloc presentarà, simultàniament i durant un bon periode de temps, un nombre variable de caracters urbans i den llogaret, però mai d’un sol cop la totalitat d’ells.

Els inicis de la diferenciació de l’habitat podem situar-los segons el registre arqueològic sobre el Vè mil·leni. És quan se’ns revela que l’evolució ja s’ha emprés en el sentit d’una complexitat més gran, accentuant la jerarquia real entre els edificis. S’aprecien grans unitats d’habitació tripartita, es veuen formar-se eixos de circulació més ben traçats que en el passat. Això ens proporciona la idea que l’estat del llogaret ja s’ha sobrepassa i que l’evolució cap a la ciutat arriba a la seva fi. 

Els llogarets no estan destinats a desaparèixer: romandran sempre com una base essencial de la vida econòmica , el centre de la producció agrícola. Però d’ara en endavant dependran de la ciutat i no tenen cap mena d’autonomia ni poder propi; estan incorporats a un conjunt més complex dirigit per un centre urbà i perviuran amb una existència oculta, l’èxit de la qual suposarà la seva desaparició.

El conjunt de causes que engendren aquest fenòmen proporcionen una explicació: 

El procés de neolització no es realitza plenament  sino amb una expansió cap els territoris del seu voltant. Per a poder prosperar va caldre recòrrer al regatge, que va nèixer de processos d’investigació dedicats al control de l’aigua per assegurar l’èxit. Sobreviure en un país d’aquesta mena tan sols era possible si es recorria a l’aprovisionament exterior d’un cert nombre de primeres matèries: fusta, betum, alguna mena de pedres i, encavat, minerals. Va posar-se en marxa doncs un sistema d’intercanvis a requeriment dels habitants de les conques fluvials. No és tan sols el creixement de l’àmbit agrícola el que explica el naixement de les ciutats, sinó també i probablement sobre tot, la posta a punt de les relacions comercials, sense les que no és possible el sorgiment de quaksevol mena de país.

La roda i l’ase encara no havien aparegut i en absència de qualsevol mena de mitjà de transport, a banda dels portadors humans, tan sols els rius i canals podine proporcionar la infraestructura necessària. Així les primeres ciutats estan estretament lligades al riu o a un canal. Aquesta associació tenia com a finalitat, evidentment, assegurar un bon abastiment d’aigua per a la vida diària i permetre el regatge del camp conreuat, però també el permetre la vida de relació. Per tant, l’eix fluvial afavoreix l’impuls de la ciutat. No és tan sols l’administració dels grans dominis agrícoles el que va impulsar el llençament de les ciutats, sinó també el desenvolupament del comerç. El canal pot considerar-se com el motor essencial del desenvolupament urbà, tant per permetre l’auge d’una explotació agrícola com per l’organització del subministrament de productes de primera necessitat als centres de decisió.

L’origen de la transformació de les estructures de llogaret en organització urbana està en el desplaçament de l’activitat agrícola des del seu lloc d’origen (els turons) cap a un àmbit, les planures al·luvials i dels deltes, on per desenvolupar-se va caldre enfrontar-se a noves tècniques, el regatge i anar a la recerca llunyana de les primeres matèries que faltaven: fusta i minerals... I per raons d’eficàcia, l’administració d’aquests dominis i dels intercanvis, confosos amb la gestió de canals (creació i manteniment), ha suposat una concentració de mitjans en un únic centre amb vocació regional, des d’on era possible dirigir els territoris dels llogarets que asseguraven la producció bàsica i indispensable per a la supervivència de la nova comunitat ampliada  i pels intercanvis. 

Primers llogarets

El llogaret s’imposa com a marc de la comunitat des dels inicis de la sedentarització; així doncs en un començament és tan sols l’expressió de l’espai de la família o del clan, que reprodueix probablement modalitats d’implantació de tendes o cabanes lleugeres. La seva evolució ve propiciada per l’adaptació de l’habitatge a les noves tècniques agrícoles. 

Van nèixer al Creixent Fèrtil, allà é son les excavacions han donat els registres més antics del procés de sedentarització. Es tracta de petites comunitats de caçadors-recol•lectors, atrets per un cereal silvestre que hi abundava, beneficita per la darrera gran etapa humida, i qu oferia l’immens avantatge de poder conservar-se un cert temps; ja que era difícil, per no dir imposible, traginar aquestes reserves en el transcurs dels seus desplçaments, la possibilitat d’emmagatzemar aquests cereals va ser, ben segur, el factor determinant per a la fixació humana. Numèricament escasses al començament, aquestes primeres comunitats no coneixen en aquest període un gran desenvolupament, i estan formades solament per algunes cases de les que hi ha dificultats en establir el seu nombre. 

Situaríem cronològicament aquests períodes entre els anys 10.000 i 7.600 ane a Palestina (Mallaha, Nahal Oren) i a la riba d el’Eufrates (Mureybet). No es tracta encara de comunitats agrícoles, sino tan sols de grups que viuen en comú de la cacera i de la recol•lecció de cereals, l’emmagatzematge dels quals no podia ser massa important i no disposa d’estructures arquitectòniques específiques.

El domini de l'aigua a Mesopotàmia

L'aigua de pluja està molt desigualment repartida en el temps: pot caure des de finals d'octubre a març en forma de tempestes i aiguats violents, freqüentment separats entre si per llargs periodes sense precipitacions. Des de març a octubre, però, és la sequera la que regna pràcticament sense excepció. Les pluges són també molt variables quantitativament també d'un any a un altre i uns mals anys seguits poden portar sequeres catastròfiques.

El límit dels 250 mm anuals és particularment important. Quan el volum de precipitacions sobrepassa aquest valor l'agricultura de secà o el guaret és la solució natural, espontània. En canvi quan es cau per dessota d'aquesta marca, l'agricultura ja depèn molt de l'atzar i es va fent cada vegda més impossible, sense tècniques de regatge. Això a Mesopotàmia és fonamental entedre-ho perquè la major part de la conca que comprenen els dos rius es troba fora d'aquesta zona i no estava destinada de manera natural a convertir-se en una regió fonamentalment agrícola.

L'aigua de pluja que cau damunt dels terrats de les cases és recollida en gerres, a fi i efectes de poder-la utilitzar per a satisfer les necessitats domèstiques. Però no és més que una ajuda que permet no estar pendent del transport d'aigua, cosa que requeia sobre la dona . La tècnica de les cisternes no es desenvolupa fins els periodes més tardans.

El paper principal la té aquella que corre per la superfície de la terra, ja qu està concentrada en un lloc i és immediatament accessible. Contribueix d'aquesta manera a la fixació dels grups humans. Les fonts, el peu de les muntanyes o turons, que deixen anar durant tot l'any l'aigua emmagatzemada als massissos muntanyosos, han tingut des de sempre un gran poder d'atracció. Encara que aquesta aigua desaparegui ràpidament de la superfície, per efecte de l'evaporació i la filtració, permet la implantació de les persones a l'inici del seu curs o font, i originen així els oasis.

L'aigua dels dos grans rius és molt menys accessible. Són rius poderosos però irregulars i amb freqüència perillosos. Les seves crescudes són conseqüència de la fusió de les neus, que es produeix cap els mesos d'abril i maig; afegint-se a les grans pluges poden arribar a ser catstròfics. La quantitat d'aigua que això suposa per les valls o a les planures ocasiona estralls als camps de blat en plena maduració, o a les ciutats si no estan suficientment elevades per escapar a la inundació. També a la planura aluvial hi ha l'efecte afegit que els rius no tornen al seu antic camí i això siposa l'allunyament dels eixos de comunicació, l'aïllament i al final, la mort.

Aquesta irregularita i aquesta inestabilitat coaracteritzen aquests dos rius; les crescudes, massa violente si destructores i l'escassedat d'un nivell de cabal mínim no podien afavorir la implantació de les persones. Per això Mesopotàmia arriba en darrer lloc a la Revolució Agrària.

Les aigües subterrànies no van ser compreses massa en aquests moments. Al Neolític es van començar a utilitzar pous . El qanat és una estructura, utilitzada en zones àrides, que aprofita l'aigua subterrània dels turons per irrigar la plana adjacent. El paper d'aquestes aigües ha pogut tenir una certa importància com a recurs complementari, però mai fonamental.

La natura profunda del Pròxim Orient és la d'una gran aridesa. Per això l'univers mesopotàmic està constantment pivotant sobre el concepte del domini de l'aigua-

L'horta i el conreu intensiu a Mesopotàmia

Conjuntament amb el conreu extensiu dels cereals, les lleguminoses seques, els dàtils i el sèsam, que ocupaven la part principal de l'explotació, es reservava un petit sector destinat a l'hort on es produien llegums verdes i plantes aromàtiques. Aquest hort es trobava normalment unit als camps principals si el subminstrament d'aigua de la xarxa de regatge era regular, doncs tot i que aquestes plantes exigien una aportació total d'aigua menor que la dels grans camps, en canvi calia que fos més regular.

L'hort estava doncs situat perfectament en les proximitats d'un curs d'aigua, allà se'l proveïa d'un pou que li donava autonomia; també era possible utilitzar en els palmerars l'espai que quedava lliure entre les plantes per dur a terme aquests petits conreus, formats per cogombres, alls, cebes, mongeta tendra, faves, pèsols ..., destinats normalment a l'alimentació de la família; també podien vendre's a la ciutat, igual que els fruits que complertaven la producció de dàtils , com les figues, la poma o la magrana en el III mil·leni, i s'hi sumaren la pera, l'albercoc i el prèssec que s'ho troben a l'època.

Desprès de Troia

El saqueig de Troia és recorda perquè va ser el darrer esdeveniment del món micènic, i cap altre rei de Micenes va poder reclamar la “Gran Soberania”. Els millors aedes canten sempre les darreres històries, i Troi va ser la última. Al cap d'una generació el destí de cadascuna de les ciutats no va ser precisament el mateix: Micenes i Tirint van ser destruïdes per terratrèmols; Pilos pogués ser saquejada per rebels locals; Messina va patir una despoblació a gran escala, com molt ptobablement va passar a Locònia; l'Argòlia va experimentar una nova afluència; van haver-hi migracions a ultramar; no va produir-se un únic i gran enrunament, sinó una decadència progressiva, la desintegració i debilitament de poderoses autoritats que van assumir cada cop menys reconstruccions (en alguns llocs va ser tot el contrari). Molts centres van ser abandonats per sempre, i al seu voltant es va produir una constant afluència de camperols de parla grega procedents de zones perifèriques, que van anar a establir-se als camps abandonats. La tradició recprda aquest procés migratori com l'arribada d'un nou poble: “els doris”. En alguns llocs va prevaldre una forma de vida micènica: Micenes va ser abandonada cap el 1100 aC. El camperolat i els líders locals van mantenir-se encara, però una complexitat seguida d'esdeveniments havia provocat la caiguda de la desenvolupada civilització al palau de l'Edat e Bronze Tardana. L'alfabetisme concevut per a dirigir aquest sistema era tan especialitzat que el coneixement de l'escriptura va desaparèixer amb la fi dels palaus i la mort o dispersió de l'escassa èlit alfabetitzada: la seva societat ja no tenia cap necessitat de la paraula escrita.

Neolització a Mesopotàmia

És a Mesopotàmia on s’han trobat els indicis més antics del pas de predador a productor de la humanitat. Això significa que aprengueren a dominar el medi, a domesticar la vida natural, a fer produir la natura en benefici propi en comptes d’acontentar-se en tan sols recollir els fruits del creixement espontani. Així va ser com es desenvolupà, d’una manera desconeguda fins aleshores, la utilització de les forces de la natura i dels elements, com l’aigua, el foc, el vent, i allà van ser conduïts a la sedentarització en lloc de portar una existència contínuament nòmada.

Aquesta aventura, que s’ha dut a termen en milers d’anys, configura el veritable intereés del món Mesopotàmic. Però les etapes d’aquesta formació s’han dut a terme abans del descobriment d el’escriptura, que per altra banda és un dels resultats del procés. L’evidència de les investigacions ens fa concloure que la història dels darrers tres mil anys de la civilització mesopotàmica no és res més que una llunyana conseqüència dels canvis que es van emprendre cinc mil anys abans.

Les conquestes assolides en àmbits tan diferents com l’alimentació, el desenvolupament regional, la tecnologia s’han dut a terme de manera concomitant i no es pot separar una línia directiu de les altres. L’evolució és una totalitat en què cada fet és, alternativament, conseqüència i causa.

La primera part del període està marcada per la transformació dels caçadors-recol·lectors en agricultors-ramaders. Entre els mil·lenis X i VIII, les persones establides en la zona que s’ha convenit a anomenar Creixent Fèrtil han transformat de manera fonamental la seva manera de viure. Un context bioclimàtic molt particular, lligat a la fi del darrer període glaciar, ha afavorit aquest canvi.

Ciutats sedentàries

Entre els anys 6000 i 3000 ane, la humanitat aprén a aprofitar la força del bou i la del vent, inventa l'arada, el carro amb rodes i la barca d evela, descobreix els procesos químics necessaris per beneficiar els minerals de coure i les propietats físiques dels metalls, comença a elaborar i calendari solar precís. Així es va anar trobant habilitat per la vida urbana i tenia el camí aplanat cap a la civilització, laqual requereix de l'escriptura, del procediment de computar i de patrons fixos de mesures, com a instruments d'una nova manera de transmetre el coneixement i de ciències exactes. En cap altre periode de la istòria va ser tan ràpid el progrés del coneixmeent, ni van ser tan freqüents els descobriments de llarg abast.

Les poblacions que presenten aquestes característiques són sedentàries, però també és cert que al rerefons estan les poblacions nòmades que desenvolupen un paper fonamental, fins i tot les no documentades. Esl textos no parlen dels nòmades més que quan entren en contacte amb els sedentaris. Les poblacions nòmades han viscut durant tota l'antiguitat al costat de les sedentàries i en un estat de dependència recíproca; però les maneres de viure i de pensar eren tan diferents que les relacions no podien ser més que conflictives. Durant segles aquestes tribus són causa d'angoixa permanent per als responsables de les ciutats, amb qui caldrà lluitar, comtemporitzar, tractar com a enemic insadegables, concedir-li terres i allistar-lo a l'exèrcit. A la llarga aquests nòmades, quan intenten sedentaritzar-se, s'assimilen i s'integren a les estructures existents. Són un element essencial en la renovació permanent de les poblacions.

Nòmades de les estepes i de les muntanyes: poblacions rudes amb condicions de vida sovint difícils, eren temibles adversaris per a les poblacions establertes a les valls i a les planures que, ja que es dedicaven a l'explotació de la terra i als intercanvis comercials, no desenvolupaven les seves habilitats guerreres tant com aquests veïns. Els primers ataquen, els altres defensen les seves riqueses. Aquests van ser gairebé sempre els perdedors i així la renovació permanent de la població amb aportacions de tots els països de l'entorn.

De l'aldea a la ciutat

Al llarg del IV mil·leni ane, això és fa uns 6.000 anys, és quan s’observa la multiplicació de senyals que anuncien el pas del llogarret a la ciutat a Mesopotàmia. Quina va ser no es pot dir  amb rigor, d’altra banda és una consideració del tot irrellevant, però sí que on trobem indicis més significatius d’aquest procés és a URUK. Allà s’hi constata l’aparició d’una arquitectura monumental, l’aparició del cilindre-segell i la utilització dels primers instruments de gestió comptable (calculi). Aquests són els signes que evidencien noves condicions de la vida econòmica.

Va ser un procés complex, en el que van influir molts factors. Però, probablement van ser els avenços en el terreny agrícola els que van actuar com a principals desencadenants del trànsit a les noves formes de vida.

Fins llavors, els llogarrets neolítics generalment s'havien establert en zones muntanyoses de pluviositat garantida, on els rendiments eren escassos però segurs, a diferència del que passava en les planes al · luvials de rius com el Nil, el Tigris o l'Eufrates, que si bé eren fèrtils, patien habituals sequeres. En aquestes condicions - espai limitat i baixa producció - les aldees neolítiques no van experimentar creixements espectaculars

No obstant això, tot va començar a canviar des del moment en què la irrigació permeté explotar les planes fluvials: augmentar els excedents, van florir assentaments més grans, molts dels seus habitants es van alliberar de les tasques agrícoles de subsistència ...

En aquest període també es manifesta una altra transformació primordial: fins ara l’existència de metall no era totalment desconeguda, però és en aquest moment quan s’inicia un ús més intensiu d’aquest material; juntament amb l’or i la plata es troba, a vegdaes, el plom i sobretot el coure. La novetat té a veure en què es comença  utiltzar una aleació, el bronze, on s’hi barreja el coure amb una menor quantitat d’estany. Les seves qualitats proporcionaran a aquesta matèria una gran difusió, sobretot a la primera meitat del tercer mil·leni.

Fins a aquesta època, la pedra va ser el material amb què es van elaborar la majoria dels estris. No obstant això, ja abans s'havien utilitzat metalls com el coure per elaborar alguns objectes. Inicialment es va utilitzar la tècnica del martellejat en fred i, més tard, es va substituir per la del martellejat en calent. Però el pas decisiu es va donar quan es va aconseguir fondre aquest metall en forns a una temperatura d'uns 700 º C, i fabricar peces en sèrie amb motlles (V-IV mil · lenni a. aC). Va ser l'inici de la metal · lúrgia del coure.

La nova activitat era especialement complexa, i només va resultar viable en aquells llocs en què existia una tradició artesanal sòlida i una notable especialització del treball.

Els experts metal · lúrgics aviat van adquirir un gran prestigi social. Sabien que d'ells podia dependre la superioritat del seu poble i, possiblement, van intentar mantenir en secret aquestes tècniques.

Els artesans del metall lluïen les seves habilitats treballant l’or, la plata i el coure. Els objectes que feien eren cars perquè tot el metall que s'utilitzava a Sumer havia de ser importat.

La profunda mutació d’aquest període porta a una estratificació social més agressiva i a la vida urbana. Altres descobriments de conseqüències incalculables es situen també en aquest moment privilegiat: el torn de ceràmica que revela la necessitat d’una producció en sèrie, la roda que es converteix en un factor de desenvolupament de canvis, l’escriptura en la gestió administrativa.

És doncs en aquests moments, a la Mesopotàmia d’Uruk, on es van situant les estructures econòmiques i socials que caracteritzaran les formes de civilització.