El domini de l'aigua a Mesopotàmia

L'aigua de pluja està molt desigualment repartida en el temps: pot caure des de finals d'octubre a març en forma de tempestes i aiguats violents, freqüentment separats entre si per llargs periodes sense precipitacions. Des de març a octubre, però, és la sequera la que regna pràcticament sense excepció. Les pluges són també molt variables quantitativament també d'un any a un altre i uns mals anys seguits poden portar sequeres catastròfiques.

El límit dels 250 mm anuals és particularment important. Quan el volum de precipitacions sobrepassa aquest valor l'agricultura de secà o el guaret és la solució natural, espontània. En canvi quan es cau per dessota d'aquesta marca, l'agricultura ja depèn molt de l'atzar i es va fent cada vegda més impossible, sense tècniques de regatge. Això a Mesopotàmia és fonamental entedre-ho perquè la major part de la conca que comprenen els dos rius es troba fora d'aquesta zona i no estava destinada de manera natural a convertir-se en una regió fonamentalment agrícola.

L'aigua de pluja que cau damunt dels terrats de les cases és recollida en gerres, a fi i efectes de poder-la utilitzar per a satisfer les necessitats domèstiques. Però no és més que una ajuda que permet no estar pendent del transport d'aigua, cosa que requeia sobre la dona . La tècnica de les cisternes no es desenvolupa fins els periodes més tardans.

El paper principal la té aquella que corre per la superfície de la terra, ja qu està concentrada en un lloc i és immediatament accessible. Contribueix d'aquesta manera a la fixació dels grups humans. Les fonts, el peu de les muntanyes o turons, que deixen anar durant tot l'any l'aigua emmagatzemada als massissos muntanyosos, han tingut des de sempre un gran poder d'atracció. Encara que aquesta aigua desaparegui ràpidament de la superfície, per efecte de l'evaporació i la filtració, permet la implantació de les persones a l'inici del seu curs o font, i originen així els oasis.

L'aigua dels dos grans rius és molt menys accessible. Són rius poderosos però irregulars i amb freqüència perillosos. Les seves crescudes són conseqüència de la fusió de les neus, que es produeix cap els mesos d'abril i maig; afegint-se a les grans pluges poden arribar a ser catstròfics. La quantitat d'aigua que això suposa per les valls o a les planures ocasiona estralls als camps de blat en plena maduració, o a les ciutats si no estan suficientment elevades per escapar a la inundació. També a la planura aluvial hi ha l'efecte afegit que els rius no tornen al seu antic camí i això siposa l'allunyament dels eixos de comunicació, l'aïllament i al final, la mort.

Aquesta irregularita i aquesta inestabilitat coaracteritzen aquests dos rius; les crescudes, massa violente si destructores i l'escassedat d'un nivell de cabal mínim no podien afavorir la implantació de les persones. Per això Mesopotàmia arriba en darrer lloc a la Revolució Agrària.

Les aigües subterrànies no van ser compreses massa en aquests moments. Al Neolític es van començar a utilitzar pous . El qanat és una estructura, utilitzada en zones àrides, que aprofita l'aigua subterrània dels turons per irrigar la plana adjacent. El paper d'aquestes aigües ha pogut tenir una certa importància com a recurs complementari, però mai fonamental.

La natura profunda del Pròxim Orient és la d'una gran aridesa. Per això l'univers mesopotàmic està constantment pivotant sobre el concepte del domini de l'aigua-