Casta sacerdotal a Egipte

La casta sacerdotal de l’antic Egipte es regia per unes normes molt estrictes que tenien com a objectiu complaure els déus. Durant segles, tant homes com dones van exercir les funcions religioses que delegava el faraó, fins que van acumular prou poder per desafiar la seva autoritat.

Els anomenem sacerdots per comoditat, tot i que, en realitat els sacerdots egipcis tenien poc a veure amb el que nosaltres entenem per capellans. No feien de missatgers de la veritat revelada, perquè aquesta a l’Antic Egipte impregnava tots els àmbits de la vida quotidiana i es transmetia de pares a fills, de genració en generació. Tampoc els sacerdots eren predicadors que miressin de convertir o guiar a ningú en el “bon camí” ni feien sermons a la població dins el temple. D’entrada l’accés al temple estava complertament restringit, i segon no calia convertir ningú perquè ningú dubtava de l’existència de la vida eterna i dels mèrits que calia fer per gaudir-ne.

En canvi, és impossible concebre l’Antic Egipte sense la seva casta sacerdotal, que al llarg del temps va anar adquirint diverses funcions i graus de rellevància. Els sacerdots egipcis eren literalment “els servents de Déu”, com s’anomenaven a si mateixos, i la seva funció primigènia consistia a fer rituals i ofrenes a les divinitats. Eren considerats imprescindibles perquè mantinguessin la Maat, l’ordre en l’Univers. Els rituals i ofrenes sempre es feien en nom del faraó, considerat el “primer sacerdot”, l’únic que tenia dret a comunicar-se amb les deïtats. Però el nombre de déus del panteó egipci era gran i encara ho era més el nombre de temples dedicats a cada deïtat, de manera que, per raons òbvies, era impossible que el faraó pogués venerar cada dia totes les deïtats de tots els temples. Així va ser com es va estipular que el faraó pogués delegar aquesta funció en el Semme Sacerdot i el seu seguici.

La casta sacerdotal estava altament gerarquitzada. El lloc que s’ocupava en aquesta jerarquia determinava els espais que cada sacerdot podia accedir del temple. Al sancta santorum, el lloc on es guardava l’estaàtua sagrada del déu, només hi podia entrar el sacerdot de rang més al: el summe sacerdot.

Per sota del summe sacerdot, també denominat primer servidor o profeta, hi havia el segon servidor. Aquest era l’administrador de les propietats del temple, dels tallers, dels magatzems on es guardaven els obsequis per al déu i els botins de guerra dedicats al temple. Amb l’ajuda del tercer i quart servidor, tots tres supervisaven els caps dels escrives, els soldats i els pagesos, i també els graners on es guardaven el blat i l’ordi de les seves terres. Tancaven aquesta petita elit “els sacerdots especials”, entre els quals també hi havia els encarregats de cantar els textos rituals, sovint acompanyats d’una arpa. Aquests s’elegien enttre els fills de les famílies més pobres, als quals la vida al temple els oferia seguretat i una millora substancial en el seu nivell de vida.

Certament la professió de sacerdot no solament significava gaudir de cdert estatus i tenir les necessitats cobertes. A redós del temple, es vivia protegit dels perills externs. No és estrany, doncs, que els sacerdots conformessin amb el temps una societat closa, en la qual només hi podien accedir uns pocs, que gairebé sempre eren familiars dels sacerdots. Quan un sacerdot moria, el succeia el seu fill. Només quan no hi havia hereu o aquest no era un candidat adequat, s’elegia un jove aliè a aquesta casta, normalment fill d’un pare que hagués beneficiat el temple d’alguna manera. Ja més a l’Imperi Mitjà consta la compra de joves per a l funció sacerdotal, com a darrer mètode d’incorporar novicis.