L'ODISSEA. Cant 5

Atena posa en marxa la segona part del seu pla i això ens fa canviar completamet d'escenari. Zeus envia Hermes, el missatger dels déus, a l’illa de Calipso. La nimfa li dona bona acollida i Hermes li explique ha de deixar que Odisseu se'n vagi. Calipso, indignada, atribueix l’ordre a l'enveja dels déus, però malgrat tot obeeix. Se'n va a trobar l’heroi, que plora mirant el mar, consumit d'enyorança, i li di un que el deixarà partir i que l'ajudarà a construir una embarcaciô rudimentària per travessar les aigües. Després de passar la nit junts, Odfisseu comença a construir el rai, que té enllestit al cap de quatre dies. Al que fa cinc, s'embarca. 

    Després de divuit dies de navegaciô, Odisseu arriba a les envistes d’una terra habitada: el pais dels feacis. Just llavors, Posidô torna de la seva llarga absència entre els etiops i el veu al mig del mar. Sembla que l'arribada al pais dels feacis està destinada a posar fi als 'errabundejos d'Odisseu, i Posidô, que ho sap, intenta impedir-la: desencadena una tempesta que castiga durament l'embarcaciô preprecària d’Odisseu. L'heroi rep l'ajuda de la deessa Leucòtea (abans, una mortal de nom Ino), que li dona un vel que el salva d'ofegar-se. De tota manera, acaba perdent el rai i surant desemparat al mig del mar i, en aquest punt, Posidó el deixa a la mercè de les ones. Atena intervé Ileument per frenar la tempesta i encalmar les aigües.

    Al cap de tres dies de surar a la deriva, Odisseu arriba finalment a Esquèria, el pais dels feacis. Després de fracassar en un primer inent de tocar terra en una costa escarpada, acaba trobant un litoralmés amable en la desembocadura d'un riu. Odisseu, baldat, diu una pregària de súplica al déu del riu, que l'acull benignament en el seu corrent encalmat. El nàufrag es deslliga el vel i el torna a Leucòtea deixant que el corrent del riu el porti fins al mar, i cerca un refugi per passar la nit. El troba sota un matoll doble, d'ullastre i olivera. Odisseu s'adorm sota el matoll, en un matalàs de fulles seques, exhaust perà amb la vida encara encesa.

Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CHAT GPT

L'ODISSEA. Cant 4

Telèmac i Pisistrat arriben a Esparta, al pais de Lacedèmon. Hi troben un convit de noces, perquè Menelau casa la filla que va tenir amb Helena, Hermione, amb Neoptòlem, el fill ďAquil•les, i al mateix temps també casa un fill bord, Megapentes, amb una noble espartana. Tot i que té la casa plena de gent, Menelau acull esplèndidament els forasters i els fa participar del convit. Aixi com la religiositat caracteritzava el palau de Nèstor, el tret més conspicu del de Menelau és el luxe, que Telèmac i Pisístrat admiren. El rei ďEsparta, però, els desenganya: ha hagut de patir molt per tornar a casa i tenir tota aquella riquesa que, al capdavall, no li pot fer oblidar les penes que ha passat. El que mćs pena li fa, perô, ćs el cas ďOdisseu que no sap ningú què se n'ha fet. Telèmac vessa una llàgrima i Menelau no gosa preguntar.

Apareix Helena, en tota la seva esplendor, i es posa a filar al costat del marit. Tots dos comenten la semblanęa del jove foraster amb Odisseu, i Pisístrat aprofita ľocasió per revelar qui són. Això dona ocasió a Menelau ďexpressar amb vehemència el seu enyor per Odisseu, cosa que desferma el plor general, i a Pisístrat de recordar la mort del seu germă Antiloc a la guerra de Troia. Menelau recupera la serenor i recomana continuar el sopar. Helena tira a la beguda una droga que fa oblidar les penes i ella i Menelau recorden dues anecdotes de Ia guerra que exemplifiquen el caràcter astut i resolut ďOdisseu. Després ďaixò, tothom se'n va a dormir.

L'endemà Telémac torna a demanar notícies del pare. Menelau en té i li explica com les ha aconseguides. A Egipte, va interrogar a Ia força el déu marí Proteu per saber com podia tornar a casa, i també li va demanar què se n'havia fet, dels seus antics companys d'armes. Proteu li va explicar com tornar i li va revelar el destí funest de dos capitans destacats: Ia mort en mar d'Aiant, fill d'Oileu, i l'assassinat d'Agamèmnon, germà de Menelau, a mans d'Egist. També li va fer saber, però, que Odisseu era viu, retingut a l'illa de Calipso. Finalment, Proteu va revelar a Menelau que, pel fet de ser gendre de Zeus (Helena n'és filla), el seu destí no seria Ia mort, sinó Ia vida immortal a l'Elisi, un Iloc paradisíac als confins de Ia terra.

Telèmac, informat de tot això, manifesta una certa ànsia de partir i Menelau li promet uns regals d'hostatgia esplèndids. Després, de sobte, l'escena canvia i tornem a ser a Ítaca, al palau d'Odisseu, on els pretendents, que s'entretenen jugant al pati, s'assabenten de l'absència de Telêmac. Antínous proposa parar-li una emboscada en un estret de mar per on calculen que passarà de tornada i Ia resta de pretendents hi està d'acord.

L'herald Medont, fidel a Penèlope, els ha sentit complotar i corre a informar-ne Ia mestressa. Penèlope, que no sabia res de l'absència del seu fill, es desespera en sentir que els pretendents el volen matar i esclata en plors i laments, acompanyada de les serventes. Una, Ia dida Euriclea, li aconsella que pregui a Atena que salvi Telèmac; Penèlope li fa cas. Els pretendents, mentrestant, preparen una nau per anar a emboscar el seu fill.

Esgotada per Ia commoció, l'esposa d'Odisseu s'adorm. Atena li envia un somni: hi apareix Íftime, germana de Penèlope, casada a Ia Ilunyana Feres de Tessàlia (diferent de Ia Feres de Messènia on Telèmac i Pisístrat han fet nit), que li assegura que Telèmac té Ia protecció d'Atena i no patirà cap mal. Penèlope li demana per Odisseu, però Íftime no n'hi vol parlar. Malgrat tot, es desperta reconfortada. Els pretendents, mentrestant, naveguen fins a l'illot de l'Estrella, en un pas estret de mar, i s'hi amaguen esperant Telèmac. 

                                                                                                                        Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CAHT GPT 

L'ODISSEA. Cant 3

Després de navegar tota la nit, Telèmac i Atena, sempre sota l'aspecte de Mèntor, arriben a Pilos, a Ia costa sud-occidental del Peloponnès. Es el reialme de Nêstor, un heroi ancià i loquaç que, segons Ia Ilíada (on destaca com a conseller dels aqueus i també per l’afició a rememorar histàries de joventut), ha viscut tres generacions d'homes. A Ia platja es troben un gran sacrifici de toros al déu Posidó presidit per Nèstor mateix i els seus fills, que els acullen i els conviden a seure al banquet i a honorar el déu del mar una libació de vi (ritual que compleix, irònicament, Atena). Quan han acabat de menjar, Nèstor els demana qui són. Telémac es presenta i pregunta pel pare. Nèstor, commogut, rememora el seu retorn de Troia i detalla els noms dels comandants aqueus que que també han pogut tornar. Esmenta, també, el cas d'Agamèmnnon, venjat finalment per Orestes. La conversa segueix per camí: Telàmac bé voldria eliminar els pretendents però no se’n veu capaç tot sol, i el seu pare és impossible que torni. Atena/ Mèntor no s'està de comentar, com ja ha fet al cant I sota l'aparença de Mentes, que encara hi ha esperança i que els déus encara fer que acabi per tornar. Telàmac, Ilavors, demana a Nèstor com va morir exactament Agamàmnon i com és que el seu germà Menelau no va defensar-lo, i el vell sobirà de Pilos li ho explica fil per randa. Li ofereix, també, un carro de cavalls i el guiatge del més jove dels seus fills, Pisístrat, per anar al palau de Menelau a continuar la cerca de notícies.

 Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CAHT GPT

L'ODISSEA. Cant 2

  Es fa de dia. Telèmac es Ileva i convoca l'assemblea del poble d'itaca, on exposa els seus greuges i exigeix als pretendents que se'n vagin de casa seva. Antinous, però, que és un dels pretendents més estacats, li replica i li recorda l'estratagema amb què Penèlope els ha tingut enganyats durant tant de temps: prometre'ls que decidiria amb qui es casaria quan acabés de teixir la mortalla de Laertes, el pare d'Odisseu. De nits, però, Penèlope desfeia el que havia teixit de dia. L'engany va durar tres anys, fins que va ser descobert. L'ocupació del palau per part dels pretendents, segons Antinous, està plenament justificada.

    Telèmac només pot replicar intentant apel•lar al sentit de la justicia d'aquells homes i desitjant que, si continuen cometent abusos, un dia ho paguin amb la vida. Aquest desig va seguit d'un auguri: unes àligues que es barallen en ple vol. Pren la paraula l'endevi Haliterses, que afirrna que aquell averany no augura res de bo als pretendents i els prega que reconsiderin la seva conducta. L'altre pretendent destacat, Eurimac, desqualifica el vell endeví amb una arrogància considerable.

    Telèmac, Ilavors, anuncia la intenció d'emprendre un viatge per recollir informació sobre Odisseu i demana una tripulació per poder-lo dur a terme: cal assegurar-se que el rei és mort per permetre que Penèlope es casi amb un altre home. Mèntor, vell amic d'Odisseu intervé per expressar la seva indignaciô amb els abusos dels pretendents i amb la conformitat submisa que demostren els itaquesos. Un tercer pretendent, Leodes, desdenya tant les paraules de Méntor com la intenció de Telèmac d'emprendre el viatge i dissol l'assemblea de manera displicent.

    Telémac se'n va a la vora del mar a pregar a la divinitat que l'havia visitat el dia abans que l'ajudi. Atena acudeix amatent i, amb l'aparença de Màntor, li dona consells per emprendre el viatge en secret, malgrat l'oposició dels pretendents. Telèmac segueix els consells divins i, amb la complicitat de la vella dida Euriclea, aconsegueix fer-se a la mar d'amagat dels pretendents i també de la mare. Comença l'aventura.

Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CAHT GPT

L'ODISSEA. Cant 1

    Han passat vint anys de I'inici de la guerra de Troia i en fa deu que la vila de Príam va caure a mans dels aqueus comandats per Agamêmnon. Tots els herois que van sobreviure a la guerra i al retorn per mar han tornat a casa. Per a alguns, tanmateix, la terra paterna s'ha demostrat més hostil que la plana de Troia i les tempestes de l'Egeu: és el cas d'Agamêmnon, trait per la seva esposa Clitemnestra i assassinat per l'amant d'ella, Egist, tot just en tornar al seu reialme d'Argos. 

Hi ha un heroi, perà, un capità de gran renom, que encara no ha pogut tornar a casa. És Odisseu, rei d'Ítaca i les illes que l'envolten, que, després de moltes aventures, fa anys que està retingut a Ogígia, l'illa de la nimfa Calipso. La nimfa voldria fer-lo immortal i que fos el seu home, perà aquest no és l'obstacle principal que l'heroi té al davant. La ira de Posidó, déu del mar, és un perill molt més gran. Posidó està irat amb Odisseu perqué aquest, en una de les seves aventures, va deixar cec el cíclop Polifem, fill del déu.

El destí, perà, que és la força suprema, superior als déus i tot, urgeix el retorn del rei d'Ítaca. Atena, la deessa que sempre li ha fet costat, aprofita una absencia de Posidó per parlar al consell dels déus a favor del seu protegit. Zeus, just abans de la intervenció d'Atena, s'ha estat planyent de la inconsciência dels humans: culpen els déus de les seves desgràcies, quan són ells mateixos els que se les provoquen. L'exemple més paradigmàtic és el casal d'Argos, en quê se succeeixen crims i venjances que tot just han culminat en I'assassinat d'Egist i Clitemnestra a mans d'Orestes, venjador del seu pare. Aquesta és Ia primera aparició d'un dels fils conductors de l'obra: les histôries familiars d'Odisseu i d'Agamêmnon s'aniran posant en paral•lel, per contrast, en diversos Ilocs del poema. L'altre motiu important del parlament inicial de Zeus és Ia moral que travessa l'Odissea de cap a cap: tal faràs, tal trobaràs.

Atena, com dêiem, aprofita que el seu pare Zeus parla de justícia per recordar-li, a ell i a Ia resta de déus, que no és just que Odisseu encara no hagi tornat. Zeus s'avé de seguida a facilitar-li el retorn i Atena exposa el seu pla: baixarà a Itaca per animar el fill d'Odisseu, Telêmac, a fer un viatge per recollir notícies del pare entre els seus antics companys d'armes, mentre que Hermes volarà fins a l'illa de Calipso per manar a Ia nimfa que deixi marxar l'heroi.

La deessa posa en pràctica de seguida Ia primera part del pla. Baixa a Ítaca i es presenta al palau d'Odisseu amb l'aparença d'un vell conegut seu, Mentes, cabdill dels tafis (un poble de comerciants, pirates i traficants d'esclaus, tres àmbits que a l'Antiguitat tenien límits difusos). Telémac li dona una acollida conforme a les regles de l'hospitalitat, d'una importància cabdal en el món homêric, i Ia deessa presencia, d'incôgnit, els excessos dels pretendents de Penêlope, que han ocupat el palau i es dediquen a banquetejar-hi cada dia, cosa que n'exhaureix els recursos. Telêmac, impotent, li confessa que se sent frustrat i que no té cap esperança que el seu pare torni al cap de tants anys. Atena, perà, el reconforta i l'anima a convocar en assemblea els itaquesos per denunciar Ia situació i a emprendre un viatge per saber noves del pare. Telêmac, encoratjat per les paraules d'Atena i per Ia seva partença misteriosa, que reveIa que es tractava d'una divinitat, descobreix una confiança nova en si mateix que li permet encarar-se als pretendents i refermar I'autoritat sobre el casal.

Quan es fa de nit, els pretendents surten del palau i se'n van a dormir. Telémac també s'allita i no para de pensar en el viatge. Versió Pau Sabaté. Il·lustrat amb CHAT GPT

ISRAEL en els orígens

L'origen dels antics regnes d'Israel i Judà no es pot explicar sense entendre que tot va començar a conseqüència d'una gran crisi climàtica. Una terrible sequera a finals de l'Edat del Bronze va provocar el col·lapse de la civilització de Canaan a les zones planes, fet que va obligar la població a buscar noves estratègies de supervivència. Entre finals del segle XII i mitjan segle X aC, es va produir una gran onada d'assentaments a les terres altes i muntanyoses, un refugi poblat per un grup mixt de colons: antics nòmades que sobrevivien gràcies als seus ramats i agricultors que havien fugit del desordre i la destrucció de les ciutats de baix. Mentre aquests petits pobles de muntanya començaven a créixer i a organitzar-se, el vell sistema de ciutats-estat independents va continuar funcionant a les valls durant bastant de temps, fins que la pressió dels nous pobladors de les muntanyes va canviar les regles del joc de manera definitiva.

El primer gran intent d'unificar aquest mosaic de pobles en una sola estructura política va néixer a la zona de Gibeon, un territori que la memòria bíblica identifica com la "Casa de Saül". Aquest primer regne territorial de les muntanyes va intentar expandir-se cap a les valls fèrtils de les terres baixes, però aquesta demostració de força va xocar directament amb els interessos d'Egipte, que no volia perdre la seva influència econòmica i militar a la regió. Per evitar que aquest nou poder creixés massa, el faraó Shoshenq I va llançar una campanya militar a les terres altes i va fer caure l'entitat de Gibeon; no obstant això, per assegurar el control de la zona, la diplomàcia egípcia va promoure una nova organització del territori que, de retruc, va donar peu a l'ascens simultani de dos regnes veïns i rivals: el Regne d'Israel al nord i el Regne de Judà al sud.

Un cop establerts aquests dos nous regnes territorials, va aparèixer la necessitat d'unir unes poblacions que fins aleshores no es diferenciaven en res material, ja que tots feien servir les mateixes eines, cases i costums. Per aconseguir-ho, les dinasties reials van començar a promocionar i difondre mites fundacionals, tradicions sobre la cort i relats d'herois salvadors que la gent s'explicava oralment de generació en generació per crear un sentiment d'identitat compartit. Molt de temps després, a partir del segle VIII aC, aquests antics "records" de les batalles i fronteres del passat es van posar per escrit, sent utilitzats pels autors bíblics dels llibres de Jutges, Samuel o Josuè per a reflectir la propaganda i la ideologia política dels reis d'aquella època.

 

El megalitisme i la cosmovisió humana.

Imaginem l'impacte: Entrar en un espai fosc, sota un sostre de palla i fusta, envoltat de pilars de 5 metres amb figures d'animals salvatges que semblen cobrar vida amb la llum de les torxes. Göbekli Tepe no era només pedra; era una experiència sensorial que reafirmava la seva cosmovisió

El megalitisme és un dels fenòmens culturals més rellevants dels darrers deu mil anys d'història de la humanitat. Fenomen d'escala mundial i de llarga durada, l'aparició d'aquestes construccions fetes amb “grans pedres” suposa l'apropiació intel·lectual i emocional del territori, la materialització del desig de romandre per sempre, un paisatge forjat a base de menhirs –i les seves agrupacions en alineacions i recintes–, de cròmlech i de dòlmens.

Les grans construccions de l'Europa neolítica tenen les primeres evidències al voltant de 12 000 anys abans del present. Parlem de menhirs de fusta descrits com a “tòtems” a les excavacions de la primera meitat del segle XX, a les àrees centrals de llocs mesolítics del nord d'Europa. Alguns van poder representar imatges humanes com la de Shigir que es conserva al Museu d'Ekaterimburg, a Rússia i que ha estat datada per Zhilin i altres col·legues en cronologies semblants a les del famós setge de Göbleki Tepe. Shigir, amb més de 5 m d'alçada, confirma que es van aixecar imatges humanes sobredimensionades amb iconografies que ofereixen pistes molt rellevants sobre la seva antiga trajectòria: l'art paleolític no va desaparèixer, sinó que es va transformar. La conceptualització de les imatges humanes, moltes d'elles expressades com a màscares, ja existeix en aquesta primera estatuària postglacial.

El megalitisme suposa no només una forma d'habitar el paisatge, sinó també de dialogar amb allò celeste. Les poblacions constructores de dòlmens no només van ser conscients de la seva posició terrestre, del seu anhel per comprendre i habitar el seu territori, sinó que també van voler entendre la seva posició davant del cel. Des de ben aviat van intuir la importància de pensar què passava quan miraven al cel i de comprendre de quina manera els afectava; així, no només en els dòlmens, sinó també en moltes altres construccions humanes, s'han posat els ulls i els eixos al firmament. Perquè, al capdavall, les seves percepcions sobre allò terrestre i allò celeste componien la seva visió del món; és el que anomenem cosmovisió.

El megalitisme no s’ha d’entendre merament com un conjunt de construccions monumentals, sinó com un dels fenòmens culturals més determinants dels darrers deu mil anys. Aquesta manifestació, d’abast mundial i llarga durada, representa el moment en què la humanitat deixa d'habitar el territori de manera passiva per començar a apropiar-se’n intel·lectualment i emocional. L’erecció de “grans pedres” —siguin menhirs, alineacions o dòlmens— materialitza un desig profund de transcendència: la voluntat de romandre en el temps i de forjar un paisatge que reflecteixi la identitat del grup.

Tot i que sovint associem aquest fenomen exclusivament a la pedra, les arrels del megalitisme europeu es remunten a fa uns 12.000 anys, amb les primeres evidències de monuments de fusta al nord d'Europa. Exemples com l’ídol de Shigir, a Rússia, amb més de cinc metres d’alçada i cronologies paral·leles al jaciment de Göbekli Tepe, demostren que l’estatuària postglacial ja presentava una gran complexitat. Aquestes peces ens revelen que l’art paleolític no va patir una ruptura abrupta, sinó una transformació cap a una iconografia on la figura humana, sovint expressada a través de màscares,
començava a sobredimensionar-se per ocupar l'espai públic.

El megalitisme implica una dualitat fonamental en la percepció del món: el diàleg entre el pla terrestre i el celeste. Les poblacions neolítiques no només van buscar el seu lloc a la terra, sinó que van projectar la seva mirada cap al firmament. L’orientació astronòmica de molts dòlmens i eixos monumentals evidencia que aquestes societats intuïen una connexió directa entre els moviments dels astres i la seva pròpia existència. Aquesta integració d’allò terrenal i allò diví és el que definim com a cosmovisió: una visió totalitzadora on l'arquitectura serveix de pont per entendre l’ordre de l’univers i el paper de l'ésser humà dins d'aquest.

 

."

Els protomites: l'ADN de la memòria.

Sovint tendim a pensar en els mites com a simples contes de fades o fantasies d'un passat ingenu, però si els mirem amb prou atenció descobrim que són, en realitat, artefactes complexos de la ment humana. Aquestes narracions han actuat com a càpsules del temps que han conservat les idees, les pors i les esperances dels nostres ancestres en un viatge que va començar a l’Àfrica fa desenes de milers d’anys. De fet, podríem descriure la mitologia com una mena de segon genoma humà: així com els nostres gens narren la nostra història biològica, els mites ens ofereixen un registre fidel de la nostra evolució cultural. Aquesta analogia no és merament poètica, ja que la distribució dels mites pel planeta reflecteix amb precisió les grans migracions humanes des del bressol africà. Les històries van viatjar amb la gent i, cada vegada que un grup es disgregava per explorar nous territoris, s’enduia amb ell una part de la riquesa simbòlica original, provocant que la diversitat mitològica disminuís a mesura que ens allunyàvem de l’origen, tal com succeeix amb la nostra variabilitat genètica.

En aquest context, el que avui coneixem com a mitologies locals són en realitat branques d’una mateixa història ancestral que s’ha anat diversificant i adaptant a nous entorns al llarg de mil·lennis. Per desxifrar aquest complex trencaclosques, la investigació moderna recorre a la filomemètica, aplicant l’anàlisi filogenètica —pròpia de la biologia— a les idees. El procés consisteix a recopilar totes les variants conegudes d’un mite per després desglossar-les en els seus motius mínims o mitemes. Mitjançant la comparació d’aquestes unitats d’informació, els investigadors poden establir relacions de parentiu i identificar quins elements han mutat i quins han romàs inalterats. El resultat d’aquesta minuciosa arqueologia mental és la inferència del protomite: la versió més probable de la història original que es troba a l’arrel de tot l’arbre evolutiu. Reconstruir aquesta llavor narrativa no només ens permet comprendre millor la psicologia dels nostres avantpassats de fa 30.000 anys, sinó que esdevé una eina indispensable per donar un significat humà a restes arqueològiques que, d'altra manera, romandrien mudes i misterioses davant els nostres ulls.

EL RELAT BÍBLIC. Gènesis

L'Antic Testament crea la impressió que els orígens del poble d'Israel es remunten,  al segon mil·lenni abans de Crist. Abraham, Isaac i Jacob, i Josep i els seus onze germans. Encara que no podem provar la seva l'existència, el seu estil de vida és coherent amb el dels grups amorreus i altres nòmades de l'època:

Noms com Ishmael o Jacob eren molt comuns en les tauletes de l'època trobades a ciutats com Mari (Mesopotàmia).

Les tauletes de Nuzi descriuen costums jurídics idèntics als del Gènesi, com el fet que una dona estèril lliurés la seva esclava al marit per tenir descendència (com el cas de Sara i Agar).

El moviment entre el nord de Mesopotàmia (Haran) i Canaan era una ruta comercial i de transhumància molt activa en el segon mil·lenni a.C.

En el Gènesi, els avantpassats emigren des de Mesopotàmia fins a la Terra Promesa, però continuen mantenint vincles amb els seus parents de l'est. Després, durant una època de fam, es traslladen a Egipte, on Josep havia arribat abans com a esclau per convertir-se en un destacat funcionari. Els detalls cronològics de l'Antic Testament indueixen a pensar que això va ocórrer potser durant el segle XIV a. C. Liderat per Moisès, el poble es posa de nou en marxa cap a la Terra Promesa, aquesta vegada des de l'oest, des d'Egipte, i, després de vagar pel desert durant quaranta anys i rebre els deu manaments i la resta de les lleis, arriba finalment a la seva destinació amb Josuè al capdavant.

Tot i que no hi ha rastre d'una migració de milions de persones, el relat té "ressons" històrics molt forts:

En les Cartes d'Amarna (documents egipcis), es menciona sovint els apiru o habiru, grups de persones marginades, mercenaris o esclaus fugitius que vivien a les zones muntanyoses de Canaan. Molts historiadors veuen aquí l'arrel etimològica i social dels "hebreus".

L'arqueologia confirma que sota faraons com Ramsès II, es van construir ciutats (Pi-Ramsès) utilitzant mà d'obra de pobles semites que vivien al delta del Nil. El relat de "fer maons" s'ajusta a la realitat logística de l'Egipte de l'època.

Curiosament, noms com Moisès (Mose, que significa "fill de"), Fineas o Hofní són noms d'arrel purament egípcia, cosa que suggereix un vincle real d'aquesta elit amb l'administració faraònica.

Actualment, la hipòtesi més acceptada entre els historiadors és que no tot Israel va sortir d'Egipte. Probablement: Un grup petit (potser la futura tribu de Leví) va fugir d'Egipte. En arribar a les muntanyes de Canaan, es van unir a clans autòctons que mai n'havien marxat. L'experiència d'alliberament d'aquest grup petit va ser tan potent que va acabar convertint-se en el mite fundacional de tota la nació.

Clans pastorils a l'edat del bronze.

Durant l’Edat del Bronze, els clans dedicats al pastoralisme nòmada o seminòmada constituïen unitats socials altament estructurades, integrades en un sistema regional que combinava mobilitat i interdependència amb les ciutats estat, com Siquem. Lluny de ser grups erràtics, seguien cicles estacionals definits i establien campaments a les perifèries urbanes, articulant una economia de bescanvi basada en productes ramaders (llana, llet, cuir) a canvi de cereals i manufactures.

L’organització interna era clarament patriarcal. El patriarca exercia funcions polítiques, judicials, militars i religioses, mentre que la unitat bàsica era la família extensa, estructurada entorn de la tenda. El principi de primogenitura regulava la successió, tot i que podia veure’s alterat per factors morals o religiosos. A més dels descendents directes, el clan integrava servents i clients, configurant una microestructura amb capacitat defensiva pròpia.

La cohesió social es fonamentava en el codi d’honor, concebut com un capital simbòlic col·lectiu. Les ofenses individuals es reinterpretaven com a agressions al conjunt del llinatge, amb conseqüències polítiques.

L’arqueologia corrobora aquest model mitjançant l’estudi de campaments estacionals amb estratigrafia escassa, l’anàlisi zooarqueològica —predomini d’ovicaprins i absència relativa de porc—, la presència de ceràmica urbana en contextos pastorals i patrons de sepultura familiars recurrents. Aquest conjunt d’evidències suggereix l’existència d’unitats ramaderes amb territori definit i una relació estructural amb els centres urbans.

El bressol de la metal·lúrgia del ferro: Xipre

     

El període posterior al col·lapse dels grans sistemes palatins del Mediterrani oriental al voltant de 1200 aC, Xipre resulta un espai especialment ben posicionat per actuar com a vector de continuïtat i transformació tecnològica. L’illa pot resultar com un “hub”, no tant en el sentit d’un centre hegemònic, sinó com un node resilient dins d’una xarxa fragmentada, capaç de sostenir fluxos d’intercanvi i de facilitar l’adaptació a noves condicions materials. En aquest context de desarticulació de les rutes que havien garantit el subministrament regular d’estany —element indispensable per a la producció de bronze—, el ferro, fins aleshores marginal en termes funcionals, va adquirir una nova centralitat. Tot i que la metal·lúrgia del ferro ja era coneguda prèviament, és en aquest escenari de crisi sistèmica que la seva producció i difusió es van intensificar, afavorides per la major disponibilitat del mineral i per la necessitat d’alternatives tecnològiques viables.

    La posició geogràfica de Xipre, situada a la intersecció de les principals rutes marítimes entre l’Egeu, Anatòlia, el Llevant i Egipte, va reforçar aquest paper d’intermediació. Durant l’edat del bronze recent, l’illa ja havia esdevingut un centre fonamental en l’extracció i exportació de coure, fet que havia propiciat el desenvolupament d’una infraestructura tècnica, logística i comercial notable. Aquesta base va facilitar la continuïtat de les activitats metal·lúrgiques fins i tot després de la desaparició o debilitament de les grans estructures polítiques regionals. En aquest sentit, Xipre no només va mantenir la producció, sinó que va actuar com a espai de redistribució i transmissió de coneixements, contribuint a la circulació d’objectes i tècniques en un moment de profunda reconfiguració de les xarxes mediterrànies.

L’experiència acumulada pels artesans xipriotes en la fosa i el treball del coure va proporcionar una base tècnica rellevant per a l’experimentació amb el ferro. Inicialment utilitzat en objectes de prestigi o en combinació amb altres metalls, el ferro es va integrar progressivament en els repertoris productius locals. Aquest procés no s’ha d’entendre com una substitució immediata del bronze, sinó com una transició gradual caracteritzada per la coexistència de materials i per la diversificació de les solucions tecnològiques. La presència d’objectes bimetàl·lics, com ganivets amb fulla de ferro i empunyadura de bronze, reflecteix tant la dimensió simbòlica com la funcional d’aquestes innovacions.

    En aquest marc, la relativa estabilitat de Xipre en comparació amb altres regions més afectades pel col·lapse ha estat interpretada com un exemple de capacitat adaptativa. Sense constituir una excepció absoluta, l’illa sembla haver mantingut nivells significatius d’activitat productiva i d’interacció exterior, contribuint a la preservació de certes continuïtats tècniques i culturals. Així, més que un origen exclusiu de la metal·lúrgia del ferro, Xipre pot ser entesa com un espai clau en la seva consolidació i difusió, actuant com un node de transmissió dins d’un sistema en transformació. Aquest paper ajuda a explicar com, en el context posterior al col·lapse del bronze recent, es van establir les condicions que afavoririen la progressiva generalització de les tecnologies del ferro al conjunt del Mediterrani oriental.

Ciutats del limes. La vida quotidiana als confins de l'imperi.

Als “limes” del Rin i el Danubi, el que va existir no va ser només frontera que separava dos mons antagònics, sinó un escenari físic i cultural únic que generarà un món mestís que es va convertir en la base de la cultura europea durant l'Edat Mitjana.

En aquest escenari, les llimes van deixar de ser una línia divisòria per convertir-se en un mirall: un lloc on la cultura romana es projectava cap a l'exterior i, alhora, absorbia moltes influències dels veïns del nord.

Durant el segle IV, les ciutats situades al llarg dels eixos fluvials del Rin i el Danubi eren molt més que simples localitats on assentaven els seus campaments les diferents legions que protegien l'Imperi romà.

La vida urbana en aquestes metròpolis frontereres era una barreja curiosa de rigor militar i sofisticació civil. Als seus carrers convivien oficials d'alt rang, funcionaris imperials, artesans locals, bàrbars que acudien als seus mercats a vendre oa comprar i comerciants o lixae que un dia estaven territori romà i un altre travessaven la frontera per comerciar amb els veïns bàrbars.

En els pitjors moments de la crisi del segle III els usos urbans no es van abandonar: les termes van continuar funcionant i els amfiteatres van continuar amb els seus espectacles, sent llocs importants llocs de reunió de la plebs, encara que cada cop més la defensa de les muralles que van envoltar les ciutats romanes esdevingués la prioritat absoluta.

aquestes ciutats van haver de transformar-se per convertir-se en refugi segur de gran part de la població rural que fugia de saquejos de les incursions bàrbares, del bandidatge que s'aprofitava del desordre regnant per atacar els indefensos vilatans o dels propis exèrcits romans en anar i venir pel territori en les seves campanyes i guerres civils.

Lluny de ser un mur infranquejable, les llimes funcionava com un filtre permeable. Els rius eren autopistes dinformació i subministraments. Les flotes fluvials romanes classis patrullaven les aigües, però no només per impedir invasions, sinó per controlar i cobrar impostos a una activitat comercial que mai no es va aturar.

L'intercanvi econòmic era vital per a banda i banda. Els romans exportaven vi, oli d'oliva (productes essencials per a la dieta i l'estatus romà que es transportaven en àmfores des del sud), ceràmica de luxe terra sigillata i objectes de vidre. A canvi, del barbàricum arribaven matèries primeres que l'Imperi necessitava: pells, fusta d'alta qualitat, esclaus, bestiar, el preat ambre del Bàltic, etc.

Aquesta relació de veïnatge, de comerç va fomentar un mestissatge cultural visible a les troballes arqueològiques.

Religiositat Neolítica

Totes les religions tenen un component extàtic, i totes inclouen l' alteració de la consciència humana en cert grau mitjançant l' oració, la meditació, el cant i moltes altres tècniques.

Va ser la naturalesa canviant de la consciència humana la que va portar la gent a suposar que hi havia una altra esfera d'existència i que els éssers d'aquesta esfera interactuaven amb les persones del món material. Com més habitava una persona, o un grup d'elles, l'extrem introvertit de l'espectre de consciència, més a prop es considerava o consideraven d'aquest altre món.

Les tres dimensions interconnectades de la religió: l' experiència religiosa eufòrica i transcendent que prové del sistema nerviós humà; les creences religioses que procedeixen fonamentalment dels intents de codificar les experiències religioses; i les pràctiques religioses que introdueixen la gent en les experiències religioses i manifesten les creences.

 "Experiències", "creences" i "pràctiques". Es contempla el fenomen religiós des de la perspectiva de les civilitzacions antigues, no des del punt de vista actual.

La religió, fonamentalment, està basada en la creença en regnes sobrenaturals i entitats no materials. Les percepcions d'aquests regnes invisibles deriven del funcionament electroquímic del cervell (...) El contacte amb aquest regne és el que anomenem experiència religiosa.

La suposició que la presa racional de decisions i processos com l'adaptació sensible a l'entorn poden explicar tot comportament humà pertanyent al passat no té cap fonament. Hem de ser conscients de la irracionalitat del passat (i de la del present)

Els "estats alterats de consciència"... i de com van poder ser interpretats en un sentit social, també en relació amb les condicions econòmiques i de jerarquia:

Les atresorades experiències d'origen neurològic constituïen els fonaments del treball ordenat pels vidents que portava a la construcció de les enormes tombes, les quals, al seu torn, presentaven una imatge de les relacions materials d'explotació tan eterna i immutable com les pròpies tombes.

En un món de successos inexplicables, d'incertesa constant, les experiències d'"estats alterats de consciència" proporcionaven, doncs, una possible resposta...

Ara bé, sembla ser que aquestes respostes no podien ser gaire variades.  El funcionament del cervell humà no és gaire diferent en cada cas particular. Sotmesos a experiències neurològiques semblants, les visions dels xamans de pobles molt distants també s'assemblaven una mica...

Les sensacions del moviment a través d'un passadís subterrani cap a un inframón i també la del vol cap a mons superiors per trobar-se amb éssers i animals estaven integrades als seus cervells.

La universalitat gairebé total de la creença en un cosmos estratificat i en un desplaçament entre ells pot ser atribuïda al funcionament del sistema nerviós humà en certa varietat d' estats alterats.

Al Neolític, la gent va construir models del cosmos en superfície (...) En fer això, van escapar de la diversa maror de passadissos i càmeres laberíntiques i subterrànies que recorria la gent del Paleolític Superior. Cada caverna té una topografia diferent de la de totes les altres. La gent del Neolític va eliminar el laberint variable i el va substituir amb estructures més simples i predecibles del seu propi disseny. Gràcies a això van aconseguir un major control sobre el cosmos.

El contracte de consciència (el que un podria anomenar el component psicològic), juntament amb la seva cosmologia estratificada associada, proporciona les unitats estructurals, episodis que constitueixen part de l'estructura profunda d'un mite (...) Aquestes unitats estructurals alliberen profundes emocions (...) Aquests contextos carregats d'emoció faciliten l'evocació de significats "profunds" (...) L'emoció (...) interioritza els mites i els grava a foc en les ments de les persones.

El canvi a la domesticació [d'animals i plantes] es va donar com a resultat de les freqüents activitats rituals .

Els usos econòmics de l'animal haurien estat un subproducte d'una domesticació d'origen religiós (...) La domesticació d'animals ja estava inserida conceptualment en la visió del món i el complex socio-ritual (...) abans que la gent comencés realment a pastorejar els uros (...) [Tot i que] no estem suggerint que la domesticació dels animals tingués lloc de la mateixa manera a totes les parts del món

L'ordre social en el món material va ser imitat mitjançant una jerarquia d'éssers espirituals "a l'altre món" (...) Durant el Neolític hi havia una jerarquia social en desenvolupament que formava part d'una cosmologia global (...) La religió, allotjada en la cosmologia, validava els drets sobre la terra i l' autoritat d' aquells que s' encarregaven de la construcció de monuments i el seu ús.

En conclusió:

El comportament econòmic no pot ser separat del comportament simbòlic.

És impossible analitzar les religions i cosmologies antigues d' una manera que no sigui superficial i perifràstica si no s' admet la contribució del sistema nerviós humà, ja que aquest produeix diàriament diversos estats de consciència

Un valor de la religió, fins i tot de la més primitiva, implica també un canvi social prometedor: el compromís de l' individu per arribar,  mitjançant l'ús de la seva capacitat intel·lectual, a identificacions universals amb els seus semblants:

La religió (...) va ser la primera eina de discriminació social que no es basava en l'edat, el sexe o la força física.

Jericó neolítca.

 

Les comunitats que es van establir en el que seria Jericó, en temps prehistòrics, ho van fer per aprofitar l’aigua dolça, molt escassa, a l’entorn del duríssim desert situat al nord de la Mar Morta. Un manantial que, actualment, proporciona cinc mil litres d’aigua per minut, i que va convertir a Jericó en un autèntic Oasis. Aquest manantial va ser un element clau per les comunitats instal·lades a la zona, ja que va afavorir la seva evolució des d’una economia de cacera i recol·lecció fins la tipologia agropecuària posterior. Això va fer possible l’aparició d’un poblat neolític estable, amb capacitat de domesticar plantes com l’ordi, l’espelta, les llenties o els cigrons. Les primitives cases de planta circular i semi excavades, construïdes amb adobs, van evolucionar cap a vivendes de forma rectangular i de tres habitacions, amb sols enllustrats, que ocasionalment estan pintats.

    S’hi pot trobar  l’exemple més antic d’un sistema de defensa construït per l’ésser humà: una antiquíssima torre (Neolític pre-ceràmic 8.500 – 7.500 ane). Una construcció de pedra, de planta circular i una alçada conservada de gairebé nou metres, associada a un mur de dos metres d’amplada. No és una norma habitual en l’arquitectura militar que una edificació d’aquesta mena s’aixequi a l’interior d’un assentament. Hauria de trobar-se, de manera lògica, en una posició avançada respecte a la muralla perquè les unitats defensores poguessin impedir els atacants aproximar-s’hi i escalar la muralla.

    Aquesta torre, envoltada per un seguit de sitges, permetia controlar visualment el manantial, situat a l’oest del poblat. Cosa que fa pensar que no estem davant d’una obra defensiva estrictament, sinó davant una torre de vigilància, una construcció col·lectiva excepcional erigida per a la protecció dels recursos econòmics de la comunitat, com eren el cereal emmagatzemat i l’aigua.

    Malgrat la seva complexitat, es tracta d’un llogarret agrícola i cap el 3.000 ane va ser quan es convertí en una ciutat fortificada, amb funcions administratives , econòmiques i religioses centralitzades. Els seus murs delimitaven una àrea urbana d’unes quatre hectàrees. Amb el temps es convertiria en el centre d’una xarxa de relacions comercials amb Egipte, Síria, Mesopotàmia i L’Egeu. La seva destrucció l’any 1.550 ane probablement víctima d’un atac egipci, va posar final al cicle de l’urb habitada per Cananeus.

ESCRIBES D’EGIPTE: Un ofici sagrat.

      El coneixement que tenien els escribes de l’escriptura sagrada, els jeroglífics, els va permetre escalar fins el graó més alt de la societat egípcia i convertir-se en auxiliars indispensables del faraó.

      L’ofici d’escriba va estar estretament lligat al desenvolupament de l’escriptura. Va néixer en temps pre-dinàstics, en una forma simple consistent en pictogrames que representaven de forma realista persones, animals o cosa. Amb el temps va elaborar-se un mètode fonètic més sofisticat que permetia expressar conceptes abstractes i emocions. Era un sistema que incloïa molts signes i regles, i això va fer que sorgís un grup professional amb capacitat per dominar-ho i escriure textos molt elaborats, primer als murs dels monuments i tombes i, des de la IV dinastia com a mínim, damunt de papirs.

  El treball dels escribes va tenir una dimensió religiosa des d’un bon començament, coma resultat que els jeroglífics que feien servir eren paraules divines que tenien un caràcter màgic-religiós. Es considerava que el déu Thot fou l’inventor de l’escriptura i patró dels escribes.

    La gran consideració social on van arribar els escribes va quedar reflectida en les estàtues que es van fer d’ells a partir de la V dinastia. Podia ocupar un lloc en qualsevol de les institucions de l’estat, des del clergat fins l’exèrcit, passant per l’economia i la distribució de parcel·les i gra. Entre tot ells hi havia grans diferències d’estatus. Un escriba reial o el d’un visir eren molt més importants que un escriba de províncies “comptador de gra”.

   La formació dels escribes es portava a terme a les Cases de Vida, institucions annexes als grans temples i, conseqüentment, regides pel clergat. L’alumnat aprenia utilitzant material econòmic, fragments ceràmics, llesques planes de calç, abans d’escriure sobre papir, un material car que sempre va ser monopoli reial.

   Un cop superades les proves, entraven a la vida professional. Ho feien en tres àmbits principals: l’administració, l’exèrcit i l’esfera religiosa. L’àmplia administració de l’estat era la que oferia més possibilitats de treball. A l’ingressar-hi es convertien en funcionaris que assumien tasques com ara l’organització del país i dels diferents ministeris, la recaptació d’impostos, la realització de censos i registres, l’organització dels arxius reials o la supervisió de treballs agrícoles i ramaders. Els escribes podien ascendir al més alt nivell de l’aparell administratiu i arribar a ser una autèntica celebritat.

    Alguns d’ells van arribar a convertir-se en autèntics literats, i gràcies a la seva extraordinària feina ens han arribat relats i contes, textos d’educació moral, himnes, poemes, cròniques... L’orgull que sentien pel seu saber exclusiu feia que existís entre ells una contínua rivalitat professional. El títol d’escriba fou de tal importància que va sobrepassar els límits del propi ofici d’escriure i llegir

Caiguda Imperi Romà d'Occident.

    

 A les crisis del segle III i IV es produeix una simbiosi dintre de la societat romana: entre els elements més adinerats de la classe social eqüestre amb els elements de la classe senatorial. D’aquesta fusió sorgeix una classe social rica, privilegiada, molt poderosa i egoista. Probablement la que més hi ha hagut en la història de la humanitat. Una classe social terratinent a Occident que sobreviu a l’Imperi.

      Aquesta classe social és determinant per l’ensorrament de l’Imperi Romà d’Occident. Al de l’Orient no hi ha una classe tan poderosa, ni tan rica, ni tan antiga. A l’Orient hi ha una prosperitat econòmica major i un dinamisme de les ciutats més gran que te en el comerç el seu exponent més brillant. Això proporciona unes classes mitjanes que es mantenen. A occident no: les classes mitjanes han quedat repartides entre els que han acabat en la pobresa o els que han promocionat a les altes esferes. Quatre mil persones posseïen més riquesa que els seixanta milions restants. Aquesta classe social va negar-se a contribuir amb els seus diners (impostos) al manteniment de l’exèrcit i al reclutament professional, sobretot bàrbars. Deien que Roma l’havien de defensar els romans. Però també es negaven a proporcionar els seus colons a l’allistament. Es negaven a mantenir l’estat, que era qui feia a aquesta classe immensament privilegiada.

     A l’Imperi Romà d’Occident també es produeix un desigual repartiment del poder, Aquest no recau en l’emperador, sinó en el Magister Militum únic. Aquests posen l’Imperi al seu servei i no pas ells al servei de l’Imperi. A Orient no hi ha un únic Magister Militum. Això suposa que es podien controlar entre ells i cap acumula suficient poder propi per servir-se de l’estat.

   La pèrdua d’Àfrica suposa un altre dels elements que propicien a caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Aquesta aportava sobre el seixanta per cent de la riquesa de Roma, sobretot en el sector agrari que era determinant per a l’economia de l’Imperi. L’elit romana no aconsegueix fer fora els Vàndals, que son qui s’apropien del Nord d’Àfrica. No aconsegueix retenir-la per les seves lluites internes, tot i l’ajuda rebuda des d’Orient. I l’Imperi en qüestió ja no és viable sense aquesta província. Perquè ja s’havia retirat de l’altra zona de provisió massiva d’abastiment: la Gran Bretanya.

Endevinadors a Mesopotàmia

           

     A l’antiga civilització Mesopotàmica qualsevol esdeveniment o manifestació imaginable era susceptible de convertir-se  en una senyal, un presagi que anunciava o revelava la voluntat de les divinitats i el destí de l’individu oi del país al complert. L’auguri podia provenir  de qualsevol element i des de qualsevol racó de l’entorn humà: un animal, un astre, un soroll, una veu, un rostre; podia ser espontani, però també induït, i calia saber-ne la interpretació. La comunicació entre la divinitat i l’endeví a Mesopotàmia foren sempre intenses i arcanes, i les tècniques, múltiples i variades.

L’AURISPÍCIA era l’endevinació a partir de l’examen de les vísceres dels animals sacrificats i era la disciplina reina entre totes les tècniques endevinatòries. Qui establia contacte i comunicació amb els déus era l’aurispid, i ho feia a petició de la persona interessada, provocant una resposta de la divinitat. El mitjà era l’animal o el cos de l’animal sacrificat, generalment un corder o un cabrit. La branca principal era l’hepatoscòpia, l’examen del fetge,

                Altres manifestacions de la divinitat es donaven també en els astres, la fauna i la flora i, fins i tot, el cos humà. Tot allò que passava a la llar, a la ciutat, o al camp, el comportament humà en privat o públic, o fins i tot els trets i els moviments dels animals, des de les formigues a les aus, passant per les serps i el bestiar, propiciava múltiples presagis.

                La teratoscòpia, l’estudi dels prodigis o monstruositat nascudes de dones o d’animals, formaven també un corpus propi. També de l’aspecte de l’home o la dona se’n derivaven presagis, el son era considerat un estat endevinatori. Presagis relatius als dies (hemerològics) permetien determinar si un dia era fast o nefast. Això era imprescindible per decidir quan convenia fer una construcció o quan calia dur a terme determinats rituals.

                Les prediccions basades en l’observació del firmament van acabar fundant la ciència per excel·lència i que va acabant fent cèlebre el mon Mesopotàmic: l’astrologia. Va servir exclusivament els interessos del rei, sempre al servei de la Cort, i els corresponia determinar amb precisió rigorosa el noviluni, la primera aparició de la lluna creixent, quan començava el nou mes a Mesopotàmia, eclipses, pluges, trons, l’oposició entre el Sol i la Lluna (la Terra al mig). D’aquestes observacions en depenien directament la ventura o desventura del rei i del seu regne, ja que predeien les bones i males collites, la pau i la guerra, les inundacions, la salut i fins i tot la mort del monarca.

Salut i higiene a Roma

      La situació higiènica a l'Antiguitat no era gaire bona: grans ciutats com Roma, estaven infectades de rates i mosques. Hi havia clavegueres i desguassos però no les suficients com per frenar les nombroses malalties d'origen bacterià, víric o parasitari.

    La gent gairebé no es rentava les mans. Eren freqüents les diarrees i malalties infeccioses i els aliments amb freqüència estaven contaminats. En el camp, la invasió d' espais naturals va afavorir el desenvolupament dels mosquits i l' expansió de la malària. La mateixa Roma era una ciutat malaltissa. Durant l'expansió de Roma el clima va ser benigne i només hi va haver epidèmies locals i no pandèmiques que, només comencessin al govern de Marc Aureli, que haurà de fer front a la primera d'elles, la pesta antonina. Tot i que és obvi, és bo remarcar que la globalització que va suposar l' assentament de les estructures militars, comercials, i de comunicació no van fer més que facilitar l' expansió de diferents malalties a través de la tupinada xarxa de calçades que interconnectaven les nombroses ciutats, densament poblades i brou de cultiu perfecte per al desenvolupament de bacteris i virus com el de la pesta negra,  la virolla, etc en un món que no sabia com lluitar eficaçment contra elles.