Porcofòbia a l'antiguitat.

El porc està mal adaptat des d'un punt de vist termodinàmic al clima calurós i sec del Néguer, la Vall del Jordà i les altres terres on domina la Bíblia i l'Alcorà. En contrast amb l'altre bestiar, vaques, cabres i ovelles, el porc té un sistema ineficaç per a regular la seva temperatura corporal. El porc cal que humitegi la seva pell a l'exterior per compensar la manca de pèl protector i la incapacitat per suar. Prefereix revolcar-se en llod net i fresc però si no disposa d'altre mitjà cobrirà la seva pell amb la pròpia orina i excrements. En zones que estan per sota dels 29 graus, els porcs que romanen en les seves xolls, excrete i orinen lluny de les seves zones de dormir i menjar, però en les zones geogràfiques amb temperatures superiors als 29 graus comencen a excretar indiscriminadament per tota la xoll. Com més elevada és la temperaura més brut es torna el proc. A la Vall del Jordà l'aire arriba gairebé tots els estius a temperatures de 43 graus i la llum solar és intensa durant tot l'any. L'hàbitat calurós i àrid d'Orient Mitjà obliga al porc a dependre al màxim dels efectes refrescants dels seus propis excrements.

Les ovelles i les cabres van ser els primers animals domesticats a l'Orient Mitjà, probablement cap l'any 9.000 ane. Els porcs ho van ser uns 2.000 anys encavat. El porc domesticat era gairebé una part insignificant de la fauna del llogarret (un 5% dels animals comestibles). Això és el que es pot esperar d'una criatura que necessita ombra, llod, que no produeix llet i menja el mateix que els humans. I tot animal que es cria principalment per la seva carn és un article de luxe. És molt estrany que el pasturatge exploti el seu bestiar per obtenir principalment carn. Les antigues comunitats, que combinaven l'agricultura amb la ramaderia, apreciaven els animals domèstics principalment com a font de llet, formatge, pells, fibres, tracció per l'arada, excrements. Les cabres, ovelles, i vaques proporcionaven grans quantitats d'aquets productes i també un suplement ocasional de carn magra. Per tant, des del començament, la carn de porc ha degut constituir un article de luxe, estimat per les qualitats de tendresa, suculència i greixos.

Entre el 7.000 i 2.000 ane aquesta carn es va convertir encara més en article de luxe. Durant aquest periode la població humana de l'Orient Mitjà es multiplicà per seixanta. A l'augment de població el va acompanyar una extensa deforestació, com a conseqüència, sobretot, del mal permanent causat per pels grans ramats de cabres i ovelles. L'ombra i l'aigua, les condicions naturals adequades per a la cria de porcs, van escassejar cada cop més; la carn de porc va convertir-se encara més en un luxe ecològic i econòmic. I com passa en tots els tabús, com més gran és la temptació, més gran és la necessitat d'una prohibició divina. L'Orient Mitjà és un lloc tremendament inadquat per a la cria del porc, però la seva carn constitueix un plaer suculent. Les persones sempre trobem difícil resistir per nosaltres soles aquestes temptacions. Per això es va sentir dir a Yahvéh que tan menjar com tocar el porc era font d'impuresa. Al·là va repetir el mateix. Tractar de criar porcs a gran escala era una mala adaptació ecològica que podia portar greus problemes sanitaris. Fer-ho a petita escala únicament augmentaria la temptació i crearia tensions en la societat. Per tant era millor prohibir totalment el consum de carn de porc i concentra-se en la cria de cabres, ovelles i vaques. Els porcs eren molt més saborosos, però resultava excessivament costós alimentar-los i refrigerar-los.

Harris, Marvin. Vacas, cerdos, guerras y brujas. Los enigmas de la cultura.

Intercanvi assimètric i societat.

L’intercanvi assimètric propicia dos processos paral•lels i íntimament relacionats a llarg termini: a la planura al•luvial mesopotàmica, l’establiment de contactes hauria reforçat la base econòmica, social i política de les comunitats. Però a la perifèria s’hauria produït un primer periode de fort creixement, seguit d’un notable debilitament de les estructures socioeconòmiques de les comunitats locals. Aquesta dicotomia sobre l’impacte dels contactes a les societats al•luvials i a les perifèriques s’explica pels efectes secundaris del contacte en les comunitats implicades.

A la perifèria no pot esperar-se cap efecte secundari positiu de la imposició de tributs, ni de la deportació forçosa d’una part de la població productiva coma presoners de guerra, ni del saqueig ... Els contactes econòmics, però, tenien una altra valoració. Inicialment van suposar un poderós estímul per a la creació d’estructures socio-polítiques més complexes.

Les elits nadiues que controlen o bé els recusos en explotació, o bé l’accés a aquests recursos, aprofiten el rol natural com a aorganitzadors dels mitjans de producció i com a intermediaris de l’intercanvi per consolidar i extendre el seu poder, tan a l’interior de les seves societats com en relació als seus rivals locals. També els efectes desestabilitzadors de l’intercanvi suposen sovint un aprofundiemnt en les ja pròpies diferenciacions de classe dins de les societats indígenes, resultat de l’especialització professional.

En molts casos, l’establiment de contactes permet consolidar a l’elit el seu control sobre l’abastiment de mà d’obra i propicia l’emergència d’una classe d’individus total o parcialment coaccionats implicats directament, permanentment o estacional, o bé en l’extracció dels recursos necessaris per a l’intercanvi o bé en la provisió de la seguretat que necessita.

Un altre dels resultats és l’aparició d’una classe especialitzada, organitzada habitualment segons les línies de parentel•la, el rol de les quals és actuar com a intermediaris i agents especialitzats d’intercanvi.

Aquestes relacions d’intercanvi assimètriques amb les comunitats més avançades de la planura al•luvial haurien desembocat en un nou ordre social basat en uns millors serveis d’emmagatzematge i distribució, estructures administratives molt més complexes i exhibicions rituals necessàries per legitimar els canvis que s’estaven produïnt en l’àmbit de les relacions socials.

Malgrat tot, la fase de fort creixement incial a les comunitats perifèriques no podien durar eternament perquè els efectes econòmics, més enllà dels efectes polítics esmentats, no van arribar a ser rellevants: el comerç no implicava la creació de nous mitjans de producció rellevants, sinó només l’extracció de primeres matèries sense elavorar. La seva economia va perdre flexivilitat i viavilitat pel creixement de la sobre-especialització en l’extracció d’una determinada quantitat de productes destinats exclussivament a l’exportació. Les economies es tornaven més vulnerables al dependre només d’un sol mercat. Això va fer que les estructures socio-polítiques es consolidessin i reforcessin, però la base econòmica necessària per mantenir aquesta complexitat d’estructures es debilitava i cada cop era més vulnerable al colapse

Primera civilització mesopotàmica.

La gran riquesa existent a la zona al•luvial de la Vall dels dos rius (Tigris i Eufrates) va portar a una de les seves ciutats, URUK, a tenir excedents d’aliments que van provocar segurament l’arribada de més gent al nucli urbà. Aquest increment en la demografia es ressenteix d’una falta de recursos materials, de primeres matèries, necessaris per bastir una estructura que possibiliti l’assentament d’una comunitat amb trets urbans. Però també és aquest increment el que permet aconseguir un sistema econòmic capaç de vincular aquesta regió, deficitària en recursos materials per abastir la creixent població, amb la seva perifèria. Serà el comerç qui permetrà a les persones tenir una vida no només basada en la seva pròpia subsistència, deixant-los la resta de temps per dedicar-se a altra mena d’activitats i especialitzar-se amb relativa facilitat.

Durant aquest període de gestació de la civilització, Uruk va esdevenir l’autèntic centre neurològic sumeri, període que es va allargar durant tot el III mil•leni. Aconseguí bastir un sistema econòmic d’aquestes caracterísiques, basat en les interaccions estabertes mitjançant una autèntica expansió colonial de la gent d’Uruk cap a les planes del sud-oest de l’Iran (Susa) i gràcies a la fundació d’enclavaments estratègics situats a les principals rutes de comunicació dels altiplans del nord de Mesopotàmia (Asíria, sud-est d’Anatòlia). Aquest procés posà en contacte la primera civilització urbana coneguda a la història amb regions subdesenvolupades mitjançant un intercanvi desigual i assentà les bases del naixement del poder, en què la centralització política, la integració socio-econòmica i la diàspora colonial van ser les dues cares de la mateixa moneda.

Els hicses.

Els hicses entraren a Egipte de manera gradual i pacífica. Ho feren com a caps de tropes mercenàries i també com a mà d'obra amb les seves famílies, instal·lant-se al Delta del Nil. Amb el pas del temps els contingents asiàtics arribaren a ser molt nombrosos a la zona del delta, i alguns dels seus membres accediren a posicions dominants en la societat. Molts d'ells eren funcionaris i governants de diferents ciutats, per la qual cosa tenien accés directe al govern de la zona.

Per la preminència a que els hicses havien arribat en aquella regió, van fer-se amb el poder entre 1780 i 1550 AC, en el moment en què a Egipte comença a fragmentar-se el poder en diferents zones d'influència. Els asiàtics no van trobar massa resistència per fer-ho a la zona nord, no hi ha mostres de destruccions corresponents a aquesta època. Però tot i no haver violència, la presa del poder per part d'estrangers no deixa de ser una commoció.

El govern dels hicses es perllongà una mica més d'un segle i no fou pas una època fosca. L'arqueologia ens mostra com aquests governants procedents d'Àsia introduïren a Egipte alguns dels elements que moldejaran la vida quotidiana del país del Nil al llarg dels temps. Potser l'exemple més significatiu és el del carro de combat i el cavall. L'armament egipci va veure's enriquit en aquest període amb la incorporació de l'espasa corva i d'una nova mena d'arc, l'arc compost, que mercès a la seva major tensió podia disparar fletxes a una distància superior.

Duran el govern dels hicses Egipte no va pas tancar-se dins les seves fronteres, sinó que va mantenir intenses relacions amb la Mediterrània oriental. La mala reputació dels hicses entre els egipcis va venir del culte que retien a Set, una divinitat associada al caos i al desert (símbol d'allò que és estèril) que va assessinar al seu germà Osiris i estava eternament enfrontat al déu Horus. Els hicses van assimilar-lo a la seva divinitat principal, Baal, una divinitat guerrera.

Per a poder exercir el control a tot el territori, els hicses van establir una aliança amb els nubis, al sud. Fragmentat el poder a Egipte, els governants de Tebes eren la seva principal amença. De mica en mica el governants tebans van anar fent-se més i més atrevits i anaren trencant les relacions de fidelitat que debien als governnats del nord, els hicses, fins arribar a l'enfronatment i la derrota definitiva d'aquests. Aleshores comença l'Imperi Nou, uns de les èpoques més glorioses de la història d'Egipte.

El Sistema - Món d'Uruk

Aquest concepte s'aplica a un entorn socioeconòmic no perquè tingui la capacitat d'abastar tot el món, sinó perquè és més gran que qualsevol unitat política. I és una economia món perquè el vincle bàsic entre les parts del sistema és econòmic, tot i que aquest vincle aparegui reforçat fins a cert punt per altres de caràcter cultural i també polítics.

Aquest sistema d'interacció es basa en una divisió jeràrquicament organitzada de la força del treball que possibilità que determinats grups de les metròpolis políticament centralitzades s'expandissin més enllà de les seves fronteres i acumulessin recursos procedents d'una basta perifèria. Depenent de les circumstàncies locals, aquelles àrees perifèriques es caracteritzaven o bé per governs locals parcialment depenents o bé per una dominació directa. El llaç que mantenia units els diversos elements de la jerarquia a tota la circumscripció era la interdependència econòmica. Els nuclis o metròpolis exportaven productes manufacturats a la perifèria, mentre que aquesta abastia a la metròpolis de productes agrícoles, llingots de metall i altres preuades primeres matèries, extretes bé mitjançant mètodes coercitius, tasses, impostos, o bé directament gràcies al caràcter inherentment assimètric dels intercanvis entre ambdós grups.

L'enorme impacte de l'intercanvi exterior en l'evolució social tant al centre com a la perifèria és un fet demostrable, encara que el comerç es basi només en els bens de luxe. Aquest comerç de bens de prestigi juga un rol decisiu en la formació i consolidació de les desigualtats socials, en la mesura que contribueix a cimentar relacions patró-client a l'interior d'un grup de parentiu i a crear aliances entre diferents grups socials.

Als imperis antics no hi ha dubtes que la seva hegemonia va anar molt més enllà dels límits del seu control polític: tot i el control reduït d'un territori es podia exercir una gran influència a la vida econòmica d'un determinat món mitjançant un determinat nombre d'enclavaments situats estratègicament i una xarxa d'aliances amb reis i caps locals independents. Per això tot i que no hi hagi formes de control polític (anexió) no afecta la capcitat d'una societat per controlar l'altra. El domini econòmic ho substitueix.

Sexe i prehistòria.

L'estructura i la morfologia dels òrgans sexuals, la relació que tenen amb l'estructura del cervell, especialment ámb l'amígdala, l'hipotàlem, el còrtex prefrontal i les glàndules adrenals, s'han anat definint al llarg del procés evolutiu. Els canvis han sigut determinants en l'evolució de l'espècie humana.

Els canvis anatòmics dels primats i sobretot dels homínids, com és ara el cas de la rotació posterior i anterior de la vulva de la femella, van fer que els seus senyals sexuals s'amaguessin i que, per tant, el mascle no els pogués visualitzar. Així doncs, si ell volia establir un contacte sexual satisfactori s'havia de comunicar: en cas contrari, segurament la còpula seria menys productiva i difícil.

A aquest tipus de comunicació li calia una estratègia de tempteig. Conseqüentment la capacitat de comunicar-se bé amb les femelles i la impressió que elles rebien dels mascles durant la interacció parlada contribuïa a acceptar el coit. La comunicació amb les femelles seria molt productiva per trobar i establir afinitats i, per tant, es convertiria en una estratègia avantatjosa.

Els mascles més comunicatius, els més predisposats a interactuar, emprarien més temps per conèixer el comportament de les femelles. Serien els que copularien més sovint, les cobririen més cops i, per tant, tindrien més oportunitats de transmetre els seus gens.

L'habilitat i la facilitat per parlar i per produir instruments, la potència sexual i l'augment del cervell tindrien un paper primordial en l'evolució humana. Faria crèixer la sociabilitat intergrupal i el grau de competència de les primeres espècies del gènere Homo

La competició a l'interior del grup, és a dir, la competició sexual encoberta faria incrementar les habilitats dels mascles i de les femelles, a la vegada que augmentaria la competència general del grup. El sexe social contrinuiria a fer crèixer la intel·ligència i la variabilitat de les espècies del gènere Homo. Les més adaptades serien les més competents als ecosistemes antics. Les femelles no estarien només predisposades a mantenir relacions sexuals amb els mascles més potents i d'aspecte físic més rotund, sinó que també ho estarien per utilitzar els mascles més comunicatius i els més capaços d'escoltar. A l'hora d'interaccionar, el timbre de la veu i la quantitat d'informació de què disposessin els mascles farien decidir les femelles a triar l'espècimen amb qui es volien aparellar.

Segons Eudald Carbonell: El sexe social

Intercanvis a llarga distancia i formació de l'estat

Els contrastos geogràfics, mediambientals, econòmics i culturals existents entre les planures aluvials de la Baixa Mesopotàmia i els altiplans i muntanyes de la seva perifèria imposaren un seguit de limitacions duradores al desenvolupament de les societats en una i altra zona. Una d'aquestes limitacions decisisves fou que les terres d'aluvió mesopotàmiques, una terra pàcticament sens erecursos més enllà dels bàsics derivats de l'agricultura i cria d'animals, havien d'importar el gruix dels béns materials necessaris per mantenir uns sitemes socials estratificats. Els recursos que necessitaven es trobaven, en gran mesura, a les llunyanes muntanyes les comunitats de les quals es caracteritzaven, segons l'evidència històrica i arqueològica existent, per nivells d'integració sociopolítica i econòmica molt inferiors a les de les ciutats-estat de les planures aluvials, al menys abans del III mil·leni a C.

Els desequilibris dintre d'aquestes societats podrien haver propiciat l'aparició de els ciutats-estat: creixement de les comunitats urbanes, emergència d'estructures administratives jeràrquiques i comlexes, augment d el'estratificació social i la diferenciació política, transició d'economies basades en la reciprocitat a economies de resdistribució i també l'impacte de la intensificació agrícola i l'augment de la població, la guerra o el desenvolupament del comerç intraregional.

Però tots aquests processos que culminaren en l'emergència de les ciutats-estats poguren ser possibles en el context determinat en què els contactes interculturals i l'intercanvi interegional ocuparen una posició prominent. El rol que van dur a terme les institucions públiques, tant seculars com religioses, els empresaris privats en l'obtenció de recursos i el manteniment al llarg del temps d'organitzacions polítiques complexes a la planura aluvial mesopotàmica resulta de difícil comprensió fora del marc d'un univers major, un sistema global de relacions econòmiques i, a vegdaes, polítiques entre aquesta zona i les àrees on existien recursos complementaris i societats amb un nivell d'integració socioeconòmica sustancialment diferent.

L'explicació del desenvolupament s'ha d ebuscar tant en les causes de desquilibri externes al sistema aluvial del sud, com a les causes internes que es posen de relleu en els recents estudis. Les varibles internes suposaven un cert avantatge inicial que permeté a les successives societats del sud donar resposta activament i creativament a les condicions de desequilibri imposades pel marc físiogràfic i culturalon etaven assentades. Aquesta resposta va ser el desenvolupament de l'intercanvi a llarga distància i de contactes interculturals entre les societat d'Uruk de la Baixa Mesopotàmia i lescomunitats de la perifèria circumdant en un intent d'assegurar i regularitzar el fluxe dels recursos desitjats.

L'intercanvi a llarga distància i la formació de l'estat estan intrínsecament associats, ja sigui de manrea directa mitjançant el control estatal del propi comerç, ja sigui de manrea indirecta mitjançant el control estatal dels béns destinats a l'intercanvi i dels mitjans (mà d'obra) per a produir-les. Els contactes documentats en aquesta zona precedeixen en un mil·leni a l'emergència de les ciutats-estat d'Uruk

Creixement Urbà

La civilització urbana inicial no va adoptar la forma d'una única ciutat de gran tamany amb capacitat de control de tota una àrea, sinó que sembla haver-se disposat en una constitució de múltiples centres urbans contemporanis, amb diversitat de tamany, que controlaven casacuna tan sols una part de les terres aluvials del Tigris i Eufrates.

L'emergència de grans aglomeracions d'ocupació segurament foren incapaces de reproduir-se demogràficament sense un constant flux de nova població, ja que l'absència d'uns determinats nivells d'higiene pública i sense nous avenços en medicina preventiva, aquestes ciutats hagueren de ser llocs amb una gran mortalitat per la massificació i l'augment dels índex d'infecció de tot un seguit de malalties.

Aquests potents factors negatius contraris a un creixement demogràfic endògen fan anar a la recerca dels mecanismes que alimentaren un flux continu i creixent de nous habitants cap a aquelles primeres ciutats: la importància del comerç per al desenvolupament econòmic. El comerç fomenta i sosté un creixement dels assentaments i els beneficis diferencials d'ell estructuren de manera diferent els complexes sistemes urbans que propicien l'expansió dels sistemes de ciutats un cop creades, convertint-se així en el principal motor del desenvolupament de les regions que ocupen.

La diferenciació social és el resultat de la diferenciació econòmica, i l'evolució social i el desenvolupament urbà depenen en darrera instància de l'expansió econòmica. El comerç és un factor central de la concentració inicial de població ja que és una de les vies que tenen les societats per a l'adquisició de recursos exògens, i són aquests qui determinen el creixement i desenvolupament de les societats. Per això el fet que un assentament comenci a crèixer ve detrminant per la capacitat de generar exportacions, combinant-les amb el treball humà i el capital a més de les importacions. Així amb aquest potencial es pot generar més capacitat d'exportació i crear codesenvolupaments en forma de força de treball especialitzada i diversa (nous tipus de treball i noves formes de treballar). Augmenta la diversitat demogràfica a costa de les poblacions rurals veïnes i forgen els hinterlands econòmics i físics.

El creixement urbà és d'arrel un procés de diversificació. De la diversificació impulsada pel comerç va sorgir l'espurna que inicià el procés de creixement. Aquesta especilització possibilita vies alternatives de creixement i selecciona aquelles indústries que estan millor situades en un moment determinat per a crèixer sense trabes. Al produir un augment considerable i també predecible de la productivitat i de l'ocupació, l'especilitació és considerada com el mecanisme clau tan de l'escala social, com del tamany dels assentaments.

L'especialització de la producció fomenta el comerç entre assentaments i regions cada cop més diferenciades i alhora es beneficia dels avenços, sobre tot en matèria de transport. El nombre, tamany i emplaçament de les ciutats depenen de la interacció entre la pretensió de concentrar la vida econòmica i la població en un sol lloccapaç d'assegurar els baixos costos en transport i la tendència a dispersar l'activitat econòmica i la població cap a altres llocs quan els costos de transport són més cars.

El comerç i el desenvolupament regional estan interrelacionats. Els recursos estan distrubuïts de forma desigual en el món natural. Les comunitats s'especialitzaran en l'extracció i processament dels recursos que tene més a l'abast. Els diferencials de productivitat que genera aquesta especialització portaran al comerç. Les diferencies quant a la facilitat o accés al transport des del paisatge són un factor de producció més amb capacitat de provocar desequilibris. El creixement d'una ciutat i el transport acostumen a desenvolupar-se alhora. Les ciutat representen nodes de les grans xarxes de transport. Es formen i creixen en punts de pas natural entre regions molt contrastades que practiquen el comerç o al final de les rutes de transport natural entre aquestes regions o també en nodes crítics al llarg de les rutes. Les ciutats tendeixen a concentrar-se en aquelles àreees pròximes a les rutes que posseeixen el diferencial de productivitat major, garantint així un major volum d'excedents destiants al comerç.

Transport fluvial a la Baixa Mesopotàmia.

Els avantatges competitius de la Baixa Mesopotàmia respecte a les comunitats veïnes impulsaren l’evolució d’unes pautes comercials que són crucials per comprendre l’emplaçament dels centres en l’ecosistema fluvial mesopotàmic i el seu model de creixement.

La instauració del transport fluvial és determinant per assolir els nivells necessaris de desenvolupament que portaran a l’inici de la civilització Mesopotàmica. El transport per aigua a l’antiga Mesopotàmia era unes 170 vegades més eficaç que una caravana mitjana d’ases. El pes mitjà que podia transportar una caravana d’ases era de 0’07 tones de productes en cada viatge i la mitjana de transport fluvial estava en 32 tones. La capacitat absoluta per transportar inplicarà també la capacitat d’acumular excedents: mentre les caravanes d’ases més llargues podien transportar aproximadament una tona i mitja de productes en cada viatge, la mitjana de transport fluvial en aquesta zona (segons consta als textos) venia a ser unes 21 vegades més gran. Es constata que hi havia embarcacions que una sola d’elles podia transportar cinquanta vegades més el pes que la major caravana d’ases i sabem que el trànsit fluvial implicava més d’un vaixell.

Aquestes dades ens permeten estimar el potencial global del transport del delta del Tigris-Eufrates en front la dificultat dels viatges per terra de les demés regions del Pròxim Orient antic. Podent així mateix accedir a un ecosistema de maresmes i aiguamolls que facilitaven el trànsit lateral entre les ramificacions del rius. Aquesta diferència quant a capacitat de transport de les societats de la Baixa Mesopotàmia contraposades amb els seus veïns van ser decisives. La relació entre costos de transport i tasses de creixement tenen una correlació inversa: a menors costos, majors taxes. Hi ha una alta correlació entre creixement econòmic i societats costaneres o properes a rius navegables. En canvi els hinterlands sense vies fluvials presenten en general unes taxes de creixement més baixes. On els costos de transport són baixos, la dicvisió del treball és alta i a l’inrevés.

Els diversos avantatges mediomabientals i geogràfics tingueren importants conseqüències en els processos que portaren al desenvolupament sumeri. Per un cantó els avantatges en l’àmbit de la productivitat i de la flexibilitat del seu marc mediambiental signifiquen que en conjunt les elits que controlen els límits naturals entre els dos ecosistemes, podien obtenir uns excedents agrícoles més elevats que els seus homòlegs del Pròxim Orient, i ho feien amb una major fiabilitat i capacitat de predicció. Per altra banda els avantatges per al transport fluvial que oferia el seu marc geogràfic permetien a les elits concentrar-se i utilitzar els màxims excedents possibles dels seus hinterlands depenents aun cost molt menor que els seus competidors perifèrics. A més el transport per l’aigua els va permetre obtenir recursos i informació no locals d’una àrea molt més gran, i a un cost molt menor que els seus contemporanis de terra endins.

Avantatges de transport i comunicació.

Les tecnologies més importants en les societats sumèries foren les barques cobertes o empatifades amb betum i canoes fetes amb joncs o taulons, molt útils per a la cacera i la pesca a les zones humides i, sobre tot, per al trasport de persones i carregaments. Ja que aquestes embarcacions podien navegar en aigües relativament poc profundes, eren especialment idònies per a ser utilitzades a les grans maresmes que existien ala zona baixa de Mesopotàmia en aquests periodes. L’evidència arqueològica indica que les barques fetes amb taulons de fusta o de joncs van ser d’ús corrrent al sistema fluvial de Tigris-Eufrates i al golf pèrsic des de molt aviat. També disposaven de vaixells de vela més amples, amb capacitat per transportar càrregues pesades i recòrrer distàncies més llargues.

Els avantatges de transport i comunicació favorables a les comunitats de la Baixa Mesopotàmia de finals del V i IV mil·leni van ser molt més bones que en èpoques històriques posteriors. La raó té a veure amb l’ecosistema de maresmes i zones humides proper a molts centres urbans de l’al·luvió Medsopotàmic. Al fer possible un moviment lateral aquestes zones humides i maresmes van crear una única xarxa de transport i comunicació que, en el moment de la urbanització inicail de l’àrea, integrava la majoria de l’assentament. Encavat aquest avantatge va reduir-se ja que la punta del Golf Pèrsic començà a recuperar territori i els principals canals del Tigris i Èufrates començaren a separar-se, però ja aleshores el contrast entre l’eficàcia de les xarxes de transport accessibles a les societats de la Baixa Mesopotàmia i la resta de societats del sud-oest aasiàtic no podia ser més gran. Fora del Delta, les embarcacions de joncs benefiaciaren tan sols a comunitats que estaven més a prop dels rius i només servien per navegar riu avall. El moviment lateral per aigua era impossible en la perifèria mesopotàmica perquè el curs del riu és molt profund quan passa pels altiplans del’Alta Medsopotàmia i les muntanyes que l’envolten. Per això les comunitats de terra endins depenien molt més que les societats del sud dels mitjans de transport i comunicació terrestre, menys eficaços, com animals de càrrega, portadors humans o simples carretes de rodes, tant per atendre les seves necessitats d’intercanvi a llarga distància com per al transport de recursos de subsistència a través dels seus hinterlands més propers.

Són evidents els avantatges econòmics en relació als diferents tipus de mitjans disponibles en una i altra zona. Tot i que aquests avantages pogueren variar segons el volum i el valor dels carregaments transportats, el transport fluvial al sud va comportar un estalvi sustancial de costos respecte als tres possibles mitjans utilitzats per a la comunicació terrestre en les regions de la perifèria mesopotàmica. Hi ha dades que permeten calcular com el transport fluvial, fins i tot a contra-corrent, resultava de mitjana quatre vegades més eficaç que els portadors humans i fins a vuit vegades més eficaç corrent avall. Això suposa també que a major valor dels bens transportats, major és l’avantatge del trasport per aigua en front del terrestre. Això s’aprecia especialment en la fusta, un producte de gran importància per a les societats de la Baixa Mesopotàmia, que havien d’importar la majoria de la fusta per fer-se el sostres.

La relació cost-eficàcia del transport fluvial davant el terrestre de bens i productes de gran valor però de poc volum, com el cas de le spedres exòtiques i els lingots i metalls semiprocessats. S’apunta doncs a l’existència d’un avantatge exponencial del transport per aigua sobre el terrestre en les condicions mesopotàmiques. Tauletes amb registres mercantils que contenen gran varietat de transaccions comercials ens permeten reconstruir el cost dels viatges de les caravanes d’ases al Pròxim Orient antic, que era el principal mitjà de transport comercial a llarga distància al IV mil·leni. També altres tauletes il·lustren tot un seguit d’activitats econòmiques i poden utilitzar-se per estimar el cost del viatge i del transport entre diferents assentaments de la Baixa Mesopotàmia mitjançant barques mogudes per homes a través dels canals naturals i artificials.

Ciutats aluvials de Mesopotàmia

La geografia va ser important perquè l’absència al paisatge sudmesopotàmic de molts materials necessaris per a la creació i sostenibilitat d’uns sistemes socials altament estratificats (sobretot fusta per fer sostres, boscos, metalls bàsics i exòtics, diferents minerals semipreciosos i pedres exòtiques) fan probable que les antigues èlits del sud recorreguessin al comerç com a mitjà fonamental per a legitimar i ampliar el seu accés desigual al poder i als privilegis. Alhora, la geografia va proporcionar a aquestes societats un avantatge durable i irrevocable sobre els seus veïns en forma d’uns costos de transport més barats gràices a les vies fluvials.

Durant tota la seva història les ciutats del Delta aluvial del Tigris i l’Èufrates van estar situades a la capçalera d’un enorme sistema de transport creat pels rius que fluïen de nord a sud, això els va permetre l’obtenció d’informació, mà d’obra i bens de moltes àrees ubicades a les conques del Tigris-Èufrates d’una manera més eficaç que qualsevol competidor potencial riu amunt o d’altres rivals allunyats dels rius. L’avantatge més decisiu de les ciutats del sud es concentra en la seva capacitat per importar bens necessaris en grans quantitats i a un cost baix des de les llunyanes terres altes, que sí comptaven amb aquests recursos tan preuats, recursos i bens que trasnportaven riu avall en simples barques, en raïs fets de pells d’animals, en petits bots d’espart o cuiro, o en barques i canoes empastifades de betum. Tant o mé simprtants van ser les xarxes de canals a l’entorn de les ciutats mesopotàmiques, que les connectava amb el curs principal dels grans rius , permetent-lis el transport amb eficàcia de productes agrícoles molt voluminosos mitjançant els seus hinterlands depenents, o utilitzar simples barques remolcades per animals de càrrega i força de treball humana.

No hi ha dubte que les antigues societats sumèries posseïen la tecnologia necessària per explotar eficaçment els avantatges del transport inherent al medi on vivien.

Monuments funeraris.

Les grans tombes, monuments funeraris d'embergadura, proven l'existència d'una jerarquia capaç de dominar una mà d'obra, de contractar artesans especialitzats en gravar la pedra i l'edificació de superestructures. Monuments que acostumen atener un cert aire de propaganda, a més del funerari, que aclama l'estirp del dirigent. Esplèndides tombes principesques que contribueixen a la mitificació o heroïtzació del personatge enterrat, que enaltia als descendents al trobar-se lligats per llaços de sang a un avant-passat que alhora està vinculat amb al divinitat, la qual cosa en darrera instància vindria a potenciar la funsió política.

Aquestes tombes de càmera són originàries en els assentaments fenicis i púnics costaners, tinein t en compte l'intens comerç que es duia a terme entre aquests i l'interior. Aquests assentaments van exercir una poderosa influència en aquest tema. Per la seva magnitud gransdiositat serien susceptibles d'impressionar als dirigents ibers, qui pel seu estatus tractarien directament amb les factories costaneres, i això els induí a imitar les sepultures. De tota manera aquest coneixmeent també podia haver estat tramés oralment o mitjançant dibuixos pels mercaders orientals que s'internaven a les seves terres. Però en tots els casos les vies de difusió cultural són les factories fenícies i púniques de la costa. La relació comercial fenícia i l'interior indígena va passar a convertir-se també en una relació econòmico-cultural, amb el conseqüent transvassament i assimilació per part de l'element autòcton i també en sentit invers, d'idees socials i rituals. Això podia trobar-se en l'adopció per part de les classes altes de la societat ibera de la sepultura de càmera, encara que probalement aquesta adopció tan sols implica la superestructura, la manifestació externa de riquesa d'una alta jerarquia dirigent, monopolitzadora dels recursos econòmics que fabrica per a la seva darrera morada i receptacle digne de la seva posició social, i en canvi es conservés en essència el ritual generalitzat des de generacions passades conforme als preceptes de la seva religió. Les tombes d'aquesta mena estan indicant una diversificació jeràrquica en la societat ibèrica molt marcada, una idea de jefatura, de lideratge que si hagués continuat desenvolupant-se podria haver desembocat en una estructura de confederació o estat.

Les factories controlen l'accés al mar de les vies que condueixen cap a l'interior i creuen els territoris on s'extenen les càmeres hipogees ibèriques, la qual cosa evidencia que aquestes vies de comunicació han actuat com a vies de difusió cultural.

Els metalls al servei dels poderosos.

La majoria d’instruments i eines eren encara de fusta o pedra, com feia mil·lenis. No és que no es coneguessin els els metalls, perquè el coure es fonia des de feia molt temps i el seu aliatge amb l’estany permetia d’obtenir el bronze, metall extraordinàriament dur; també coneixine la plata i el plom: És per això que els estris ja podien ser molt millors i alleugerir la feixuga feina dels pagesos.

Però la realitat no va ser així; cap pagès no disposava d’instruments de metall i el bronze no va servir ni per produir més ni per fer les tasques menys dures, ja que els metalls en aquella època no estaven al servei dels pagesos. Del bronze i el coure se’n feien armes: espases, llances, punyals, sagetes ... De l’or i la plata en feien joies meravelloses: arracades, penjolls i anells.

Per què fou així? Com explicar que descobriments tant importants com el dels metalls no s’aprofitessin per millorar les condicions de vida de la gent? De fet, tant el coure com l’estany, i no cal dir l’or i la plata, eren metalls que s’obtenien a partir de minerals que no es trobaven a les valls dels rius. No n’hi havia ni al país del Nil ni a la Mesopotàmia. Per obtenir or , els habitants de les valls havien de recòrrer centenars de quilòmetres en totes direccions, fins i tot de mar enllà. Aconseguir metalls tan sols era possible després de costoses expedicions que els camperols no podien organitzar. La gent que conreava les terres no podia somniar amb aixades de bronze: calia organitzar expedicions a les zones d’on s’extreien els metalls.

Únicament els grans cabdills de les tribus d’aquests pobles podien mobilitzar la mà d’obra necessària, acumular el menjar suficient i emmagatzemar objectes manufacturats a fi de trametre expedicions a la recerca de metalls. I això es va anar fent així durant segles.

No ens ha d’extrañar que aquests cabdills que havien acumulat un poder extraordinari i que eren senyors de molts pagesos obtinguessin també grans quantitats de coure, plata i or. Amb tot això feien joies per ornamentar els seus caps i també armes amb les quals s’imposaven sobre els rivals més dèbils. Així, després de molts segles, alguns cabdills aconseguiren unir sota els seu poder àmplies regions d’aquestes valls fluvials.

CALCOLITIC (4.500-3000 aC)

Una economía florent basada en l’agricultura amb arada i la ramaderia permet a les poblacions d’aquesta zona una vida sedentària i fácil. Les tribus calcolítiques van conèixer una veritable explossió demogràfica .

Trobem hàbitats gegantins, amb construccions disposades en cercles concèntrics. Poblacions estimades en 10.000 i 14.000 habitants. Aquets hábitats están edificats a partir d’una planta circular o rectangular preconcebuda. Alguns d’ells presenten una veritable trama de carrers interromputs per places i per construccions d’interés comunitari, essencialment santuaris. És evident que hi havia una jerarquització dels hábitats, a l’entorn d’alguns d’ells hi graviten petits pobles i llogarrets que mantenen una relació de dependencia en vers l’hàbitat principal. Les habitacions són espaioses, sovint están dividides en diverses estances on s’hi troven els fogars, els forns de volta, les banquetes d’argila, les instal·lacions per a l’emmagatzematge i la molta de cereals, així com un nombre impressionant de vasos. També hi ha construccions amb més d’un nivel o golfes , algunes de les quals es feien servir com a santuaris.

La metal·lúrgia del coure i de l’or van tenir un desenvolupament particular. Sobretot es produïen objectes de prestigi que es troven en els nombrosos tresors descoberts i en les fabuloses necrópolis. Aquesta metal·lúrgia determina l’aparició d’artesans especialitzats, taller son es fabricaven cerámica, objectes de metall o eines de sílex, pedra i os. La cerámica va assolors veritables nivells de perfecció, amb un nombre important de peces. Ceràmica produïda amb una tecnología sempre sofisticada, que ja coneixia els sistemes rotatius, precursors del torn terrissaire, per a l’acabat dels vasos.

Com a conseqüència de l’aparició de l’artesanat especialitzat i les creixents necessitats de matèries primeres, així com del fet d’una demanda creixent d’objectes de luxe i de prestigi, es va desenvolupar un sistema d’intercanvis complex i bastant intens, portat a terme per perxones especialitzades. Hi havia una societat jerarquitzada, amb uns grups socials enriquits, amb una dirección i que potser coneixia una protoesriptura. També s’afirma que al Calcolític del sud-est europeu també hi havia protociutats i una organització de tipus Estat. Una organització d’aquest tipus no hauria tigut lloc sense l’existència d’una economía capaç de produir uns excedents. Aquesta sobreproducció va permetre l’aparició d’alguns grups socials que van agafar la dirección de les comunitats.

La información sobre plantes coreades són molt nombroses i sembla que presenten un quadre quasi complert de l’agricultura calcolítica. Més difícil és establir el rendiment per hectàrees ateses les condicions d’agricultura prehistórica. La capacitat d’emmagatzematge d’algun dels hàbitats estudiats s’ha estimat en uns 20.000-24.000 kg de cereals obtinguts en una superfície de 16 hectàrees, la qual cosa indica una mitjana molt bona, de 1.250-1.500 kg/ha. Aquesta collita permetria la subsistència d’una comunitat composta per vint amílies (al voltant de 80-120 persones).

En els hàbitats els dipòsits de cereals són molt freqüents . Els llocs preparats com a dipòsits de cereals es trobaven, la majoria de vegades, a l’interior de les habitacions. A part dels vasos de grans dimensions amb una capacitat de 100-120 litres on es conserven els cereals, a l’interior de les cases hi havia construccions de tova de forma quadrada o rectangular situades sobre el paviment de l’habitació, sota seu o a fora, La forma de les comstruccions difereix d’un hàbitat a l’altra: de forma cilíndrica, en forma de gran vas fet de tova. En algunes habitacions no hi ha menys d’onze dipòsits de cereals conservats en grans vasos dins una mena de caixes de tova de forma quadrada construïdes sobre el paviment de l’habitació, alguna de les quals amb una capacitat de 0’5 m³. Encara que els dipòsits contenien habitualment barreges d’espèciees i de cereals, també s’observen tendències a separar (seleccionar) els cereals a partir de l’espècie o del gènere, de la mida. La preocupació per realitzar monocultius tambés s’ha observat en els hàbitats calcolítics.

Les informacions directes sobre l’alimentació de les poblacions calcolítiques són encara poc nombroses. Encara no es fan anàlisis fisicoquímics de les restes d’aliments preparats que es conserven en els grans vasos. Teninr en compte una sèrie d’indicis alguns investigadors mantenen la tesi de la fabricació de cervesa d’ordi. També hi ha troballes de pa arqueològic (de mill carbonitzat).

Desenvolupament Ibers del Sud

El sistema econòmic dels pobles antics es desenvolupa a partir del sistema d'intercanvi. El control del mercat i de les vies de comunicació beneficia el desenvolupament econòmic, cultural i polític del poble que l'exercix. I el desenvolupament dels mercats implicarà un augment de la infraestructura viària i el reforçament dels ents polítics al càrrec dels quals està la direcció del sistema mercantil. En l'aspecte polític l'organització i gestió del mercat necessàriament porten aparellada la figura d'un cap de clar prestigi social que controli els excedents. Consistents en primeres matèries, minerals essencialment, a més de productes vegetals i animals per l'abastiment dels mercaders arribats de l'exterior (que ho adquiririen per a llur manutenció, conjuntament amb els metalls per al seu lucre), i per a aquells membres del poblat dedicats a la producció de bens comercials. Aquesta jerarquia es reflecteix en els objectes materials, signes externs de poder i status, depositats sobretot en les tombes erigides en memòria dels grans personatges.

Els ibers eren un poble que vivia d'esquena al mar, les relacions comercials marítimes eren gairbé competència dels pobles orientals. Ignoraven la navegació. Per a que el comerç pogués funcionar a través de grans extensions de terreny, sovint de pobles enemistats, calia que es regís per unes normes molt determinants i concretes, que investirien els comerciants d'un cert caràcter invulnerable. Lleis tàcites o tractades, ja que de no ser així el comerç hauria estat impracticable. Els mercaders de comerç´exterior transitaven per les terres dels ibers protegits per aquesta mena de tractats, els de comerç interior probablemente estaven lligats a lleis més senzilles, més que no pas per protecció de seguretat contractada que els acompanyés. Perquè fos possible aquest fet caldria que l'activitat comercial es duia a terme des de les classes dirigents, les úniques amb autoritat, autonomia d'acció i elements de judici suficient com per concertar-los. Seria una activitat canalitzada per l'oligarquia i principalment per al seu benefici, tot i el revertiment de certa part d'aquests al bé comú.

L'activitat comercial té, a la Mediterrània occidental, un sentit administratiu i polític i això fa necessaris acords o tractats entre les parts interessades per a que l'activitat comercial es dugue a terme de forma beneficiosa. En aquests pactes es deurien concertar un seguit de punts o zones franques o les transaccions, probablement a l'empara d'un temple, es farien amb total garantia. Els temples degueren actuar com a garants de les transaccions, llocs neutrals situats sota la protecció d'una divinitat que garantitzava la seva honestedat. En aquests llocs es portaven els registres i es dirimien els litigis.

Els Ibers del Sud

Societats amb emplaçaments que disposaven d’un perfecte domini estratègic, abundància d’aigua, terres fèrtils, vetes d’argila, proximitat a jaciments miners i fàcils comunicacions, propicien la configuració dels principals nuclis de distribució i aprovisionament de productes materials a les zones determinades, cosa que porta a constants i importants processos de transculturalització.

Les transformacions culturals, sociopolítiques i econòmiques són múltiples: canvi d’una societat igualitària, clan o tribu, d’agricultors i ramaders autosuficients, a una societat estratigràfica de productors d’excedents, dedicats al manteniment de l’element humà ocupat en altres tasques diferents: terrissaires, metal·lúrgics, paletes, teixidors, etc..., especialistes deslligats de la producció directa d’aliments i el paper dels quals estaria relacionat amb la centralització i redistribució dels excedents comunals.

No hi ha dubte que el principal factor que accelerà aquest procés d’enriquiment d’aquesta mena de societats fou l’explotació de les mines i el comerç del mineral, iniciant el camí cap a formes de vida més lucrativa basades en els recursos del subsol. Aquest desenvolupament no és conseqüència d’un llarg procés d’evolució social, sinó com a resultat principalment de la intrussió de grups humans portadors de la tècnica metal·lúrgica procedents d’altres zones. Auquest ritme de canvi que comença a la darrera època del bronze final arriba al seu màxim explendor potenciant l’explotació minera entre finals del s V i mitjans del s IV aC. L’explotació de ferro, coure, plom, anglesita i plata aconsegueix proporcionar un ritme de vida d’actius intercanvis comercials amb els mercats fenicis i grecs, també proporciona control militar de les zones clau d’accés i pas, interrelacions culturals, transvassement d’idees, creences i art que es reflecteixen en els poblats i necròpolis.

Els elements més importants per accelerar el desenvolupament semblen estar relacionats de manera directa amb la producció minera, amb una excel·lent primera matèria (plata) intercanviable, i la situació favorable per a controlar el trànsit de mercaderis pels camins. També si el medi ambient resulta propici, i conforme les tècniques s’anaven fent més elaborades, hi havia un increment de l’agricultura i la ramaderia.

NEOLÍTIC MITJÀ (5.500-4.500 aC)

Les comunitats agrícoles, basades en les plantes i els animals domèstics, van assolir un desenvolupament consiederable. Al Neolític mitjà es perfecccionen les eines i les tècniques agrícoles, com la descoberta de l’arada amb rella de banya de cérvol, que segons sembla estaba tirada per bòvids. La nova eina permetia el conreu dels sòls més durs de les terrasses i una millor productivitat. Continuava el conreu de les espècies Triticum monococcum, Triticum diccocum, Triticum spelta, però l’espècie més documentada és el Triticum destivum. L’ordi va mantenir la seva importancia económica. El mil sembla que va mantener sempre una posición modesta i el Secale i l’Avena no van esdevenir, segons sembla, conreus purs.
No coneixem actualemnt els productes acabats obtinguts dels grans de cereals i de la farina mòlta amb l’ajuda dels nobrosos molins, però hem de suposar que feien servir les mateixes receptes que en el Neolític antic. L’alimentació a bases de cereals sembla ser la predominant i d’ús quotidià. S’utilitzaven probablement les farinetes de grans de cereals de tipus coliva i s’hi barrejaven llavos d’algunes espècies de lleguminoses o fruits d’arbres conreats o espontanis. També podem siposar que consumien algún tipus de farinetes a base de cerals molts amb més finesa. Per bé que no podem excloure la preparació d’algunes varietats de pans o coques, encara no disposem de permetin mantener aquesta afirmació.

Cereals al Neolític Antic (6.500-5.500 aC)

Les comunitats neolítiques ceralistes generalment són de petites dimensions i sense gaire estabilitat. La seva economía es fonamenta en la criança d’animals domèstics i el conreu de cereals, essencialment blat i ordi, dels quals es coneixen diverses espècies. Altres cereals, com el sègol i el mil no tenien una veritable importancia económica.
Per recollir els cereals es feien servir falçs compostes per un mànec d’os o de banya de cérvol, en el qual s’hi fixaven les làmines de sílex. Els molins són presents pràcticament a totes les habitacions , la qual cosa demostra un treball constant dels cereals, que aparentment estaven torrats sobre palts d’argila dins dels forns o damunt dels fogars. Aquest procediment era utilitzat tant per faciltar l’eleminació de les cariopsis vestides com per asegurar-se una conservació i molta més fàcils i còmodes. Si bé els indicis del conreu de cereals són nombrosos, no es creu que el seu paper hagi estat gaire important en la dieta quotidiana. La utilització dels cereals com a provisions per a les estacions fredes és força versemblant. No es disposa d’informació directa sobre la manera de consumir els cereals durant el Neolític antic, però podem suposar, gràcies a les informacions de caire etnogràfic, que els farines i les sèmoles formaven part dels components de les farinetes que han deixat traça en els vasos. Malauradament, fins ara, la crosta dipositada en els vasos del Neolític antic no ha estat pas analitzada, i per tant no coneixem exactament quina és la seva naturalesa.
Un aliment molt senzill els la coliva (pastís de blat i anous repartit en memoria dels morts). La coliva s’obté després de fer bullir els grans de blat lleugerament triturats i afegint-hi anous triturades i mel.

Aigua, ocell i dona: el mite de la regeneració

Per als ésers humans, tant d'avui com de la prehistòria, la ruptura d'aigües de l'úter és el pas previ al naixement d'una criatura. A partir dels relats mítics dels pobles antics i dels primitius contemporanis, es pot deduir que hi ha ahgut en tot el món la creença que la vida sorgeix de l'aigua. Per aqeulls atents observadors del que succeïa al seu voltant, l'aigua i la humitat era l'únic element que escindia allò que estava viu del ques estava mort. Advertien com la vida vegetal naixia al costat dels rius, dels llacs, dels tolls; com s'hi aplegaven els animals, com en les zones àrides succeïa tot el contrari, com la pluja esperonava el creixement vegetal, com la sequera escampava la mort i com dels humits úters i dins de bosses plenes d'aigua sortia la vida.

Els signes que simbolitzen el poder generador de l'aigua són les zigues-zagues, l'eme (M) o línies ondulades: signes que sovint es vinculen amb aus aquàtiques i amb peixos. Símbols d'aquesta mena revesteixen el cos de les figures de les deeses i dels atuells rituals.

És comú a totes les cosmologies antigues el fet de descriure l'emergència del món a partir de les aigües. No és irrellevant que totes les civilitzacions més destacades van sorgir en les conques dels rius (Nil, Tigris, Eufrates, Danubi, Indus, Ganges, ...). Segurament es va pensar que l'origen de l'aigua seria una divinitat, un ésser que feia caure del cel l'aigua com a pluja i tamé la feia brollar de sota terra, mitjançant deus, rius i llacs. Era l'aigua tan necessària per a la vida humana, animal i vegetal que possiblement la van associar a la mateixa força generadora que s'encarnava en la deesa mare. Així per exemple molts recipients apareixen amb pits i decorats amb meandres i ziga-zagues, motius geomètrics vinculats amb els moviments de l'aigua i els dibuixos que aquesta forma.

També les representacions de figura de dona i rostre d'ocell, que solen tenir trets d'au aquàtica, relacionen la deesa de la regeneració a través del simbolisme de l'aigua. Les aus aquàtiques – amb els seus vols a gran alçada sobre la terra i els seus estatges al costatd de tolles, maresmes, llacs – podien representar el nexe d'unió entre la terra i el cel. Aquest seria concebut com un món totalment aquàtic perquè d'ell procedia la pluja, i concebut també com el destí dels viatges migratoris perquè en ells es perdien quan, arribat el moment, marxaven cap al sud o cap al nord. En efecte, després d'obersvar com l'arribada de les aus migratòries anticipava la millora del clima i el conseqüent esclat de la vida animal i vegetal, i com el viatge de tornada es donava abans que tota la vida comencés a paralitzar-se , es veurien aquests mateixos ocells com a representacions, epifanies o missatgeres de la divinitat de la generació i regeneració de la vida, la gran deesa dispensadora de la humitat vital necessària. La deesa ocell es manifesta en les figuretes trobades amb les següents característiques: la màscara o rostre amb bec d'au, pits, braços en forma d'ales i incisions o gravacions de significat aquàtic o púbic (en concret les marques en forma de ve [V] ens remeten al triangle pubià; per altra banda aquest signe repetit, els anomenats “txeurons” [VV o VVV], s'ha vinculat amb les aus aquàtiques, per semblar aus volant per l'aire, i també les ones de les aigües).

Les migracions al Creixent Fèrtil. El mite d'Abraham.

Abraham potser fos un home o, més probablement, pot ser la personificació d'una migració de milers de persones des de Mesopotàmia fins Canaan de la mateixa manera que Herakles (Hèrcules) no és un personatge històric, sinó la personificació de la invasió dels doris. Hi ha moltes coses que no estan gens clar (la qual cosa ens alegra molt als historiadors perquè així podem seguir donant-li voltes al cap que és el que més ens agrada). Aquesta migració personificada en Abraham procedia de Mesopotàmia i va ser cap a l'any 1850 aC quan va arribar a palestina establint-se allà. Cal destacar que Abraham i la seva gent són pastors nòmades, el nomadisme és un dels senyals característiques de la història d'Israel. I destaca també la repulsa que en el Gènesi es respira contra les ciutats (recordem l'episodi de Sodoma i Gomorra) que són vistes com l'encarnació del mal. Això és típic de les societats nòmades, de manera que en una zona geogràfica ja completament estructurada al voltant de ciutats-estat, és lògic que els pastors nòmades es trobaran a disgust i emigressin a terres on no hi hagués ni estats ni administració ... i per això, ni impostos, és clar. En el text apareixen referències a usos i costums mesopotàmiques antiquíssimes (Abraham es regeix pels desenvolupaments del codi d'Hammurabi en ús a l'Orient Mitjà en aquells temps), cosa que demostra que la tradició oral va mantenir aquesta història viva durant segles i segles. A més, hi ha diversos episodis que demostren que la nocio "legals" d'Abraham s'inspiren en els codis de dret hurrita i hitita. Abraham adora a Déu sota el nom EL SHADDAI, la traducció més adequada és "el Déu de l'estepa" (i no "el Déu de la muntanya").

El mite d’Abraham i al seva migració fins Canaan entre el 2.100 i 1.550 aC, coincideix amb el fet de les migracions dels AMORREUS. Uns semites nòmades que es van anar sedenytaritzant a una part de Canaan i s’expandiren pel seu sud així com al nord de Síria.

Originari de Mesopotàmia, recorrien el desert de Palmira i Mari, flanquejant l’Eúfrates per tal que el bestiar pasurés l’estepa mesopotàmica. Molt propers ètnicament als sumeris, es  barrejaven amb la seva població durant els processons migratoris . També tenien contacte amb nòmades beduins, considerats més grollers i toscs.

Abraham és el pare de la nació jueva, una nació nòmada que se sent rabiosament lliure i que lluita per la seva independència amb tota la seva ànima, encara que per això hagin d'abandonar les seves llars per viatjar a terres desconegudes. Aquesta idea serà l'eix central del pensament jueu i tindrà enormes conseqüències en el desenvolupament de la seva història.