Els metalls al servei dels poderosos.

La majoria d’instruments i eines eren encara de fusta o pedra, com feia mil·lenis. No és que no es coneguessin els els metalls, perquè el coure es fonia des de feia molt temps i el seu aliatge amb l’estany permetia d’obtenir el bronze, metall extraordinàriament dur; també coneixine la plata i el plom: És per això que els estris ja podien ser molt millors i alleugerir la feixuga feina dels pagesos.

Però la realitat no va ser així; cap pagès no disposava d’instruments de metall i el bronze no va servir ni per produir més ni per fer les tasques menys dures, ja que els metalls en aquella època no estaven al servei dels pagesos. Del bronze i el coure se’n feien armes: espases, llances, punyals, sagetes ... De l’or i la plata en feien joies meravelloses: arracades, penjolls i anells.

Per què fou així? Com explicar que descobriments tant importants com el dels metalls no s’aprofitessin per millorar les condicions de vida de la gent? De fet, tant el coure com l’estany, i no cal dir l’or i la plata, eren metalls que s’obtenien a partir de minerals que no es trobaven a les valls dels rius. No n’hi havia ni al país del Nil ni a la Mesopotàmia. Per obtenir or , els habitants de les valls havien de recòrrer centenars de quilòmetres en totes direccions, fins i tot de mar enllà. Aconseguir metalls tan sols era possible després de costoses expedicions que els camperols no podien organitzar. La gent que conreava les terres no podia somniar amb aixades de bronze: calia organitzar expedicions a les zones d’on s’extreien els metalls.

Únicament els grans cabdills de les tribus d’aquests pobles podien mobilitzar la mà d’obra necessària, acumular el menjar suficient i emmagatzemar objectes manufacturats a fi de trametre expedicions a la recerca de metalls. I això es va anar fent així durant segles.

No ens ha d’extrañar que aquests cabdills que havien acumulat un poder extraordinari i que eren senyors de molts pagesos obtinguessin també grans quantitats de coure, plata i or. Amb tot això feien joies per ornamentar els seus caps i també armes amb les quals s’imposaven sobre els rivals més dèbils. Així, després de molts segles, alguns cabdills aconseguiren unir sota els seu poder àmplies regions d’aquestes valls fluvials.