Els Aqueus. Mitologia

La història dels aqueus comença amb un déu anomenat Zeus, el qual els va donar un rei en la persona del seu fill Tàntal. Aquest era un enorme bergant que, després d'haver-se aprofitat del parentiu amb els déus per divulgar-ne els secrets i robar-los el nèctar i l'ambrosia del rebost, va creure que els aplacaria si els oferia en sacrifici el seu propi cadell, Pèlops, després d'haver-lo ben trinxat i de bullir-lo. Zeus, colpit en els seus afectes d'avi, va tornar a afegir els trossos del seu nét i va precipitar als inferns el fill parricida, condemnant-lo a bavejar de fam i de set davant d'inaferrables plàteres de nata i copes de xampany

Pèlops, que havia heretat del seu pare desnaturalitzat el tron de Frígia, no va tenir sort en la política, perquè els seus subdits el van deposar i el van exiliar a l'Èlide, en aquella part de la Grècia que després, justament pel seu nom, s'anomenaria el Peloponès. Hi regnava Enomau, gran afeccionat a les curses de cavalls, en les quals era imbatible. Tenia per costum desafiar tots els pretendents de la seva filla Hipodàmia, prometent al guanyador la mà de la nois i al derrotat la mort. I molts “bons partits” ja havien deixat la pell.

Pèlops es va posar d'acord amb l'auriga del rei, Mirtil, i li va prometre que hi compartiria el tron si trobava la manera de fer-lo quanyar. Mirtil va aluixar el cub d'una roda del carro d'Enomau, que es va estavellar i es va trencar el cap en l'accident. Pèlops, ensenyorit d'Hipodàmia, el va succeir en el tron, però enlloc de compartir-lo amb Mirtil com li havia promès, va estimbar al mar aquests darrer, que, abans de desaparèixer aigües avall, va llançar una maledicció contra el seu assassí i els seus successors.

Entre aquests successors estava Atreu, del qual la dinastia va prendre el nom definitiu: els atrides. Els seus fill, Agamèmnon i Menelau, es van casar respectivament amb Clitemnestra i Helena, úniques filles del rei d'Esparta Tindàreu. Va semblar un gran matrimoni. I de fet quan Atreu i Tindàreu van morir, els dos germans, Agamèmnon com a rei de Micenes i Menelau com a rei d'Esparta, van ser els amos detot el Peloponès. No recordaven, o potser la ignoraven, la maledicció de Mirtil. I tanmateix la tenien a casa, en la persona de les seves dones respectives.

Al cap d'un temps, de fet, Paris, fill de Príam, rei e Troia, es va enamorar d'Helena en una visita. La va segretar i tots els aqueus van demanar el càstig del culpable. Al voltant dels senyors aqueus es van aplegar tots els grecs vàlids per a les armes i a bord de mil vaixells van velejar fins a Troia, la van sotmetre a setge durant deu anys i finalment van expugnar i saquejar. Menelau va recuperar la dona, Agamèmnon de retorn a casa va trobar ocupat el seu lloc al costat de Clitemnetsra per l'emboscat Egist, que junt amb ella el va enverinar. El seu fill Oretses, més tard, vavenjar el seu pare matant els dos adúlters, es va tornar boig, però després va poder aplegar sota el seu ceptre els reialmes d'Esparta i d'Argos.

Mitologia Mesopotàmica

Alguns m¡tes explicaven el que havia passat al començament. Uns afirmaven que, després de la separació del Cel i la Terra (An i Nammu), el Cel (An) va crear el món i va donar a llum els déus. Altres mites defensaven la importància d'una divinitat femenina, la deesa de la Terra (Nammu, la Gran Matriu).

Finalment, es creia també que l'univers havia nascut a les Ciutats dels Temps Llunyans (URU-UL-LA). La vida es va originar en una ciutat. La llum va brollar de la foscor, del món dels morts.

Després de la creació, l'univers havia quedat incomplet. Li faltava vida. El mite del Paradis sumeri explica que la terra no posseïa tot el que havia de tenir per ser habitable i habitada. Els canals no portaven aigua, el territori no estava parcel·la i les ciutats no tenien muralles traçades nítidament.

La creació del món es va haver de compertar i corregir. Aquesta tasca va correspondre al déu Enki. Els éssers humans, animats per Enki, havien de ocntinuar la feina.

Dins el conjunt de les divinitats sumèries, el Cel (An, que tant significa “cel” com “Déu del cel”) encapçalava un panteó complex, compost per la seva esposa, la Terra (Nammu), i els seus fills. Entre aquests, destacaven Enlil, que havia de succeir el seu pare, retirat després de la creació del món, i el seu germà Enki.

Enlil significa “senyor” (EN) dels “aires” (LIL). Es tractava d'un déu colèric, que desencadenava tempestes. El seu nom procedia de la mateixa arrel que el bíblic Elohim i l'àrab Al·la.

Enki era el “senyor” (EN) de la “terra” (KI). La terra sobre la qual regnava era la de les maresmes del delta del Tigris i l'Eufrates: una terra carregada de llim. Per tant Enki era el déu de les aigües dolces fèrtils, anomenades Abzu: “aigües” (AB) de la “saviesa” (ZU).

Astut, el paper d'Enki era el d'un arquitecte o enginyer que donava forma a un món encara informe i que solucionava, de manera enginyosa, els problemes amb què s'enfrontaven déus i homes. Va ser una divinitat favorable als humans. Els va ensenyar les arts per sobreviure a les inclemències, com ara el diluvi amb el qual el Cel (An) els va voler castigar perquè feien molt soroll i no podia dormir tan seré com un cel estelat.

Estat primitiu o primerenc.

Un estat primitiu és aquell en el qual no hi ha una situació preexistent que estimuli el procés de formació d'estat.

En un estat la societat ja no està jerarquitzada en llinatges o famílies sinó en classes socials les quals es defineixen pel tipus d'activitat econòmica que desenvolupen. En els estats primerencs tenim els camperols, els pobladors urbans pobres, els obrers urbans (artesans per exemple), els buròcrates, les elits religioses i finalment els nobles, és a dir, el rei i la seva família. En un estat primerenc o arcaic un buròcrata serà un buròcrata i no un camperol que en el seu temps lliure faci activitats burocràtiques. Els membres de les elits tenen propietat sobre les terres i els pagesos estan obligats a pagar tribut el qual és administrat per buròcrates especialistes en aquesta activitat.

Comunitats pastorils amb un perímetre de distribució en àrees de freqüentació estacional, en un dispers poblament interior, van fer coincidir amb aquesta estacionalitat les formes i mecanismes de relació intergrupal i entre grups d’ells mateixos i d’ells respecte els veïns, potenciats des de l’especilització agrícoa dels veïns i per l’ariculació d’una circulació de productes, tot i que no representa més que una forma de relació i articulació entre formacions socials i no pas com un específic modus de producció.

En cap cas va generar posicions de domini entre ambdues però va transformar les relacions socials internes de cada grup. En els receptors, el control dels mecanismes de distribució d’aquests productes de procedència llunyana permetyra de manera indirecta cotrolar els mecnismes de reproducció social i, de manera directa, instrumentalitzar la materialització de les dissimetries socials.

Aquesta articulació va estar dirigida per les comunitats receptores: no només van aparèixer en funció de les demandes de la vall, sino que van existir mentre no hi hagué jerarquia política i les comunitats receptores van mantenirse atomitzades en tant que no hi havia possibilitat de controlar la circulació de productes llunyans. La desaparició d’aquests assentaments “porta d’entrada” coincideix amb la jerarquització del poblament amb els grans assentaments fortificats.

Però la circulació de productes miners procedents de les comunitats pastorils va incrementar-se substancialment al desaparèixer les “portes d’entrada”. Tan sols quan va quedar dirigit l’intercanvi des de les estructures polítiques cada cop més centralitzades, la circulació de productes miners va poder provocar un desenvolupament desigual de les societats a una i altra banda de la xarxa de circulació (produccio/consum).

Van desenvolupar-se els assentaments de més tamany en els àmbits territorials de contacte entre dos poblaments dispersos, no jerarquitzats, però especialitzats econòmicament, per afavorir la seva necessària relació. També van desenvolupar-se posteriorment els assentaments de major tamany a l’interior del territori, des de la concentració de la força de treball.

La desigualtat social que va implicar aquest procés i els efectes i contradiccions que va generar van provocar que les relacions intersocials es materialitzessin en un desenvolupament desigual.

Els Nilòmetres

 Els Nilòmetres són unes construccions escalonades o pous per mesurar el nivell de les aigües de Nil.
Es prenia com a referència de la situació econòmica i per establir els impostos: Un nivell de les aigües de Nil inferior a sis metres suposava que molts terrenys no podien conrear i hauria fam a tot el país. Un nivell molt superior als vuit metres causava la inundació dels pobles, destruïa els habitatges i inutilitzava els canals de reg. 

Conscients de la importància que tenien les crescudes del riu Nil per a la prosperitat de les collites, els egipcis intentaren controlar i preveure les seves crescudes anuals. Per aconseguir-ho van crear els nilòmetres, unes construccions en pedra, en forma de pous o túnels amb escales descendents que portaven directament a les aigües del Nil. En un lateral o en una columna centrals es tallaven uns senyals que servien per mesurar el nivell de l'aigua . Les mesures en realitzaven en colzes (meh) i un colze equivalia a uns 0'52 metres. El colze es dividia en unitats de mesura més petita, com el pam (7'47 cm) o el dit ( 1'87 cm). S'han trobat nilòmetres en diversos llocs d'Egipte, el mé sfamós dels quals és el d'Elefantina, al temple de Khnum, el “senyor de la crescuda”, la divinitat que ordenava a les aigües començar la inundació. D'aquesta amnera les medicions exactes permetien saber pel ritme de les crescudes si les collites serien bones ja que d'això depenia l'abunància o l'hambruna.

La vida al poblat egipci

Tenir pasturant els porcs pel poblat tenia els seus avantatges ja que al ser una animal ommívor podia fotjar entre les piles d'immundíca que s'acomulaven en els carrers, ajudant així a mantenir-les una mica més netes. Els poblats egipcis, sense cap mena de sistema per recollir residuus ni aigües de clavegurea (com a molt un rierol al mig dels carrers d'algunes ciutats), no eren en cap cas el lloc més saludable del món per viure-hi. Afortunadament, un cop l'any les aigües de la crescuda arrossegaven o enterraven tota la porqueria acumulada durant els mesos anteriors. L'interior de les cases, realtivament fosc, també era poc higiènic – tot i que totes les cases grans disposaven de cambra de bany i vàter – perquè estava poc ventilat i l'infestaven tota mena d'insectes i paràsits.

Fora de les cases la vida tampoc era senzilla, al menys si hem de creure els documents que procedeixen de Deir el-Medina, que van des de llistes de bugaderia a contractes de venda, passant per acusacions de robatori. A l'anar-los llegint comprovem que les relacions personals en un espai tan reduït eren dignes d'una telenovela plena d'estereotips, des d'un xulero que imposa la seva llei per la força, dones enganyades pels seus marits, homes que presumien de la seva virilitat i eren avergonyits per no tenir fills, violència domèstica, petendents a qui la dona dels seus somnis donava carabasses... però també actes de bondat per als més necessitats. Tot això en un petit recinte de carrers estrets i insaludables on les misèries de cadascú eren sobradament conegudes pel veïnat.

Vestuari i alimentació a la vora del Nil.

Exposar-se al sol sense res que cobreixi el cos és perjudicial. La roba que s'ha trobat intacta de l'època faraònica venen a ser túniques que encara a vui dia s'utilitzen a les zones rurals d'Egipte; sabem que els egipcis utilitzaven també altres peces de més abric confeccionades amb llana d'ovella, però són poques les teles d'questa mena que s'han conservat encara que les fibres de llana apareixen per tot arreu a les zones d'habitació i ens confirmen que a la vall del Nil calia abrigar-se en ocasions. Sobretot perquè l'absència de combustible feia que la cal·lefacció i les fogueres fossin escasses a les llars més enllà de la cuina, que generalment estava situada fora de les cases.

L'alimentació és una altra de les coses que no apareixen reflectides tal i com era en realitat a la decoració de les tombes. Solem veure al difunt davant una taula d'ofrenes ben assortida, plena d'aliments variats (pa, vi, cervesa, carn de bou, dolços, vegetals, aus, hortalisses) destinats a alimentar el seu ka o essència vital al Més Enllà. Però aquesta mena d'alimentació era un privilegi d'uns pocs; l'egipci s'alimentava diàriament de cervesa (una mena de farinetes sense contingut alcohòlic), pa i verdures. La majoria dels egipcis, exceptuant la classe alta i els treballadors del faraó que realitzaven tasques pesades, que rebien un suplement de proteïnes, la immensa majoria es trobava sempre a la vora de la inanició. La gent consumia proteïnes animals en certa quantitat en ocasió de celebracions especials, com ara les festivitats d'una divinitat, quan les ofrenes eren repartides entre el poble. Els grans ramats d'ovelles i vaques que pasturaven a la vall del Nil estaven destinats a les classes altes i als temples, on s'oferia. Darrers descobriments apunten el porc com una font de proteïnes pròpia de la calsse popular. Aquest animal voi mai apareix representat a les tombes, com si hagués una mena de tabú social cap ell i hagués estat indigne com a aliment de la classe alta. Tot i això els arqueòlegs troben restes de porc en els llocs d'habitatge que s'excaven, el que indica que el seu consum com a font de proteïnes no era pas excepcional.

La vida a la vora del Nil

El Nil era venerat com un déu pels antics egipcis, que el van considerar font de vida i riquesa. Les seves crescudes anuals marcaren el ritme de les estacions i la vida de qui vivia a la seva vora.

Segons el mite, el Nil comença la seva crescuda alimentat per les llàgrimes que Isis vessa i aboca pel seu espós Osiris assassinat.

Està molt estesa la falsa idea que la vida a la riba del Nil en època faraònica era semblant a la del paradís, on els camperols feliços s’ocupaven cada dia de la seva tasca en uns camps irrigats per immenses obres hidràuliques, la producció dels quals permetia alimentar a tot el país i generava els recursos suficients perquè als faraons poguessin construir les seves altes piràmides i els temples grandiosos. Tot això per la màgica i regular crescuda del Nil en un clima calurós, però gairebé ideal, tal i com mostren les escenes que decoren les tombes de faraons i nobles que s’han conservat. Per desgràcia aquestes escenes són recreacions idíl•liques d’un món perfecte, sorgides del pensament dels antics egipcis i destinades a acompanyar el difunt al Més Enllà perquè la seva vida d’ultratomba fos el més perfecte possible. En realitat la vida a la vora del Nil no va ser de cap manera senzilla, si més no per qui no formava part de la classe alta.

La crescuda del Nil no era, ni de bon tros, la força benefactora i pacífica que podríem pensar. És innegable que el Nil i les seves aigües foren els responsables que la civilització faraònica existís i properés; però desgraciadament també és veritat que les seves crescudes eren bastant irregulars i, per tant, molt perilloses. El risc de la inundació noprocedia de la força de les aigües, sempre manses, sinó de l’alçada que tinguessin. El sistema de conreu utilitzava en el seu profit les característiques de la crescuda, que a l’anar disminuïnt anava deixant petits dics naturals de fang paral•lels al curs del riu, els quals eren reforçats, ampliats i complertats pels camperols amb uns altres perpendiculats a aquests. Així es creaven estanys de diferent tamany que s’omplien automàticament amb la crescuda i retenien l’aigua durant vàries setmanes, empapant el terrreny, desanilitzant-lo, netejant-lo i fertilitzant-lo amb el nou llim.

Però el sistema tenia els seus problemes. El principal era que si la inundació era molt escassa, molts camps es quedaven sense irrugar, i això suposava una menor producció d’aliments, la qual cosa es traduïa en fam; si era massa alta, els dics quedaven esborrats i els camps es negaven, la qual cosa acabava també en fam , i a això s’hi afegia la destrucció per l’aigua de moltes cases, construïdes d’adob.

I és que la climatologia egípcia no era tan ideal com mostren les tombes, on tothom està representat despullat o amb poc vestit, si són treballadors, o amb una faldilleta i una túnica lleugera i plisada si són nobles. A Egipte, a l’hivern durant el matí i a la nit pot arribar a fer molt fred.

Primeres societats de classe

Les relacions socials de dependència sorgeixen i són l’efecte de la consolidació d’una forma específica de desigualtat social: la de les classes socials i els mecanismes que permeten a una imposar les seves condicions a l’altra.

En les primeres societats de classe el desenvolupament desigual del nivell tècnic revela que la transferència de l’excedent s’estableix més per instàncies polítiques que per instàncies econòmiques i la via de la seva creació va ser articulada des de la disponibilitat de la força de treball humana.

En aquestes primeres societats de classe la consolidació dels mecanismes que permeteren la disponibilitat directa (treball) o diferida (productes) de la força de treball humà i que van conduir a l’especial desenvolupament de l’èxit tècnic dels sectors assenyalats , lluny de comportar un immediat progrés a la resta de sectors de la producció de bens materials, va generar un bloqueig, que serà especialment significatiu en els vinculats a la producció de bens alimentaris. Fins i tot sembla que la pervivència i el desenvolupament d’elles depengui de ser capaces de mantenir un baix nivell en la producció ded bens alimentaris i d’instruments de treball vinculats a ell.

Això s’explica per la necessitat de les primeres classes dominants de garantir unes relacions de producció on els productors directes continues sent propietaris objectius dels principals mitjans de producció (terra i/o ramats) i dels instruments de treball necessaris. Com no hi ha uns mecanismes estables per mantenir una extorsió constant i perllongada, això asseguraria la reproducció inerna de la pròpia força de treball i proveiria, des ded la precarietat, una dependència extraproductiva capaç de garantir una tributació (productes o treball) incipient amb un mínim conflicte social.

La formació de la societat classista inicial està doncs vinculada a la consolidació dels primers mecanismes de control i disposició de la força de treball humana i això en cap moment va estar determinat per l’atzar. Les societats preclassistes (que no igualitàries) van patir el bloqueig de la divisió tècnica del treball i el propi desenvolupament tècnic (especialment el vinculat a la provisió de béns alimentàris) amb la finalitat de garantir l’autonomia i la independència dels individuus i obstaculitzar la creació d’excedents alimentaris emmagatzemables. Això provocà una precarietat econòmica socialment necessària. Però també creà uns mecanismes que garantissin la solidaritat indispensable per compensar la precarietat (formes comunals de propietat, relacions consaguínies complexes ...). Així davant el bloqueig del desenvolupament tècnica es genera un alt desenvolupament dels mecanismes de mobilització de la força de treball humana. Això va fer necessari l’establiment de mecanismes que generessin autoritat i sobreproducció, i en el control corresponent van poder establir-se les bases de creació d’excedents (béns o treball) amb capacitat de sustentar, parcialmeent o totalment, la subsistència d’uns éssers gràcies al treball d’uns altres. Només quan aquests primers desenvolupin mecanismes suficients per imposar les seves condicions als segons i determinar la quantitat d’excedent que s’apropien, invertnit-la en bona part per augmentar la distància social entre ells per aconseguir méspoder, estarem davant les dissimetries socials d’una societat de classes.

Etruscs

El poble Etrusc és l'evolució dels pobles autòctons de la zona (la Toscana) i les influiències de migracions mediterrànies. Una sèrie de ciutats-estat, políticament independents i unides només per la mateixa religió. En els seus origens disposaven d'un règim monàrquic que acabaria donant pas a una oligarquia formada per príceps o caps de famílies de terratinents que se n'encarregaven d'explotar unes terres extraordinàriament fèrtils en blat, olivera i vinya, i igualment riques en tota mena de minerals (plata, coure, ferro, plom). El seu aprofitament els animà a iniciiar contactes comercials amb grecs, fenicis i cartaginesos.

Es llançaren a la mar amb unes barques que esdevingueren les més ràpides del moment, amb les quals de seguida adquiriren fama de pirates cruels i despietats. El temor que infundien impedí durant una llarga temporada la colonització dels sud d'Itàlia i Sicília pels grecs. Tanmateix els etruscs no practivaren la pirateria gaire més que els altres pobles de l'antiguitat. El més probable és que els grecs en veure amenaçada la seva hegemonia marítima, exageressin en els seus judicis.

El món etrisc otorgava una posició destacada a la dona : noestava sota la tutela del home i tenia dret a un nom compet , podia tenir esclaus i fer-se càrrec d'activitats productives. Però els homes continuaven en la cúspide i eren els únis titulars del poder polític i religiós. 

 

A partir del s VII aC els Etruscs establiren lligams amb un poble de pastors del centre d'Itàlia, els llatins. L'aportació etrusca fou determinant en la formació de la civilització romana. A través d'ells, Roma adoptà els avenços dls grecs, com la moneda, els números i l'alfabet. 

 

Un cop conquerida Etrúria, els seus habitants van aconseguir la ciutadania romana. La forta pressió demogràfica dels romans, però, acabaria per absorbir aquesta societat tirrena i la seva llengua. La desaparició dels seus vestigis intel·lectuals van fer que des de sempre se'ls habgi considerat un poble primitiu, inculte i rude, cosa que no es correspon amb la realitat. Simplement tnigué la desgràcia de ser arrassada per la seva avantatjada deixebla.

Pugna entre ciutats

Els regnes del país de Sumer, les ciutats-estat, estaven organitzats a l'entorn d'una gran capital, lsota la jurisdicció de la qual i llur influència estaven una munió de poblacions amb els corresponents camps de conreu, zones de pastura i canals de regatge. Les ciutat-estat Sumèries es concentraven al sud de Mesopotàmia, a in confluïen els rius Tigris i Èufrates. Es tractava d'una regió agrícola extraordinàriament productiva, més fins i tot que l'egipte de l'època. Algunes zones eren especialment cobejades per la fertilitat del seu sòl, i entre elles destacava la gran planura del Guedenna., la zona froterera entre Lagash i Umma, separada per uns setanta quilòmetres.

 

La lluita entre aquestes dues ciutats-estat pel control del Guedenna es remonta a temps molt llunyans. Aquesta mena d'enfrontaments i pugnes del sud de Mesopotàmia pel control de pastures, terres de conreu i canals, així com també pel control de les rutescomercials al llarg dels rius Tigris i Èufrates, marca l'evolució de la Mesopotàmia durant els cinc-cents anys del peíode anomenat proto-dinàstic o Dinàstic Antic (2.900-2.300 aC).

La rivalitat entre les principals ciutats en aquesta època es traduïa en freqüents enfrontaments armats que han deixat la impornta en diverses inscripcions i algunes peces excepcionals com arar l'Estel·la dels Voltors, o l'Estandart d'Uruk. Allà es dóna eternitat i glòria a la imatge dels exèrcits victoriosos i un humiliant destí a als vençuts en una època en què es generalitzà la utilització del bronze per a la fabricació d'armes.

De les ciutats estat als estats.

Els primers estats van néixer al Creixent Fèrtil. Aquesta va ser la zona on precisament van aparèixer les primeres ciutats. Una ciutat no tan sols es distingeix d'altres tipus de poblacions per la mida del seu nombre d'habitants. Els elements que realment determinen la seva naturalesa són estructures complexes que exerceixen una influència i un lideratge a tota la regió, més enllà de les seves muralles. Concretament n'hi ha tres que solen ser considerades com les més habituals: un centre de poder, on solia viure-hi el líder del cla o de la tribu i que amb el temps ho esdevé de la ciutat; un centre d'adoració, dedicat a les divinitats segos la tradició de cada zona, i un mercat o plaça, que permetia intercanviar mercaderies i coneixements.

Aquestes ciutats de Sumèria van anar lluitant i competint entre elles per l'aigua i per la resta de recursos dels territoris compartits fins que un dels líders tribals, el rei Lugalzagesi l'any 2350 aC, va ser capaç de sumar sota el seu domini ciutats com les de Uruk o Lagash, que aleshores ja tenien més de 200.000 habitants cadascuna  i que va arribar a tenir al voltant d'un milió de súbdits, en el que podria ser considerada la primera estructura estatal de la història. Ni s'ho havia proposat, ni segurament se'n va adonar; va ser el resultat d'un seguit de decisions preses sovint precipitadament i pensant a curt termini.

Mercaders, ferrers i cabdills.

Hi ha una xarxa comercial d'aliances entre cabdills des dels Càrpats fisn al sud d'Escandinàvia. Existeix una xarxa de comerç i d'intercanvi entre diferent societats des dels Càrpats fins el Bàltic. En aquest context és on es produeix el moviment dels cabdills i els artesans per aquesta xarxa.

L'establiment d'un seguit d'aliances matrimonials i comercials canalitzen el moviment de persones i bens. Alguns es quedaran al nord i es converteixen en prestigiosos cabdills o artesans extrangers, d'altres tornaven a casa seva amb fama. També del nord al sud passava i anaven a aprendre l'art de la metal•lúrgia i fusteria.

Els vaixells, les formes i la seva composició, del Bronze Nòrdic, s'inspiren clarament en les naus de la Mediterrània Oriental. Però la seva construcció suggereix alguna cosa més que una còpia. Calia un coneixement molt acurat de l'ofici i de les tècniques per a la seva complexa construcció. No podien ser tan sols imitacions. Darrera d'elles hi ha un contyacte personal directe: o bé cabdills nòrdics arribaren fins la Mediterrània Oriental i tornaren amb noves idees i nous coneixements o que argonautes mediterranis navegaren fins el B`sltic, o que artesans viatjaren cap el nord amb els sèquits dels cabdills que tornaren a casa.

La distribució de bens de prestigi per les zones, suggereixen la zona dels Càrpats com a lloc de trobada entre mercaders monoics / micènics i els seus homòlegs. Cabdills especialistes de les zones nòrdiques, dels Càrpats i de les estepes viatgen fins els palaus. Allà ensenyaran les seves tècniques en l’ensinistrament de cavalls, portaran amb ells àmbar, or i estany per intercanviar-los per noves armes i ornaments. Alguns dels mercaders provenien d’Escandinàvia. Els cabdills i artesans viatgers de l’Europa Central i Nòrdica entraren al món mediterrani basant-se en el principi de l’intercanvi i en el poder de les tècniques i productes estrangers. Les dues tradicions, per interés comercial, començaren a interactuar segons relacions personals directes.

Foren aquests primers cabdills viatgers qui a la tornada crearen nous oficis i nous rituals. Crearen el primer grup de sagues mitològiques sobre l’origen remot i poderós, i amb el temps ells mateixos es van transformar en herois locals, venerats en la tradició oral i en els rituals en els seus enterraments.

Aristocràcies Guerreres

L’aparició de les aristocràcies guerreres representa la formació d’una nova cultura d’elit de cabdillatge a Europa.

Es materialitza en forma de nous rituals, noves idees sobre conducat social i estil de vida (cura del cos, forma de vestir ...) i una nova arquitectura de la vivenda i del paisatge. Es basa en els valors i rituals de la guerra heroica, el poder, l’honor i un conjunt de cerimònies i pràctiques, com el consum ritual de vi, ús de trompetes en la guerra i en els rituals, tratges i tocats especials, cadires especials i fins i tot el carro. Els cabdills no són tan sols líders esperirituals sinó també líders de guerra.

És un nou sistema socails de valors que tot i anar adaptant-se a les tradicions culturals locals i regionals, els components principals de la nova cultura són fàcilment identificables des de la Mediterrània fins el Nord d’Europa: a) Nova cultura del cos. b) Nou estil de vida guerrer. c) Nova arquitectura. d) Nova organització social.

Les noves elits guerreres es diferencien de la resta de persones cuidant diàriament l’apsecte corporal i controlant el creixement del cabell, fent-ne d’ell un element d’ostentació, i també el vestuari. Aquest sorgiment d’un nou ethos guerrer individualitzat creava respecte i auto-respecte, necessitava gestes heròiques, llargs viatges, victòries o combats per a ésser recordat, mort heroica. Aquestes hsitòries es trametien des de la tradició oral fins que van passar a ser escrites, aquelles que van perdurar més.

Jocs acrobàtics com a activitat corporal, la guerra coma esport i l’esport coma guerra es confonen fins l’edat del ferro. Els cabdills havien de demostrar que eren mereixedors de representar les divinitats realitzproeses en festivals rituals cada any.

Meteòrits i metal·lúrgia.

El primitius treballaren el ferro meteòric molt temps abans d'aprendre a utilitzar les minerals ferrosos terrestres. Abans de descobrir la fusió, els pobles prehistòrics tractaven certs minerals com si fossin pedres; els consideraven materials en brut per a fabricar objectes lítics: treballaven el ferro metòric amb martells de sílex, moldejant objectes la forma dels quals reproduÑia fidelment la dels objectes lítics.

 

De tota manera la utilització dels meteòrits no va ser susceptible de promoure una “edat del ferra” pròpiament dita. Aquest metall era estrany, tan preuat com l'or, i s'usaba gairebé de forma exclussiva en els rituals. Va caldre el descobriment de la fusió dels minerals per inaugurar una etapa nova en la història de la humanitat: l'edat dels metalls. A diferència de la metal·lúrgia del coure o del bronze, la del ferro va fer-se ràpidament industrail. Un cop descobert i conegut el secret de fondre la magnetita o l'hematites, no va haver-hi dificultats per proveir-se de grans quantitats de metall, perquè els jaciments eren bastant rics i fàcils d'explotar. Però el tractament del fero terrestre no era com el del ferro metòric, també diferia de la fusió del bronze i del coure. Només després del descobriment dels forns, i sobretot del reajustament de la tècnica de l'enduriment del metall portant-lo al roig-blanc, quan el ferro va adquirir la posició predominant. El començament d'aquesta metal·lúrgia podem fixar-los cap el 1.200–1000 aC localitzant-ho a les muntanyes d'Armènia. Des d'allà el secret es va anar expandint per l'Orient proper a travñes de la Mediterrània i per l'Europa Central, si bé el ferro (de jaciments superficials o meteòric) ja era conegut en el III mil·leni aC a Mesopotàmia i probablement a Egipte. Fins molt més tard el treball del ferro va seguir fidelment els models i estils de l'Edat del Bronze (com l'edat del bronze també va perllongar la morfologia estilística de l'edatd e pedra). El ferro apareix, aleshores, en forma d'estatuetes, ornaments i amulets. Durant molt temps va conservar el caràcter sagrat.

Abans d'imposar-se, el ferro havia proporcionat creacions de caràcter espiritual. Com acostuma a passar, el símbol, la imatge, el ritual, anticipen i fan possible les aplicacions utilitàries del descobriment. L'edat del ferro, abans de canviar el rostre del món, va donar lloc a un nombre elevat de rituals, mites i símbols. Nomñes després de la industrialització del ferro podem parlar d'etapa metal·lúrgica de la humanitta. El descobriment i ulteriors progressos de la fusió del ferro va ser el que va fer aquest metall apte per a l'ús quotidià.

La metal·lúrgia del ferro es va beneficiar, com és habitual, dels descobriments tècnics de la del coure i la del bronze. Des d'èpoques neolítiuqes les poblacions utilitzaven el coure que podien trobar a la superfície de la terra de manera esporàdica, però li aplicaven el mateix tractament que a la pedra o a l'ós. Això significa que s'ignoraven les qualitats específiques del metall. Tan sols més endavant es va començar a treballar el coure escalfant-lo, i la ffusió pròpiament dita data només dels anys 4,000-3,500 aC. Però no s'ha de parlar encara d'una “edat del bronze” perquè la quantitat que es produia d'aquest metall era molt petita.

La tardana aparició del ferro, seguida del seu triomf industrial, va influir de manera notable en els rituals i símbols metal·lúrgics. Tot un seguit de tabús i utilitzacions màgiques del ferro deriven de la victòria i del fet d'haver suplantat el coure i el bronze, que representaven altres èpoques i altres mitologies. El ferrer és més que res un treballador del ferro, i la condició que té de nòmada – derivada dels desplaçaments continuats a la recerca del metall en brut i d'encàrrecs de treball – l'obliga a entrar en contacte amb diferents poblacions.

El ferrer és el principal agent de difusió de mitologies, de rituals i misteris metal·lúrgics.

Els morts i els seu entorn al Neolític.

El món dels morts, o sigui el concepte sobre la mort i el més enllà s’ha d’integrar dins l’estudi global de les societats neolítiques. La comprensió de les estructures socials i del comportament d’aquests grups passa necessàriament per un estudi de la concepció de la mort i de la seva influència sobre la comunitat.

Actualment es coneixen pocs jaciments amb restes humanes, pels moments inicilas del Neolític, però malgrat la informació escassa, és a partir dels exemples coneguts que podem fer-nos una idea de com enterraven els seus morts els primers grups d’agricultors a la Mediterrània Occidental.

Per a la fase inicial del Neolític Antic (Cardial), els enterraments es practicaven exclussivament en coves, que a la vegada eren utilitzats com a lloc d’hàbitat. Aquesta constatació és interessant en el sentit que encara existeix una associació estreta entre el món dels vius i el món dels morts, sense concebre dos espais diferenciats. Les sepultures són sempre individuals i els cossos enterrats en posició replegada. L’aixovar funerari que es dipositava al costat del cadàver és poc freqüent i quan existeix és escàs tot i que s’hi troben recipients ceràmics, sílexs, restes de fauna i objectes d’ornament. Normalment l’elaboració de les tombes és senzilla, en cubetes o aprofitant cabitats naturals de la cova.

A la fase immediatament posterior Neolític Mitjà (Epicardial) sobretot es seguiexen utilitzant les coves, però canvia la seva funció, esdevenint exclussivament sepulcrals i aprofitant les cavitats o galeries estretes per arranjar nínxols. Els enterraments continuen éssent individuals però comencen a aparèixer enterraments múltiples, a manera de sepultures individuals successives, implicant sovint la reutilització d’aquests espais. Bàsicament la posició del cos no canvia, però destaca l’augment quantitatiu i la generalització de l’aixovar.

Aquest panorama es diversifica significativament a finals del Neolític Antic i principis del Neolític Mitjà. Encara que perviuen els models sepulcrals anteriors, van guanyany importància les tombes múltiples amb inhumanacions simultànies. També apareixen sepultures que combinen les inhumacions múltiples i individuals en un mateix espai funerari. S’identifiquen per primeravegada agrupacions de tombes (cronològiques, socials o familiars) i apareixen els anomenats indrets sepulcrals “centrals” i “perifèrics”, evidenciant una concepció complexa del món dels morts i del seu tractament.

Transformació de l'economia de subsistencia.

Dins el procés de transformació que representa el Neolític, la domesticació de plantes i animals ha estat un dels centres de major interés i activitats d’investigació en els darerrs anys.

La diferenciació botànica entre plantes morfològicament domèstiques de les altres salvatges havia estat el criteri definidor de l’existència o no de conreus. Però ara s’ha modificat la visió tradicional, diferenciant la pràctica agrícola definida com una manipulació de la reproducció de les plantes i per tant amb l’acció de “sembrar” com a característica més significativa .

Actulment s’interpreta l’inici de l’agricultura com un cicle constituït per tres etapes: la prèvia existència d’una recol·lecció, la posterior pràctica d’una agricultura sobre plantes morfològicament salvatges (agricultura pre-domèstica) i fialment la resposta biològica amb el canvi morfològic de les plantes ibjectes de cultiu. Sigui ràpid o no el temps de durada de l’agricultura pre-domèstica, es consideraprobable la convivència de les dues formes agrícoles durant un cert temps.

A l’àrea Mediterrània i com a focus inicial la zona del llevant Mediterrani, són vuit les plantes objecte de les primeres activitats agrícoles. Els cereals: el blat amb dues varietats, la pisana i l’espelta petita, i l’ordi. Les lleguminoses: la llentia, les veces, el pèsol, el cigró i finalment el lli. La posterior consolidació de les activitats agrícoles proporcionarà una ràpida evolució, amb una major diversitat d’espe`cies, noves domesticacions, en fi nous conjunts orientats a obtenir unes majors produccións i una adaptació millor als diferents nínxols ecològics.

Pel que fa a la ramaderia i en la mateixa àrea geogràfica, si bé s’admet que per part dels últims grups de caçadors recol·lectors podria existir un cert control del ramat i/o unes pràctiques de cacera selectiva, el fenòmen de la domesticació animal, entès com en el cas de les plantes, per la intervenció de l’home en la reproducció afavorint la selecció artificial de la mateixa, es dóna en el neolític. De nou serà aquesta intervenció antròpica la que provocarà cnvis morfològics i de comportament en els animals. Cinc són les espècies que estaran sotmeses a aquest procés, quatre d’elles amb una forta incidència econòmica, com és el cas de l’ovella, el bou, el porc, la cabra i una cinquena d’impacte més social i menys econòmic: el gos, que ja havia estat dom,esticat en el període anterior o Mesolític.

El poblat: nova unitat social i econòmica.

Les característiques de la utilització de l’espai i les formes d’hàbitat per part dels primers agricultors mostren una renovació tant des del punt de vista tecnològic com sociològic respecte a les societats anteriors. La morfologia i distribució dels assentaments estan relacionats, entre d’altres factors, amb les noves formes econòmiques, probablement amb major ènfasi que els períodes anteriors donada la importància de l’estabilitat i sedentarisme de la població per la pràctica de les noves formes econòmiques. En efecte, si bé no s’exclou la probable existència de poblacions sedentàries entre els últims caçadors recol•lectors, la plena estabilitat és l’element més novedós que comporta l’hàbitat agro-pastoral. Anàlisis rigoroses que combinen aspectes més “morfològics” com l’increment d’esforç en les construccions o en l’equipament domèstic, amb les informacions que es desprenen dels recursos explotats i la seva distribució segons les estacions de recollida o d’explotació o encara, la presència de rosegadors, confirmen plenament aquesta sedentarietat. A ella s’uneix una indubtable millora tècnica en la construcció dels hàbitats, que segons les regions i el substracte cultural, serà més o menys ràpida i variada (cases de plantes circulars o rectangulars; l’ús de la terra – tovot o tàpial -, de la pedra i de la matèria vegetal, com a materials de construcció, etc. En les unitats domèstiques s’hi trobaran uns dispositius complementaris que també són objecte d’una millora tecnològica i indiquen el funcionament econòmic, com els forns, fogars o sitges d’emmagatzematge. L’estructura del poblat anirà orenent consciència a mesura que les transformacions socials i econòmiques es van consolidant.

La investigació actual se centra en l’establiment del ritme de funcionament dels poblats (durada d’ocupació, reocupacions, etc.) vinculada d’una part sens dubte a la forma d’explotació agrícola/ramadera del territori però també a les relacions intergrupals. A nivell global es diferencia una primera ocupaciñó de territoria amb establiments estables a les zones més aptes (per exemple a la part més baixa de les valls) amb estacions o campaments complementaris de funció o ocupació especialitzada. Els assentaments a l’aire lliure, formats per petites agrupacions de canbanes, es complementen amb ocupacions especialitzades d’abrics o coves. Sembla que l’impacte de fenòmens com la deforestació i la transformació de la coberta arbòria no tenen una incidència remarcable fins a un moment en què l’agricultura i la ramaderia es troben en plena fase de consolidació.

La unitat d’habitació domèstica és un dels altres focus d’interés. En el vessant tecnològic es manifesta com a cabana circular construïda en sòcol de pedra i brancatges o tovot en la part superior. En el vessant més sociològic es vincula a l’ús de la família individual, comportant emmagatzematge diferenciat, etc. En una fase més avançada podem observar una consolidació dels poblats que sovint afecta les àrees perifèriques que coneixen per primera vegada una ocupació agropastoral i unes estructures habitacionals que denoten una major complexitat.

Egipte, monarquia i divinitat.

A Egipte la relació entre la monarquia i la divinitat estava molt més integrada que a Mesopot`mia. El faraó es denominava en vida rei Horus (el fill de Ra, el deu sol) i com a tal era un deu encarnat que, encavat de viure la seva vida a la terra, puja al cel i es reuneix amb Ra al vaixell solar per a recòrrer els cels. Els sobirans egipcis constituïen el cim de l’estat i no solament estaven relacionats amb la divinitat íntimament, sino que de fet eren eren l’encarnació del poder sagrat. Això els diferencia fonamentalment de Mesopotàmia.

Quan es debilita l’autoritat central (periode itermig 2180-2040 aC) els monarques locals (governadors de diferents districtes o províncies) i altres aspirants a la reialesa també reclamaren la condició divina. La descentralització del poder afectà a la relació de la gent amb l’esfera divina. El poble s’associà a Thot, els grans a Osiris i la monarquia a Re.

Reialesa i divinitat a Mesopoàmia.

A Mesopotàmia es creia que els reis tenien estretes relacions amb els déus i les divinitats, tot i que els propis reis poques vegades foren tractats en vida com a éssers divins. La història tradicional explica que el sobirans del període Dinàstic Antic (2900-2350 aC) eren els gestors suprems dels anomenats temples – estat teocràtics. Però investigacions recents posen en dubte l’existència d’aquests temples i afirmen que els béns dels déus eren propietat del rei i de la seva família.

El príncep o rei era el protector d’una ciutat en nom de la divinitat tutelar d’ella. Era el deure del rei construir i preservar els temples, i la seva relació privilegiada amb la divinitat garantia l’ajuda, la benedicció i l’abundància divines a la ciutat a canvi que el sobirà atengués les necessitats de la divinitat.. Aquesta estreta relació entre la dignitat reial i la divinitat està confirmada per les fonts escrites: “Quan la crescuda inundà les terres, i la reialesa va descendir del cel (...)”

En un principi es creia que la reialesa era una concessió de determinats déus (descendre del cel) a un governant profà que legitimava la seva posició social, política i religiosa i la dels seus successors. Altres inscripcions expliquen que els reis eren creats pels déus (Enaton). Altres textos demostren que no tan sols el príncep varó tenia poder i riquesa. La seva esposa i fills també posseïen i controlaven grans propietats, i està documentada la correspondència personal entre reines d’algunes ciutats.

A partir del periode 2300 – 2000 aC (sota les dinasties d’Accad i Ur) es va anr imposant a Mesopotàmia la centralització política, i això va portar certs canvis en la marea d’entendre el rol de la reialesa. Comença la divinització en vida del príncep (Naram-Sin), cosa que es farà de manera esporàdica fins la primera meitat del II mil•leni aC (periode paleobabilònic: 2004-1595 aC).

Un altre rol important del rei mesopotàmic era el de guerrer i conqueridor. El rei era el primer guerrer, i la guerra, la conquesta i les campanyes en terres extrangeres eren parts més o menys “naturals” de la reialesa. Al període acadi (2340-2159 aC) s’accentua la riquesa física dels reis en les representacions pictòriques.

A diferència de la cosmologia egípcia, que creia que el faraó era un déu encarnat, la religió mesopotàmica mai va arribar a adoptar plenament el principi de la reialesa divina. Tot i que els sobirans mesopotàmics es consideraven semi-divinitats i deien mantenir relacions molt estretes amb les divinitats, sempre depenien de la voluntat dels déus i mai es consideraven els seus iguals.

ESPECIALITZACIÓ ARTESANAL I CREACIÓ

En els mites sobre l’orígen de les societats cabdillesques i dels primers estats, els creadors-artesans especialitzats solen desenvolupar un paper important. La seva capacitat per transformar el món i convertir la primera matèria en objectes preciosos és equiparable, en ordre i magnitud, a moltes de les capacitats transformadores associades als deus com per exemple el poder d’adoptar la forma animal, de moure’s en diferents àmbits, de decidir sobre la vida i la mort... etc. La destresa i l’habilitat tradicionals vinculades al mestre artesà a les corts cabdillesques apareixen associades als ancestres i als herois culturals o déus suprems que en origen practicaren i introduiren aquestes arts.

El mestre artesà s’associa així a l’origen sagrat en l’espai i en el temps. Tan sols el control i la protecció de l’accés a aquests oficis permet reproduir aquestes qualitats en el present. Els especialistes – siguin poetes, sacerdots o mestres artesans – pertanyen a l’elit i els seus coneixements requereixen anys d’aprenentatge i de viatges. Compleixen una funció sagrada com a transmissors i transformadors del poder dels ancestres i del món exterior. Els artesans especilitzats i els herois culturals apareixen associats a l’emergència de les aristocràcies a la história d’Europa.

L’aparició dels cabdillatges coincideix habitualment amb una intensificació de la metal•lúrgia i a una nova sèrie de mites i divinitats vinculades al rol sagrat de la mineria, el ferrers i als rituals de transformació. Els ferrers gaudien en general d’una posició privilegiada derivada del rol del ferrer com a heroi cultural, i el ferrer del cel era el fill, missatger i col•laborador del deu suprem o del deu creador, que l’ajudava a culminar la tasca. El caràcter transformador de la ferreria vinculava aquest ofici a altres rituals transformadors, com el xamanisme o els rituals d’iniciació. Per tant és molt possible que el treball del ferrer a l’edat del Bronze formés part d’altres funcions rituals i sagrades vinculades al cabdillatge. No és fins al final de l’Edat del Ferro i a les societats amb l’estat guerrer que apareix com un professional a temps complert separat d’aquelles altres funcions. “El Ferrer-Conseller perllonga i complerta l’obra de Déu perquè fa que l’home pugui comprendre els misteris. Així s’entén el rol del ferrer en els rituals d’iniciació a la pubertat i la seva importància en la vida religiosa de la comunitat. Fins i tot la seva relació amb reis i sobirans són de caràcter religiós” (Eliade, 1978:96).

Això explica que a l’Edat del Bronze el ferrer no aparegui com a categoria social distintiva, i el mateix hauríem de dir d’altres oficis. Estaven imbuïts de funcions màgico-rituals relacionades amb les elits, i per tant, complien més funcions essencials d’elit en qualitat de cabdills, guerrers i sacerdots. La importància religiosa del ferre està en la seva relació amb l’aparició de noves menes d’armes i guerrers, i per tant amb una nova manera d’exercir el poder. El ferrer juga un paper central en l’aparició de l’espasa i la llança a l’inici de l’Edat del Bronze, i també en una nova era de guerra heròica. És ell qui produeix les noves armes aristocràtiques, i el seu poder es basa en una combinació de destresa tècnica i màgia secreta.

Com a experts en aquestes tècniques transformadores els ferrers s’associen en moltes cultures amb les ciències ocultes, a l’art del cant, la dansa i la poesia. L’habilitat del ferrer estriba en el control del foc. L’aparició del ferrer i al metal•lúrgia va anar acompanyada d’un nou coneixement especialiyzat del foc i la pirotècnia, útil també per a altres finalitats, com la millora de les tècniques de cocció per a la producció alfarera, noves tècniques en la indústria del vidre i també de nous rituals igneus i noves tradicions culinàries i gastronòmiques.