Mitologia Mesopotàmica

Alguns m¡tes explicaven el que havia passat al començament. Uns afirmaven que, després de la separació del Cel i la Terra (An i Nammu), el Cel (An) va crear el món i va donar a llum els déus. Altres mites defensaven la importància d'una divinitat femenina, la deesa de la Terra (Nammu, la Gran Matriu).

Finalment, es creia també que l'univers havia nascut a les Ciutats dels Temps Llunyans (URU-UL-LA). La vida es va originar en una ciutat. La llum va brollar de la foscor, del món dels morts.

Després de la creació, l'univers havia quedat incomplet. Li faltava vida. El mite del Paradis sumeri explica que la terra no posseïa tot el que havia de tenir per ser habitable i habitada. Els canals no portaven aigua, el territori no estava parcel·la i les ciutats no tenien muralles traçades nítidament.

La creació del món es va haver de compertar i corregir. Aquesta tasca va correspondre al déu Enki. Els éssers humans, animats per Enki, havien de ocntinuar la feina.

Dins el conjunt de les divinitats sumèries, el Cel (An, que tant significa “cel” com “Déu del cel”) encapçalava un panteó complex, compost per la seva esposa, la Terra (Nammu), i els seus fills. Entre aquests, destacaven Enlil, que havia de succeir el seu pare, retirat després de la creació del món, i el seu germà Enki.

Enlil significa “senyor” (EN) dels “aires” (LIL). Es tractava d'un déu colèric, que desencadenava tempestes. El seu nom procedia de la mateixa arrel que el bíblic Elohim i l'àrab Al·la.

Enki era el “senyor” (EN) de la “terra” (KI). La terra sobre la qual regnava era la de les maresmes del delta del Tigris i l'Eufrates: una terra carregada de llim. Per tant Enki era el déu de les aigües dolces fèrtils, anomenades Abzu: “aigües” (AB) de la “saviesa” (ZU).

Astut, el paper d'Enki era el d'un arquitecte o enginyer que donava forma a un món encara informe i que solucionava, de manera enginyosa, els problemes amb què s'enfrontaven déus i homes. Va ser una divinitat favorable als humans. Els va ensenyar les arts per sobreviure a les inclemències, com ara el diluvi amb el qual el Cel (An) els va voler castigar perquè feien molt soroll i no podia dormir tan seré com un cel estelat.