Egipte, monarquia i divinitat.

A Egipte la relació entre la monarquia i la divinitat estava molt més integrada que a Mesopot`mia. El faraó es denominava en vida rei Horus (el fill de Ra, el deu sol) i com a tal era un deu encarnat que, encavat de viure la seva vida a la terra, puja al cel i es reuneix amb Ra al vaixell solar per a recòrrer els cels. Els sobirans egipcis constituïen el cim de l’estat i no solament estaven relacionats amb la divinitat íntimament, sino que de fet eren eren l’encarnació del poder sagrat. Això els diferencia fonamentalment de Mesopotàmia.

Quan es debilita l’autoritat central (periode itermig 2180-2040 aC) els monarques locals (governadors de diferents districtes o províncies) i altres aspirants a la reialesa també reclamaren la condició divina. La descentralització del poder afectà a la relació de la gent amb l’esfera divina. El poble s’associà a Thot, els grans a Osiris i la monarquia a Re.