A Mesopotàmia es creia que els reis tenien estretes relacions amb els déus i les divinitats, tot i que els propis reis poques vegades foren tractats en vida com a éssers divins. La història tradicional explica que el sobirans del període Dinàstic Antic (2900-2350 aC) eren els gestors suprems dels anomenats temples – estat teocràtics. Però investigacions recents posen en dubte l’existència d’aquests temples i afirmen que els béns dels déus eren propietat del rei i de la seva família.
El príncep o rei era el protector d’una ciutat en nom de la divinitat tutelar d’ella. Era el deure del rei construir i preservar els temples, i la seva relació privilegiada amb la divinitat garantia l’ajuda, la benedicció i l’abundància divines a la ciutat a canvi que el sobirà atengués les necessitats de la divinitat.. Aquesta estreta relació entre la dignitat reial i la divinitat està confirmada per les fonts escrites: “Quan la crescuda inundà les terres, i la reialesa va descendir del cel (...)”
En un principi es creia que la reialesa era una concessió de determinats déus (descendre del cel) a un governant profà que legitimava la seva posició social, política i religiosa i la dels seus successors. Altres inscripcions expliquen que els reis eren creats pels déus (Enaton). Altres textos demostren que no tan sols el príncep varó tenia poder i riquesa. La seva esposa i fills també posseïen i controlaven grans propietats, i està documentada la correspondència personal entre reines d’algunes ciutats.
A partir del periode 2300 – 2000 aC (sota les dinasties d’Accad i Ur) es va anr imposant a Mesopotàmia la centralització política, i això va portar certs canvis en la marea d’entendre el rol de la reialesa. Comença la divinització en vida del príncep (Naram-Sin), cosa que es farà de manera esporàdica fins la primera meitat del II mil•leni aC (periode paleobabilònic: 2004-1595 aC).
Un altre rol important del rei mesopotàmic era el de guerrer i conqueridor. El rei era el primer guerrer, i la guerra, la conquesta i les campanyes en terres extrangeres eren parts més o menys “naturals” de la reialesa. Al període acadi (2340-2159 aC) s’accentua la riquesa física dels reis en les representacions pictòriques.
A diferència de la cosmologia egípcia, que creia que el faraó era un déu encarnat, la religió mesopotàmica mai va arribar a adoptar plenament el principi de la reialesa divina. Tot i que els sobirans mesopotàmics es consideraven semi-divinitats i deien mantenir relacions molt estretes amb les divinitats, sempre depenien de la voluntat dels déus i mai es consideraven els seus iguals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada