Mineral del ferro

El mineral de ferro és força més abundant que els altres metalls, com el coure o l’or. A més, sol trobar-se a la superfície, la qual cosa evita una gran part dels problemes de la mineria, cosa que no succeeix amb els altres metalls. D’una altra banda, el ferro es pot utilitzar directament, sense que calgui recórrer a aliatges, per a la fabricació d’objectes i instruments de gran duresa.

La primera aplicació del ferro va donar-se, probablement, en la fabricació d’armes. Posteriorment, va servir per a la producció d’arades, que, per causa de la seva duresa, removien millor la terra i duraven més, i també destrals que van fer possible talar amplis boscos europeus i transformar-los posteriorment en àmplies extensions de conreu.

Existeixen peces de ferro que es poden datar ja en el 2500 a.C., però el seu ús es va generalitzar a partir de l’enfonsament de l’imperi dels hitites cap al 1200 a.C., quan els ferrers hitites van dispersar-se per totes les terres properes a l’Àsia Menor.

La metal·lúrgia del ferro requereix temperatures més elevades que la del coure, per exemple, però permet d’obtenir formes metal·lúrgiques més dures i mal·leables: l’acer (ferro amb aproximadament un 1% de carboni). Cap al 1400 a.C., ja s’havia obtingut acer per a cimentació, que consisteix a escalfar i colpejar el ferro sobre un jaç de carbó vegetal. Dos segles més tard, els homes ja obtenien acer de gran duresa en temperar el metall amb aigua freda.

Aprofitament de les gramínies

Havent establert que l'objectiu principal de l'aprofitament de les llavors de gramínies era la producció de cervesa, i considerant que era un aliment secundari, que venia de gust, que podien permetre's en èpoques propicies, i no era un aliment que substituïa a la carn en èpoques dificultoses. A més s'havia de consumir just encavat de ser elavorada ja que el temps de conservació era en un principi molt breu, anant allargat-se amb el temps amb l'emmagatzematge en soterranis amb gel durant mesos.

L'aprofitament dels cereals té un altre aspecte a considerar: la seva conservació. Cal que es mantingui secs i airejats per evitar la seva floritura i la presència de paràsits. Els sòls secs en pisos elevats dels edificis, els anomenats graners, són necessaris per mantir els grans en bones condicions d'emmagatzematge. En les datacions actuals, a l'inici de l'aprofitament dels cereals silvestres, no existien llocs així. Hi havia caes ja fa 10.000 anys? El sedentarisme sorgí tan sols a conseqüència del desenvolupament de l'agricultura. Els pastors nòmades no necessiten poblats estables. I per als viatges només porten poques provisions o llavors. La producció de cereals com a provisions precisava d'un perllongat sedentarisme.

La humitat que afavoreix els fongs i la formació de la floritura que fa que els grans no es puguin menjar dificulten el seu emmagatzematge. Els recipients podrien haver sigut una solució provisional, fins que hi hagués edificis que satisfessin les necessitats. La ceràmica, els bols de fang, apareix molt aviat en la història de la cultura. Tot i que eren massa petits per poder guardar les quantitats de cererals necessàries per aprovisonar durant una temporada, sí que servien per transportar aigua, emmagatzemar-la en llocs accessibles, conservvar mel però no per als cereals. En canvi podria haver contingut la fermentació de la cervesa

Guerra a la pre-història

La guerra és un assumpte perillós i còrrer el risc de morir és contrari a les tendències biològiques bàsiques. Per això hi ha moltes raons per les que no podem esperar que els enfrontaments siguin intensos, sagnants i perllongats entre les tribus de les societats caçadores-recol·lectores, però la manca d'una organització en deu ser una d'important. En absència d'una organització que pugui mobilitzar i dirigir els guerrers així com donar-los raons per les que lluitar, no es pot esperar que es produeixi una veritable lluita. Un altre dels aspectes que es relacionen amb aquest comportament és logístic, una economia de cacera i recol·lecció simplement no pot sostenir un esforç militar durant un llarg període a causa de la manca d'aliments emmagatzemats.

Probablement allò més important de tot plegat sigui el fet que en el nivell de desenvolupament de les societats caçadores-recol·lectores no existeix un estímul econòmic important per a una guerra a gran escala. La tassa de natalitat i mortalitat en aquestes societats no estimula una pressió demogràfica que obligui a una part de la població a entrar en guerra per adquirir territoris. Fins i tot en aquestes circumstàncies no hi hauria moltes batalles. Simplement el grup més fort i nombrós prevaldria, probablement fins i tot sense lluita, si els drets de cacera o els drets sobre algun terreny de recol·lecció estiguessin en disputa. Encavat, en una societat de caçadors-recol·lectors no hi ha molt a guanyar amb el botí. Totes les tribus són pobres en bens materials i no hi ha articles corrents d'intercanvi que serveixin com a capital o com a valor. I finalment en aquestes societats l'adquisisció de captius per utilitzar-los com a esclaus per a l'explotació econòmica seria inútil, ja que l'economia té una molt baixa productivitat. Els captius i esclaus tindrien grans dificultats per a produir alguna cosa més que l'aliment suficinet per a mantenir-se ells mateixos.

La guerra és excepcional en aquesta mena de societat i ni es perllonga ni es registren grans nombres de morts. Genralment, l'ocassió per a qualsevol mena de baralla és deguda a un conflicte personal, sovint causat per un segrest, o una relació il·legal, o una ofensa. No hi ha evidències que la guerra sigui empresa per motius econòmics, com podria ser un botí o una adquisició territorial. Els terrioris que en una batalla es poden guanyar, en realitat representen una icomoditat per als guanyadors.

Professions liberals a Roma

Els notables i filòsofs menyspreaven els assalariats, i molts professionals eren assalariats, el que atenuava una mica la seva posició era ser client d'algun notable, de manera que, teòricament, deixava de ser assalariat. No obstant això, molts emperadors, l'ocupació era ser el curador, o tutor de la totalitat del poble romà, protegien efectivament el treball del poble, ja sigui proveint de recursos, o tenint cura els seus interessos (com August), o rebutjant l'ús de màquines per a les construccions (com Vespasià amb el Coliseu). El menyspreu del treball no era característica de tot l'Imperi, en altres llocs era admirat, com a Pompeia o a l'Àfrica, on rics comerciants pregonaven a viva veu el seu ofici, o millor encara, el s'inscrivien en el seu epitafi (senyal de riquesa semprebastant cara).

L'enaltiment del treball era l'orgull de la classe mitjana, que de cap manera era majoria però sí molt més rica que la plebs i de vegades tan rica com els notables. La classe mitjana estava conformada majoritàriament per lliberts que havien trobat en la producció i el comerç una manera de començar una dinastia familiar (els fills d'aquells neixen lliures): forners, carnissers, venedors de vi o de roba, de vegades rics però sense tenir noblesa urbana. Els lliberts adinerats sabien llegir i escriure, van anar a l'escola fins als dotze anys.

En l'antiguitat, un forner, un carnisser o un comerciant de calçat no eren simples botiguers sinó plebeus rics, amb capital acumulat i amb esclaus que treballen per a ell. La plebs romana estava formada per tres classes econòmiques: la que viu el dia a dia i s'ha d'acontentar amb un mínim alimentari, els botiguers i comerciants pobres i sense capital que compren avui per vendre demà, i finalment els rics comerciants amb un capital estalviat suficient com per comprar a l'engròs o amb capacitat d'emmagatzemar els seus productes, sense ser un gran majorista. A Pompeia encara s'adverteixen les diferències entre els botiguers rics i pobres, els últims viuen a les golfes del negoci, pujant una escaleta, mentre que els primers tenen cases grans i fastuoses, una domus amb pati de cinc-cents metres quadrats de superfície. Els romans no menyspreaven a la feina sinó als que es veien obligats a treballar per sobreviure.

El treball a l'antiga Roma era considerat indigne.

En les cultures clàssiques de l'Antiguitat el treball remunerat era considerat indigne per als homes. Per a la major part dels filòsofs grecs i romans el fet de treballar no estava ben considerat ni era apreciat.

Per als antics romans l'important era tenir propietats o hisendes. No és que consideressin menyspreable el treball en si mateix, sinó que veien indigne veure's obligats a treballar per sobreviure. I quan això passava l'objectiu era el de reunir un patrimoni que els permetés viure el més ociosos possible. La característica fonamental de la posició social era el lleure. Per tant el comerç tampoc estava ben considerat. Un comerciant que visqués bé del seu negoci no era respectat si a més no tenia terres.

Sembla lògic doncs deduir que en la cultura greco-romana no es valorava tant el progrés social o econòmic de les persones amb el seu esforç, com l'arribar a acabalant terres.Per això, ser ric significava no tant tenir diners com ser amo de terres. Per això, ser ric significava no tant tenir diners com el ser amo de terres. Així els lliberts o homes lliures eren pobres que després d'anys de lluita van aconseguir reunir un patrimoni important. L'home lliure era aquell que posseïa el patrimoni suficient com per no treballar, és a dir, per dedicar-se a l'oci.

Un noble que a més era negociant era molt admirat, mentre que un simple home lliure i comerciant era en general, menyspreat. El mateix passava amb els oficis, ningú admirava a un empresari agrícola, però si el que es dedicava a aquesta activitat era un notable, l'elogiaven constantment. Fes el que fes, un notable o un noble no es veurà mai definit per la seva feina , en canvi un pobre és sabater o jornaler.

Però per més que es menysprea el treball (en les altes esferes), els dignataris polítics l'havien de lloar, perquè després de tot era el treball de la majoria el que sostenia els plaers d'una minoria. La ciutat era una institució que es superposava a la societat natural humana, per tal que els seus membres portessin una existència més elevada. Els pobres no havien de treballar per contribuir a la ciutat sinó per impedir que la misèria els inciti al crim.

Segons Isòcrates, "s'orientava a la gent modestes al cultiu de la terra i al comerç, perquè se sabia molt bé que la indigència neix de la mandra, i el crim, de la indigència". Però es menyspreava el camp, més que el camp, les tasques camperoles, els notables vivien a les ciutats, no al camp, des de les ciutats atenien les tasques financers del camp, que era senyal d'admiració, sent però admirada res més que la seva possessió

Ser ric significava no tant tenir diners com ser amo de terra, com una forma de rebutjar l'intrús i impulsar-lo cap al agro. . De la mateixa manera, eren considerats pobres tots aquells que no tenien una fortuna personal, un patrimoni, per més que fossin clients o músics o gramàtics. Els càrrecs públics eren ben o mal considerats segons els càrrecs i els llocs, sense existir una lògica aparent per a la seva qualificació com dignitat o treball. Per exemple, un governador de l'Àfrica, amb un salari fastuós era considerat una dignitat, una funció pública, mentre que un governador d'Egipte, amb el mateix salari, segons el dir de la gent, no complia una funció pública. Potser perquè els governadors d'Àfrica eren designats per l'antic senat mentre que els d'Egipte eren reclutats d'un cos de funcionaris imperials.

Cereals i alimentació

L'aprofitament dels cereals, al començament, no va tenir res a veure amb l'alimentació. Els grans recollits servien per a la producció de cervesa.

La recol·leció de gramínies silvestres no tenia com a objectiu fer pa, sinó canviar el seu estat a un de lletós o, després de la germinació, fermentar-lo en una beguda alcohòlica. Així resulta comprensible la recol·lecció en petites quantitats que es podien fer en hores o dies. Els fongs dels llevats estan presents en gairebé totes les zones geogràfiques intermitges. I a més existeix un recurs que accelera la descomposició del midó en sucre: la saliva.

Segons les troballes fetes fins el moment actual, la planta cereal més antiga no va ser el blat, que posteriorment va propiciar el pa, sinó que va ser la civada. El gra dels cereals pot amagatzemar-se durant molt temps fins que es fermenten en begudes alcohòliques. Però les begudes en elles mateixes no són duradores, sobretot la cervesa que ha de consumir-se un cop acabada la seva producció. La seva fabricació no precisa d'una inversió de temps excessiva.

En la fabricació primitiva hi havia dues èpoques per a la fabricació: l'estiu quan els grans encara són dolços, i la primavera quan els grans madurs de la tardor germinen. També en la formació dels cereals silvestres els grans estan ben subjectes i són petits, per tant resulta difícil separar-los. Si això s'ha de fer manualment la despesa és enorme. Afrontar el problema de la separació del gra de la palla en aquests inicis només té sentit en una producció massiva: la trilla tan sols val la pena si s'han obtingut grans quantitats d'espigues madures. La producció de cervesa no necessita aquesta separació, així es veu en representacions sumèries datades en més de 6.000 anys.

La aportació alimentària de la cervesa resulta considerable, avui encara se sol designar com a “pa líquid”. Mentre que la recol·lecció de llavors de gramínies silvestres resulta massa dispendiosa com per a representar una alternativa atractiva per a altres menes d'alimentació, en el cas de la cervesa no es produeix aquesta limitació i en ella mateixa es transforma en una concentració de substàncies nutritives i fàcils de digerir de manera que en realitat pot considerar-se com un aliment.

El pa també es produeix amb l'ajuda de la fermentació. Però l'enorme complexitat de la seva elaboració no facilita el plantejar-nos els seus inicis i és ben difícil trobar alguna cosa en les fonts històriques, perquè en les representacions antigues allò que podria interpretar-se com a mostra de l'elaboració del pa, no pot distingir-se amb seguretat què és el que s'hi representa ja que també podria tractar-se de l'eleaboració de la massa amb què s'elabora la cervesa. Tot i que podria tractar-se d'ambdues coses: papilla de cervesa i massa de pa, tot depén del procés posterior, si la massa s'assecava i es coïa com a pa, o s'empapava més per aconvertir-la en cervesa. Encara que això sembli senzill, la massa per a pa requereix molta més elaboració: que els grans de dereals estiguin sense closca i nets, i que al menys hagin estat molts i convertits en farina ja que una coca plena de glumes espinoses i dures no serien comestibles. Per tot això és poc probable que la coca de pa fos l'inici. Més aviat va ser un pas intermedi: va millorar la cervesa al no ser una papilla plena de residus, més líquida i que es podia veure, i va portar al pa perquè en aquesta massa per a l'elaboració de coques s'hi podien introduir bactèries i obrir noves possibilitats: coure-les per obtenir pa, per aturar la fermentació. És per això que hi ha molts indicis que la cervesa, el tipus de cervesa d'aquell moment que no té res a veure amb la d'ara, precedí el pa.

Condicions d'alimentació

L'agricultura no va desenvolupar-se a tota la humanitat existent, sinó que primerament sorgí en una àrea molt reduïda, al Creixent Fèrtil, una zona de transició entre Àfrica i Àsia. I probablement la invenció de l'agricultura es deu a la cultura i no pas a una adaptació biològica a una possible font d'aliment disponible. Segons el model inicial de l'hominització l'àrea en la que els homes van inventar l'agricultura havia de proporcionar les condicions inicials d'abundància. Una abundància de gramínies amb llavors comestibles, havent-n'hi tantes que ni els ocells, ni els innombrables rosegadors les podien esgotar. Però les condicions d'alimentació que proporcionen les gramínies no són excessives: no tenen una massa de proteïna concentrada i nutritiva i a més son dures.

Pot haver hagut mai una superfície tan gran i uniforme, amb alguna espècie de cereals silvestres que hi creixès, amb la que un petit grup d'homes (per exemple una família extensa) pogués alimentar-se dels fruïts dels grans? S'estima que es necessiten 3 Kg per dia i persona per a cobrir les necessitats: una família extensa (10 persones) tindria la necessitat de 30 Kg dia i, per a un any, farien falta més de 10 tones. Tot i que els cereals només cobrissin la meitat de les necessitats d'alimentació serien necessàries la capacitat de recol·lecció de 5 tones l'any per satisfer aquestes necessitats. Ara plantegem-ho per a un poblat de 100 habitants: caldrien 50 tones per a una alimentació parcial i 100 per una completa. On seria possible collir manualment aquesta quantitat? Es podria fer front als problemes d'emmagatzematge d'aquesta mena de provisions? Plagues de rosegadors, consum extra d'energia que suposava la recol·lecció, període de pluges i com mantenir secs els cereals recol·lectats, aparició de floridures, són problemes als quals hauria de fer front aquesta societat. Els grups haurien d'estar preparats culturalment i biològica per afrontar aquests reptes.

No sembla que els avantatges inicials fossin l'element que determinés el seu conreu ni el seu consum. A nivell calòric, tan les olives, les anous com les mongetes les superen. Els cereals no ofereixen ni la quantitat ni la qualitat necessària per a suposar una alternativa atractiva a l'alimentació habitual d'aleshores. Per a alimentar una petita comunitat calia unes quantitats que semblen poc realistes, calent dedicar-hi un esforç massa actiu que hauria superat el rendiment energètic esperat.

Alimentació a la prehistòria

A l'inici de l'hominització va produir-se el canvi d'una alimentació vegetal menys nutritiva a una basada en la carn. D'això n'hi havia en abundància perquè les condicions favorables de l'est de l'Àfrica havien propiciat la formació d'enormes manades de grans animals, amb diversitat d'espècies. Aquest progrés es va donar en una situació d'abundància, per l'aprofitament de l'abundància. La recerca de fruites madures sempre ha jugat un paper important en l'alimentació dels homes. La diferenciació entre els colors que és capaç de fer l'home i els primats juga un paper bàsic en aquesta supervivència. Aquells capacitats per distingir el color vermell poden buscar amb l'objectiu de trobar els fruïts vermells madurs. Això en l'època climàtica de l'edat del gel, amb l'adversitat que suposa, hi havia grans quantitats d'arbustos nans amb aquests fruïts rogencs durant la seva maduració, que proporcionaven vitamines i protovitamines en abundància, éssent un element de l'alimentació absolutament essencial i no tan sols un suplement nutricional. Així doncs els dos grups de substàncies nutritives poden classificar-se en formes concretes d'alimentació. La font proteïnica més important era la carn dels animals. L'energia l'aportaven els greixos, els fruit secs oleginosos, les grans quantitats de baies dels boscos i els pantans, així com els bolets, tot i no constituir part de l'alimentació bàsica. El pas de les baies madures als grans madurs és el que constuteix el gruix del procés cap a la producció de vegetals, el pas de la recol·lecció a la producció. Les gramínies no es localitzaven en les zones on vivia l'home del gel, o si n'hi havia eren molt estacionals i en un nombre molt reduït. Aquestes llavors són pròpies de zones amb climes semi-sècs i semi-desèrtics, precisament on no hi florien els aranyons ni els gerds. Aquest element geogràfic afegeix dificultat a la tyransició entre baies i fruits a els grans i llavors. Cosa que no passa amb la carn, les peces de cacera eren molt similars les que es trobaben en els territoris de l'edat del gel i les espècies de la vora de la Mediterrània. Això ens porta a establir un mapa en què l'home de l'Edat del gel pot anar de cacera sense masses diferències des de l'extrem nord de les zones gelades fins els tròpics africans i asiàtics, però les grans quantitats de baies tan sols estaven disponibles a les regions càlides i a l'estiu i la tardor.

Família i Propietat

La família romana estava formada per tot allò que consistia la casa, tant els bens com les persones, i es tgrobava sota el control del cap de família paterfamilias, que era l’ascendent directe varó viu més gran. Exercia una autoritatpràcticament ilimitada sobre totes les persones i els béns de la família, de nqui es deia que estaven sota el seum poder (in potestate). Els seus fills, tot i ser adults i amb fills, no tenien estatus jurídic independient ni drets ni propietat i no sortien de l’autoritat dels pares fins la seva mort, i aleshores es convertien en paterfamilias.

Un varó romà d’edat adulta, encara que fos una persona de rang superior – senador, cònsul – no podia participar en capm transacció legal, fer un regal, manumitir un esclau o fer testament, mentre el seu pare seguís viu. No tenia cap propietat. Podia tenir uns diners personals, que els pares donaven als fills per motius pràctics, i així assolia una certa indepèndència en la vida quotidiana, però no tenia reconeixement jurídic i podia ser revocada pel pare en qualsevol moment. L’estatus jurídic de les persones in potestate equivalia formalment al dels esclaus.

Tot allò que formava part de la família – bens inmobles, éssers vius, persones i animals – era considerat igualment propietat de l’arbitri del paterfamilias. Els fills legítims es distingien dels demés en què eren lliures, tot i que el terme llibertat en les condicions descrites era més aviat potencial. Entre els poders del pare estava el de matar els membres de la família no vendre’ls, tot i que el dret a la vida i la mort eras exercit poques vegades,n exceptuan el moment del naixement on els pares on no era estrany que els pares acabessin amb la vida dels fills no desitjats.

El paterfamilias estava sotmés a la pràctica a les restriccions morals i a les limitacions d’allò que es considerava acceptable. Se suposava que en tots els assumptes importants el pare recorrria al conell dels parents i amics de més edat, que formaven elconsell domèstic, i tot i no estar obligat a seguri el seu consell, el costum dictava que normalment ho havia de fer.

L’autoritat del marit damunt de la muller es coneixia com a manus i s’obtenia mitjançant: la confarreatio, que era una cerimònia religiosa, la coemptio, transacció que comportava l’ús del broze i la balança en virtut del qual el marit comprava simbòlicament la núvia. I l’usus amb el que el marit aconseguia automàticament la manus després de cohabitar-hi. L’esposa igual que els altres membres de la família era considerada una propietat del marit

Vida econòmica a la Roma arcaica

A la Roma arcaica la vida econòmica era predominantment agrícola. A l'antiguitat gairebé la totalitat de la població a tos els temps i tots els llocs estava inmersa en una economia de subsistència i consumia la major part d'allò que produïa. El comerç consistia donamentalmen en l'intercanvi de productes locals, i la manufactura es limitava a l'artesania de fabricació local. La riquesa de les classes altes procedai de les seves grans possessions agrícoles i aquesta riquesa era gastada en formes ostentoses de consum.
Aquesta ostentació del consum per part de l'elit estimulà el comerç de productes exòtics de luxe, però probablement el valor total d'aquesta mena de comerç fos realtivament insignificant. Els mercaders eren persones de poca categoria. Totes les clàusules comercials que parlen de compravendes estan relacionades amb les res mancipi, és a dir, finques, animals de tir i allò que rep del nom de “servituds rústiques” (drets de pas de persones, d'animals o carros, o de presa d'aigua a la hisenda d'un tercer).
El conreu de cereals, la viticultura i l'arboricultura ocupaven un lloc molt més destcat que la ramaderia; els animals que s'esmenten són en la major part bèsties de tir (iumenta) i no la ramaderia vacuna o llanuda, de la que gairebé se'n parla. Això mateix es veu també reflectit en el altres testimonis, especilament el calendari religiós i les restes botàniques o zoològiques descobertes als jaciments arqueològics. De les cinquanta festivitats fixes del calendari antic tan sols dues tenen a veure amb l'activitat pecuària. Es tracta de les Parilia i les Lupercals, festes antiquíssimes, que segons la tradició eren celebrades per la societat de pastors on es van criar Ròmul i Rem. Però la majoria de festes rústiques del calendari estaven relacionades amb el conreu dels cerelas i la viticultura (curiosament l'olivicultura està ausent). D'aquestes dades se'n desprén que la pastura constutuïa una part relativament insignificant de l'economia rural. Això desmenteix la tradició històrica en què s'afirma que la Roma primitiva, fins el periode republicà, era una societat de pastors. O bé una altra tendència que assenyala la història de la Roma primitiva com un conflicte entre les mentalitats oposades de l'agricultura i la ramaderia que portava a la superioritat dels patricis perquè basaven la seva riquesa en la possessió de grans ramats de bestiar vacú i llaner, i la seva riquesa era comtada en ovelles i vaques.

Servitud per deutes

El nexum o servitud per deutes era diferent a la venda com a esclau. En primer lloc perquè els nexi (serfs per deutes) conservaven la seva condició de ciutadans romans i perquè seguien vivint a Roma. La llei especificava que abans d’executar-se la sentència era possible concertar un acord i precisament era això el que es pretenia: confirmar el poder que tenia el creditor.En les scoetats arcaiques els codis de lleis escrites tenien per objectiu enfortir la posció dels rics i dels poderosos i enfortir el seu domini dintre de la comunitat. Però també al regular les formes en què els deutors podien ser castigatsm i definir clarament els procediments mitjançant els que els creditors havien d’executar la sentència. I això era preferible per als plebeus a qualsevol actuació arbitrària.

La incautació d’una persona (manus iniectio) tan sols es podia produir després que un tribunal dictés sentència encavat de trenta dies de gràcia; a continuació, i després d’una segona compareixença, el creditor podia carregar de cadenes al deutor. Durant els seixante dies següents el deutor o bé romania en arrest domiciliari o bé era retingut a casa del creditor, que tenia l’obligació d’alimentar-lo. Durant aquests seixanta dies que transcorrien entre la setència i l’execució, ola venda a l’estranger, hi havia la possibilitat d’arribar a un acord, i el mètode més habitual era evidentment el pacte en virtud del qual el deutor nes comprometia a treballar pel creditor pràcticament com un esclau. Hi havia dos tipus de nexum: els que es veien reduïts a la condició servil per no pagar els deutes i aquells que s’hi comprometien voluntàriament

Els deutes en les societats agràries arcaiques tenen una significació concreta: no es tracta d’endeutaments monetaris, amb el conseqüent pagament d’interessos ; es racta més aviat d’emprestits que efectuen els terratinents rics i que es realitzaven en espècies, llavors o altres mitjans de subsistència. La finalitat del prèstam era crear precisament aquesta situació de servitud. En realitat el prèstam era elpagament per les prestacions de treball del serf que de fet es venia a ell mateix al creditor. Des del punt de vista del creditor l’objectiu de la transacció era obtenir del deutor unes prestacions de treball i no pas els beneficis generats per l’interés.

La servitud per deutes constitueix una forma institucionalitzada d’explotació pròpia de les societats agràries. On la pobresa, la desigualtat social i l’estructura primitiva de l’activitat econòmica no permet el desenvolupament d’un mercat de mà d’obra lliure. El resultat és que la producció acaba basant-se en una mà d’obra depenent que es veu obligada a treballar en virtut de mecanismes legals institucionalitzats (prèstams i deutes ficticis). Pràcticament és segur que el nexum a Roma tenia la funció de suministrar als grans terratinents mà d’obra depepenent per a les seves explotacions. Les desigualtata socials i econòmiques obligaven a molts romans pobres a vendre’s a si mateixos o als seus fills com a gtreballadors forçosos a les grans finques dels rics. L’esclavitud pròpiament dita estava restringida al treball domèstic a les cases de les grans famílies urbanes.

Esclavatge a Roma

L'esclavitud existia com a institució a la Roma primitiva, però no està clar si formaven una proporció significativa del total de la població, probablement no eren massa. També és bastant inverosímil que en aquell temps s'utilitzés mà d'obra esclava en la producció agricola. Els testimonis que disposem parlen d'esclaus al servei domèstic, i en aquesta tipologia de treball hi hava una demanda considerable a les classes acomodades.

La majoria dels esclaus eren captius o bé nascuts a les llars. Les persones formaven part del botí de guerra, sobretot dones i nens, que encavat eren convertits en esclaus. Aquest botí, en aquesta època que encara no hi havia l'expansionisme conqueridor (s V aC) hi havia el costum de realitzar incursions anuals als territoris que esl envoltaven (volscos, eucos) i això comportava alguna que altra presa de captius sempre que os possible. Els esclaus nascuts a les cases eren els fills de les esclaves. Tots eren de condició servil, independentment de qui fos el pare (sovint l'amo de la casa). El motiu que molts dels esclaus fossin fills naturals de ciutadans romans probablement és el motiu de la freqüència de la manumissió i que els lliberts d'un ciutadà rebessin la ciutadania romana. També els esclaus controlaven un fons (peculium) amb el que podien fer front a pagaments.

Els ciutadans romans no podien ser fets esclaus a Roma. La llei dictada sobre deutes establia que si aquesta no era saldada en un termini previst després de ser dictada sentència pel tribunal en contra del deutor, el creditor tenia dret a vendre’l com esclaus però en terres estranyes (més enllà del Tiber). I la venda com a esclau dels deutors sempre és una alternativa a la pena de mort en cas d’impagament. De tota manera són casos que probablement no s’executaven amb tota la seva contundència perquè davant d’aquests fets més aviat el que s’imposava era un pacte entre les dues parts que acabava amb un contracte de servitud.

Problemes agraris a la Roma republicana

El repartiment de les terres era un habitual focus de descontentament permanent. Les terres que posseien els camperols tenien molt poca extensió. Sabem que a les colònies de la Roma arcaica es repartien als colons parcel·les de 2 iugera, sent una iugera de 0,25 hectàrees. També sabem que eren molt habituals els minifundis de 7 iugera o menys. Resulta ser que aquesta mesura és menys de la meitat del mínim necessari per a mantenir una família, utilitzant els mètodes de l'agricultura romana. Però les terres de propietat privada eren tan ols una part de l'extensió total del territori romà. La resta de les terres eren oúbliques (ager publicus). Hi ha la interpretació que les terres privades, aquestes parcel·les tan petites, corresponien als horts que envoltaven les cases de les diferents famílies, i que en aquella època eren les úniques de propietat privada que existien, mentre que les terres de conreu situades fora de la ciutat eren propietat col·lectiva. Les terres públiques sempre van tenir una gran importància i els camperols depenien d'elles per a sobreviure. La majoria eren fruit de les conquestes i aquesta extensió va anar augmentant a mesura que Roma va anar expandint-se.
El problema real és que l'accés a les terres públiques va quedar sota el control dels ric i dels poderosos, que van ocupar-ne gran quantitat i passaren a considerar-les part integrant de les seves possessions ancestrals, mentre que els pobres es van veure expulsats i reduïts a la misèria i a una posició de dependència. El poder dels grans terratinents es basava en bona part en el fet que tenien facultat de concedir el dret d'ocupar aquestes terres als seus clients i deutors, i això està estretament vinculat amb l'exigència de suport i de lleialtat, segurament també de pagaments en espècie i prestacions de treball, a aquells que havien concedit el dret d'ocupació. I això significava de fet l'excloure els plebeus de l'ager publicus.
Allò que exigien els plebeus, que van fer d'aquesta discriminació un dels principals motius de les seves protestes, era que els terrenys públics, especialment les zones acabades de conquerir, fossin repartits en parcel·les que poguessin convertir-se en propietat dels beneficiaris (asignato viritiana)i que deixessin de pertànyer a l'estat i, conseqüentment, deixessin de poder ser ocupats il·legalment pels terratinents més rics.

FORMACIÓ DE LA PLEBE

La formació de la plebe va produir-se en el marc d'una recessió econòmica que va afectar no solament a Roma, sinó a tota la Itàlia tirrena. És difícil determinar la causa d'aquesta crisi, però tenim uns símptomes que són fàcilment identificables: s'aprecia un descens considerable de l'activitat en obres públiques, documentat en el nombre de construccions de temples (des de 484 fins 433 sense construir). Durant l'època republicana els temples es finançaven amb el botí que s'obtenia en la guerra i eren construïts com a efecte de les campanyes victorioses. Degut a la desastrosa sèrie de cops militars que sofriren en aquestes campanyes això incidí negativament en el progra,a de construccuions. També s'observa una decadència en la qualitat artística de la ceràmica de fabricació local i una reducció en el volum dels materials pertanyents al s. V descoberts a Roma i altres ciuatats del Laci. Aquests testimonis sustenten la imatge general d'època de crisis i ofereixen un context possible per al sorgiment de les lluites de la plebe.

Podem relacionar aquestes revoltes de la plebe amb l'endeutament, escassedat d'aliments i el desig de terres. Probablement la principal causa fou una crisi provocada per l'endeutament. L'esclavitud per deutes constituïa una forma molt habitual d'explotació. Aquesta mena de servidumbre (nexum) representava pel deutor certs avantatges si l'alternativa era la mort o la venda com esclau. En el món grecorromà la crisi per aprovisionament d'aliments resultava un mal endèmic, tot i que les fams, els períodes d'escassedat tan greus que produïen la mort a gran escala de la població, no eren habituals. La manera d'afrontar-les des del govern consistia en enviar ambaixades a Etrúria, Campania i Sicilia amb la finalitat de garantir subministraments extraordinaris.

Un altre motiu de descontentament era la qüestió del repartiment de les terres. Els sistemes de possessió de la terra a la Roma arcaica estaven basats en què els camperols posseien parcel·les molt petites (minifundis d'entre mitja, una i dues hectàrees). Aquesta mena d'hisendes tan petites només produeixen gairebé la meitat del mínim necessari per mantenir una família, utilitzant els mètodes de l'agricultura romana. Però les terres de propietat privada eren tan sols una part de l'extensió total del territori romà. La resta eren terres públiques (ager publicus).

Terres Públiques a la Roma arcaica

Els principals problemes de Roma al s. III aC eren les terres, els deutes i els drets polítics dels plebeus. Les terres i l'endeutament van ser en tot moment un dels motius de la lluita política del món grecoromà. Els esforços de la plebe responien essencialment a una lluita contra l'opressió soferta per una nombrosa classe de camperols pobres que es trobaven sotmesos als rics. El seu domini es basava en el control dels grans latifundis; d'altra banda la reduïda dimensió de les parcel·les de la majoria dels camperols hauria estat la causa de l'endeutament dels pobres i de l'estat de servitud al que es van vuere reduïts.
La peculiar forma de possessió de la terra propia de l'ager publicus provocava el descontentament dels plebeus i venia determinat pel fet que les terres públiques, de les que depenien per sobreviure, eren controlades i ocupades amb caràcter permanent per les famílies més riques i llurs clients. La plebe exigia que les terres acabades de conquerir fossin repartides en parcel·les que poguessin convertir-se en propietat privada dels seus beneficiaris (assignatio viritana) i que deixessin de pertànyer a l'estat i per tant deixessin de ser objecte d'usurpació dels rics. També es reclamava que fos limitada legalment l'extensió de l'ager publicus que cada pater familias podia ocupar i el nombre d'animals que hi podien pasturar (lleis Licinio Sexties 367 aC). L'objecte d'aquesta legislació era que els plebeus pobres tinguessin alguna mena d'ager publicus. Tot i que no hi ha testimonis que abans d'aquesta data hi hagués legalment una negació d'ocupar l'ager publicus a la plebe, és bastant probable que fos això el que passés a la pràctica.

Els banquets

El banquet entre homes constitueix una activitat important, perfectament referenciada en els poemes èpics, que ocupava una gran part del temps i consumia gairebé tots els recursos que els proporcionava l’excedent. Però a través d’aquesta generositat obtenien suports per les actuacions que els permetien tornar a acumular riqueses i reafirmar l’estatus personal. Mantenien una àmplia xarxa de contactes i obligacions, amb una mobilitat bastant considerable. Aquesta mobilitat era possible perquè existia una hospitalitat que imposava l’obligació sagrada d’oferir hospitalitat a tot individu de la seva classe que anés a visitar-lo. Aquestaq xarxa es reafirmava amb l’intercanvi de regals que donaven honra a ambdues parts i suposava una expressió matwriaql de la relació i obligació personal existent entre individus.

Els banquets constituïen un element important de la vida quotidiana dels cercles nobiliaris. El sopar era un dels moments culminants de la vida social a Roma: elmenjar, la beguda i la companyia garantien l’èxit. Un esmorzar a corre-cuita i un dinar una mica més consistent pero que no participava de formalismes, convertien el sopar, el darrer àpat del dia, en el més reposat i més susceptible de ser compartit i gaudit amigablement. Es realitzava al capvespre, encavat de tornar de les termes i es perllongava fins que ja era nit.

Amb els sopars es captaven vots, deutes i favors. També era la manera amb què els senadors i els patricis recaptaven ciutadans (clients) que els havien d’acompanyar rere les lliteres portades per esclaus a través dels carrers de Roma fins el Fòrum, els banys o els edifics públics, donant testimoni de poder i influència.

En els banquets podien trobar estímul i satisfacció tots els sentits dels comensals, especialment en el cas dels lliberts enriquits, antics esclaus que protagonitzaren les escenes més destacades de plaer sense mesura.

Els romans no utilitzaven coberts per a menjar, això portava que els aliments fossin trinxats abans de servir-los. Però a les taules de persones més acomodades, arribaven els animals cuinats sencers, per deleitar la vista abans que el gust i fer ostentació de servidumbre especialitzada en aquest servei.

La taula congregava al patró i els seus distingits clients i amics. Al seu entorn es vertebrava una piràmide que començava pel patró i el convidat d’honor, si hi havia sort solia ser mésinfluent que el propi patró i a qui es reservava el lloc més distingit, i encavat, amics per donar conversa, i clients per omplir els buits dels tres llits del triclinium en que els comensals es reclinaven per sopar. Als seus peus es situaven els esclaus que havien escortat els convidtas fins la casa. Al davant dels llits tan sosl queda lloc pels esclaus de servei: cambrers uniformats, mestres de sala que donen ordres, trinxants que tallen el rostit, cuiners orgullosos que desfilen precedint un plat de magistral presentació, escanciadors de vins, nans fent bufonades, ballarines, acròbates, equilibristes, recitadors de poesies, actors, ...

Aristocràcia romana

L’arribada dels grecs a Itàlia va tenir unes profundes repercussions sobre la vida social, econòmica i cultural de les comunitats nadives. L’helenització d’Etrúria va començar al segle VIII i va exercir una influència fonamental sobre els canvis estructurals que van produir-se durant el període orientalitzant, i en especial sobre la formació de l’ordenament aristocràtic. No hi ha la seguretat de si el contacte amb les colònies gregues fou la causa de l’estratificació social i de l’aparició de l’aristocràcia a Itàlia, o si tan sols accelerà un procés que hauria acabat per produir-se a la llarga. Del que no hi ha dubte és que la influència grega va ser molt important a l’hora de configurar la societat aristocràtica d’Itàlia i proporcionar-li un model cultural amb qui identificar-se.

Aquesta aristocràcia de la Grècia arcaica es caracteritzava per les seves manifestacions culturals i el modus de vida. La pertinença a la classe noble era qüestió de rang i d’honor i anava associada a un seguit de valors i activitats ben definits. Els aristòcrates grecs arribaven a la posició d’honra perquè l’heretaven o perquè ostentaven certa preeminença, especialment en la guerra. La simple riquesa era menys important que no pas els mitjans pels que s’arribava o en els que es gastava. L’etnia aristocràtica exigia una despesa notable i un estil de vida ostentós. L’honor i el prestigi es reafirmaven mitjançant el mutu reconeixement i una interacció constant. Entre els mecanismes d’afirmació ocupava un paper primordial el banquet, l’hospitalitat i l’intercanvi de regals.

Bronze final. Sistema cultural religiós

La societat emergent a la darreria de l'edat del bronze tenia components ètnics de vell fons cultural, visibles des del primer neolític, juntament amb elements nouvinguts de la tradició cultural dels “camps d'urnes”, i al final del període, amb influències procedents del món cultural de la costa sirio-palestina i les illes de l'Egeu. Es tracta doncs d'una barreja de la qual resulta molt difícil individualitzar-ne els elements.

La tradició religiosa del vell fons neolític era una tradició icònica (venus i petites estatuetes d'alabastre) de divinitats femenines del tipus deesa Mare. Els elements que constitueixen el tronc central del sistema religiós d'aquesta època, la concepció que tenien d'allò que és sobrenatural, dels sistemes d'intermediació entre els humasn i aquests éssers sobrenaturals, els intermediaris entre esperits i déus amb la resta de membres de la comunitat, de la litúrgia propiciatòria que se'n derivava i els espais sagrats.
Es desconeixen les formes de l'encarnació i de la naturalesa dels éssers sobrenaturals. No sabem si eren tots atropomorfs o bé n'hi havia de zoomorfs. L'escassetat de representacions porta a concloure que la creença era en éssers sobrenaturals no encarnats. Forces de la Natura, esperits dels elements (airem aigua, foc ...). Esperits, manifestacions dels esperits, i els esperits són multiformes, immaterials, abstractes. Es vinculen a la llum, el foc, a l'aigua, al vent, als raigs del sol, a la brillantor de la lluna, al moviment del mar, al creixement de les plantes, al llamp, al tro, ...Hi ha tants esperits com conceptes materials es manegen. En les societats amb un sistema religiós Animista els esperits estan per tot arreu.
El sistema religiós no té una jerarquia d'esperits, sinó que reposa en una mena d'igualtat de rang. No hi ha experts sacerdots-intermediaris entre els éssers sobrenaturals i els humans, intermediadors a temps complert. Disposen d'especialistes a temps parcial, el poder dels quals es basa en el prestigi adquirit, en la capacitat d'invocar i convocar determinades forces sobrenaturals, en l'eficàcia com a remeiers, en les reconegudes virtut d'endevinaires, en el coneixement exhaustiu de les herbes i productes guaridors. Aquests intermediaris són xamans, bruixots o remeiers, però no sacerdots. Són els que decideixen els rituals, que poden ser de moltes maneres: d'invocació, de conjura, d'expulsió o de petició. I aquests rituals són practicats en el si de petites comunitats, sols amb la presència dels individus implicats. Exceptuant les invocacions col·lectives contra epidèmies, malures de la vegetació o dels animals Aquests intermediaris no són ni més rics ni més poderosos que la resta del grup. El seu poder es manifesta mitjançant elements simbòlics (un collaret, una destral, una joia determinada). És el prestigi qui els confereix l'autoritat.
Els rituals i llocs sagrats són molt difícil de conèixer perquè no solen manifestar-se en temples ni en espais especials. A les forces naturals se'ls invoca o conjura en l'indret on estan, ja sigui una font, una cova, un riu o el mar. Per això les coves segueixen sent no sols llocs d'habitació o d'enterrament, sinó també llocs sagrats on habiten determinats esperits. Aquests rituals estan vinculats a la idea de sacrifici, és a dir a la destrucció d'una part dels productes de la terra, des dels fruits a animals en honor de les divinitats de les quals s'espera algun tipus de complicitat i d'ajuda.
Amb el temps els contactes amb altres cultures els portaran a introduir cultes més més propis de religions antropomorfes. Les transformacioins dels sistemes culturals i religiosos de les societats tradicionals de l'edat del bronze en altres nous que incorporen cosmologies basades en panteons divins, antropomorfos o zoomorfos.

Bronze. Estancament tecnològic

Els vaixells de vela apariexen per primer cop representats abans de l'any 3000 aC en monuments egipcis, tot i que es tracten de naus estrangeres. El poder del vent i la vigorositat dels bous ja estaven sota el servei de l'home.

Tots els invents fonamentals van ser fets abans del 3000 aC., abans que existissin riques civilitzacions urbanes i estats, amb excedents acumulats de riquesa real enlloc. Podia suposar-se que a la revolució urbana li seguiria un impressionant desenvolupament de descobriments químics i d'invencions mecàniques. Res d'això va passar. Durant els divuit segles de l'Edat del Bronze es van millorar considerablement les aplicacions dels descobriments anteriors, es van trobar noves substàncies i nous processos en relació amb la manufactura dels adornaments i articles de luxe (el vidre, buidat i moldejat, però no bufat, va ser el més important), però no van aparèixer tècniques i materials nous que satisfessin les necessitats de les masses.
L'estancament industrial va concloure tan bon punt com les eines de metall van abaratir-se i difondre, durant l'Edat del Ferro. Els minerals de ferro es troben per tot arreu. A similitud del mineral de coure, poden ser reduïts mitjançant carbó de llenya. Però el ferro no es fonia, sinó que es produïa una massa esponjosa de ferro, carbó de llenya i escòria que podia reduir-se a un liongot compacte mitjançant d'un colpejament continuat i escalfament sobtat. Es coneixia el secret de la forja del ferro, sembla ser que va ser descobert i curosament guardat per una tribud'Armènia on existeixen rics minerals. Encavat, a partir de l'any 1100 aC comencen a fabricar-se en quantitat armes i eines de ferro. S'havia divulgat el secret i difós de manera general. Com a conseqüència d'això el metall es va abaratir i va poder ser accessible a tothom per primer cop. Per això l'Edat del Ferro va iniciar una revolució industrial, tot i que les armes de ferro eren, en un començament, inferiors a les molt costoses de bronze.

Bronze Tecnologia

El coure i el bronze per ells mateixos no van ampliar el control humà damunt la natura. Si més no en res que s'assemblés al que podria deduir-se de les possibilitats revolucionàries que els nous materials tenien. Grans obres de l'Edat del Bronze, com ara la irrigació i el drenatge de les valls dels rius al·luvials, d'una banda, i la construcció de les piràmides d'Egipte i dels temples de Mesopotàmia, de l'altra, foren executades amb utillatge neolític. La revolució econòmica que aquestes obres simbolitzen fou accelerada per la necessitat imperiosa d'importar metall per a armament, ja que la societat calia que fos preservada. No hi ha cap mena de dubte que la seva forma va veure's condicionada i els seus resultats consolidats pel poder que va conferir-se als temples, reis, cabdills gràcies al monopoli d'aquest armament tan costós. Però aquesta situació també va fer impossible la utilització del nou material per a desenvolupaments de caràcter més general.

D'altra banda les eines metàl·liques més delicades augmentaren el domini del fuster sobre la fusta. El fuster de l'Edat del Bronze podia realitzar unions en espiga i mortalla, i per tant construir habitatges millors. És discutible que l'arada, nomalment construïda pel cap baix amb dues peces de fusta fermament ajuntades, poguera haver-se produït mai sense eines de metall (la seva distribució coincideix amb la de productes de la metal·lúrgia de l'Edat del Bronze). La invenció, no menys determinant, de la roda, es relaciona amb l'utillatge del bronze.

Aplicada sobre vehicles, revolucionà el transport, i en aquesta mesura contribuí a l'ascens de la civilització urbana. Juntament amb l'arada, el carro és la primera indicació inequívoca de la utilització humana de la potència locomotora no humana. Una segona aplicació de la roda, el torn, feia que un artesà especialitzat pogués produir en pocs minuts una gerra d'argila, que hagués costat dies a una dona que ho feia a mà. Aquesta utilització va fer aparèixer la primera indústria especialitzada i mecanitzada, la primera en la història de la humanitat

Edat del Bronze i excedent

El nou equipament de l'Edat del Bronze exerceix, al començament, molt poca influència sobre l'augment de la producció primària; en general, es reservaven les comoditats de la civilització per a ciutadans i cabdills de guerra. L'excedent produït pel camperolat era absorvit i canalitzat per divinitats i sacerdots, reis o aristocràcies militars. Però a l'Orient part d'ell es va aplicar aobres públiques reproductives, com per exemple canals, que van ampliar la superfície conreable i augmentaren el rendiment. La nova economia urbana va estimular l'agricultura especialitzada per al mercat, en oposició a l'agricultura amb la finalitat de subsistència; cal dir que un camperol individual o un llogarret de camperols, en comptes d'intentar la producció de la totalitat de l'aliment necessari per a la comunitat, podia concentrar-se sobre el conreu més ben adaptat als sòls locals, per exemple l'olivera, i obtenir el cereal i les lleguminoses fent el canvi amb les olives que sobreven mitjançant el mercat. On existia diversificació de sòls, l'adopció d'aquest sistema incrementava la producció. El comerç i l'expansió política permeteren l'aclimatació de noves plantes o nous animals en aquelles zones que no els posseïen abans.

És improbable que la nova economia del bronze augmentés sensiblement el proveïment total d'aliments. No sumistrava al camperol eines de metall més eficients. El camperolat d'Egipte i Palestina, així com el 'Europa, encara llauraven la terra amb les mateixes arades neolítiques i amb aixades de fusta, així com segaven el cereal amb la falç de sílex. Tan sols encavat del 1.500 aC comencen a aparèixer falçs de bronze, en reproduccions egícies o entre relíquies europees. I les destrals de bronze eren massa costoses com perquè es fessin servir de manera intensiva en la neteja de boscos.

El ferro, de manera contrària, va plantejar una situació molt diferent. Sobre l'any 1.000 aC, els camperols de Gerar, a Palestina, feien servir fulles d'aixada de ferro. Equipats amb destrals de ferro, els camperols europeus, després de l'any 700 aC, pogueren atacar seriosament els boscos de la zona temperada. La millora en els mètodes de cominicació va estimular l'agricultura especialitzada i la difusió de noves collites i nous animals. Amb eines de ferro era més fàcil excavar canals i sèquies de drenatge, així va ser possible obrir al conreu zones considerables. Després de l'any 200 aC, el treball del camperol va veure's alibviat amb la invenció de màquines irrigadores, impulsodes per bous, que extreien aigua dels rius i canals.

Lupercàlia i Palilia

Algunes festivitats religioses romanes - Lupercals o els Parilia - confirmen el marcat caràcter agropecuari de la Roma primitiva.
Les Lupercals, d'origen molt antic, se celebraven el dia 15 de febrer (el mes dedicat a les purificacions) en honor de Lupercus, una divinitat que protegia el bestiar de l'atac dels llops (lupus en llatí) i que, posteriorment, s'identificà amb el déu silvestre Faune. La cerimònia se celebrava entorn del Palatí. Així, a la cova del Lupercal tenia lloc el sacrifici inicial consistent en la immolació d'un animal. Tot seguit, els lperci, uns joves vestits amb tapalls de pell de cabra, amb la cara pintada amb la sang d el'animal sacrificat i cofats amb una corona d'herbes, feien una cursa propiciatòria de la fecunditat al voltant del Palatí. Mentre corrien, els luperci colpejaven amb els februa, unes tires de pell de cabra, les mans i les esquenes de totes les dones que trobaven pel camí, per tal d'afavorir la fertilitat.
Els Palilia eren les festes en honor d'una divinitat, de sexe ambigu, anomenada Pales, protectora dels pastors i dels ramats. Els Palilia eren un dels rituals més arcaics, com demostra la presència d'elements que remuntena pràctiques pròpies d'una societat pastoral molt primitiva. La cerimonia s'encetava amb la purificació de la closa del bestiar. Els pastors ruixaven el terra amb aigua purificadora i l'escombraven amb branques de llorer. Tot seguit, com a mesura de protecció, guarnien les tanques i les portes amb garlandes i brancatge i s'efectuava aleshores la fumigació de l'àrea amb sofre i suffimen(1). S'encenia una foguera amb branques d'olivera, pi i llorer. La imatge de Pales aleshores era ruixada amb llet i rebia com a ofrena una cistella de pastissets fets de mill. Llavors tenia lloc la pregària. Els pastors, mirant cap a llevant, recitaven quatre vegades una oració per a demanar la protecció de la divinitat o el seu perdó en el cas d'haver-la ofès. Després de rentar-se les mans, els ramaders bevien una barreja feta dellet i most. Aleshores encenien tres fogueres disposades una rere l'altra i saltaven pel damunt. Una de les mostres del primitivisme d'aquesta cerimònia rau en el fet que els pastors encenien el foc picant dues pedres foqueres.

(1) Es coneix amb el nom de suffimen un producte de caràcter sagrat que elaboraven les vestals barrejant les cendres provinents dels fetus de les vaques sacrificades durant els Fordicidia, la sang i les cendres de la cua d'un cavall immolat durant el mes d'octubre (l'anomenat October equus) i les cendres de les beines de les faves.

Bronze Final

El bronze final va fer entrar les societats en un període de grans novetats i de canvis profunds. Es va tractar d'un trasbalsament tan decisiu com el que havia comportat l'agricultura o la ramaderia mil·lenis abans. Va canviar gairebé tot: des del sistema d'enterrar els morts a la casa, a la manera de fer la guerra o la visió del món. Aquestes alteracions tan importants van anar acompanyades de canvis en els elements més humils, com la ceràmica. Podem adonar-nos que una societat ha entrat en aquesta època per la presència d'una mena de ceràmica domèstica que, malgrat ser feta a mà, sembla que s'ha fet amb el torn; és brillant, d'aspecte metàl·lic, amb solcs decoratius molt ben fets a la superfície i que anomenem “acanalada”.
Aquests canvis i trasbalsaments tan importants que es produïren a partir del 1200 aC cal associar-los a un fenòmen migratori de desplaçament d'importants grups tribals. Això no seria, necessàriament, sinònim d'invasions. Europa presenta un seguit de planes interrunpudes sols per les valls dels gran rius i que enllacen les estepes russes amb l'Auitània; al sud només les muntanyes balcàniques, els Alps i els Pirineus suposen obstacles geogràfics importants. Aquests grups que es desplaçaven no tenien una cultura absolutament uniforme i comuna, encara que compartien alguns trets culturals, com és lògic, i sembla que tenien la mateixa base lingüística.
Les societats camperoles anaven transformant en gran part els sistemes agraris de manera imperceptible, i adaptaven la seva estructura econòmica a un tipus de societat on els “grans homes”, aquells que disposaven de reconeixement social dins del grup i, per tant, de certa autoritat, anaven entrant en contacte amb els “viatgers” portadors de metalls, de perles de collarets i d'elements exòtics i de prestigi. És evident que en el si d'aquesta societat camperola, els intercanvis s'havien de fer mitjançant aquells individuus privilegiats que tenien l'autoritat d'introduir les novetats; aquesta és una constant de totes les societats àgrafes on els canvis han de ser introduïts pels que són acceptats com a líders del grup camperol.