FORMACIÓ DE LA PLEBE

La formació de la plebe va produir-se en el marc d'una recessió econòmica que va afectar no solament a Roma, sinó a tota la Itàlia tirrena. És difícil determinar la causa d'aquesta crisi, però tenim uns símptomes que són fàcilment identificables: s'aprecia un descens considerable de l'activitat en obres públiques, documentat en el nombre de construccions de temples (des de 484 fins 433 sense construir). Durant l'època republicana els temples es finançaven amb el botí que s'obtenia en la guerra i eren construïts com a efecte de les campanyes victorioses. Degut a la desastrosa sèrie de cops militars que sofriren en aquestes campanyes això incidí negativament en el progra,a de construccuions. També s'observa una decadència en la qualitat artística de la ceràmica de fabricació local i una reducció en el volum dels materials pertanyents al s. V descoberts a Roma i altres ciuatats del Laci. Aquests testimonis sustenten la imatge general d'època de crisis i ofereixen un context possible per al sorgiment de les lluites de la plebe.

Podem relacionar aquestes revoltes de la plebe amb l'endeutament, escassedat d'aliments i el desig de terres. Probablement la principal causa fou una crisi provocada per l'endeutament. L'esclavitud per deutes constituïa una forma molt habitual d'explotació. Aquesta mena de servidumbre (nexum) representava pel deutor certs avantatges si l'alternativa era la mort o la venda com esclau. En el món grecorromà la crisi per aprovisionament d'aliments resultava un mal endèmic, tot i que les fams, els períodes d'escassedat tan greus que produïen la mort a gran escala de la població, no eren habituals. La manera d'afrontar-les des del govern consistia en enviar ambaixades a Etrúria, Campania i Sicilia amb la finalitat de garantir subministraments extraordinaris.

Un altre motiu de descontentament era la qüestió del repartiment de les terres. Els sistemes de possessió de la terra a la Roma arcaica estaven basats en què els camperols posseien parcel·les molt petites (minifundis d'entre mitja, una i dues hectàrees). Aquesta mena d'hisendes tan petites només produeixen gairebé la meitat del mínim necessari per mantenir una família, utilitzant els mètodes de l'agricultura romana. Però les terres de propietat privada eren tan sols una part de l'extensió total del territori romà. La resta eren terres públiques (ager publicus).