Professions liberals a Roma

Els notables i filòsofs menyspreaven els assalariats, i molts professionals eren assalariats, el que atenuava una mica la seva posició era ser client d'algun notable, de manera que, teòricament, deixava de ser assalariat. No obstant això, molts emperadors, l'ocupació era ser el curador, o tutor de la totalitat del poble romà, protegien efectivament el treball del poble, ja sigui proveint de recursos, o tenint cura els seus interessos (com August), o rebutjant l'ús de màquines per a les construccions (com Vespasià amb el Coliseu). El menyspreu del treball no era característica de tot l'Imperi, en altres llocs era admirat, com a Pompeia o a l'Àfrica, on rics comerciants pregonaven a viva veu el seu ofici, o millor encara, el s'inscrivien en el seu epitafi (senyal de riquesa semprebastant cara).

L'enaltiment del treball era l'orgull de la classe mitjana, que de cap manera era majoria però sí molt més rica que la plebs i de vegades tan rica com els notables. La classe mitjana estava conformada majoritàriament per lliberts que havien trobat en la producció i el comerç una manera de començar una dinastia familiar (els fills d'aquells neixen lliures): forners, carnissers, venedors de vi o de roba, de vegades rics però sense tenir noblesa urbana. Els lliberts adinerats sabien llegir i escriure, van anar a l'escola fins als dotze anys.

En l'antiguitat, un forner, un carnisser o un comerciant de calçat no eren simples botiguers sinó plebeus rics, amb capital acumulat i amb esclaus que treballen per a ell. La plebs romana estava formada per tres classes econòmiques: la que viu el dia a dia i s'ha d'acontentar amb un mínim alimentari, els botiguers i comerciants pobres i sense capital que compren avui per vendre demà, i finalment els rics comerciants amb un capital estalviat suficient com per comprar a l'engròs o amb capacitat d'emmagatzemar els seus productes, sense ser un gran majorista. A Pompeia encara s'adverteixen les diferències entre els botiguers rics i pobres, els últims viuen a les golfes del negoci, pujant una escaleta, mentre que els primers tenen cases grans i fastuoses, una domus amb pati de cinc-cents metres quadrats de superfície. Els romans no menyspreaven a la feina sinó als que es veien obligats a treballar per sobreviure.