Australopithecus (La Srta. Lucy)

El 24 de novembre de 1974, Donald Johanson i el seu equip van trobar en el riu Awash, a la regió d'Afar (a Etiòpia), un esquelet d'homínid. Es va poder recuperar el 40 % dels seus ossos, que tenien una antiguitat d'uns 3 milions d'anys. A aquest esquelet, que correspon a un australopitec femella, d'uns 20 anys d’edat, li van posar el nom de Lucy per la cançó dels Beatles Lucy in the sky with Diamonds, que sonava a la ràdio del campament.

Aquests homínids eren de complexió dèbil i de petita estatura (menys de 1,5 metres) amb mans llargues i fines, amb els polzes que es poden oposar a l'índex, fet que li permet la "prensió de precisió" (pot enfilar una agulla, cosa que no pot fer un ximpanzé). La volta craniana estava deprimida en excés; la seva cara s'avançava a manera de musell, amb una mandíbula robusta i un mentó fugisser, que en conjunt els feia més semblants als simis que no pas a l'home. La seva capacitat craniana era inferior als 600 cc. (en els goril·les oscil·la entre 340 i 750 cc i en els ximpanzés entre 300 i 500 cc), encara que en relació a la seva estatura els Australopitecs presentaven una capacitat craniana superior a la dels ximpanzés. 

Un punt important per distingir-los dels simis és que caminaven alçats, encara que no tant com els homes més evolucionats, però havien prescindit totalment de les seves extremitats anteriors per desplaçar-se, tal i com es dedueix dels ossos de les extremitats, de la posició avançada de l'orifici occipital a la cara inferior del crani i de la forma de la pelvis.

L'australopitec era omnívor i vivia a planes i pujols amb roques abundoses, i a la vora de l'aigua. Lucy pujava pels arbres amb habilitat però ja no era estrictament una mona.  A l'igual que nosaltres els humans, és un mamífer que pertany a l'ordre dels primats i a la família dels homínids. Moltes han estat les restes trobades d'australopitecs, de les quals cal destacar les petjades petrificades, d'uns 4 milions d'anys d'antiguitat, de tres individus bípedes els peus dels quals tenen dits d'aspecte humà. Van ser descobertes l'any 1978 a Laetoli (Tanzània) per Mary Leakey. 

De totes les troballes fetes fins a l’actualitat, s'ha arribat a la conclusions següents:

hi ha tres espècies d'australopitecs: La més antiga, l'Australopithecus afarensis, es desenvolupà fa uns 6 milions d'anys i ja era bípede fa uns 4 milions d'anys, de l'afarensis van sortir les altres dues espècies d'australopitecs, l'africanus i el robustus, així com el primer representant del gènere Homo, l'anomenat Homo habilis.

Creences i rituals al Neolític

Era molt important que determinats elements de la natura, que estaven relacionats sobretot amb el cilce de les plantes (el sol, la pluja, la terra), els fossin favorables. Si hi havia sequera o inundacions, hi havia el perill de morir de fam, ja que es malmetia l'aliment de tot l'any. Per tant començaren a adorar el Sol i la Terra i a practicar rituals que, segons ells, afavorien la pluja i la fertilitat de la terra.

Celebraven amb grans festes l'arribada de la primavera i de la collita. Feien danses i cerimònies que representaven la unió del rei del gra i la reina de la terra, i creien que així obtenien una collita abundant. En una etapa posterior, oferien sacrificis: mataven animals i, de vegades, persones, per a llirar-les als esperits que actuaven damunt dels elements de la natura, per tal d'aconseguir que els fossin favorables.

A poc a poc, els esperits, i sobretot els representats pels tòtems dels clans, començaren a ser considerats coma déus. Una divinitat adorada per molts pobles fou la Deesa Mare.

Creien, amés a més, en la vida d'ultratomba, és a dir, que els membres d'una comunitat continuaven habitant en ella, encara que amb una altra forma. Això explica la importància que donaven a aquestes sepultures. Aquestes, de vegades, eren simples gerres on posaven el cos o els ossos del difunt; però moltes altres vegades es tractava de veritables construccions on es dipositaven tots els cadàvers d'una mateixa comunitat (enterrament col·lectiu). A aquest darrer tipus pertanyen els megàlits.

Temple Sirio-Palestí

El temple Sirio-Palestí no desenvolupava cap paper polític, era un espai d’annex al Palau Reial, en l’àmbit de la complexa organització de la qual duia a terme solament les activitats cerimonials del culte que la ciutat prestava a la seva divinitat o divinitats. Els temples duien a terme un paper purament cultural. Cases de les diferents divinitats de la ciuta, destinades a ser la seva llar, tenien una estructura arquitectònica senzilla (vestíbul, sala, sagrari) i sobretot no estava envoltada de tots els annexos (magatzems, tallers, arxius, estances del clergat, patis, sitges…) habituals a Egipte i Mesopotàmia.

Els sacerdots eren una categoria de dependents palatins, i del rei rebien el manteniment. Això no vol dir que la gestió del culte no contemplés aspectes polítics, les tenia i molt fortes. Dóna garanties al monarca de l’adhesió popular i al poble la seguretat d’una bona relació entre els dirigents humans i els déus. Però aquesta funció política del temple, essent el clergat directament depenent del rei (i sent el rei el protagonista en primera persona de les principals cerimònies religioses), era de fet controlada i ensombrida pel propi sobirà.

En la vida econòmica el paper del temple rambé era cerimonial, no pas productiu. No posseia ni terres, ni hosts, ni serfs rurals; era però la seu de les festes (probablement amb fires vinculades a elles) i administrava els sacrificis amb l’afluència de contribucions i víctimes, i amb el repartiment de carn entre els participants. Rebia ofrenes que en bona part eren atesorades ( el temple era el tresor del palau) i en l’altra part s’utilitzaven en el desenvolupament de les activitats cerimonials que marcaven el ritme de la vida de la comunitat. La participació popular den les activitats de culte podia ser fins i tot grandíssima, però se situava sempre fora del temple, que no tenia patis ni altres espais amb capacitat per albergar al públic de fidels.

Temples babilònics

Els temples mesopotàmics eren organitzacions bastant complexes, dotades d’un poder polític i econòmic notable. Les estructures arquitectòniques eren impressionants: a més a més de la casa de la divinitat, que albergava l’estàtua del déu, de dimensions relativament reduïdes, el complexe templer comprenia un seguit d’annexos. Hi havia grans sitges per emmagatzemar allò que es recol·lectava, que podria utilitzar-se tant pels treballs de manteniment dels canals i terres, com per sustentar els depenents, o per la redistribució en forma de prèstecs a interessos privilegiats. Hi havia tallers artesanals, escoles d’escribes i residències sacerdotals. El temple comportava també amplis patis par a l’accés de fidels. Sacerdots i escribes dels temples constituïen una veritable classe dirigent que gestionava l’economia de la ciutat i el territori, especialment a les ciutat (incloses les importants) que no eren la capital, i per tant no disposaven de poder reial.

Els temples es van convertir en agències propulsores i dirigents del procés de reconolització agrícola que es va executar. Les propietats agràries del temple eren enormement extenses (la major part de les terres de regatge i conreu), amb diferents modalitats de gestió i un pes enorme en l’economia global del país. També cobrava tributs (el delme), prevendes per serveis de culte i feia adquisicions votives de particulars per a la realització de treballs de baixa estofa. Era molt rellevant les exencions o privilegis que els reis otorgaven a les ciutats – temples i així aconseguien una bona manera d’administrar grans comunitats ciutadanes mantenint un equilibri entre autonomia local i dependència imperial.

Obeliscs, emblemes de l’antic Egipte

Els obeliscs, representacions dels rajos del déu solar RE, s’enlairaven en els temples i les tombes de tot Egipte. La seva construcció i trasllat constituïa una obra titànica que implicava a centenars de persones.

Estaven pensats per a impressionar  per la seva alçada i durar eternament; la seva construcció requeria una inversió titànica de mà d’obra i exigia un desplegament enorme d’enginyeria; estaven carregats de simbolisme i missatges religiosos i polítics. 

Són pilars monolítics de quatree costats, la seva forma és tronco-piramidal, és a dir que s’estreten lleugerament des de la base fins la cúspide. Estaven coronats per una petita piràmide que simbolitza el turó primigeni de la mitologia egípcia que sorgí durant el naixement del món  i en le que es van crear els déus i els éssers vius quan encara no existia res. Aquesta llegenda va desenvolupar-se a la ciutat d’Heliòpolis, on es venerava el Sol i es rendia culte a la pedra benben. 

Probablement en el seu orígen aquesta pedra era un meteorit caigut del cel, que va adquirir caràcter sagrat perquè provenia de l’esfera dels déus. Un element que s’eleva de la terra al cel i serveix com a connexió entre els dos mons.

El benben  simbolitza el procés pel qual els rajos solars , que dónen la vida, cauen damunt de la terra i la fertilitzen. Per això s’inscrivien símbols solars i figures del rei protegit pel déu solar Re o Amon-Re a la piràmide que ho coronava. 

Els missatges simbòlics dels obeliscs no es limitaven allà només. Damunt els quatre costats del monòlit es gravaven inscripcions jeroglífiques, que incloïenuna dedicatòria als déus i els noms i títols del faraó. Mitjançant aquests texts el monarca quedava unit a la divinitat i feia de mitjancer entre vels homes i els déus. La base de l’obelisc podia estar adornada amb babuïns , animals associats al Sol perquè a la matinada i al capvespre  solen xisclar i cridar, cosa que s’interpretava com un homenatge a l’astre rei.

Hi va haver obeliscs que van estar coberts d’or o d’una aleació d’or i plata. Però el més habitual era que tan sols es folrés la piràmide que el coronava. Fer servir aquest metall és perquè la carn dels déus, segons els egipcis, estava feta d’aquest material. L’or, també, tenia una relació especial amb el Sol, del mateix color, els rajos del qual propiciaven i impulsaven la vida a la terra. El color de la pedra també estava vinculat a conceptes divins; la més usada va ser el granit vermell o rosat d’Asuan, a la primera cataracta, també vinculat al Sol pel seu color.

També hi havia obeliscs de caràcter privat que no eren obra dels faraons. Aquests no tenien les proporcions monumentals dels que s’aixecaven als temples, i s’alçaren en tombes particulars. Per a construir-los calia l’autorització del faraó ja que era ell qui tenia el monopoli sobre la pedra i tan sols l’entregava com a regal o recompensa a un individu concret. Eren més petits, més toscs, més imperfectes. Es disposaven per parelles a l’entrada de l’enterrament o davant la taula de les ofrenes, formant part d’un ritus funerari, i servien  no tan sols per retre homentge al déu Sol, sinó també per a proporcionar i garantir el benestar del difunt mitjançant la màgia de la divinitat.