Els homínids i la cooperació social.

       

    Fa uns sis milions d’anys, la falla del Rift va reestructurar-se, augmentant la seva longitud i accelerant l’extensió de les praderies. Va ser aleshores quan el darrer ancestre  comú a pòngids i  homínids va generar aquestes dues branques. Els pòngids son els descendents que van quedar a la banda occidental de la falla, on encara avui existeix gran vegetació arbòria. Els homínids son els descendents dels que van quedar a la part oriental, on les praderies van substituir la selva i esdevingueren paisatges més oberts.

La sabana afavoreix les espècies amb alimentació omnívora . Fa que els espècies primats passin moltes hores al terra i moltes menys als arbres amb la qual cosa les agrupacions socials son més intenses. A més, la necessitat de trametre la localització d’aliments fa augmentar el nivell de comunicació entre el grup.

El canvi mediambiental provoca una alimentació omnívora i alhora afavoreix el comportament social del grup.

Tot i això, abandonar els arbres i sortir a les planures obertes era perillós, perquè aquestes planures son l’espai dels predadors. Van haver d’inventar-se una nova manera per aconseguir l’èxit: els primats no estan dotats per la carrera. La nova fórmula va ser la cooperació: adoptar posicions defensives comunitàries dins d’un marc social coordinat i semi cooperatiu de caràcter jeràrquic, amb una cohesió total o amb certa dispersió per grups. Va ser un reforçament social.

La conducta es modifica  segons la pressió alimentària i la major cooperació es dona quan cal aconseguir carn: la cacera sempre és cooperativa. A més dificultat d’obtenir recursos (per dispersió o per risc) l’organització social cal que sigui reestructurada fent-se més cohesionada perquè el principal beneficiari de la nova situació sigui el grup i no l’individu: es passa d’una actitud individual a una de grupal.

Els homínids van atrevir-se a endinsar-se a les àrees obertes i descobertes  perquè van ser capaços de fer front als riscos que havien d’afrontar. Per això hi havia dos camins: o fer-se més agressius, per enfrontar-se als predadors si calia, o fer-se més cooperatius. El primer requereix jerarquia, mascles dominants i organització piramidal del grup. El segon implica disminuir l’agressivitat i això fa que les femelles obtinguin un paper important.

El transport d’aliments a un lloc en concret es fa per compartir, i això és un tret bàsic en un sistema social cooperatiu total. Aquest lloc es converteix en la llar o campament. La cooperació en l’educació i cura de les cries és lògica en una societat marcada per la cooperació total, i això permet tenir un nombre més elevat de cries. Cooperar, compartir, treballar per al grup i no per a l’individu, d’elles en davalla tenir una llar o campament i portar-hi els aliments

Querol, Mª Angeles; Triviño, Consuelo. La mujer en “el orígen del hombre”. Bellaterra Arqueologia, Barcelona 2004

Qui va escriure la Biblia?

   

 Si bé la tradició hebrea i la cristiana  assenyala com a autor dels primers llibres a Moisès, el patriarca que va liderar als hebreus en la seva fugida d’Egipte i a qui el seu deu Yahvé va dictar-los quan es trobava al cim del Sinaí, les investigacions biblistes apunten altres hipòtesis. Les contradiccions en el relat, els estils de redacció i la distinció de diferents seccions suggereix  l’ecistència d’autors difernst en moments històrics i llocs també diversos. Segons aquesta línia de treball, que és la més acceptada o bé el punt d’inici de qualsevol estudiós, tindríem cinc moments en què es va anar construint el relat i els seus diferents llibres:

    Segle IX ane: Al regne de Judà, l’autor denomin a J (Yahvista) escriu els primers textos del que posteriorment serà la Torà, el llibre sagrat dels jueus. Al Déu se l’anomena Yahvé,  les escenes relatades es situen a l’entorn de Jerusalem i les muntanyes de Judea i els protagonistes són els patriarques de les tribus d’Israel. Això fa suposar que qui ho va esvriure era alguna persona relacionada amb el temple de Yahvé a Jerusalem quan fou capital del regne de Judà, separat del regne d’Israel.

    Segle VIII ane: Al regne d’Israel, al nord del de Judà, s’escriu també una versió particular i pròpia de la Torà. És l’autor E (Elohista) perquè al Déu se l’anomena Elohim i ens mostra una tradició diferent sobre la revelació. L’espai geogràfic està situat al regne d’Israel que era independent. Els protagonistes són els patriarques de mles tribus que ocuparen històricament aquest territori. És un text similar al de J però amb característiques pròpies, té un especial apreci per Moisés el que va pensar que era un dels sacerdots procedents de la seva tribu.

    Segle VII ane: els textes es fusionen quan Israel es destruida pels Assiris i els seus habitants busquen refugi i són acollits a Jerusalem i al regnde de Judà. Els sacerdots del temple van promoure una redacció de nous textos que els fusionessin per així facilitar la integració de la nova comunitat. Posteriorment s’anaven afegint de nous que matisaven i complementaven aquesta versió. S’afegiren fragments relacionats amb els rituals del temple de Jerusalem i això ens indicaria que el seu autor n’era un sacerdot. És la font P (sacerdotal)

    622 ane: En el regnat del rei Josies a Judà té lloc el descobriment del llibre del Deuterenomi, escrit per l’autor D. Aquest llibre eren una mena de discursos que Moisés hauria escrit a partir de les paraules dictades per Déu al Sinaí. És l’autor D

    Segles V-IV ane: es produeix la redacció complerta de la Torà, fusionant les diferenst fonts i autories. S’atgribuiex aquesta autoria a Esdras, escriba jueu i expert en la llei, funcionari del rei persa enviat a reorganitzar el culte a Jerusalem al retorn de l’exili babilònic.

    La Bíblia segueix transformant-se i els sacerdots hebreus van anar otorgant la categoria d’obra revelada per Déu a altres llibres que formaven part del patrimoni literari jueu.

Els Indoeuropeus

     Els indoeuropeus eren un poble de pastors, per tant avessats a la guerra i nòmades, que habitaven les estepes de l’es de l’atual Ucarïna i el sud de l’actual Rússia. Aprofitant la domesticació del cavall, van expandir-se, en distintes onades, per Europa entre el 4.000 i 1000 ane i subjugaren els agricultors, siposadament més pacífics, del Neolític. Era una cultura patriarcalque enterrava els seus mort en túmuls funeraris que contrastava amb la cultura més femenitzda, pacífica i matriarcal dels agricultors neolítics. Aquesta expansió està molt relacionada amb la difusió de l’agricultura, a partir del descobriment dels cereals a Anatòlia, i no té perquè ser violenta.

      Una societat patriarcal, nòmada, pastoral i guerrejadora, amb una agricultura estacional que tenia el cavall com a montura i el carro com a vehicle, el ramat com a riquesa i el sacrifici com a religió. Una religió senzilla, amb un panteó predominantment masculí on la victòria en la guerra i el benestar terrenal era del que es tractava propiciar.

     Un personatge clau era el poeta, que cantava les gestes de reis i guerrers: No era tan sols un cantor, sinó el mestre de la paraula i per tant el sacerdot que invocava als déus, el metge que curava, el jurista que coneixia les fòrmules legals i, sobretot, el bard que cantava els llinatges dels reis i propagava la ideologia dominant. Hi havia dues menes de poetes: l’itinerant, de baixa reputació, i el bard, que al costat del rei arribava a tenir una influència important.

   S’organitzaven en clans, liderats per “reis” que es barallaven “fraternalment” entre ells per robar-se el bestiar, però s’unien davant l’enemic extern. El “rei” era un personatge humà i diví a la vegada,que complia la funció d’obtenir dels déus tot allò necessari pels homes. Un bon rei assegurava la pluja, la victòria, l’abundància de pastures, protegia el bestiar de les enfremetats i proporcionava cacera i pesca abundant. Si això no passava, havia de ser subtituït. El clan estava constituït per un conjunt de famílies extenses, governades pel pater família. Hi havia tres formes reconegudes de matrimoni: el matrimoni consumat per amor, quan dos joves s’unien lliurement, el segrest de la nòvia per part del jove guerrer i el matrimoni arreglat quan el pare “comprava” una nòvis pel fill solter, el més freqüent. El reconeixement del nounat es produïa quan el pater famílies col·laca el nadó sobre els seus genolls i legitimava el seu naixement, denominant-lo “genuí”, és a dir autèntic (en llatí genuïnus  de genu “genoll”)

   Els indoeuropeus veien el món des d’un prisma que constava de tres categories: allò sagrat, allò militar i allò econòmic o productiu. En la religió quedava manifest en la veneració a Júpiter, Mart i Quirí (coneixement, guerra i fertilitat) i en la societat en els sabis, guerrers i artesans.

LA FUNCIÓ DE STONEHENGE

   

    L’extraordinària inversió de temps i esforç que necessità l’edificació de Stonehenge suggereix que estava dissenya amb un propòsit especial, i la interpretació més acceptada actualment és la de ser un centre ritual prehistòric, alineat amb el moviment del sol. Partint d’unes marques inicials a les roques ja descrites a l’entrada STONEHENGE d’aquest bloc i situant-nos en el context d’Europa Neolítica.

   Les primeres comunitats agrícoles depenien per complert del cicle estacional, el transcurs del qual implicava períodes d’abundància d’aliment, com a la primavera i l’estiu, i d’altres d’escassedat, com la tardor i l’hivern. Així doncs no resulta estrany aprofitar que l’eix de Stonehenge s’alineï amb el Sol naixent al solstici d’estiu, quan el Sol està al seu cènit i el dia és més llarg, i amb la posta del Sol al solstici d’hivern, quan marca el dia més curt i el Sol està més baix al firmament.

   Aquesta alineació permetre concloure la seva construcció probablement va ser per acollir activitats rituals o festives  estacionals relacionades amb l’observació del Sol i possiblement la Lluna. Molt probablement aquestes cerimònies representaven idees sobre la fecunditat, la vida, la mort, el més enllà. Tot i això, ja que la seva construcció va durar 1.600 anys STONEHENGE, Un monument en cinc etapes , el seu significat podria haver canviat amb el pas del temps.

    La presència d’enterraments associats amb Stonehenge afegeix una nova dimensió a l’aspecte ritual del monument. Restes de cremacions i altres enterraments connecten el monument amb altres parts d’Europa. I ens porta a suggerir que els constructors foren persones tant del Neolític com de l’Edat del Bronze, amb vincles comercials i possiblement religiosos amb l’Europa continental.

   Desconeixem qui assistia a les cerimònies de Stonehenge, si allà s’hi congregava tota una comunitat o tan sols era una reunió de les elits. Però podem deduir que era un centre ritual d’un sistema religiós  associat amb els avantpassats i amb el moviment del Sol i la Lluna.

Cultura camperola a Al Yazira.Orígens

HASSUNA (6.500 – 5.700 ane) : És el nom del jaciment on va ser detectada per primer cop, a la riba del Tigris mitjà-alt, al nord de l’actual Irak. És un poblat de camperols, de cases amb dues aigües. Les habitacions tenen una pavimentació d’argila i palla- L ceràmica és bastant tosca, els projectils d’argila, destrals de pedra, fusos d’argila i mineral i metall de cour

SAMARRA (6.100-5500 ane) En part contemporània a la HASSUNA, és situada al sud d’ella. La ceràmica és de pasta i pintada de marró-rogenc sobre fons clar, amb animals i motius geomètrics.

Neix a SAMARRA, al mig del Tigris, al cetre de l’Irak. És possible l’agricultura de secà, però la quantitat de pluja anual que permet aquesta tipologia d’agricultura no sempre està assegurada. Per això els seus pobladors van iniciar una tècnica que esdevindria amb el temps el regatge. Els seus poblats deixen veure un sistema de canals als camps. Fou una societat organitzada les tècniques de construcció de la qual incloen fossats, carrers, espais oberts, paviments amb còdols, adobs regulars que donen més consistència als murs, cantonades reforçades i elements ornamentals. Les restes botàniques mostren blat, ordi i lli amb unes llavors de dimensions considerables.

HALAT (5.600 – 5.000 ane) És la maduresa de les cultures d’AL YAZIRA septentrional.  S’origina a Tell Halaf, nordest de Síria, una zona de secà on era prescindible el regatge. Tota la zona va quedar sotauna unitat cultural reflectida en una zeràmica molt bella d’argila color salmó i decoració complexa amb motius geomètrics en roig, negre i blanc.