STONEHENGE, Un monument en cinc etapes

1.- Neolític mitjà (3000-2920 aC)

Es crea el perímetre del cercle, delimitat per un terraplé interior. A l’inerior, s’hi col·loquen els monòlits de pedra volcànica procedents de Gal·les (bluestones), acompanyats d’enterraments de cremacions. Al sud hi ha una entrada al recinte, i una avinguda resseguida per pals que porta fins el centre. Allà s’erigeixen una sèrie de pals de fusta, alineats cap el sud-est i l’entrada al cercle des del nord-est està emmarcada per dues línies de pals; aquestes dues alineacions assenyalen els punts d’on surt la lluna quan, en un moment precís de la seva òrbita al voltant de la Terra cada 18’6 anys, es produeix un fen+omen que fa que la seva posició passi, en només dues setmanes, de molt alta al cel a just per sobre de l’horitzó, com si fos un pèndol.

2.- Neolític tardà (2620-2480 aC)

S’erigeixen els cinc grans trílits al centre, alineats amb l’eix nord-est/sud-est que assenyala la sortida del Sol al solstici d’estiu, i la posta delSol a l’hivern. A continuació s’envolten amb el gran cercle de pedres dretes i les llindes que les uneixen. Es reordenen els bluestones de la fase anterior en un doble arc. Probablement s’erigeix la Heel Stone (un bloc de 35 tones de pes) més enllà de l’entrada nord-est, i també la Slanghter Stone i les seves dues companyes. Es construeixen dues edificacions amb forma de ferradura, adossades al terraplé interior, i s’erigeixen dues de quatre Station Stones, alineades amb un eix sud-est/nord-est que marca la sortida de la Lluna pel sud i la posta pel nord durant el fenòmen pendular relacionat amb la seva declinació astronòmica.

3.- Edat del coure (2480-2280 aC)

S’enretiren els dos monòlits que acompanyaven la Slaughter Stone  per ampliar l’entrada nord-est. Es construeix el primer tram de l’avinguda des d’aquesta entrada i seguint el traç dels solcs provocats per l’erosió peroglacial. A cada banda de l’avinguda s’excava un fossat amb terraplens exteriors i interiors. Al recinte, dins de l’espai que delimiten els trillits, és possible que es fes una nova disposició de bluestones en cercle. S’excava un gran clot a la cara nord del gran trillit, amb finalitat indeterminada, que talla l’arc de bluestones i també el cercle exterior de foratsQ i R. Finalment s’erigeixen monticles sobre els edificis en ferradura adosstas al terraplé que esdevenen túmuls.

4.- Primera edat del bronze (2280-2020 aC)

Les bluestones dels forats Qi R es reorganitzen en un cercle exterior, mentre que les que hi havia a l’interior dels trilits es reorganitzen per formar un oval.

5.- Edat del bronze mitjana (1650-1520 aC)

S’excaven dues anelles de forats rectangulars a l’exterior del cercle. Es creu que potser estaven destinades a acollir algunes de les bluestones, però sembla que mai no es van arribar a utilitzar i es van acabar omplint de sediments.

Aqüeductes

Per abastir d’aigua les ciutats, els romans crearen un impressionants sistema de canals i pont monumentals.

Roma va ser una civilització de l’aigua. La tecnologia que desenvolupa per a la seva capturació, distribució i consum no troba res similar fins el nostre món contemporani. Grans obres públiques donaven el missatge de domini sobre la natura i eren símbols de l’avançada civilització de Roma, a més de vehicles propagandístics de llur poder i de l’emperador.

Moltes ciutats necessitaven molta més aigua de la que podien proporcionar pous i cisternes, no tan sols per abastir a una població nombrosa, sinó també per alimentar les fonts ornamentals i públiques, les termes i els espectacles. Els aqüeductes es van crear per atendre totes aquestes necessitats.

Els aqüeductes van associats a la monumentalitat de les seves arqueries, però això tan sols era part del sistema d’abastiment hidràulic, l’objectiu del qual era portar l’aigua de les fonts i manantials, que podien estar a més de 50 Km de distància. Al llarg d’aquest trajecte es construïen obres de captació, embassaments, torres de distribució i, lògicament , el canal pel qual circulava l’aigua aprofitant el lleuger pendent que els enginyers romans aconseguien mantenir des de l’inici a la seva destinació. Als llocs amb fort desnivell del terreny (valls i fondalades) es construïen les arqueries monumentals. Però la major part de la conducció d’aigua es feia per canals subterranis o arran de terra.

Per a al gestió de les aigües residuals, les ciutats comptaven amb una complexa xarxa de clavegueram. El bon estat dels aqüeductes i la xarxa de clavegueres, a més a més de la higiene i els banys, evitaven epidèmies terribles, com les que van arrassar les ciutats segles després.

La construcció d’un aqüeducte, des de la captació d’aigua fins el punt de distribució final, era una empresa de molt alt cost. La seva financiació solia ser pública i privada: podien ser sufragades per grans personatges i les obres es duien a terme durant l’exercici de les seves funcions polítiques. Però les tasques les emprenien els governs municipals que delegaven enels magistrats per dur a terme la construcció, habitualment amb diner públic.

Els romans sempre firen conscients que resultava crucial mantenir en òptim estat el suministrament hidràulic. Una nodrida colla de treballadors especialitzats (aquari) s’encarregaven del bon funcionament i neteja dels aqüeductes. Aquests tècnics estaven al capdevant d’un servei de reparacions i netejaven sistemàticament les canalitzacions per evitar les obstruccions i l’empitjorament de la qualitat de l’aigua. Per això, el canal pel que circulava l’aigua estava sempre cobert i s’instal·laven regularment albergues (piscinae limariae) per a demostrar les impureses.

L’accés privat a l’aigua tenia un preu, això suposava també l’existència de picaresques: calia vigilar les captacions clandestines d’aigua. Els propietaris de les cases que podien permetre’s disposar d’aigua corrent contractaven un servei per una certa quantitat de litres, que venia assegurada pel major o menor diamètre de la canonada.

Els aqüeductes eren motiu de màxim orgull, fins i tot un senyal d’identitat.

Creta

Creta forma part de la ruta comercial de l’obtenció de coure des de les Illes Cíclades i estanys des d’Àsia Menor, minerals necessaris per a la fabricació del bronze del que depenia el poder i el prestigi de les elits de l’època.

Els seus palaus assumeixen el control I distribució de les primeres matèries, l’aplicació de la justícia, el manteniment de la xarxa viària i la distribució de l’aigua corrent, alhora que organitzaven festivals i cerimònies per a tota la població.

La vida quotidiana de la major part de les persones sembla senzilla, però confortable. Vivien en cases de pedra, d’adob i fusta, i l’economia familiar estava basada en l’agricultura de la vinya i l’olivera, i en l’explotació dels boscos de xiprers, fusta molt útil per a la construcció de vaixells. A l’empar dels palaus, les classes altes senten el desig d’implantar, cada cop més, bens de prestigi, com joies i pedres precioses o minerals, això impulsa noves i més freqüents rutes comercials mitjançant les que Creta exportarà fusta i productes manufacturats, com ara ceràmica o tèxtil. La inexistència de muralles i fortificacions indica que existien pocs problemes, probablement gràcies a l’existència d’una flota marítima de defensa que deuria protegir les rutes comercials i les badies on fondejaven les embarcacions.

La cultura cretenca es va difondre per tot el territori amb el contacte amb la civilització minoica. Principalment a través de les elits locals, que els agradava emular les costums minoiques. Diferents assentaments entre Creta i el Continent o amb Anatòlia, suggereixen l’existència de rutes de navegació i difusió de la cultura minoica gràcies a la immigració de població cretenca, bàsicament artesans. Introduint així a les illes gregues diferents elements que facilitaven el progrés (torn ceràmic, estris de cuina, …) Sense ser colònies gregues servien com a enclavaments per fer escala cap el continent: aprovisionament de vaixells, aportació de tripulants… cosa que fa suposar un cert control naval i militar, sense que arribés a ser control polític centralitzat a Creta i impliqués una influència minoica paulativa que va modificar profundament la societat de l’Egeu.

Israel i els filisteus

Els israelites ocupen de Palestina  quan retornen després de l’exili a Egipte (s XIII aC). Aleshores  Israel tan sols és una confederació de tribus repartides pel territori, unides per un pressumpte origen comú i certes senyes d’identitat que els distingien dels altres pobles. Les més importants eren les lleis de Moisès i l’Arca de l’Aliança.

Entre els s. XI i XII aC aquestes tribus combaten a pobles veïns que amenacen la seva existència. I és en aquests moments de crisi quan sorgis un “jutge” que unia les tribus i salvava Israel. Aquestes amenaces no afectaven toptes les tribus si no tan sols les que vivien prop de l’enemic en concrec. De fet les salvacuions miraculoses venien sempre determinades per l’ajuda de Javé, sempre i quan el seu pobel no caigués en la idolatria. En un moment en concret (1050-1020 aC) totes les tribus van unir-se sota un únic rei: Saül, per fer front a una amença que excedia les possibilitats de qualsevol de les tribus per separat: els filisteus.

S’atribueix als filisteus un orígen africà, però habiten la illa de Creta (Kaftor). Són un poble veí a Israel que habiten una franja de la costa mediterrània. De tota manera aquestes dades no són determinants. El poble filisteu pot, també, ser identificat com un dels anomenats “Pobles del Mar” que van intentar assentar-se al delta del Nil i foren refusats pels faraons. Aquesta derrota els va obligar a alguns d’ells a assentar-se a la costa meridional de Palestina.

En el repartiment de la Terra Promesa entre les tribus israelites, a una d’elles (la de Dan) li havia correspost una petita extensió amb sortida al mar, just al nort del país dels filisteus (Ekron). D’aquesta manera situaríem l’origen del conflicte en dos grups ètnics diferents que reclamen el mateix territori.

Els filisteus dominen el territori, una superioritat basada en la possessió d’armes de ferro i l’existència d’artesans que els fabricaven, cosa que no era així en els israelites. Dan acaba cedint i el conflicte s’extén a tribus veïnes, els filisteus pressionen cap el centre muntanyós del país, probablement a la recerca del control de jaciments minerals.

La importància dels filisteus està en què la seva existència va forçar a la unitat de les tribus israelianes, configuren així el regne d’Israel. Els filisteus han proporcionat el nom pel qual avui es coneix la llengua àrab a la zona (falistin) i el seu equivalent en la nostra llengua: Palestina.

L’equipament Canòpic. Capella i taüts per als òrgans interns.

El primer pas de la momificació era l’extracció dels òrgans interns abans d’assecar el cos del difunt. Ja que aquests, tot i estar a fora del cos, seguien sent importants per a la vida del Més Enllà era costum col·locar-los dins de quatre recipients, els anomenats vasos canops. Una altra possibilitat per enterrar els òrgans del difunt per separat era l’anomenat estoig canòpic, un cofre de fusta o de pedra amb quatre departaments que poguessin tancar-se amb tapes.

Els quatre òrgans interns (pulmons, estómac, fetge, intenstins) es trobaven sota l’emparament d’un esperit protector diferent. Ja que als texts aquests esperits protectors es consideraven sinònims dels òrgans, era necessari també protegir-los a ells. Aquesta tasca la portaven a terme les quatre deeses Isis, Neftis, Selkis i Neit.

Els reis de l’Imperi Nou utilitzaven capelles de pedra de quatre forats o departaments que acollien els òrgans. Per a Tutankhamon es fabricaren, com a recipients dels òrgans, quatre petits i exquisits taüts d’or amb incrustacions que van ser col·locats dintre de les quatre cavitats d’un cofre canòpic d’alabastre. Aquest, per la seva banda, es trobava dins una capella envoltada per un baldaquí i emparada als quatre costats per les quatre deeses protectores. Tot el conjunt, que portava el nom d’ “el secret” estava vigilat també pel déu  Anubis que reposava sobre una llitera.

 
Els taüts canòpics són poc usuals a Egipte. Per això el conjunt canòpic de Tutankhamon és considerat especial.