El domini de l'aigua a Mesopotàmia

L'aigua de pluja està molt desigualment repartida en el temps: pot caure des de finals d'octubre a març en forma de tempestes i aiguats violents, freqüentment separats entre si per llargs periodes sense precipitacions. Des de març a octubre, però, és la sequera la que regna pràcticament sense excepció. Les pluges són també molt variables quantitativament també d'un any a un altre i uns mals anys seguits poden portar sequeres catastròfiques.

El límit dels 250 mm anuals és particularment important. Quan el volum de precipitacions sobrepassa aquest valor l'agricultura de secà o el guaret és la solució natural, espontània. En canvi quan es cau per dessota d'aquesta marca, l'agricultura ja depèn molt de l'atzar i es va fent cada vegda més impossible, sense tècniques de regatge. Això a Mesopotàmia és fonamental entedre-ho perquè la major part de la conca que comprenen els dos rius es troba fora d'aquesta zona i no estava destinada de manera natural a convertir-se en una regió fonamentalment agrícola.

L'aigua de pluja que cau damunt dels terrats de les cases és recollida en gerres, a fi i efectes de poder-la utilitzar per a satisfer les necessitats domèstiques. Però no és més que una ajuda que permet no estar pendent del transport d'aigua, cosa que requeia sobre la dona . La tècnica de les cisternes no es desenvolupa fins els periodes més tardans.

El paper principal la té aquella que corre per la superfície de la terra, ja qu està concentrada en un lloc i és immediatament accessible. Contribueix d'aquesta manera a la fixació dels grups humans. Les fonts, el peu de les muntanyes o turons, que deixen anar durant tot l'any l'aigua emmagatzemada als massissos muntanyosos, han tingut des de sempre un gran poder d'atracció. Encara que aquesta aigua desaparegui ràpidament de la superfície, per efecte de l'evaporació i la filtració, permet la implantació de les persones a l'inici del seu curs o font, i originen així els oasis.

L'aigua dels dos grans rius és molt menys accessible. Són rius poderosos però irregulars i amb freqüència perillosos. Les seves crescudes són conseqüència de la fusió de les neus, que es produeix cap els mesos d'abril i maig; afegint-se a les grans pluges poden arribar a ser catstròfics. La quantitat d'aigua que això suposa per les valls o a les planures ocasiona estralls als camps de blat en plena maduració, o a les ciutats si no estan suficientment elevades per escapar a la inundació. També a la planura aluvial hi ha l'efecte afegit que els rius no tornen al seu antic camí i això siposa l'allunyament dels eixos de comunicació, l'aïllament i al final, la mort.

Aquesta irregularita i aquesta inestabilitat coaracteritzen aquests dos rius; les crescudes, massa violente si destructores i l'escassedat d'un nivell de cabal mínim no podien afavorir la implantació de les persones. Per això Mesopotàmia arriba en darrer lloc a la Revolució Agrària.

Les aigües subterrànies no van ser compreses massa en aquests moments. Al Neolític es van començar a utilitzar pous . El qanat és una estructura, utilitzada en zones àrides, que aprofita l'aigua subterrània dels turons per irrigar la plana adjacent. El paper d'aquestes aigües ha pogut tenir una certa importància com a recurs complementari, però mai fonamental.

La natura profunda del Pròxim Orient és la d'una gran aridesa. Per això l'univers mesopotàmic està constantment pivotant sobre el concepte del domini de l'aigua-

L'horta i el conreu intensiu a Mesopotàmia

Conjuntament amb el conreu extensiu dels cereals, les lleguminoses seques, els dàtils i el sèsam, que ocupaven la part principal de l'explotació, es reservava un petit sector destinat a l'hort on es produien llegums verdes i plantes aromàtiques. Aquest hort es trobava normalment unit als camps principals si el subminstrament d'aigua de la xarxa de regatge era regular, doncs tot i que aquestes plantes exigien una aportació total d'aigua menor que la dels grans camps, en canvi calia que fos més regular.

L'hort estava doncs situat perfectament en les proximitats d'un curs d'aigua, allà se'l proveïa d'un pou que li donava autonomia; també era possible utilitzar en els palmerars l'espai que quedava lliure entre les plantes per dur a terme aquests petits conreus, formats per cogombres, alls, cebes, mongeta tendra, faves, pèsols ..., destinats normalment a l'alimentació de la família; també podien vendre's a la ciutat, igual que els fruits que complertaven la producció de dàtils , com les figues, la poma o la magrana en el III mil·leni, i s'hi sumaren la pera, l'albercoc i el prèssec que s'ho troben a l'època.

Desprès de Troia

El saqueig de Troia és recorda perquè va ser el darrer esdeveniment del món micènic, i cap altre rei de Micenes va poder reclamar la “Gran Soberania”. Els millors aedes canten sempre les darreres històries, i Troi va ser la última. Al cap d'una generació el destí de cadascuna de les ciutats no va ser precisament el mateix: Micenes i Tirint van ser destruïdes per terratrèmols; Pilos pogués ser saquejada per rebels locals; Messina va patir una despoblació a gran escala, com molt ptobablement va passar a Locònia; l'Argòlia va experimentar una nova afluència; van haver-hi migracions a ultramar; no va produir-se un únic i gran enrunament, sinó una decadència progressiva, la desintegració i debilitament de poderoses autoritats que van assumir cada cop menys reconstruccions (en alguns llocs va ser tot el contrari). Molts centres van ser abandonats per sempre, i al seu voltant es va produir una constant afluència de camperols de parla grega procedents de zones perifèriques, que van anar a establir-se als camps abandonats. La tradició recprda aquest procés migratori com l'arribada d'un nou poble: “els doris”. En alguns llocs va prevaldre una forma de vida micènica: Micenes va ser abandonada cap el 1100 aC. El camperolat i els líders locals van mantenir-se encara, però una complexitat seguida d'esdeveniments havia provocat la caiguda de la desenvolupada civilització al palau de l'Edat e Bronze Tardana. L'alfabetisme concevut per a dirigir aquest sistema era tan especialitzat que el coneixement de l'escriptura va desaparèixer amb la fi dels palaus i la mort o dispersió de l'escassa èlit alfabetitzada: la seva societat ja no tenia cap necessitat de la paraula escrita.

Neolització a Mesopotàmia

És a Mesopotàmia on s’han trobat els indicis més antics del pas de predador a productor de la humanitat. Això significa que aprengueren a dominar el medi, a domesticar la vida natural, a fer produir la natura en benefici propi en comptes d’acontentar-se en tan sols recollir els fruits del creixement espontani. Així va ser com es desenvolupà, d’una manera desconeguda fins aleshores, la utilització de les forces de la natura i dels elements, com l’aigua, el foc, el vent, i allà van ser conduïts a la sedentarització en lloc de portar una existència contínuament nòmada.

Aquesta aventura, que s’ha dut a termen en milers d’anys, configura el veritable intereés del món Mesopotàmic. Però les etapes d’aquesta formació s’han dut a terme abans del descobriment d el’escriptura, que per altra banda és un dels resultats del procés. L’evidència de les investigacions ens fa concloure que la història dels darrers tres mil anys de la civilització mesopotàmica no és res més que una llunyana conseqüència dels canvis que es van emprendre cinc mil anys abans.

Les conquestes assolides en àmbits tan diferents com l’alimentació, el desenvolupament regional, la tecnologia s’han dut a terme de manera concomitant i no es pot separar una línia directiu de les altres. L’evolució és una totalitat en què cada fet és, alternativament, conseqüència i causa.

La primera part del període està marcada per la transformació dels caçadors-recol·lectors en agricultors-ramaders. Entre els mil·lenis X i VIII, les persones establides en la zona que s’ha convenit a anomenar Creixent Fèrtil han transformat de manera fonamental la seva manera de viure. Un context bioclimàtic molt particular, lligat a la fi del darrer període glaciar, ha afavorit aquest canvi.

Ciutats sedentàries

Entre els anys 6000 i 3000 ane, la humanitat aprén a aprofitar la força del bou i la del vent, inventa l'arada, el carro amb rodes i la barca d evela, descobreix els procesos químics necessaris per beneficiar els minerals de coure i les propietats físiques dels metalls, comença a elaborar i calendari solar precís. Així es va anar trobant habilitat per la vida urbana i tenia el camí aplanat cap a la civilització, laqual requereix de l'escriptura, del procediment de computar i de patrons fixos de mesures, com a instruments d'una nova manera de transmetre el coneixement i de ciències exactes. En cap altre periode de la istòria va ser tan ràpid el progrés del coneixmeent, ni van ser tan freqüents els descobriments de llarg abast.

Les poblacions que presenten aquestes característiques són sedentàries, però també és cert que al rerefons estan les poblacions nòmades que desenvolupen un paper fonamental, fins i tot les no documentades. Esl textos no parlen dels nòmades més que quan entren en contacte amb els sedentaris. Les poblacions nòmades han viscut durant tota l'antiguitat al costat de les sedentàries i en un estat de dependència recíproca; però les maneres de viure i de pensar eren tan diferents que les relacions no podien ser més que conflictives. Durant segles aquestes tribus són causa d'angoixa permanent per als responsables de les ciutats, amb qui caldrà lluitar, comtemporitzar, tractar com a enemic insadegables, concedir-li terres i allistar-lo a l'exèrcit. A la llarga aquests nòmades, quan intenten sedentaritzar-se, s'assimilen i s'integren a les estructures existents. Són un element essencial en la renovació permanent de les poblacions.

Nòmades de les estepes i de les muntanyes: poblacions rudes amb condicions de vida sovint difícils, eren temibles adversaris per a les poblacions establertes a les valls i a les planures que, ja que es dedicaven a l'explotació de la terra i als intercanvis comercials, no desenvolupaven les seves habilitats guerreres tant com aquests veïns. Els primers ataquen, els altres defensen les seves riqueses. Aquests van ser gairebé sempre els perdedors i així la renovació permanent de la població amb aportacions de tots els països de l'entorn.