L'horta i el conreu intensiu a Mesopotàmia

Conjuntament amb el conreu extensiu dels cereals, les lleguminoses seques, els dàtils i el sèsam, que ocupaven la part principal de l'explotació, es reservava un petit sector destinat a l'hort on es produien llegums verdes i plantes aromàtiques. Aquest hort es trobava normalment unit als camps principals si el subminstrament d'aigua de la xarxa de regatge era regular, doncs tot i que aquestes plantes exigien una aportació total d'aigua menor que la dels grans camps, en canvi calia que fos més regular.

L'hort estava doncs situat perfectament en les proximitats d'un curs d'aigua, allà se'l proveïa d'un pou que li donava autonomia; també era possible utilitzar en els palmerars l'espai que quedava lliure entre les plantes per dur a terme aquests petits conreus, formats per cogombres, alls, cebes, mongeta tendra, faves, pèsols ..., destinats normalment a l'alimentació de la família; també podien vendre's a la ciutat, igual que els fruits que complertaven la producció de dàtils , com les figues, la poma o la magrana en el III mil·leni, i s'hi sumaren la pera, l'albercoc i el prèssec que s'ho troben a l'època.

Desprès de Troia

El saqueig de Troia és recorda perquè va ser el darrer esdeveniment del món micènic, i cap altre rei de Micenes va poder reclamar la “Gran Soberania”. Els millors aedes canten sempre les darreres històries, i Troi va ser la última. Al cap d'una generació el destí de cadascuna de les ciutats no va ser precisament el mateix: Micenes i Tirint van ser destruïdes per terratrèmols; Pilos pogués ser saquejada per rebels locals; Messina va patir una despoblació a gran escala, com molt ptobablement va passar a Locònia; l'Argòlia va experimentar una nova afluència; van haver-hi migracions a ultramar; no va produir-se un únic i gran enrunament, sinó una decadència progressiva, la desintegració i debilitament de poderoses autoritats que van assumir cada cop menys reconstruccions (en alguns llocs va ser tot el contrari). Molts centres van ser abandonats per sempre, i al seu voltant es va produir una constant afluència de camperols de parla grega procedents de zones perifèriques, que van anar a establir-se als camps abandonats. La tradició recprda aquest procés migratori com l'arribada d'un nou poble: “els doris”. En alguns llocs va prevaldre una forma de vida micènica: Micenes va ser abandonada cap el 1100 aC. El camperolat i els líders locals van mantenir-se encara, però una complexitat seguida d'esdeveniments havia provocat la caiguda de la desenvolupada civilització al palau de l'Edat e Bronze Tardana. L'alfabetisme concevut per a dirigir aquest sistema era tan especialitzat que el coneixement de l'escriptura va desaparèixer amb la fi dels palaus i la mort o dispersió de l'escassa èlit alfabetitzada: la seva societat ja no tenia cap necessitat de la paraula escrita.

Neolització a Mesopotàmia

És a Mesopotàmia on s’han trobat els indicis més antics del pas de predador a productor de la humanitat. Això significa que aprengueren a dominar el medi, a domesticar la vida natural, a fer produir la natura en benefici propi en comptes d’acontentar-se en tan sols recollir els fruits del creixement espontani. Així va ser com es desenvolupà, d’una manera desconeguda fins aleshores, la utilització de les forces de la natura i dels elements, com l’aigua, el foc, el vent, i allà van ser conduïts a la sedentarització en lloc de portar una existència contínuament nòmada.

Aquesta aventura, que s’ha dut a termen en milers d’anys, configura el veritable intereés del món Mesopotàmic. Però les etapes d’aquesta formació s’han dut a terme abans del descobriment d el’escriptura, que per altra banda és un dels resultats del procés. L’evidència de les investigacions ens fa concloure que la història dels darrers tres mil anys de la civilització mesopotàmica no és res més que una llunyana conseqüència dels canvis que es van emprendre cinc mil anys abans.

Les conquestes assolides en àmbits tan diferents com l’alimentació, el desenvolupament regional, la tecnologia s’han dut a terme de manera concomitant i no es pot separar una línia directiu de les altres. L’evolució és una totalitat en què cada fet és, alternativament, conseqüència i causa.

La primera part del període està marcada per la transformació dels caçadors-recol·lectors en agricultors-ramaders. Entre els mil·lenis X i VIII, les persones establides en la zona que s’ha convenit a anomenar Creixent Fèrtil han transformat de manera fonamental la seva manera de viure. Un context bioclimàtic molt particular, lligat a la fi del darrer període glaciar, ha afavorit aquest canvi.

Ciutats sedentàries

Entre els anys 6000 i 3000 ane, la humanitat aprén a aprofitar la força del bou i la del vent, inventa l'arada, el carro amb rodes i la barca d evela, descobreix els procesos químics necessaris per beneficiar els minerals de coure i les propietats físiques dels metalls, comença a elaborar i calendari solar precís. Així es va anar trobant habilitat per la vida urbana i tenia el camí aplanat cap a la civilització, laqual requereix de l'escriptura, del procediment de computar i de patrons fixos de mesures, com a instruments d'una nova manera de transmetre el coneixement i de ciències exactes. En cap altre periode de la istòria va ser tan ràpid el progrés del coneixmeent, ni van ser tan freqüents els descobriments de llarg abast.

Les poblacions que presenten aquestes característiques són sedentàries, però també és cert que al rerefons estan les poblacions nòmades que desenvolupen un paper fonamental, fins i tot les no documentades. Esl textos no parlen dels nòmades més que quan entren en contacte amb els sedentaris. Les poblacions nòmades han viscut durant tota l'antiguitat al costat de les sedentàries i en un estat de dependència recíproca; però les maneres de viure i de pensar eren tan diferents que les relacions no podien ser més que conflictives. Durant segles aquestes tribus són causa d'angoixa permanent per als responsables de les ciutats, amb qui caldrà lluitar, comtemporitzar, tractar com a enemic insadegables, concedir-li terres i allistar-lo a l'exèrcit. A la llarga aquests nòmades, quan intenten sedentaritzar-se, s'assimilen i s'integren a les estructures existents. Són un element essencial en la renovació permanent de les poblacions.

Nòmades de les estepes i de les muntanyes: poblacions rudes amb condicions de vida sovint difícils, eren temibles adversaris per a les poblacions establertes a les valls i a les planures que, ja que es dedicaven a l'explotació de la terra i als intercanvis comercials, no desenvolupaven les seves habilitats guerreres tant com aquests veïns. Els primers ataquen, els altres defensen les seves riqueses. Aquests van ser gairebé sempre els perdedors i així la renovació permanent de la població amb aportacions de tots els països de l'entorn.

De l'aldea a la ciutat

Al llarg del IV mil·leni ane, això és fa uns 6.000 anys, és quan s’observa la multiplicació de senyals que anuncien el pas del llogarret a la ciutat a Mesopotàmia. Quina va ser no es pot dir  amb rigor, d’altra banda és una consideració del tot irrellevant, però sí que on trobem indicis més significatius d’aquest procés és a URUK. Allà s’hi constata l’aparició d’una arquitectura monumental, l’aparició del cilindre-segell i la utilització dels primers instruments de gestió comptable (calculi). Aquests són els signes que evidencien noves condicions de la vida econòmica.

Va ser un procés complex, en el que van influir molts factors. Però, probablement van ser els avenços en el terreny agrícola els que van actuar com a principals desencadenants del trànsit a les noves formes de vida.

Fins llavors, els llogarrets neolítics generalment s'havien establert en zones muntanyoses de pluviositat garantida, on els rendiments eren escassos però segurs, a diferència del que passava en les planes al · luvials de rius com el Nil, el Tigris o l'Eufrates, que si bé eren fèrtils, patien habituals sequeres. En aquestes condicions - espai limitat i baixa producció - les aldees neolítiques no van experimentar creixements espectaculars

No obstant això, tot va començar a canviar des del moment en què la irrigació permeté explotar les planes fluvials: augmentar els excedents, van florir assentaments més grans, molts dels seus habitants es van alliberar de les tasques agrícoles de subsistència ...

En aquest període també es manifesta una altra transformació primordial: fins ara l’existència de metall no era totalment desconeguda, però és en aquest moment quan s’inicia un ús més intensiu d’aquest material; juntament amb l’or i la plata es troba, a vegdaes, el plom i sobretot el coure. La novetat té a veure en què es comença  utiltzar una aleació, el bronze, on s’hi barreja el coure amb una menor quantitat d’estany. Les seves qualitats proporcionaran a aquesta matèria una gran difusió, sobretot a la primera meitat del tercer mil·leni.

Fins a aquesta època, la pedra va ser el material amb què es van elaborar la majoria dels estris. No obstant això, ja abans s'havien utilitzat metalls com el coure per elaborar alguns objectes. Inicialment es va utilitzar la tècnica del martellejat en fred i, més tard, es va substituir per la del martellejat en calent. Però el pas decisiu es va donar quan es va aconseguir fondre aquest metall en forns a una temperatura d'uns 700 º C, i fabricar peces en sèrie amb motlles (V-IV mil · lenni a. aC). Va ser l'inici de la metal · lúrgia del coure.

La nova activitat era especialement complexa, i només va resultar viable en aquells llocs en què existia una tradició artesanal sòlida i una notable especialització del treball.

Els experts metal · lúrgics aviat van adquirir un gran prestigi social. Sabien que d'ells podia dependre la superioritat del seu poble i, possiblement, van intentar mantenir en secret aquestes tècniques.

Els artesans del metall lluïen les seves habilitats treballant l’or, la plata i el coure. Els objectes que feien eren cars perquè tot el metall que s'utilitzava a Sumer havia de ser importat.

La profunda mutació d’aquest període porta a una estratificació social més agressiva i a la vida urbana. Altres descobriments de conseqüències incalculables es situen també en aquest moment privilegiat: el torn de ceràmica que revela la necessitat d’una producció en sèrie, la roda que es converteix en un factor de desenvolupament de canvis, l’escriptura en la gestió administrativa.

És doncs en aquests moments, a la Mesopotàmia d’Uruk, on es van situant les estructures econòmiques i socials que caracteritzaran les formes de civilització.