Poblats Castros

Els “Castros” van ser els primers assentaments estables i fortificats dels que es té constància al nord-oest de la Península Ibèrica. Els seus emplaçaments són tan variats com ho és el paisatge occidental de les terres cantàbriques., però sempre van procurar als seus habitants una posició d’avantatge que es reforçava amb la construcció de muralles. A les terres de l’interior ocupen turons o pujols aïllats, buscant amb freqüència el control dels cursos fluvials en els seus trams navegables. També apareixen dominant els principals estuaris de la zona, molt apreciats pels navegants de l’antiguitat a l’oferir un espai on refugiar-se en una costa abrupta i abatuda pel mar i els vents, on els “castros” es van succeint, especialment a l‘oest del riu Nalon, en intervals de dos o tres quilòmetres aprofitant caps i línies escarpades dels penya-segats.

Els fossats solen marcar la primera línia defensiva. A més de protecció l’excavació de la trinxera a l’entorn del poblat proporcionava el material necessari per a la construcció de cases i muralles.

Existien grans cases destinades al servei de la comunitat. Apareixen associades als edificis de les saunes. Allà es duien a terme les litúrgies relacionades amb l’activitat política i religiosa de la comunitat. Eren cerimònies de banys de vapor i es relacionaven amb rituals de purificació i d’iniciació. Més enllà de les grans cases comunals s’extenia una trama d’edificis majoritàriament de planta circular.

Astrologia a Egipte

    

Els antics egipcis s’interessaren pel cel des dels inicis de la seva civilització; els sacerdots es dedicaren des de molt aviat a observa i estudiar el moviment dels astres a la bòveda celeste.  Aquest ineterés tenia una motivació pràctica, relacionada en particular amb el calendari, ja que els egipcis van adonar-se’n  que la crescuda anual del riu Nil era a començaments d’estiu, quan l’estel Sirius, la més brillant del cel nocturn, era visible per primera vegada abans de la sortida del Sol. D’aquesta manera l’aparició d’aquest estel va convertir-se en un indicador del començament del cicle agrari i de l’inici de l’any.

    Tot i que sembla que identificaren els planetes com a astres diferenciats de les estrelles, no sembla que prestessin massa atenció als seus moviments ni a les posicions. Això explica que durant molt temps no practiquessin l’astrologia, la “ciència” que considera que els astres tenen ifluència en la vida dels éssers humans, el destí dels quals pot predir-se. A l’Egipte faraònic , aquesta mena de prediccions es feien mitjançant altres mètodes d’endevinament, com ara la interpretació dels omnis i els oracles que trasmetien els déus en els seus santuaris.

    A diferència d’Egipte, a l’antiga Mesopotàmia l’observació dels planetes va portar a l’aparició dels sistemes de predicció astrològica. Els astròlegs començaren fent prediccions sobre la vida dels monarques i els assumptes d’estat, com ara les guerres, però des de finals del segle V ane ja es feien prediccions , els horòscops, sobre individus privats. Es basaven en la idea que la superposició de planetes, el Sol i la Lluna en el moment del naixement determinava el futur d’una persona. Per localitzarels planetes al cel, els astròlegs van fer servir com a referènia dotze constel·lacions que formaven una banda la llarg de la bòveda celeste sobre la que circulen el Sol, la Lluna i els planete. Així van nèixer els dotze signes del zodíac, amb pràcticament els mateixos noms que avui dia.

    Aquest saber astrològic va arribar a Egipte durant l’època baixa  (664-332 ane) i va consolidar-se durant els períodes ptolomèic (332-30 ane) i romà (30 ane 395 dne) Els egipcis van prendre de Mesopotàmia els signes del zodíac, traduïnt el nom a la seva llengua, tot i que van mantenir en gran part la iconografia mesopotàmica. Cal tenir en compte que a més dels dotze signes els egipcis coneixien una latra banda d’estrelles que formava un cercle complert al firmament: els anomenats decans. En total eren 36 estrelles , cadascuna de les quals ocupava deu graus (d’aquí el seu nom) del total de 360 de la bòveda celeste. Usats en època faraònica per a la mesura del temps nocturn, els decans s’incorporaren a la visió del cel tramesa pels mesopotàmics i s’agruparen de tres en tres sota els nous signes del zodíac.

LA ILÍADA. Cant XXIV

     

    Cadascú torna a la seva nau, disposat a descansar, però Aquil·les encara plora, pensant en Pàtrocle, i no pot dormir. Cada cop que veu l’aurora lliga Hèctor al carro i fa tres tombs al voltant del túmul de l’amic. Apol·lo, però, protegeix el cadàver perquè no es desfiguri; al dotzè dia es queixa als altres déus que no restitueixin el cos d’Hèctor a la seva família. Tetis, enviada per Zeus, demana a Aquil·les que el torni. L’heroi està disposat a fer-ho a canvi d’un rescat.

      La missatgera Iris, enviada per Zeus, ordena a Príam que porti regals a Aquil·les per recuperar el cos. El rei demana protecció al sobirà dels déus; Zeus li envia un senyal favorable, una àliga que vola per la dreta. Príam surt amb el carro, acompanyat només de l’herald. Hermes, per ordre de Zeus, els protegeix; se’ls acosta sota l’aparença d’un príncep jove, quan ja s’ha fet fosc. Es fa passar per un mirmídon, súbdit d’Aquil·les; explica que el cos d’Hèctor és vora la nau del seu senyor i els guia fins a la tenda, fent dormir els sentinelles perquè no els vegin.

     A la tenda, en una de les escenes més commovedores de tota la Ilíada, Príam agafa els genolls d’Aquil·les en senyal de súplica i besa les mans que han mort els seus fills. Li demana que recordi el seu pare, que també és vell, i que li restitueixi el cadàver d’Hèctor. Tots dos ploren: l’un pel fill mort, l’altre pel seu pare vell i pel company caigut. Aquil·les ordena que retirin el cos d’Hèctor i l’untin amb oli d’amagat de Príam, i ell mateix el carrega al carro. Després convida el rei a sopar i li demana quants dies de treva vol per retre honors fúnebres a Hèctor. Príam en vol onze, i al dotzè tornaran a combatre. El rei i l’herald dormen al porxo, mentre Aquil·les dorm a dins, al costat de la filla de Brises.

        De nit, Príam i l’herald es desperten i, temorosos dels aqueus, fugen del campament enemic amb l’ajuda d’Hermes. Arriben a la ciutat amb el sol. Tots els homes i les dones de Troia ploren Hèctor. Estiren al palau el seu cos intacte. Andròmaca ja veu propera la caiguda de la ciutat i la mort del seu fill comú; Hècabe, la mare, plora el seu fill més estimat; Helena lamenta la mort del seu cunyat preferit, que sempre la defensava davant dels insults dels altres. Príam demana que portin llenya. Al cap de deu dies, a trenc d’alba, posen el cos d’Hèctor damunt la pira i hi calen foc. Crema tota la nit. Al matí l’apaguen, recullen els ossos d’Hèctor en una urna i l’enterren. El poema de la ira d’Aquil·les acaba amb els funerals del seu pitjor enemic, l’heroi que ens resulta més humà de tots.

 (Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XXIII

   

    Mentre els troians es planyen a Troia, els aqueus tornen a les naus. Els mirmídons s’acosten al cos de Pàtrocle dalt dels carros, com a senyal de respecte, i fan tres voltes al mort; al costat de l’heroi caigut, degollen bous, ovelles i cabres i molts porcs. Després de sopar, quan tots es retiren a dormir, Aquil·les se’n va a la riba del mar i gemega, amb tots els mirmídons, vora les ones que rompen contra la costa. Quan finalment s’adorm, se li presenta Pàtrocle en somnis; li diu que el seu buf no pot travessar el riu del món dels morts i que ronda per la casa de l’Hades; li demana que, quan mori, faci barrejar els ossos de tots dins una urna de d’or. Aquil·les intenta abraçar-lo, però la imatge s’esfuma.

  L’aurora troba els mirmídons plorant el cadàver. Aghamèmnon mana que porti llenya. Els aqueus van a talar roures a l’Ida i porten tots els troncs a la platja, al lloc on Aquil·les vol que s’erigeixi un túmul per a Pàtrocle i ell mateix. Els mirmídons fan un seguici amb carros per portar el cos de l’heroi, cobert de cabelleres tallades . Alcen una pira enorme, a dalt de tot hi posen el cadàver, hi sacrifiquen bestiar; Aquil·les, a més, l’un darrere l’altre, hi degolla els dotze nois troians capturats i encén la pira. Crida el Ponent i la Tramuntana a bufar per avivar les flames, i tota la nit vessa vi vora el foc i crida el nom de Pàtrocle. Les flames no s’apaguen fins l’alba. Fatigat, Aquil·les s’adorm a la vora de la pira, però els guerrers se li posen al voltant i es desperta. Recullen els ossos de Pàtrocle en l’urna d’or i li erigeixen un túmul.

  Aquil·les proposa uns jocs fúnebres per honorar l’amic caigut i porta regals per als guanyadors, com ara captives, trespeus, eugues, calderes, or i copes amb nanses. Se succeeixen les proves: la cursa de carros, el pugilat, la lluita, la cursa a peu, l’esgrima, el llançament de disc, el tir amb arc. L’última prova, el llançament de javelina, no s’arriba a fer, perquè Aquil·les reconeix d’entrada que Agamèmnon és qui en sap més i li dóna el premi, una caldera adornada.

 

 (Versió de Pau Sabaté)

VISIRS d'Egipte

     

    Els reis de l’antic Egipte van tenir al seu costat poderosos ministres que soportaven tota la càrrega del govern. Els faraons comptaven amb la col·laboració de nombrosos funcionaris que s’enquadraven en una complexa jerarquia. En ella hi havia una figura que destacava per damunt de tots: el Visis. Aquest personatge ocupava el lloc més alt a l’escalafó del funcionariat, exercia un enorme poder i influència; en definitica, era el segon del país rere el Faraó.

    L’educació, la preparació i les capacitats  d’un Visir eren molt importants, ja que el Faraó li delegava immenses responsabilitats i variades tasques. D’això se’ls ha otorgat el títol de sabis a alguns d’aquests alts funcionaris. Molts d’ells eren membres de la família reial, però posteriorment van anar sent elegits pel Faraó entre els millors i més fidel funcionaris. Algunes vegades el càrrec va quedar em mns de poderoses famílies que el trasmetien hereditàriament durant vàries generacions.

   El Visir no era tan sols el conseller del rei, sino que duia a terme nombroses tasques a l’administració de l’Estat, des de la supervisió dels processos legals fins l’assignació de terres, recaptació d’impostos , les obres públiques o l’administració del tresor. En totes aquests funcions el Visir estava dotat d’una autoritat molt àmplia, el que li permetia dictar ordres sota la seva pròpia responsabilitat. El seu poder creixia si amés comptava amb familiars en d’ltres llocs d’influència, ja fos civil, relgiós o militar. També aquesta situació facilitiva que es veiessin implicats en casos de corrupció, o bé que es creguessin amb capacitat per perseguir les seves pròpies finalitats a esquenes del sobirà, amb el risc de concòrrer en alta traició.

   Hi ha nombrosos episodis de conspiracions de palau en les que hi participaren visirs. Però també exemples de visirs que es convertiren en Faraó. Els visirs tingueren un gran poder, però també podien veure’s abrumats per les funcions i per la responsabilitat que suposva