Pintures rupestres

No té gaire sentit pensar que les pintures situades en llocs molt estrets i de difícl accés, a la part més recòndita de les coves, tinguessin una funció merament decorativa. Algunes vegades descendien pous profunds, s’arrosegaven per passos estrets, escalaven xemenies o travessaven cornisses molt perilloses fins a decidir-se a pintar en una cambra minúscula. És difícil justificar que algú fes tot aquest esforç només pel plaer de pintar. Indubtablement l’art del paleolític no era per ser contemplat, sinó que el que comtava era l’experiència.

Els rituals neixen quan l’home sent que no és més que una petita peça en l’univers, una petita part en la natura on està integrat. Necessita entrar en contacte i parlar amb els déus, esperits i entitats protectores personificades en animals. Amb la pintura, recrea el viatge de l’ànima i les seves visions queden projectades en les parets, creant el cosmos peculiar de la humanitat paleolítica. Els humans de la prehistòria sembla que adoraven algunes d’aquestes grans bèsties, i les relacionaven amb els seus clans com a emblemes. Es detecta una jerarquia, una organització del món. Les bèsties no estan col·locades d’una manera aleatòria, sinó que, estadísticament, es detecten algunes constants: els bisons, urs, mamuts i cavalls apareixen als panells centrals de les parets; els cèrvols i les cabres, en posició secundària, i les feres ferotges, com ara lleons, ossos i rinoceronts, al fons de les coves. S’ha inferit alguns binomis; parelles d’animals i signes que significarien la contraposició entre masculí i femení.

L’art rupestre estava vinculat al que podem anomenar creences i pràctiques religioses, el resultat d’un sistema de creences més ampli. Els foanments d’aquesta visió del món haurien estat l’esfera d’una existència espiritual a la qual es podia accedir des de la realitat humana (per això s’utilitzen coves com a espais de contacte entre ambdós mons) i que el trànsit entre les dues realitats era fluïd (per això els humans es poden tornar animals, i a l’inrevés).

És el reflex de les obsessions que s’atribueixen a la humanitat paleolítica durant tot aquest llarguíssim període, derivades de la vida nòmada i de la dedicacióa una economia de subsistència bsada en la cacera i la recol·leció. Aconseguir menjar, reproduir-se amb èxit i sortir airosos dels perills serien els objectius de les tribus, i les pintures servirien a aquesta finalitat, encara que fos d’una manera simbòlica. Pintar le sbèsties seria una manera d’apropiar-se-les o de tenir algún poder sobre elles. A través de la pintura, els prehistòrics en propiciaren la cacera, i per això sovint els animals es representen ferits, amb el cos travessat per fletxes. Quan es representen animals amb actitud de còpula, o femelles embarassades, la pintura servia per propiciar la fecunditat. I les bèsties perilloses en ser relegades a espais ocults, allunyarien els enemics i la destrucció. Que les pintures fossin realitzades en coves, i sovint en llocs recòndits, tindrà també una raó de ser: el pintor bruixot s’havia d’amagar per fer aquests conjurs, perquè les bèsties no l’enxampessin. I també perquè la pintura no es realitzava per ser mostrada, sinó que l’important era l’acte màgic de pintar.

La vida a la ciutat de Troia

Carrers pavimentats i canals de drenatge indiquen una població abundant en les vint hectàrees de la ciutat de Troia, situant els seus habitants entre 7.000 i 10.000. aquesta densitat de població s’explica per l’auge econòmic que propicia la seva situació estratègica dintre del sistema comercial del II mil·leni ane, convertint-se en un important centre de redistribució de béns. A través del seu port, a la badia de Besik, Troia va comerciar amb cavalls, originaris de les estepes  del nord de la Mar Negra i de l’Anatòlia Central, àmbar del Bàltic, Cornalina de la Cólquide i coure dels Balcans i de l’Àsia Central. Aquest paper com a eix comercial és clau per entendre el rerefons històric de la guerra de Troia, i explica el perquè es forma una lliga de ciutats gregues tan importants per assegurar-se el control del pas dels Dardanels i el comerç entre la Mar Negra i la Mar Egea.

                Les vivendes de la ciutat baixa tenien sostres plans, on s’assecaven fruites i llegums, i també disposaven d’una àrea pavimentada al pati, probablement per a batre. Els productes s’emmagatzemaven en grans atuells, col·locats sota terra. El gruix de la població deuria dedicar-se a tasques artesanals, com ara la fabricació de ceràmica al torn, sobretot vaixelles amb decoració geomètrica. La gran presència d’utillatge per filar i teixir, com ara peses de teler, indica que els tèxtils troians (de llana i lli principalment) haurien estat molt apreciats pels comerciants. Els troians també fabricaren el valuós tint porpra, que s’obté la de la petxina marina anomenada múrex i que servia per a tenyir els teixits, les pells curtides i objectes d’ós i d’ivori. També hi havia nombrosos tallers dedicats a la metal·lúrgia, on es fabricaven objectes de bronze, ferro, plata i or.

Cavalls i déus

                Part de la població es dedicava a l’agricultura i la ramaderia, que constituïen les principals fonts d’aliment, seguides de la pesca i la recol·lecció de mol·luscs. El II mil·leni és l’edat d’or dels carros de combat tirats per cavalls i sembla que els troians van especialitzar-se en la doma de cavalls salvatges per al seu posterior ús militar, especialment per a l’exèrcit hitita.

                Els vestigis de la vida religiosa dels troians són certes tombes en forma de casa on es veneraven divinitats com ara el déu Appaulines, probable nom hitita del déu Apol·lo grec. També , a les portes de la Ciutadella troiana s’han trobat disset grans esteles de pedra que són típiques del culte Anatòlic a les roques , on es creia que residien déus i esperits.

Els nobles a palau

                La ciutadella de Troia degué ser un gran complex de construccions de més d’un pis d’alçada. Possiblement combinava les funcions de temple, palau, tresoreria i arxiu, i seguia l’exemple de palau-megaron, amb un seguit d’edificis i estances disposades entorn a una gran sala central. La ciutadella estava envoltada per una enorme muralla. Comptava a més amb una xarxa de túnels que garantien el subministrament d’aigua d’una deu subterrània. Allà hi vivia la família reial i la resta de famílies nobles, en edificis grans i sumptuosos, però que comptava amb una decoració més aviat austera, ja que no s’han trobat ni objectes ni frescs massa luxosos.

                L’aristocràcia practicava la poligàmia. Dins l’elit s’incloïen també familiars de grans comerciants, que exercien funcions diplomàtiques i ocupaven els quadres de comanament a l’exèrcit. Per la seva banda, els habitants de Troia formarien el gruix de les tropes d’infanteria, amb nombrosos arquers i foners, reforçats amb un bon nombre de carros de combat que només podien ser costejats per les persones més riques.

Homo Habilis (El nostre avantpassat carronyaire)

Amb aquesta espècie ens trobem davant del primer representat del gènere "Homo".

 

Els trets físics del nou individu són clarament diferents dels que fins ara trobàvem als australopitecs. Podem contemplar un crani amb una volta molt més arrodonida, inequívocament humana. Sota aquest crani s'amaga un cervell que ha incrementat el seu volum en un 50% en relació als australopitecs i a més a més, també ha augmentat la seva complexitat com demostren les empremtes de nombrosos vasos sanguinis a la volta craniana. També han augmentat el seu volum l'àrea de Broca, responsable de la parla i les àrees amb funcions associatives. Per primer cop, els canvis, que fins ara eren de tipus locomotiu, passen a afectar el cervell.

Els canvis al crani no es centren únicament en la seva capacitat cerebral, també la resta del cap canvia força. La cara es fa més plana, més humana. L'aspecte general de la dentició és ja la d'un omnívor. El front és fa més alt i desapareix la cresta sagital. Aquests canvis es van accentuant amb el pas del temps i així per exemple la capacitat cranial passa dels 500 cc inicials als 800 cc característics de l'espècie abans de ser substituïda per l'Homo erectus.

L'alçada oscil·la entre 1'4 i 1'55 metres. Per primer cop observem també que comencen a desaparèixer les darreres adaptacions a la vida arborícola. Possiblement encara hi troben refugi sovint, però el seu hàbitat és, durant les 24 hores del dia, el terra de la sabana.

El seu tret més característic i el que dóna el nom a l'espècie, és el fet de fabricar eines amb pedres. Unes eines que li permeten ampliar la seva dieta i unir-se a voltors i hienes en la lluita per les despulles dels animals morts. Ens trobem davant d'un carronyaire que necessita algun estri per arrencar i tallar trossos de carn de les carcasses que troba en el seu deambular per la sabana. 

Aquest ésser clarament humà, tant per la seva morfologia com pels seus hàbits socials, havia donat un important pas endavant, la seva dieta s'havia enriquit, el seu cervell havia crescut, el grup li permetia fer coses que abans estaven fora del seu abast. Tot plegat conduïa a un èxit inevitable, es va escampar per Àfrica i potser també (encara hipotètic) per Àsia. 

Durant desenes de milers d'anys va conviure amb els australopitecs, però aquests darrers es van anar esllanguint, s'enfrontaven a un competidor molt més preparat que només va desaparèixer fa 1.6 milions d'anys per que s'havia transformat en un ésser encara més avançat, l'Homo erectus.

Australopithecus (La Srta. Lucy)

El 24 de novembre de 1974, Donald Johanson i el seu equip van trobar en el riu Awash, a la regió d'Afar (a Etiòpia), un esquelet d'homínid. Es va poder recuperar el 40 % dels seus ossos, que tenien una antiguitat d'uns 3 milions d'anys. A aquest esquelet, que correspon a un australopitec femella, d'uns 20 anys d’edat, li van posar el nom de Lucy per la cançó dels Beatles Lucy in the sky with Diamonds, que sonava a la ràdio del campament.

Aquests homínids eren de complexió dèbil i de petita estatura (menys de 1,5 metres) amb mans llargues i fines, amb els polzes que es poden oposar a l'índex, fet que li permet la "prensió de precisió" (pot enfilar una agulla, cosa que no pot fer un ximpanzé). La volta craniana estava deprimida en excés; la seva cara s'avançava a manera de musell, amb una mandíbula robusta i un mentó fugisser, que en conjunt els feia més semblants als simis que no pas a l'home. La seva capacitat craniana era inferior als 600 cc. (en els goril·les oscil·la entre 340 i 750 cc i en els ximpanzés entre 300 i 500 cc), encara que en relació a la seva estatura els Australopitecs presentaven una capacitat craniana superior a la dels ximpanzés. 

Un punt important per distingir-los dels simis és que caminaven alçats, encara que no tant com els homes més evolucionats, però havien prescindit totalment de les seves extremitats anteriors per desplaçar-se, tal i com es dedueix dels ossos de les extremitats, de la posició avançada de l'orifici occipital a la cara inferior del crani i de la forma de la pelvis.

L'australopitec era omnívor i vivia a planes i pujols amb roques abundoses, i a la vora de l'aigua. Lucy pujava pels arbres amb habilitat però ja no era estrictament una mona.  A l'igual que nosaltres els humans, és un mamífer que pertany a l'ordre dels primats i a la família dels homínids. Moltes han estat les restes trobades d'australopitecs, de les quals cal destacar les petjades petrificades, d'uns 4 milions d'anys d'antiguitat, de tres individus bípedes els peus dels quals tenen dits d'aspecte humà. Van ser descobertes l'any 1978 a Laetoli (Tanzània) per Mary Leakey. 

De totes les troballes fetes fins a l’actualitat, s'ha arribat a la conclusions següents:

hi ha tres espècies d'australopitecs: La més antiga, l'Australopithecus afarensis, es desenvolupà fa uns 6 milions d'anys i ja era bípede fa uns 4 milions d'anys, de l'afarensis van sortir les altres dues espècies d'australopitecs, l'africanus i el robustus, així com el primer representant del gènere Homo, l'anomenat Homo habilis.

Creences i rituals al Neolític

Era molt important que determinats elements de la natura, que estaven relacionats sobretot amb el cilce de les plantes (el sol, la pluja, la terra), els fossin favorables. Si hi havia sequera o inundacions, hi havia el perill de morir de fam, ja que es malmetia l'aliment de tot l'any. Per tant començaren a adorar el Sol i la Terra i a practicar rituals que, segons ells, afavorien la pluja i la fertilitat de la terra.

Celebraven amb grans festes l'arribada de la primavera i de la collita. Feien danses i cerimònies que representaven la unió del rei del gra i la reina de la terra, i creien que així obtenien una collita abundant. En una etapa posterior, oferien sacrificis: mataven animals i, de vegades, persones, per a llirar-les als esperits que actuaven damunt dels elements de la natura, per tal d'aconseguir que els fossin favorables.

A poc a poc, els esperits, i sobretot els representats pels tòtems dels clans, començaren a ser considerats coma déus. Una divinitat adorada per molts pobles fou la Deesa Mare.

Creien, amés a més, en la vida d'ultratomba, és a dir, que els membres d'una comunitat continuaven habitant en ella, encara que amb una altra forma. Això explica la importància que donaven a aquestes sepultures. Aquestes, de vegades, eren simples gerres on posaven el cos o els ossos del difunt; però moltes altres vegades es tractava de veritables construccions on es dipositaven tots els cadàvers d'una mateixa comunitat (enterrament col·lectiu). A aquest darrer tipus pertanyen els megàlits.