Els Indoeuropeus

     Els indoeuropeus eren un poble de pastors, per tant avessats a la guerra i nòmades, que habitaven les estepes de l’es de l’atual Ucarïna i el sud de l’actual Rússia. Aprofitant la domesticació del cavall, van expandir-se, en distintes onades, per Europa entre el 4.000 i 1000 ane i subjugaren els agricultors, siposadament més pacífics, del Neolític. Era una cultura patriarcalque enterrava els seus mort en túmuls funeraris que contrastava amb la cultura més femenitzda, pacífica i matriarcal dels agricultors neolítics. Aquesta expansió està molt relacionada amb la difusió de l’agricultura, a partir del descobriment dels cereals a Anatòlia, i no té perquè ser violenta.

      Una societat patriarcal, nòmada, pastoral i guerrejadora, amb una agricultura estacional que tenia el cavall com a montura i el carro com a vehicle, el ramat com a riquesa i el sacrifici com a religió. Una religió senzilla, amb un panteó predominantment masculí on la victòria en la guerra i el benestar terrenal era del que es tractava propiciar.

     Un personatge clau era el poeta, que cantava les gestes de reis i guerrers: No era tan sols un cantor, sinó el mestre de la paraula i per tant el sacerdot que invocava als déus, el metge que curava, el jurista que coneixia les fòrmules legals i, sobretot, el bard que cantava els llinatges dels reis i propagava la ideologia dominant. Hi havia dues menes de poetes: l’itinerant, de baixa reputació, i el bard, que al costat del rei arribava a tenir una influència important.

   S’organitzaven en clans, liderats per “reis” que es barallaven “fraternalment” entre ells per robar-se el bestiar, però s’unien davant l’enemic extern. El “rei” era un personatge humà i diví a la vegada,que complia la funció d’obtenir dels déus tot allò necessari pels homes. Un bon rei assegurava la pluja, la victòria, l’abundància de pastures, protegia el bestiar de les enfremetats i proporcionava cacera i pesca abundant. Si això no passava, havia de ser subtituït. El clan estava constituït per un conjunt de famílies extenses, governades pel pater família. Hi havia tres formes reconegudes de matrimoni: el matrimoni consumat per amor, quan dos joves s’unien lliurement, el segrest de la nòvia per part del jove guerrer i el matrimoni arreglat quan el pare “comprava” una nòvis pel fill solter, el més freqüent. El reconeixement del nounat es produïa quan el pater famílies col·laca el nadó sobre els seus genolls i legitimava el seu naixement, denominant-lo “genuí”, és a dir autèntic (en llatí genuïnus  de genu “genoll”)

   Els indoeuropeus veien el món des d’un prisma que constava de tres categories: allò sagrat, allò militar i allò econòmic o productiu. En la religió quedava manifest en la veneració a Júpiter, Mart i Quirí (coneixement, guerra i fertilitat) i en la societat en els sabis, guerrers i artesans.

LA FUNCIÓ DE STONEHENGE

   

    L’extraordinària inversió de temps i esforç que necessità l’edificació de Stonehenge suggereix que estava dissenya amb un propòsit especial, i la interpretació més acceptada actualment és la de ser un centre ritual prehistòric, alineat amb el moviment del sol. Partint d’unes marques inicials a les roques ja descrites a l’entrada STONEHENGE d’aquest bloc i situant-nos en el context d’Europa Neolítica.

   Les primeres comunitats agrícoles depenien per complert del cicle estacional, el transcurs del qual implicava períodes d’abundància d’aliment, com a la primavera i l’estiu, i d’altres d’escassedat, com la tardor i l’hivern. Així doncs no resulta estrany aprofitar que l’eix de Stonehenge s’alineï amb el Sol naixent al solstici d’estiu, quan el Sol està al seu cènit i el dia és més llarg, i amb la posta del Sol al solstici d’hivern, quan marca el dia més curt i el Sol està més baix al firmament.

   Aquesta alineació permetre concloure la seva construcció probablement va ser per acollir activitats rituals o festives  estacionals relacionades amb l’observació del Sol i possiblement la Lluna. Molt probablement aquestes cerimònies representaven idees sobre la fecunditat, la vida, la mort, el més enllà. Tot i això, ja que la seva construcció va durar 1.600 anys STONEHENGE, Un monument en cinc etapes , el seu significat podria haver canviat amb el pas del temps.

    La presència d’enterraments associats amb Stonehenge afegeix una nova dimensió a l’aspecte ritual del monument. Restes de cremacions i altres enterraments connecten el monument amb altres parts d’Europa. I ens porta a suggerir que els constructors foren persones tant del Neolític com de l’Edat del Bronze, amb vincles comercials i possiblement religiosos amb l’Europa continental.

   Desconeixem qui assistia a les cerimònies de Stonehenge, si allà s’hi congregava tota una comunitat o tan sols era una reunió de les elits. Però podem deduir que era un centre ritual d’un sistema religiós  associat amb els avantpassats i amb el moviment del Sol i la Lluna.

Cultura camperola a Al Yazira.Orígens

HASSUNA (6.500 – 5.700 ane) : És el nom del jaciment on va ser detectada per primer cop, a la riba del Tigris mitjà-alt, al nord de l’actual Irak. És un poblat de camperols, de cases amb dues aigües. Les habitacions tenen una pavimentació d’argila i palla- L ceràmica és bastant tosca, els projectils d’argila, destrals de pedra, fusos d’argila i mineral i metall de cour

SAMARRA (6.100-5500 ane) En part contemporània a la HASSUNA, és situada al sud d’ella. La ceràmica és de pasta i pintada de marró-rogenc sobre fons clar, amb animals i motius geomètrics.

Neix a SAMARRA, al mig del Tigris, al cetre de l’Irak. És possible l’agricultura de secà, però la quantitat de pluja anual que permet aquesta tipologia d’agricultura no sempre està assegurada. Per això els seus pobladors van iniciar una tècnica que esdevindria amb el temps el regatge. Els seus poblats deixen veure un sistema de canals als camps. Fou una societat organitzada les tècniques de construcció de la qual incloen fossats, carrers, espais oberts, paviments amb còdols, adobs regulars que donen més consistència als murs, cantonades reforçades i elements ornamentals. Les restes botàniques mostren blat, ordi i lli amb unes llavors de dimensions considerables.

HALAT (5.600 – 5.000 ane) És la maduresa de les cultures d’AL YAZIRA septentrional.  S’origina a Tell Halaf, nordest de Síria, una zona de secà on era prescindible el regatge. Tota la zona va quedar sotauna unitat cultural reflectida en una zeràmica molt bella d’argila color salmó i decoració complexa amb motius geomètrics en roig, negre i blanc.

 

La recol•lecció de fruits.

La recol·lecció, tercera activitat en la recerca d’aliments, se centra en el regne vegetal. Mitjançant les anàlisis pol·líniques es pot saber quins eren el arbres que envoltaven a l’home del Paleolític i els fruits que  aprofitaven.

  Hom recollia i consumia glans, nous i avellanes, espècies ben documentades als jaciments. A més a més, cal deduir l’aprofitament d’altres vegetals fruiters com les peres, les fages (fruites del faig), les prunes, les maduixes, les mores, els gerdons i el raïm, o de tiges com la del Margalló i la canya.

 De tots aquests fruits potser cal considerar com a més important la gla, de la qual l’home primitiu n’extreia una mena de farina (oli), precursora de les tècniques cerealistes del Neolític.

  La recol·lecció havia de ser feta amb una eina de pedra – per tallar els brots i el fruits)- La qual cosa confereix una pàtina especial als estris que s’hi empraven i que els fa fàcilment coneixedors.

 Un últim aliment recol·lectat que es té ben documentat per mitjà de l’art és la mel, que l’home pujava a buscar a les bresques mitjançant cordes, segons la coneguda escena pintada de l’abric de l’Aranya, a Bicorb.

M. LL. PERICOT;JM FULLOLA: La història de Catalunya, Salvat Eds. Vol V pàg 31ç

La caça al Paleolític.

     Entre la caça d’espècies grans, cal fer notar una preferència pels animals herbívors, que cal atribuir a llur menor perillositat per als caçadors. Hi dominen els cèrvids, els caprins i els bòvids. La resta de carnívors apareixen en nombre més reduït, i l’espècie més abundant és la dels felins.

   Naturalment, però, els homes del Paleolític no s’alimentaven només de grans animals, de caça difícil i segurament espaiada pel temps. Els animals petits constituïen sens dubte la base de l’alimentació diària de carn. Segons el que es desprèn de les restes trobades a les coves, a Catalunya va ser el conill l’animal menor més caçat durant el període. Segons uns càlculs basats en les restes de conills aparegudes en una àrea determinada del País Valencià, de la zona de Gandia, es dedueix que hom caçava una mitjana de 2’54 conills per persona i dia. Els ocells són l’altra mena abundant de caça menor que hi ha documentada als jaciments.

  Una altra part importantíssima de la dieta paleolítica la constituïen animals minúsculs, dels quals avui no es pot tanmateix provar l’existència perquè l’home devia menjar-se’ls sencers. Aquests animals eren petits rèptils, sargantanes, serps, llagostes, formigues i cargols, així com larves  de diverses espècies i ous de tota mena d’ocells, alimenta exquisit, que no deixa rastre a nivell arqueològic.

 Les tècniques de caça van anar complicant-se i perfeccionant-se a mesura que esdevenia més complexa l’estructura social del grup caçador, amb una major col·laboració per part dels seus membres en l’estratègia conjunta. Les armes emprades, llances, atzagaies, dards, etc, estan impulsades per mitjà de propulsors que els imprimiren a velocitat necessària  per a batre la peça cobejada. Amb una persecució organitzada, a vegades establint relleus, el grup coordinat aconseguia de separar un o diversos exemplars del ramat i matar-los (...).

  Una altra de les tècniques que indubtablement hom va emprar és la dels paranys. Com a tals es podien interpretar els forats o els valls recoberts de brancam i dins dels quals devien caure els animals, orientats cap allí pels grups de caçadors, que els tancaven en zones amb l’única sortida de un penya-segat.

ACTIVITATS INDUSTRIALS DURANT L’IMPERI ROMÀ

        L’Imperi Romà va suposar la comunicació pacífica de grans regioms i, per això, va fer possible la generalització de l’organització industrial que ja havien conegut els grecs i que es basava en tres sistemes: el treball domèstic, les feines artesanals i la gran indústria.

    El treball domèstic es feia sobretot al camp. Les famílies volien procurar-se per elles mateixes tot el necessitaven i, d’altra banda, els interessava ocupar contínuament els treballadors agrícoles, esclaus o lliures, que durant certes èpoques de l’any es quedaven sense feina. Moltes viles es feien elles mateixes el pa, els teixits, el calçat, els mobles, els cistells, la ceràmica, les pells adobades i tota mena d’articles. Eren una economia tancada.

    A les ciutats, aquest tipus de producció va ser substituït pel treball artesanal. Els artesans treballaven en petits tallers sense maquinària i amb una mà d’obra poc especialitzada. Produïen articles, generalment de poc preu (mobles, articles de cuir, teixits), que venien a la ciutat i a la seva rodalia. Estaven agrupats en col·legis que ajudaven els treballadors en temps de necessitat i formaven societats religioses i funeràries.

    Més endavant, l’Estat va anar controlant cada cop més, aquestes indústries. Per assegurar el forniment i de les ciutats i la continuïtat dels oficis necessaris, l’emperador Dioclecià va disposar que certs oficis fossin hereditaris per llei.

    En els últims temps de l’Imperi, l’Estat va organitzar grans indústries que utilitzaven mà d’obra esclava i treballaven “en cadena”. Algunes d’aquetstes van ser la indústria metal·lúrgica, la del moble, la tèxtil i la de l’adob de pells, la ceràica, el vidre, els perfums , la cosmètica, les medicines i la joieria.

Agricultura a Mesopotàmia.

   

 La civilització mesopòtàmica és la que es va formar entre els rius Tigris i Eufrates. Lloc on va nèixer el camperolat i l’agricultura cap el 8.000 ane. Es localitza a ambdós costats dels rius. Aquest territori comprén dues regions: al nord una zona muntanyosa i un altiplà central: AL YAZIDA, i al sud una planura fluvial amb llacs i pantans: MESOPOTÀMIA

    Al Yazira, on es desenvolupa la cultura Assíria, és una regió cerealística, on les pluges permeten una agricultura de secà sense necessitat del regatge. Això fou el que originà l’agricultura i el camperolat.

    La planura des d’Al Yazira fins el golf és en realitat Mesopotàmia i allà s’hi desenvolupen els sumeris, els acadis i els babilònics. Aquesta regió és molt àrida i necessita el regatge per al conreu dels camps. Destaca per les palmeres i els canals flivials.

    L’agricultura i el camperolat neixen a  Al Yazira, a les terres septentrionals de Síria i Irak, a la franja oriental del Mediterrani, en un temps que abarca des del 9.000 ane al 4.000 ne. Es pot localitzar en poblats com Abu Hurerira (Síria, a l’Eufrates) on l’anàlisis de les plantes i ossos mostren que al 8.000 ane ja s’explotaven cereals. Aquí està documentada la primera agriultura juntament amb la recol·lecció i la cacera de daines. A Mureybet es documenta la separació d’espais a les vivendes i un cert ordre de circulació entre elles. Hi ha la cacera d’ases, daies i es recol·lecta ordi silvestre i blat. A partir d’aquí la cultura camperola es desenvolupa en tres etapes:

    HALAF, HASSUNA i SAMARRA (7.000 – 5.000 ane) agricultura.

     Cultura OBEID (5.000 – 3.700 ane) predecessora de la cultura urbana.

1.         Cultura URUK  (3.800 – 3.200 ane) creació de l’estat.

La ceràmica al Neolític.

    L’argila va ser la primera matèria fonamental a causa de les seves qualitats plàstiques i refractàries. Abans i durant el procés de la seva elaboració s’hi barrejaven una sèrie d’additius prèviament molts (petits granets o fragments triturats de quars, feldespat, mica i ortosa bàsicament) a fi de donar més consistència a la pasta i, d’aquesta manera evitar que es trenqués al posar-la al foc per a la seva cocció.

  Després es procedia al pastament dels materials argilosos amb aigua fins aconseguir una massa plàstica. L’aigua en excés era eliminada. La pasta obtinguda (encara humida) era objecte d’un modelatge, és a dir, se li donava forma (vas, bol, etc.). Posteriorment es procedia a la seva decoració o no. Més tard veia el procés de cocció, que es feia introduint la peça prèviament al foc a una temperatura d’uns 700 graus C, per tant calia alimentar constantment el foc  per mantenir el procés de cocció, on s’esdevenien molts canvis físics i químics que feien de la peça resultant un cos endurit i inalterable, sent-ne la vitrificació el principal responsable de l’alta resistència de les peces ja un cop fredes, així com de la seva fragilitat.

    En un moment donat del Neolític antic (4.600 -4.000 aC), com a resultes d’un comerç primitiu basat en l’intercanvi de bens, es va difondre una nova moda: la ceràmica amb decoració impresa, amb una sèrie de decoracions a la pasta argilosa un cop ja modelada i immediatament abans de ser fornejada, que es realitzava amb la vora d’una petxina. Aquesta decoració està situada generalment al voltant del coll, la vora, la panxa i les natges. El color d’aquestes peces és marró clar o fosc.

L'abastment d'aigua iber

   

  Segons la situació dels poblats , l’abastament d’aigua es feia de la manera següent: la part central del poble era ocupada per una bassa d’aigua construïda amb parets de pedra seca, un sistema que podem trobar a Olèrdola. En d’altres trobem cisternes als afores dels poblats.

    L’aigua de pluja era recollida de la part superior de la muntanya i canalitzada a través de dos canals que arribaven a una bassa de decantació davant de l’aljub. Aquesta bassa feia, i encara fa, de filtre, hi queden dipositades pedres i fang al seu fons. La construcció de cisternes i canals per emmagatzemar l’aigua de pluja era la solució més adient amb la que l’home contrarestava l’escassetat d’aigua dalt de la plataforma. En aquest punt són també visibles els graons d’una escala tallada a la roca i que, a més d’esmorteir l’aigua que baixava de la part superior, facilitava la circulació. La gran cisterna tallada a la roca, amb una capacitat de més de 350 m3

El sexe a Egipte

      A l’antic Egipte, la religió, la vida i la sexualitat formaven una tríada inseparable. Els faraons reproduïen la vida eròtica dels déus al seu jaç perquè la potència sexual era un atribut de bon governant.

   Min compartia amb Osiris l’advocació de la fertilitat, però si bé Osiris era clarament el déu de la vegetació i dels cicles de la natura, Min, amb una erecció contundent, ho era de la fertilitat humana. Identificar la fertilitat de la terra, tan fonamental per a la subsistència de les comunitats agràries, identificada metafòricament amb la sexualitat humana és molt comú en la majoria de les cultures antigues. Són més habituals, però, les representacions femenines: des de lesVenus prehistòriques fins la Demèter grega. El femení és l’ésser procreador que engendra la vida. A egiptela fertilitat é sessencialment masculina. La sexualitat s’identifica amb els processo vitals i els déus que la representen són forces creadores de vida. Min és un déu negre, fosc com el llot fèrtil de la llera del Nil, i garanteix les inundacions periòdiques de la vall, que són essencials per a la fertilitat dels camps, per al creixemement de les plantes i per a la subsistència dels animals i de les persones. Una mala collita suposava la fam i la mort, per això era tan important retre culte a l’abundància de la natura, que, de retruc, aportava riques a la societat. així és com a Egipte, la religió, la vida i la sexualitat formaven una tríade indissoluble.

        A Egipte, la creació del món és fruit de la masturbació d’un déu. I com passa en tantes mitologies, el desig  mou el món diví. Els déus vivien una líbido desenfrenada. No se sotmetien l’un a l’altra a cops d’espasa, sinó a cop de maluc.

         En honor d’Isis, que amb tota la paciència del món va recollir totes les parts del cos desembrat del seu marit Osiris, llevat del penis que s’havia cruspit un peix, el poble va començar a adorar i rendir culte al fal·lus erecte d’Osiris. Es van popularitzar els amulets i les escultures del déu amb un gran penis. Es feien processons en què es passejaven estàtues amb membres gegantins; si es disposa d’algun home extraordnàriament dotat, se l’exhibia envoltat de dones que feien sonar les sistres (una mena de sonalls) per estimular-li l’erecció. El ritual fàl·lic, assimilable a les fetses dionisíaques dels romans, es completava amb orgies i cerimònies amb toros. Les dones mostraven els genitals als toros en aquests rituals, dansaven al seu voltant exhibint-los i es diu que les més atrevides acabaven copulant amb el tor-déu (els sacerdots buscaven un brau que tingués unes marques determinades que l’identificaven com la reencarnació del déu Apis, el bou sagrat de la fertilitat.) En general el toro era el símbol per excel·lència de la potència sexual. El sexe amb animals no era tan extravagant, en el món antic.

    Les divinitats expressaven plaer i, sobretot, poder a través del sexe, i resolien, o creaven, conflites per la via de la còpula. Amb uns mites tan sexualment actius i permesos en les representacions a l’esfera sagrada, a la vida dels mortals tenia nombroses restriccions. La sexualitat més explícita era una prerrogativa dels déus.

   La potència sexual havia de ser un dels atributs del bon governant; un dels títols que es solia donar als faraons és “el toro més potent”. Els faraons mantenien harems amb centenars de concubines que aportaven els dignataris d’altres països com a regals per segellar pactes. El faraó tenia l’obligació de tenir-les satifestes a totes (males llengües deien que alguns feien servir dobles!) Per altra banda, per assemblar-se als déus, els faraons reproduïen conductes  que s’atribueixen a les divinitats, com ara casar-se amb germanes.

Montse Armengol i Maite Rada a: El sexe faraònic.