Obeliscs, emblemes de l’antic Egipte

Els obeliscs, representacions dels rajos del déu solar RE, s’enlairaven en els temples i les tombes de tot Egipte. La seva construcció i trasllat constituïa una obra titànica que implicava a centenars de persones.

Estaven pensats per a impressionar  per la seva alçada i durar eternament; la seva construcció requeria una inversió titànica de mà d’obra i exigia un desplegament enorme d’enginyeria; estaven carregats de simbolisme i missatges religiosos i polítics. 

Són pilars monolítics de quatree costats, la seva forma és tronco-piramidal, és a dir que s’estreten lleugerament des de la base fins la cúspide. Estaven coronats per una petita piràmide que simbolitza el turó primigeni de la mitologia egípcia que sorgí durant el naixement del món  i en le que es van crear els déus i els éssers vius quan encara no existia res. Aquesta llegenda va desenvolupar-se a la ciutat d’Heliòpolis, on es venerava el Sol i es rendia culte a la pedra benben. 

Probablement en el seu orígen aquesta pedra era un meteorit caigut del cel, que va adquirir caràcter sagrat perquè provenia de l’esfera dels déus. Un element que s’eleva de la terra al cel i serveix com a connexió entre els dos mons.

El benben  simbolitza el procés pel qual els rajos solars , que dónen la vida, cauen damunt de la terra i la fertilitzen. Per això s’inscrivien símbols solars i figures del rei protegit pel déu solar Re o Amon-Re a la piràmide que ho coronava. 

Els missatges simbòlics dels obeliscs no es limitaven allà només. Damunt els quatre costats del monòlit es gravaven inscripcions jeroglífiques, que incloïenuna dedicatòria als déus i els noms i títols del faraó. Mitjançant aquests texts el monarca quedava unit a la divinitat i feia de mitjancer entre vels homes i els déus. La base de l’obelisc podia estar adornada amb babuïns , animals associats al Sol perquè a la matinada i al capvespre  solen xisclar i cridar, cosa que s’interpretava com un homenatge a l’astre rei.

Hi va haver obeliscs que van estar coberts d’or o d’una aleació d’or i plata. Però el més habitual era que tan sols es folrés la piràmide que el coronava. Fer servir aquest metall és perquè la carn dels déus, segons els egipcis, estava feta d’aquest material. L’or, també, tenia una relació especial amb el Sol, del mateix color, els rajos del qual propiciaven i impulsaven la vida a la terra. El color de la pedra també estava vinculat a conceptes divins; la més usada va ser el granit vermell o rosat d’Asuan, a la primera cataracta, també vinculat al Sol pel seu color.

També hi havia obeliscs de caràcter privat que no eren obra dels faraons. Aquests no tenien les proporcions monumentals dels que s’aixecaven als temples, i s’alçaren en tombes particulars. Per a construir-los calia l’autorització del faraó ja que era ell qui tenia el monopoli sobre la pedra i tan sols l’entregava com a regal o recompensa a un individu concret. Eren més petits, més toscs, més imperfectes. Es disposaven per parelles a l’entrada de l’enterrament o davant la taula de les ofrenes, formant part d’un ritus funerari, i servien  no tan sols per retre homentge al déu Sol, sinó també per a proporcionar i garantir el benestar del difunt mitjançant la màgia de la divinitat.

PROCÈS FORMATIU D’ISRAEL (1050-930 aC)

El procès formatiu d’entitats polítiques que podem qualificar pròpiament d’israelites es situa en un escenari caracteritzat per diversos factors. L’enfonsament del sitema  de l’Edat del Bronze Tardana que hi havia a la regió, va deixar la regió en condicions d’autonomia i per tant de llibertat d’acció respecte a les interferències externes. La crisi del centralisme dels palaus permet reequilibrar el pes polític institucional i socio-econòmic dels components agro-pastorils de base. Els processos d’innovació tecnològica i de sedenterització tribal comporta una major condensació demogràfica i una ampliació dels horitzons cognoscitius, econòmics i polítics tant en el sentit espacial com temporal.

Les tribus israelites no són les úniques que ho desenvolupen. Estan en contacte amb altra gent amb qui es senten més o menys afins, i en són més o menys complementàries (o competitives) en el pla econòmic i en l’explotació dels recursos. La diversitat i la complementarietat són els trets que prevalen respecte a les velles ciutats estat, mentre que l’afinitat i la rivalitat són les que predominen respecte a altra gent d’origen tribal i de vocació política “nacional”. El conflicte amb les primeres pot ser dràstic, assumint formes violentes i desembocant en crisi agudes, però a llarg termini dóna solucions més complexes i amb tendència a l’estabilitat. El conflicte amb les segones, en canvi, precisament perquè es produeix dintre d’una opinió comú, d’un plantejament similar de l’explotació territorial, resulta insalvable durant més temps.

La fase “formativa”, i que comprèn ben bé un segle i mig (entre els s XI i el X), parteix de gran fragmentació de ciutats estat i de petites entitats tribals per arribar a estabilitzar-se en mitja dotzena d’entitats polítiques de mitjanes dimensions. Parteix de dues cultures amb interferència d’una tercera: l’agro-urbana de les planures, l’agro-pastoril dels altiplans i la plenament pastoril dels deserts de l’interior, que per la seva mobilitat s’insinua freqüentment a territori palestí. El punt de trobada suposa la recomposició d’aquestes cultures diverses en una societat complexa i econòmicament interactiva.

Astrologia a Grècia

Els grecs creien que els astres exercien una influencia decisiva sobre les persones, creença que van transmetre als romans. Aleshores el pronòstic mitjançant l’astronomika era considerat una ciencia a Roma, aleshores centre del poder polític i econòmic, i a Alexandria, ficus de la investigación matemática, astronómica i mèdica.

Aquesta ciència comprenia la predicció tant dels moviments dels astres com dels canvis “en el món que aquests astres envolten”, és a dir el que nosaltres entenem com a Astrologia. De fet els termes Astronomia (lleis que regeixen el sastres) i Astrologia (estudi del sastres) s’havien fet servir de manera indistinta per a referir-se a l’estudi dels cossos celestes. Però l’Astrologia entesa coma forma d’endevinació havia apregut cap a principis del s III aC, per influencia mesopotámica.

Els habitants de l’antiga Babilònia, els caldeus, consideraven que el sastres, igual que intervenien en el temnps atmosfèric i en el creixement de la vegetació, ho feien també en assumptes humans i els fonòmens celestes els servien coma indicis de l’èxit de les accions empreses. Mancats de coneixements precisos sobre les evolucions planetàries, es servien per als seus pronòstics dels eclipses de Lluna, del seu colo a l’ocàs i dels planetes que l’acompanyaven. Els avisos dels seus sacerdots afectaven en general a pobles sencers i als seus reis.

Aquest costum es va conservar en la tradició grega amb el nom katholikón prognostikón.Les nacions els corresponia determinades influències segons el quadrant del cel que les regeix.

Els avenços de les observacions astronòmiques permeteren als grecs prediccions molt més àmplies  i variades. En elles tenien gran importancia els planetes i les seves posicions relatives entre sí i respecte al Sol, la Lluna i les constel·lacions del Zodíac. Però la novetta mé simportant va ser que al món grec les prediccions no estaven reservades als governants, sinó també es realitzaven per la población corrent amb el nom de genetlialogía, pràctica que encavat va extendre’s als romans.

Les influències astrals eren més significatives en certs moments, per exemple, a l’anarva emprendre algún projecte o en le momento del naixement. Els astròlegs determinaven la situació dels astres en el momento pel que es feia la consulta i interpetaven les senyals que oferien. La moda astrológica va extendre’s entre les clases que podien pagar-se les consultes  i va reforçar creences populars més antigues  com per exemple les que interpretaven els eclipses o l’aparició de cometes com a signes funestos.

Ciència i religió a Grècia

Un aspecte important de la religió grega va ser que, tot i que hi havia sacerdots i sacerdotesses, aquests no pertanyien a una organització centralitzada que tingués tant de poder com en les civilitzacions orientals. No existia, per tant, un clergat interessat en obligar a la població a mantenir unes creences determinades. Això va fer possible que al si de les famílies riques, que no necessitaven el treball per a la seva subsistència, hi sorgissin persones amb curiositat i afanys de coneixement que van poder pensar lliurement, sense haver d’enfrontar-se a les idees establertes per una casta de sacerdots.

La llibertat de pensament i expressió de les teories més diverses que es va produir en el poble grec és un dels factors que van permetre que al seu si naixessin la filosofia i el denominat pensament racional. Aquesta expressió es refereix a les idees que intenten d’explicar els fenòmens naturals i humans sense haver de recórrer a la intervenció dels déus, i cercant entre aquests principis relacions de causa i efecte.

En principi, qualsevol activitat que intentés d’ampliar els coneixements era considerada com a filosofia. Entre els primers temes que van interessar els filòsofs hi havia la formació del món i de la matèria.

La ciència grega es va originar a les ciutats jòniques de l’Àsia menor. S’ha dit que allí hi va néixer la ciència, però la realitat és que a d’altres civilitzacions orientals anteriors ja s’havia acumulat un bagatge considerable respecte dels coneixements científics. Alguns grecs van estar en contacte amb aquelles cultures i van fer de pont cultural amb Occident. Cap al segle VI a.C., van aparèixer dues escoles: la jònica, representada per Tales de Millet, que observava els fenòmens naturals i els explicava sense haver de recórrer a qüestions sobrenaturals; i la pitagòrica, representada per Pitàgores de Samos, amb la qual es va desenvolupar de manera considerable l’aritmètica.

Itinerari dels aqüeductes

El funcionament dels aqüeductes romans es basava en la força de la gravetat, que impulsava l’aigua des de la déu de la muntanya fins una ciutat situada a una cota inferior. El pendent havia de ser suau i uniforme, això obligava a travessar vall i turons mitjançant tunels o arqueries. Al llarg del recorregut es col·locaven piscines, per decantar impureses, i també dipòsits de redistribució d’aigües.

FONT

La primera captació d’aigua es feia en una déu muntanyosa amb aigües netes i saludable, lliures de vegetació i llim. Per a baixar desnivells importants es construïen canals en forma de cascada.

PISCINA

En el tram inicial de l’aqüeducte, l’aigua passava per un dipòsit de decantació, anomenat “piscina limaria”. Allà el corrent produïa una certa sedimentació del llim i les impureses.

SISTEMA DE SIFON

Una opció per salvar els desnivells del terreny era el sistema anomenat de sifó. L’aigua anava per una tuberia des d’un punt  a l’altre lleugerament menys elevat de manera que la pressió era suficient per impulsar-la.

ARQUERIES DE VARIS PISOS

Una opció per franquejar un curs fluvial era construir un pont d’arcs. Podia tenir tan sols un pis, dos o tres. El canal passava per damunt i estava cobert.

CANALS I POUS

La conducció d’aigua es feia per sota terra majoritàriament, per canals la construcció dels quals suposava un complex treball col·lectiu. Un cop el recorregut estava fixat, s’excavaven un seguit de pous (putei) a 70 m de distància entre ells, i quan s’arribava a la profunditat desitjada començava la construcció del canal, o specus. Els pous servien per retirar la terra en cistells i per baixar el material constructiu. Mitjançant una grua es despenjaven els blocs de pedra, que podien portar-se d’una pedrera propera. Aquests quedaven

encaixats sense argamassa i configuraven les parets del túnel Per a la seva impermeabilització generalment s’aplicava com a revestiment una capa d’opus signium, una argamassa fabricada amb fragments de teules i ànfores pulveritzades. Aquests però no es tancaven, sinó que s’utilitzaven per a les obres periòdiques de reparació del canal. 

ARCADES

Per travessar un espai obert mantenint un desnivell suau a vegades es construïen llargues seccions d’arcades. Després d’emergir del subsol podien extendre’s varis quilòmetres fins la ciutat.

CASTELLUM AQUAE

Quan l’aigua arribava a la ciutat, es recollia en un dipòsit normalment enterrat, que es deia Castellum Aquae. Molt ben decorats, eren on es realitzava la distribució de l’aigua en varis canals que abastien la ciutat.

MINOS, PASIFAE I EL MINOTAURE

Minos, rei de Creta en el període de la seva supremacia comercial, contractà al cèlebre arquitecte Dèdal per a què inventés i construís un laberint amb l’objectiu d’amagar-hi alguna cosa de la qual el palau n'èstava avergonyida i alhora temerosa. Un monstre nascut de Pasifae, la reina. Mentre el rei estava dedicat a atendre batalles importants per a protegir les rutes comercials; Pasifae havia estat seduïda per un bou magnífic, blanc com la neu i nascut del mar.

Això no havia sigut ben bé així, ja que la mare de Minos era Europa i va ser un bou qui la portà a Creta. El bou era Zeus i el fill d’aquella unió, Minos. Per això Pasifae no podia imaginar-se que el fruit de la seva unió amb el bou seria una criatura monstruosa, perquè l’experiència de la seva sogra no ho feia preveure.

La societat va culpabilitzar greument a la reina, però el rei tenia consciència que bona part de la culpa era seva. El bou havia estat enviat feia temps per Posidó, quan Minos lluitava amb els seus germans pel tro. Minos sostenia que el tro era seu per dret diví (ell era fill de Zeus i Europa) i havia demanat al déu que enviés un bou del mar com a senyal i havia segellat la pregària amb el jurament de sacrificar l’animal immediatament com a ofrena i símbol de servitud. El bou va aparèixer i Minos va guanyar el tro, però a l’apreciar la majestat de la bèstia que se li havia enviat, va pensar en els avantatges que li portaria ser l’amo d’aquest exemplar i va decidir arriscar-se, suposant que la divinitat en qüestió no ho tindria en compte. Per tant va fer l’ofrena a l’altar del millor bou blanc que tenia i va afegir l’altre  al ramat.

L’imperi cretense havia prosperat considerablement amb la governança de Minos. Cnosos, la capital, va convertir-se en el centre esplèndid i elegant de la més important flota comercial del món civilitzat. Les flotes cretenques anaven a totes les illes de la Mediterrània, i les seves mercaderies eren lavades arreu.

Però a palau, la reina havia estat inspirada per Posidó amb una irrefrenable passió pel bou i havia aconseguit que l’artista del seu espòs, l’incomparable Dèdal, construís una vaca de fusta que enganyés al bou, on s’hi va amagar i el bou va caure en el parany. La reina va parir un monstre que al cap del temps es va anar convertint en un perill. Ara Dèdal va ser cridat pel rei perquè construís un laberint, amb passatges cecs, amb l’objectiu d’amagar aquella cosa. Tan perfecte va ser la invenció que el mateix Dèdal, a l’acabar-la, va tenir dificultats per tornar a l’entrada. Allà s’hi va tancar el Minotaure i des d’aleshores va ser alimentat amb nois i noies vius que s’arrebataven a les nacions conquerides com a tributs.

La falta original no va ser la de la reina sinó del rei, i ell no va poder culpar-la. Si hagués tornat el bou als déus hagués simbolitzat la submissió a les funcions de la seva dignitat. Haver-lo retingut significa un impuls d’engrandiment egocèntric. El rei elegit “per la gràcia de Déu” es converteix en un perillós tirà acaparador. No va arribar a desposseir-se del seu caràcter privat i investir-se amb el mantell de la seva vocació. Passar del privat al públic i no pas convertir un assumpte públic en un negoci personal, sense tenir present que la seva investidura con a rei implica que ja no era merament una persona privada.