APARICIÓ DEL MONOTEÏSME II

             

El rei Josies (639-609 ane) instaura un nou moviment religiós amb un nou significat. Origina els documents que constituïran el nucli de La Biblia, el més important dels quals és el Llibre de la Llei, considerat l’original del Deuterenomi, i suposa una revolució en el ritual i una radical reformulació de la identitat israelita. Allà es troben els elements fonamentals del monotïsme bíblic: culte exclussiu a un déu i en un únic lloc, l’obsewrvança de les festes i diferents normes jurídiques refrents al benestar, aspectes socials, temes de justícia i moral personals.

   L’aparició de El Llibre de la Llei coincideix amb la difusió de l’alfabetisme a Judà. El pacte que hi és descrit entre Yahbeh i Israel és molt similar als pactes entre els asiris i els estats vassalls on queden puntualitzats els drets i deures d’un poble vassall i el monarca.

    Es consagra la unitat d’Israel i el centre del culte a Jerusalem. Els autors van recollir i reelaborar les tradicions més importants d’Israel en els quatre primers llibres de la TORAN, començant per les històries d’Abraham, Isaac, Jacob... amb eminiscències del món del segle VII ane. Creant-se una gran epopeia nacional independent d’Egipte, amb la gesta de la conquesta de Canaa condemnnant-ne el seu estat, els seus ciutadans i els matrimonis mixtes.

    El Deuterenomi no és un llibre d’història, sino una obra ideològica i teològica per propiciar les bases d’un codi social de caràcter universal, un sistem de valors que pot ser útil a totes les cultures i els segles.

ILÍADA. Cant VIII

               

Surt el sol. Dalt de l’Olimp, Zeus mana als déus que deixin de prendre part en la guerra a favor dels uns o dels altres, i després ell baixa amb el seu carro al cim del mont Ida, des d’on pot contemplar les naus dels aqueus i la ciutat de Troia. Els troians i els argius s’enfronten tot el matí. al pic del migdia,  Zeus prepara  unes balances; a un platet hi posa el destí dels aqueus, a l’altre el dels troians; i és el destí dels aqueus, a l’altre el dels troians; i és el destí dels primers el que pesa més. Fa un gran retró i un llamp, i els aqueus més valents s’espanten i comencen a recular; només Diomedes resisteix, fa pujar el vell Nèstor al seu carro, i tots dos ataquen Hèctor, però Zeus els fa retrocedir amb un altre llamp.

            Ha arribat el moment de l’aristeia  d’Hèctor, la seva gran gesta bèl·lica; l’heroi encoratje els seus i confia que els enemics hauran de salpar aquesta mayeixa nit. Els aqueus es retiren  fins darrere les torres i la fossa que han cavat, Inspirat per Hera, Agamèmnon s’enfila a la nau d’Odisseu, que és al mig de tot, retreu als seus que siguin covards i suplica a Zeus que els salvi.Zeus l’escolta: envia una àliga amb un cervatell a les urpes, i l’àliga el deixa caure al costat de l’altar de zeus; en veure-ho els aqueus escometen amb més força . Però el sobirà dels déus també redreça el coratge dels troians. Hèctor empaita els aqueus com un gos de caça; els grecs es veuen forçats a retrocedir fins a les naus.

        Hera i Atena, compadint-se dels aqueus, volen tornar a entrar en la batalla, però Zeus les atura, enfurismat. Zeus i Hera, un matrimoni desavingut, es fan perdre la paciència mútuament. Discutint amb ella, el déu li recorda que Hèctor no pararà de fer la guerra fins que Aquil·les no torni al camp de batalla. El sobirà de l?olimp vol complir la promesa feta a Tetis.

           Llavors es pon el sol: la foscor arriba a desgrat dels troians però dóna un respir als aqueus . Hèctor reuneix els seus lluny de les naus, vora el riu, en un lloc net de cadàvers, i japensa en el combat a mort que l’endemà entaularà amb Diomedes. Encenen fogures al campament i fan guàrdia tota la nit; el camp de batalla sembla un cel estelat.

               

(Versió de Pau Sabaté)

APARICIÓ DEL MONOTEISME I

               Abans de l’exili a Babilònia, Israel practicava el culte a vàries divinitats (Henoteisme), d’entre elles en destacava sobretot un Yahveh que sembla ser el successor del suprem déu d’UGARIT, El. El se solia representar en forma de bou i altres tribus l’anomenaven Eloà, Elà (Elhoim, com anomenaven als déus de Canaan), i que en àrab va esdevenir AL·LÀ. És d’orígen babilònic i va tenir dues esposes Ashera i Anat, totes dues deeses de la fertilitat.

                A la religiositat popular Yahveh tenia una deesa per companya,  Ashera, que va ser durament atacad pels grans profetes entre el segle VIII ane i VI ane. S¡han trobat estatuetes que representen a una dona despullada amb pits ben grossos i un pentinat força aparatós. Es tracta d’una deesa femenina molt venerada en la religiositrat popular hebrea i representava la deesa de la fertilitat. Això vindria a confirma que Yahveh tindria una companya.

                Aquesta religiositat popular israelita és molt semblan a la dels Canaaneus. Israel al s. X i XI ane teni les caracterítiques d’un estat plenament desenvolupat: aparell burocràtic, estratificació social, activitat edílica, comerç pròsper, centres administratius actius, fortificacions i palaus.) Va desenvolupar molt el comerç d’oli d’oliva. La major prosperitat va coincidir amb el regnat de Jeroboam II, durant el qual els profetes Amos i Oseas atacaren la profunda corrupció del monarca, l’absència de religiositat de l’aristocràcia i el luxe escandalós de les altes capes socials. Condemnen lels rics, critiquen durament les injustícies socials, laidolatria i les funestes conseqüències del comerç internacional i els costums estrangers. És a finals del s. VIII aC que es documenten les primeres inscripcions monmentals i els primers segells personals, senyals d’un estat desenvolupat. Fins el s VII ane no es coneixen proves de pro9ducciño en massa de ceràmica o d’una indústria d’exportació de l’oli. La població de l’altiplà de Judà era una desena part menor que la de l’altiplà del nord.

                L’època de David i Salomó (s. X-XI ane) no va ser una època d’or. En aquesta edat del ferro, Judà era una regió agrícola aïlla, de conreus sense importància, poc poblada, marginal, sense senyals de gran riquesa o d’una administració central. Jerusalem, en aquesta època, era un de tants centres relgiosos. El culte religiós era molt variat, no era exclussiu el culte a Yahveh i a aquest se l’adorava de moltes maneres. I estava molt extès el culte a Asherà (companya de Yahveh), com ho prvoen l’enorme quantita d’estatuetes femenines despullades trobades. També s’adoraven altres déus de pobles veïns: Milkom de Ammon, Kernosh de Moab i Asarté de Sidon. al temple de Jerusalem s’hi instal·laren objectes de culte de Baal d’Aserà.

                A finals de s VIII ane a Israel es detecta una explosió demogràfica, augmenten els construccions i els assentaments agrícoles i els antics llogarrets es converteixen en ciutats. Una població probable de 120.000 Hab.  Apareix una elit nacional. La cooperació de Judà amb l’estat asiri va crear una gran riquesa i va repercutir molt en l’àmbit religiós. El naixement de la tradició monoteïsta es situa entre finals del s. VIII ane i el començament del s VII ane, idea expressada ja pels profetes. El rei Ezequies és qui imposa el culte exclussiu a Yahveh al temple de Jerusalem. A la seva mort, però, es restablí el pluralisme religiós.

                La revolta contra els assiris i la devatació que això suposà propiciaren l’annexió de part de les ciutat filistees i això provocà l’augment de la població a l’altiplà jueu (poblat per fugitius i fugits.) Assíria estava interessada en Judà i els voltants, en el comerç d’objectes de luxe exòtics, encents, producció i distribució en massa d’oli d’oliva. Hi hagué un augment notable de camells, utilitzats en les rutes caravaneres controlades per Judà i l’augment de la població fou notable. Els assiris monopolitzaren el comerç d’oli d’oliva.

ILÍADA. Cant VII

             

   Els guerrers estaven cansats després de combatre tantes hores, però Hèctor i Paris tornen al camp de batalla. En veure que es reprèn el combat, Atena i Apol·lo es posen d’acord per aturar la guerra; el déu proposa que Hèctor desafiï  un aqueu en solitari. Helen, el fill endeví de Príam, fa arribar al idea a Hèctor, que es posa al capdavant, atura la batalla i proposa que un aqueu se li enfronti honorablement.

                Els aqueus resten en silenci, atemorits. Menelau els increpa i es vol oferir, però el seu ger,à li ho impideix: diu que aniria a una derrota segura. Nèstor, ja massa vell per combatre amb Hèctor, es plany de la cobardia dels aqueus d’ara, i llavors sí, s’alcen els voluntaris: Agamèmnon, Diomedes, els dos Aiants, Idomeu i Meríones, Eurípil, Toant. Odisseu. Trien l’escollit a sorts; li toca al gegantí i temut Aiant. En veure’l com una torre, els troians tremolen, fins i tot Hèctor s’atemoreix. Entaulen combat, amb llances, amb rocs, i ja estan a punt de treure les espases, però la nit els atura. Honorablement, els dos guerrers es fan regals – una espasa, un talabard, un cinturó – i se separen.

                Els troians, conscients que lluiten després d’haver trencat la treva, discuteixen una manera de posar fi a la guerra. Paris està disposat a donar als aqueus totes les seves riqueses, però no Helena, perquè se’n tornin a casa. L’herald Ideu fa arribar la proposta als aqueus: la rebutgen perquè creuen que Troia està a punt de caure.

                Els exèrcits es donen temps per recollir els morts i lliurar-los al consol de les flames. Al camp de batalla, cada bàndol renta amb aigua els cossos per poder reconèixer els seus. Encenen pires allà mateix, i cada bàndol se’n torna.

                De nit, els aqueus erigeixen un túmul al voltant de la pira i hi alcen torres ben altes, ambunes portes ben encaixades i una fossa molt fonda: serà una barrera que els protegirà dels enemics. El déu Posidó s’irrita per aquesta gran obra dels homes; Zeus li fa saber que quan se’n vagin podrà rebentar el mur i fer-lo caure al mar.

(Versió de Pau Sabaté)

               

ILÍADA. Cant VI

                 

                Aqueus i troians continuen lluitant, ara sense déus. Agamèmnon proclama que no ha de deixar cap troià en vida, ni tan sols els infants dins els ventres de les mares. Nèstor crida a abatre els enemics sense aturar-se a robar-los les armes. Davant l’escomesa aquea, els troians s’espanten i estan a punt de fugir; Helen, fill de Príam, encarrega a Hèctor que vagi a Troia per fer-se propícia la deessa Atena.

                Al camp de batalla, Diomedes es troba Glauc, cap dels licis, aliats dels troians. Quan el grec li demana qui és, Glauc fa un discurs inoblidable; diu que els homes són com les fulles, que es panseixen a milers i en broten de noves, i repassa tot seguit la seva genealogia: és fill d’Hipòloc i net de Bel·lerofontes. Aleshores Diomedes s’adona que és un hoste antic de casa seva, perquè Bel·lerofontes  s’havia estat a casa d’eneu, el seu avi; per això li diu que pot anar quan vulgui a la seva terra, a Argos, com ell pot anar quan vulgui a Lícia, la terra de Glauc. Diomedes i Glauc, de bàndols enemics, baixen dels carros, es donen la mà, es juren lleialtat i intercanvien les armes, encara que les de Glauc siguin d’or i les de Diomedes de bronze. La llei de l’hospitalitat s’imposa a la llei de la guerra.

                Hèctor arriba al palau de Príam. A la seva mare, Hècabe, li demana que faci ofrenes a atena perquè els protegeixi de Diomedes. A Paris, quan el veu ellustrant-se les armes a la campbra, li retreu que no lluiti. Finalment, en una de les escenes més cèlebres de tot el poema, Hèctor troba la seva esposa, Andròmaca, a prop de les portes Esquerres i se n’acomiada. La dida li porta el seu fill petit, encara infant de mamella. Andròmaca li recorda que a ella Aquil·les ja li ha mort el pare i els set germans, i també se li ha mort la mare, i així Hèctor és per a ella, pare i mare i germà i marit. Per això li suplica que es quedi a la torre, però just després li demana que faci formar les tropes a prop de la cabrafiguera, un lloc per on és més fàcil assaltar la ciutat; Andròmaca vol i dol. L’heroi troià sap que un dia tot el seu poble serà destruït; el que més angoixa és que la seva dona serà l’esclava d’un aqueu. Hèctor s’acosta al fill, però el nen s’arrapa al pit de la dida amb un xiscle, espantat. Els esposos riuen; Hèctor es treu el casc, agafa el fill i l’alça enlaire, i demana a Zeus que de gran sigui un guerrer destacat, millor que ell mateix. Andròmaca riu i plora alhora; després se’n va a casa, i amb les criades lamenta per endavant la mort del marit.

                Hèctor i Paris se’n tornen al combat.

(Versió de Pau Sabaté)